Iliada/Cant XVII
______
Menelao s' adona de que Patroclo ha caigut baix los colps dels Troyans, en lo més fort de la lluyta. Se 'n vá per entre 'ls seus fins á las primeras filas, resplandent de bronzo, y 's dirigeix al costat del cadavre. Aixís com volteja al entorn de son tendre badell, llastimera, ignorant los penosos afanys dels cuidados materns, la vaca jove que acaba de tindre un fill per primera volta, aixís mateix lo ros Menelao volteja al entorn del cadavre de Patroclo; estén devant d' ell la seva llansa, resolt á matar á qualsevol que s' acosté per péndrelo. Al mateix temps lo fill de Pantos pensa en desarmar á Patroclo jacent, s' acosta prop d' ell y amenassa al bélicos Atrida:
«Menelao, recula, abandóna aquest cos, cedéixme las sevas ensangrentadas despullas. Cap mortal avans que jo, d' entre 'ls Troyans ni d' entre 'ls ilustres aliats, ha ferit ab sa llansa al fill de Menecios. Déixam donchs recullir los trofeus d' aquesta gran gloria, si no vols que t' atrevesse y que t' arrenque la vida.»
Lo rós Menelao fá un dolorós sospir y esclama:
«Poderós Júpiter, no es pas decorós de que aquest tant se gaudeixe de la seva acció; la pantera, 'l lleó, 'l singlá, tant segur de la seva indomable forsa, no tenen l' atreviment dels fills belicosos de Pantos. No obstant, lo domador de corcers Hiperenor no ha pas gosat llarch temps de sa florida jovenesa, desde l' instant en que m' ha volgut ultrajar y m' ha esperat: me deya 'l mes cobart dels Aqueus, y jo ara puch dir d' ell que no tornará á alegrar may més á la seva esposa estimada, ab lo soroll dels seus passos, ni á sos pares venerables. De la mateixa manera inutilisaré las tevas forsas si t' empenyas en posarme me resistencia. Creume donchs, fuig, corre á amagarte entre 'ls teus, renuncia á plantarme cara, avans de que 't vinga una desgracia. Lo ines insensat escarmenta devant l' evidencia d' un fet consumat.»
Euforbo, en compte d' obehirlo, esclama:
«Valent deixeble de Júpiter, ara vas á expiar la mort de mon germá, de que t' enorgulleixes. Has deixat viuda á la seva esposa en la cambra de son novell himeneo, has causat á sos pares una tristesa y un dol inconcebibles; á bon segur que jo calmaré 'l dolor d' aquestos infortunats si, portántloshi 'l teu cap y las tevas armas, las poso en las mans de Pantos y de la venerable Fróntis. No tardém mès en comensar la tasca, en posar á prova las armas nostras, ja siga per la victoria ó ja per la fugida del vensut.»
Ditas aquestas paraulas, pega llansada al escut del Atrida; pero no 'l pot rompre y la punta 's trenca contra la forta armadura. Menelao tot seguit, invocant á Júpiter, embesteix, llansa en ma, á Euforbo que recula, y li clava la punta per sota la barba; y apretant ab tota forsa de bras, li enfonza en lo coll delicat, que 'l bronzo al instant travessa. Lo Dardaniá cau ab estrépit y las armas del seu demunt ressonan; la sanch regala pel damunt dels seus cabells hermosos com los de las Gracias y per entre las sevas trenas subjectadas ab anellas d' or y d' argent. Aixís com un novell planter d' olivera, que 'l llaurador planta en un lloch solitari, regat per un manantial abundós, hermós, plé de sava, afalagat pel buf de las brisas, se cubreix de flors tendrás y blancas, de sobte s' alsa la tempestat, l' enrotlla ab sas remolinadas, l' arrenca d' arrel y 'l deixa estés demunt de la térra fértil, aixís mateix lo belicós fill de Pantos cau baix los colps de Menelao, y aquest li treu l' armadura.
D' igual manera que contra un lleó criat en la montanya que segur de sa forsa, embesteix un remat de badellas y se'n endú la millor de totas, la destrossa y li devora la sanch y las entranyas, los gossos y 'ls pastors fan de lluny grans crits sense gosar atacarlo, perqué 'l pálit terror los conté, d' igual manera, entre 'ls Troyans, cap tè l' atreviment d' atacar ai gloriós Menelao. Allavors l' Atrida s' hauria apoderat fácilment de las ricas armas del fill de Pantos, si Febo no n' estíguera envejós. Aquest deu excita á Héctor, igual al fogós Marte; pren la figura de Mentes, capdill dels Ciconis, y dirigintse al fill de Priam li diu rápidament aquestas paraulas.
«Héctor, t' empenyas en corre darrera de lo que no 's pot alcansar, darrera dels caballs del belicós Eácido; difícilment se 'ls pot domar y sometre al jou en no essent Aquiles, fill d' una deesa. ¡Mentrestant Menelao defensa 'l cos de Patroclo, y acaba de matar á Euforbo, donant fí aixís á la seva impetuosa valentia!»
Diu aixó y se 'n entorna entre 'ls guerrers; un agut dolor cubreix lo cor d' Héctor. L' héroe dirigeix la vista á las líneas y veu tot á la vegada al capdill grech travent las armas á Euforbo y aquet estés en l' arena y la sanch sortintli á borbolls per la ferida. De prompte, cubert de bronzo brillant, esclata en crits estridents y hi corre semblant l' inestinguible foch de Vulcá. L' Atrida sent la seva veu atronadora; sospira y bullen aquestos pensaments en son cor magnánim:
«¡Ay! si abandono aquestas preciosas armas y 'l cadavre de Patroclo, que per donarme gloria jau aquí, tinch por de que algún fill de Danaos me vege y s' indigne en contra meva, y si, pera evitar la vergonya, sostinch combat ab lo divi Héctor y ab los seus companys, tinch por de que molts d' ells vingan en contra d' un sol home; perqué Héctor mena cap aquí á tots los Troyans. ¿Més perqué 'l meu cor titubeja? Quan un guerrer s' empenya, contrariant á una divinitat, en combatre contra aquella á qui ella protegeix, molt prompte un portentós flagell cau al seu demunt. ¿Qui podrá infamarme, veyentme recular devant del fill de Priam, á qui protegeix una divinitat? ¡Ah, si sentís la veu d' Ayax! Tornariam junts y sostindriam lo combat fins en contra d'un mateix deu. ¡Si logressem portar al noble Aquiles lo cos del seu company estimat, lo nostre infortuni seria més soportable!»
Mentres voltejan aquestos pensaments pel seu esperit, la columna troyana arriba, ab Héctor al devant d' ella. Menelao abandona 'l cadavre, pero mirant en darrera. Del mateix modo que quan los pastors y 'ls gossos treuhen d'un corral á llansadas y fent grans crits, á un lleó d' enorme crinera, y 'l seu cor plé de valentia salta dins de son pit y fuig malgrat seu, aixís mateix lo ros Menelao fuig de Patroclo, se deté y 's gira quan s' ha reunit als seus, contínuament cercant ab la mirada al gran Ayax. De sobte 'l veu al extrem de l' ala esquerra, ahont ordena als seus companys y reanima 'l seu ardor, perqué Febo 'ls hi ha comunicat un terror diví. Menelao vola prop d' ell y l' exhorta en aquestos termes:
«Ayax, vina, amich, donémnos pressa á combatre por Patroclo: que poguém portar al menys al ilustre Aquiles lo seu cadavre despullat de l'armadura, perqué d'aquesta n' ha fet presa lo brillant Héctor.»
Aquestas paraulas conmouhen l' ánima del belicós Ayax, lo qui, junt ab Menelao corre á las primeras filas. Héctor, entretant s' ha apoderat de las hermosas armas de Patroclo: se'n emporta 'l cadávre per tallarli 'l cap y tirar lo cos als gossos. Més Ayax s' acosta cubert ab un escut alt com una torre. Héctor recula, s' ajunta al cos dels seus companys, puja á son carro, y ordena als Troyans que porten á Ilió las hermosas armas, perque ellas sian testimoni de la seva gran victoria. Ayax estén al demunt de Patroclo 'l seu ampie escut y 's detura. Com una lleona, entremitj dels seus cadells, quan portuntlos pel bosch, troba de sobte una colla de cassadors, confía en sa forsa, y arruga las cellas que li tapan la meitat dels uils, aixis mateix lo gran Ayax protegeix lo cadavre del héroe. Al seu costat s' hi troba 'l brau Menelao, que té en l' ánima una aflicció sempre creixent.
Al mateix temps Glaucos, fill d' Hipoloco, capdill dels Licis, llensa á Héctor miradas d' indignació y li dirigeix aquestas duras reconvencions:
«Héctor, ilustre en l' apariencia, moltas vegadas deixas que desitjar en las batallas. ¡Certament te 'n emportas sense rahó una gran fama, perqué molt sovint cercas la fugida! Reflexiona donchs, de quina manera, ab los Troyans no més, defensarás las tevas murallas, perqué cap dels Licis pensa lluytar per més temps al peu d' Ilió, ja que tant poch s' aprecia als que lluytan sense cobardía contra valerosos enemichs. ¡Desgraciat! ¿De quin modo en las batallas, pensas salvar lo cos d' un guerrer obscur, quan has deixat que 'ls Argius fessen presa en lo de Sarpedon, lo teu hoste y aliat, y que durant la seva vida fou la salvaguardia teva y de la teva ciutat? ¡No has sapigut tenir pit pera preservarlo de la voracitat dels gossos! Si desde ara 'ls guerrers licis me volen creure, retornarém á nostras moradas, y no trigará en veure 's lluir l' últim jorn de Troya. ¡Ah! si ls teus companys tinguessen un cor intrépit, si estiguessen animats de la confiansa dels guerrers que lluytan per la seva patria, no trigariam en emportarnos á Patroclo, l' alsariam del camp de batalla, fariam entrar lo sen cadavre en la vasta ciutat del rey Priam. Allavors los Argius se donarían pressa en retornarnos la hermosa armadura de Sarpedon y 'ns l' emportariam dins de Troya. Pensa que l' héroe mort era l' amich del més brau dels Aqueus, del primer capdill dels guerrers valents: més tu no gosas posarte front á front del magnánim Ayax: tens por de mirarlo ab tos ulls, durant las batallas, y de posarte á proba ab ell, perqué es més valent que tú.
—Glaucos, respon Héctor llensantli una mirada d' indignació, ¿perqué, essent qui ets, parlas ab arrogancia? ¡Ay! jo t creya 'l mes prudent dels guerrers que habitan la fértil Licia y ara sentint lo teu llenguatje 't trobo mancat de bon esperit. ¡Creus que no puch plantar cara al gran Ayax! Jamay he tingut por á las batallas, ni al soroll dels corcers, més sempre 'l pensament de Júpiter está per demunt nostre. Ell fa fugir al home més valent á qui ell mateix ha portat á la batalla, y li nega ab facilitat la victoria. Amich meu, vina, pósat al meu costat y repáram en la lluyta, guayta si, en lo jorn enter, me veurás, com has dit, sense coratje, ó si pel contrari, sabré fer fugir á aquell dels fills de Danaos, valdament siga 'l més esforsat, que vulga defendre 'l cadavre de Patroclo.»
Diu aixó y ab veu atronadora encoratja als Troyans:
«Troyans, filis de Dardanos, valerosos Licis, porteuvos com homes; amichs, recordéuvos de vostre impetuós valor, mentres que jo vaigá posarme l' hermosa armadura d' Aquiles, de que acabo de despullar al valent Patroclo.»
Ditas aquestas paraulas, Héctor s' aparta del ardorós combat, dirigintse, ab lleugeresa de peus, cap als seus companys. S'ajunta ab ells á poca distancia, portant ells á Ilió l' hermosa armadura d' Aquiles. Allavors se retira del camp de batalla, y 's cambia d' armadura, ordenant als Troyans belicosos que porten á la ciutat las sevas armas propias, ja que ell vesteix l'armadura eterna d' Aquiles, donatiu preciós que un dia 'ls inmortals feren á Peleo. Aquest héroe abatut per l' edat, la doná á son ilustre fill, que no pot conservarla en son poder fins á la vellesa.
Quan Júpiter lo veu d' amagat d' ell, cubert ab las armas del diví Eácido, maneja l cap, y s' agitan en son cor magnánim aquestos pensaments:
«¡Desventurat! no pensas mica en la mort, y no obstant la tens ben prop; portas posada l' armadura eterna d' un héroe temut de tots los guerrers; y, si has mort al seu company valent y bo, no has tret tu mateix, y segons era de fer, las armas del cap y del cos de Patroclo. Ab tot vull concedirte una gran victoria á preu de la teva vida, perqué no tornarás ja més á ton palau. ¡Andrómaca no rebrá de tas mans las armas del fill de Peleo.»
Ditas aquestas paraulas, lo fill de Saturno fá ab sas negras cellas una senyal d' assentiment á la seva prometensa; l' armadura s' adapta als membres d' Héctor; l' horrible Marte s' apodera d' ell; y 'l seu pit se troba plé de forsa y de valentía. S' ajunta, fent grans crits als ilustres aliats, y s' apareix á tots ells resplandent ab las armas del fill de Peleo. Tot seguit los encoratja, y dirigintse á cada un dels capdills, Mestles, Glaucos, Medon, Tersiloco, Asteropeo, Disenor, Hipotoos, Fórcis, Cromios y l' augur Ennomo, diu rápidament aquestas paraulas:
«Tribus nombrosas dels aliats vehins nostres, prestéume atenció. No es pas per necessitat ó per desitj de tindre una host inútil que us he fet sortir de vostras ciutats, sino perqué ab mí defengan de bon cor, contra 'ls Grechs belicosos, las nostras donas y las nostras criaturas. Ab tal pensament, extenuo 'ls pobles meus pera nudrirvos y fervos donatius, y faig créixer aixís vostre valor. Que tothom donchs vaje dret al enemich y caigue 'l que caigue. Aquesta es la lley de la guerra. Al de vosaltres que porte á Ilió 'l eos de Patroclo y al que fasse recular á Ayax, li donaré la meitat dels trofeus de la batalla; l' altra meitat será per mí y la seva gloria será igual á la meva.»
Diu aixó: 'ls Licis se posan en columnas compactas, esténen las sevas llansas y embesteixen cap als filis de Danaos. Tots, en lo fons de son cor, espéran arrencar del siti ahont se troba 'l cadavre, á pesar del fill de Telamón. ¡Insensats! ¡Quants d' ells van á morir demunt de Patroclo! Ayax al mateix temps se dirigeix á Menelao:
«Amich, deixeble de Júpiter, no tinguém esperansa de sobreviure á aquesta batalla. No es sols per Patroclo, que prompte assaciará en Troya als gossos y als buitres, que ara es precís temer, sino pel meu cap y pel teu. Guayta á Héctor, aquest núvol de la guerra, que va á cubrirho tot; no hi ha dupte que 'l nostre darrer jorn ha vingut avuy; creume donchs, crida als mes valents dels Grechs. ¡Tant de bó que poguésseu sentir la teva veu!»
Diu aixó: Menelao se dona pressa á obehirlo y, fent grans crits, convoca als Aqueus:
«Amichs, reys y capdills dels Grechs, vosaltres que bebeu ví en los festins públichs dels Atridas, y maneu la nostra armada; vosaltres que debeu á Júpiter vostres honors y vostra gloria, m' es difícil reconéixervos un per un. ¡Tanta es la confusió y l'ardor d' aquest combat! Acudiuhi tot seguit, donéuvos pressa; que vostre esperit s' indigne al pensar que Patroclo va á ésser joguina dels gossos de Troya.
Diu aixó: y l' ágil fill d' Oileo, lo primer de tots, lo sent y acut al mitj de la lluyta; Idomeneo y Merion lo seguéixen. Mes ¿quí podria recordar los noms dels héroes que darrera d' ells, hi corren y reaniman la batalla? Los Troyans, ab tot, en columnas compactas van avansant; Héctor los mana. Del mateix modo que en la desembocadura, un riu engrossat per Júpiter, lluyta bramant contra las onas inmensas, en tant que al entorn las corrents infladas mormolan y las rebatan á la platja las onadas que las rében, aixís mateix ab estrépit los Troyans avansan fent grans crits. Més los Grechs están animats d' un sol esperit; s' apinyan imnóvils al voltant de Patroclo; sos escuts de bronzo li serveixen de murallas. Al mateix temps lo fill de Saturno escampa, per demunt dels seus cascos esplendents, una boira espessa. Lo fill de Menecios li era estimat quan vivia baix la tenda d' Aquiles; y se li feya repugnant abandonarlo perqué fós presa dels gossos d' Ilió, y per aquest motiu excita 'ls seus companys pera que 'l defensen.
Los Troyans atacan primer als Grechs, que reculan en desordre y abandonan lo cadavre; no obstant, per més que aquest siga 'l desitj dels vencedors, las sevas llansas no logran ferir á ningú. Tot seguit comensan á arrastrar lo cos; pero 'ls Aqueus no s' apartan més que un sol moment, perqué Ayax que, després d' Aquiles, los aventatja á tots en bellesa y en valor, no tarda en ferloshi deixar la presa. Se tira dret á las primeras filas. Del mateix modo que un singlá furiós, perseguit en la montanya pels gossos y pels cassadors, los dispersa á tots en poca estona, quan girantse planta cara bruscament en lo fons del esbarserar, aixís mateix l' ilustre Ayax, fill del noble Telamón, ataca y espargeix las columnas troyanas, quan s' abalansan al voltant de Patroclo, frisant per endúrselen á Ilió, emportántsen aixís la victoriá.
Lo fill ilustre del pelasgue Létos, Hipotoos, ab lo seu cinturon ha lligat los peus del héroe cadávre, y l' arrastra pel mitj de la violenta lluyta, perquè desitja complaure á Héctor y als Troyans. La fatal desgracia no tarda en cáureli demunt, y á pesar de las sevas súplicas, sos companys no 'l poden lliurar. L' intrépid fill de Telamón salta per entre 'ls combatents y li pega una llansada en lo casco de bronzo; l' arma, manejada per un brás robust travessa l' armadura de crinera flotanta, y per demunt de la pica de freixa 'l cervell sagnant surt per la ferida. Las forsas abandónan al guerrer; las sevas mans deixan anar á terra los peus del il-lustre Patroclo, y cau estés demunt del cadávre, allunyat de la fértil Larissa. No tornará á son pare ni á sa estimada mare, lo preu dels cuidados que en sa infantesa tingueren per ell; y la seva vida fou curta, trencada per la llansa del magnánim Ayax. Héctor allavors tira al vencedor la seva llansa esplendenta; més aquest la veu venir, s' inclina y ab prou feynas s' aparta de l' acerada punta y toca la garganta del valent Esquedios, fill d' Ifito, lo més brau dels Focenses. Habitava en l' illustre Panopo, de grandiosos palaus, y regnava demunt de pobles nombrosos. La punta de bronzo li entra per la clavícula y li surt per sota l' espatlla; cau ab estiépit y al seu demunt ressona l' armadura. Ayax al instant mateix, fereix en lo ventre al fill belicós de Fénope, Forcis, que está defensant lo cadávre d' Hipotoos; lo bronzo li trenca la corassa, li obra las carns y se li enfonsa en las entranyas. L' héroe cau en l'arena, esgarrapant la terra ab las mans. La primera fila dels Troyans recula, y ab ella l' il-lustre Héctor. Los Argius alsan gran cridoria, y arrastran, ab los seus morts, á Forcis y á Hipotoos, als quals treuhen l' armadura.
Allavors los Troyans, devant dels Grechs belicósos, haurian fugit fins á Ilió, vensuts per la seva blanura; y 'ls Argius, malgrat la voluntat de Júpiter, haurian arrebatat la victoria, per la seva valentía y 'l seu vigor, si 'l mateix Apolo no hagués excitat á Eneas, baix la figura del heralt Perifas, fill d' Epito. Servint al anciá Anquises, Perifás ha arribat també á la vellesa sapiguent donar, bons consells. Febo pren la seva semblansa y esclama:
«Eneas ¿de quina manera, fins contrariant á una divinitat enemiga, salvarían á Ilió? Imitant á altres guerrers que en altre temps he vist, confiant en sa forsa, en lo nombre d' ells, en son esperit, per més que manessen una host temerosa. ¡A vosaltres, avans que als Grechs, Júpiter ha promés la victoria, y fugiu y no goseu combatre!»
Diu aixó: Eneas lo mira ab atenció, y en ell reconeix al deu que tira lluny los darts. Tot seguit se dirigeix á Héctor, cridant ab veu terrible:
«¡Héctor, y vosaltres tots, capdills dels Troyans y dels aliats, quina vergonya! Fugiu fins á Ilió, devant deis belicosos Aqueus, quan un dels inmortals ara mateix me revela que Júpiter, arbitre en la decisió dels combats, es nostre protector. Precipitémnos, donchs, demunt dels Grechs; no permetam que se 'n endugan tranquilament lo cadávre de Patroclo cap als seus vaixells.»
Ditas aquestas paraulas, se llensa fora de las filas; los Troyans se refán y presentan cara als seus enemichs. Eneas allavors, tomba d' una llansada á Liocrito, fill d' Arisbas, company de Licomedes; aquest, conmogut, corre prop d' ell, tira la seva llansa esplendenta, fereix del fetje, sota 'l diafragma, á Apisaon, fill d' Hípasis, y tot seguit li fa doblegar los genolls. Habia vingut de la fértil Peonia, y en las batallas se distingía al costat d' Asteropeo. Aquest, conmogut per la mort del seu company, se tira resoludament á combatre contra 'ls Grechs. Més no pot lograrho; los que's troban al voltant de Patroclo, forman una muralla ab los seus escuts, y estenen las llansas al seu devant. Ayax recorre las líneas, y no para d' animar lo seu coratje.
«No reculeu mica, esclama l' héroe, no us separeu del cadávre de Patroclo; guardéuvos de Iluytar fora de las filas; defengam lo cadávre y combatam d' aprop.»
Aquestas son las órdres del gran Ayax.
Entretant la terra s' enrogeix de sanch, plena de morts que cauhen d' una y altra part. Los Troyans, los generosos aliats sucumbeixen, 'ls Grechs no 's defenen pas sense costárloshi perduas; pero d' aquestos no 'n moren tants, perque no 's descuidan d' aussiliarse mutuament, y mantenintse compactes, evitan las baixas.
Mentres combatían ab ardor com lo foch, semblava que 'l sol y la lluna habian desaparescut, una boira espessa rodejava l' estret espay deterra ahont los héroes sostenían la batalla, al voltant del fill de Menecios. Los demés combatents, Troyans y Grechs, seguían lluytant sense destorb, sota d' un cel seré; per demunt deis seus caps lo so brillava ab viu resplandor, y ni un núvol se veya per demunt de la plana ni de las montanyas. S' atacavan, donchs, ab intermitencias, evitant uns y altres los trets mortals, y á llarga distancia. En lo centre solzament, menudejavan los dolors, l' obscuritat y la matansa, y 'ls mes braus eran trossejats pe 'l bronzo. Dos guerrers ilustres, Trasimedes y Antíloco, ignoravan encara la mort del valent Patroclo. Creyan que estava ple de vida, esbravant lo seu furor contra 'ls Troyans, mentres que aquestos se reduian á prevenir la fúgida y lal mort dels seus companys, y combatían de lluny, fidels á las órdres que tenían rebudas de Néstor al sortir del campament. Mes al voltant del valent company del fogós Eácido, l'espantosa lluyta dura fins al caure 'l día; los guerrers están abatuts per la fatiga; una suhor abundosa, renovantse contínuament, banya ls seus membres y 'l seu rostre. Aixis com los obrers pellayres, á qui 'l seu amo mana estirar la pell plena de greix d' un enorme toro, l' agafan, se posan en cercle, separats los uns dels altres, y estiran ab forsa; tot seguit l' humor mes lleuger s' escola, lo greix penetra al mateix temps que van estirant, y 'l cuiro 's troba per fi estirat, aixis mateix, ja unas ja altras columnas enemigas arrastran lo cadavre en l' estret espay, ja per un cantó ja per un altre. Los Troyans esperan emportarse 'l á Ilió, y 'ls Grechs trasportarlo cap á la flota. S' embesteixen los uns als altres ab un furor salvatje. Marte, déu de la guerra, y Minerva furiosa, no deixarian d' aplaudir la seva valentia.
Tal es l' afanyosa lluyta que 'n aquest dia Júpiter imposa á ne 'ls guerrers y corcers, al entorn del cos de Patroclo.
L' ilustre Aquiles, entretant, res sabia del seu amich que ja no existia. ¡Tant era lo que 'l combat apartantse dels vaixells, anava acostantse á las murallas de Troya! Lluny de suposar la mort del seu company, esperava véurel retornar quan hauria tocat las portas Esceas, ja que no pensava pas que Patroclo pogués sensa ell, ni ab ell conquistar la gran Ilió. No ignorava la voluntat de Júpiter, perque moltas vegadas la seva mare en secret li havia revelat, pero en aquest moment, ella 's guardava de mostrarli la terrible desgracia que acabava de cumplirse, la mort del seu company mes volgut.
Los héroes no abandonan gens lo cadavre; la llansa apuntada, s' embesteixen sensa treva y 's matan los uns als altres. Los Grechs acorassats de bronzo s' animan mútuament ab aquestas paraulas:
«Amichs, ¡quina vergonya per nosaltres si tenim de recular vers la flota! ¡Ah, avans, que la terra se 'ns engulleixi! Morim tots ans de permetre que 'ls Troyans se 'n emportin lo cos de Patroclo á Ilió, y que tornin á quedar victoriosos.»
Pe 'l seu cantó 'ls magnánims Troyans se diuhen los uns als altres:
«Amichs, debem tots juuts esser ajeguts per la Parca al voltant d' aquest guerrer, avans de que cap de nosaltres reculi.»
Acuestas son las paraulas ab que 's mostra 'l seu ardor.
Mentres lluytan ab furor, puja, á traves del inacsequible éter, fins al cel, l' estrépit del bronzo.
Los caballs del Eácido ploran, apartats del combat, desde'l moment en que han comprés que 'l seu guia acostumat habia tombat demunt la terra, baix los colps del homicida Héctor. Es en va que 'l valent fill de Diores, Automedon, los excite, ja fuetejantlos ab un fuet llauger, ja dirigintjoshi paraulas carinyosas ó amenassadoras, ni volen anar á la lluyta, ni entornársen cap á la flota en las platjas del Helespont, y restan inmóvils com la columna que s' aixeca demunt la tomba d' un guerrer ó d' una matrona ilustre. Aixis los corcers permaneixen subjectats al carro magnífich, lo cap abaixat, fins á tocar la terra; llágrimas brunzentas surten dels seus ulls y cauehen demunt la térra. ¡Tant es lo que troban á faltar á Patroclo! La seva rica crinera, arrossegantse s' embruta, y desordenada flota al voltant del jou que 'ls té reunits. Lo fill de Saturno veu lo plor seu y la seva ánima 's mou á pietat; maneja'l cap y ocupan lo seu magnánim cor aquestos pensaments:
«¡Desgraciats! ¿per qué 'ls deus vos habían de donar á Peleo, rey mortal, vosaltres que no debiau esperar la vellesa ni la mort? ¿Es per qué vosaltres conegau també las afliccions dels humans? ¡Certament que no hi ha res més infortunat que l' home, entre tot lo que respira y 's mou demunt la terra! Mes Héctor no pujará pas en lo carro magnífich que arrastreu; no ho sufriré de cap manera. ¿No n' hi ha prou ab que s' haje posat l' armadura d' Aquiles, y ab que se 'n gaudeix? Amichs, vaig á donar, á vosaltres la voluntat de obehir á Automedon, y á vostres genolls la forsa pera conduirlo bó y sá lluny del perill; als Troyans, concedeixo la gloria de portar la matansa vers la flota, fins y á tant que 'l sol fassa lloch á las tenebras sagradas de la nit,»
Diu aixó, y comunica als corcers un vigor diví; sacudeixen la pols de sas crineras, y fan volar rápidament lo carro per entremitj d' una y altra host. De dalt de son siti, Automedon, á pesar de son dolors lluyta dirigintlos, del mateix modo que un buitre 's tira entre un manat d'ocas. Tant aviat fuig ab facilitat de las columnas enemigas, com ab facilitat se tira en mitj de l' ardorosa batalla, y va en cerca d' ella; pero una vegada ha derrotat als guerrers, no logra matarlos. ¿Cóm podia ésser que sol, en lo carro sagrat subjectés las bridas y al mateix temps tirés la llansa? Per últim un dels seus companys se'n adona: es Alcimedon, fill de Laerces y net de Emon.
«Automedon, li diu acostantse al carro, ¿quin deu torba 'l teu esperit y t' inspira un propósit insensat? ¡Lluytas tot sol entremitj de las primeras filas! ¡Ay, lo teu ilustre company ha sucombit, y 'l diví Héctor se'n gaudeix vestit ab l' armadura del Eácido!
—Alcimedon, contesta 'l fill de Dióres, ¿quí millor que tú podría ara dominar los corcers inmorlals? Sols podia ferho Patroclo, quan e trobava plé de vida; mes ara 's troba en poder de la Parca y de la, Mort. Vina, donchs, pren lo fuét y las bridas; jo baixaré y tiraré la meva llansa.»
Diu aixó: Alcimedon, montat en lo carro llauger, agafa 'l fuet y las bridas; Automedon baixa; l' ilustre Héctor sen adóna y dirigeix aquestas paraulas á Eneas:
«Fill d' Anquises, veig als corcers del fogós Eácido, que corren cap á la batalla, guiats per mans poch destras. No dubto de que me'n faré amo, si ab tota l' ánima vols ajudarme; precipitémnos demunt d' aquestos guerrers, que no gosarán esperarnos pera combatre.»
Eneas hi consent, y 'ls dos héroes corren cubrint las sevas espatllas llas ab sólits escuts de pell de bou forrada ab planxas de bronzo. Cromios y 'l diví Aretos los acompanyan. Esperan, en son esperit, matar als dos Mirmidons y péndrelshi 'ls seus superbos corcers. ¡Insensats! ¡no debian retornar sense sufrir pérdua!
Automedon implora, á Júpiter, y ab lo pit plé de valor diu al seu company fidel:
«Alcimedon, mena 'ls caballs prop de mi, que las mevas espatllas sénten la xardor de la seva alenada; me sembla que 'l furor del fill de Priam no minvará, fins que habentnos mort, haje pres los caballs d' Aquiles y dispersat als Grechs, ó que ell mateix lluytant en las primeras filas caigué en nostras mans.»
Diu aixó: y després crida als Ayax y á Menelao:
«Ayax, capdills deis Argius, Menelao, confien lo cadávre de Patroclo als més valents, que'l protegeixen, que continguin las columnas enemigas; y vosaltres, feu que se'ns allunyi, ja que som vius, lo termini fatal. Sobre nosaltres Héctor. Eneas y 'ls mes braus dels Troyans vólen fer caure 'l pes de la guerra. Mes la nostra sort está en las mans dels deus. Jo confio en Júpiter y tiro la meva llansa.»
Ditas aquestas paraulas, prepara y llensa una prolongada llansa, toca en l' escut de Aretos, que no la detura; lo bronzo lo travessa, forada 'l talabart y penetra en lo ventre del héroe.
Quan un home previngut, ab una afilada destral, fereix per demunt de las banyas á un bou superbo, li trenca 'l nervi la victima fa un salt y cau: aixis mateix Aretos salta y cau d' espatllas, lo dart tremola en sas entranyas, y las forsas se li desvaneixen. Héctor tot seguit dispara contra Automedon la seva llansa esplendenta. Aquest la veu venir, s' inclina avant y evita la llarga pica de freixa que, pasantli per demunt de l' espatlla, se clava en terra y vibra fins y á tant que 'l impetuós Marte ha amortiguat la forsa que l' anima. Los dos héroes, espasa en má, s' ajuntan tirantse l' un contra l' altre; més los Ayax van á separarlos corrent furiosos, pe'l mitj de la batalla, al sentir la veu del seu company. Allavors Héctor, Eneas y 'l diví Cromios reculan un xich espantats, y abandonan á Aretos, estés, ab lo ventre partit. Antomedon, igual al fogós Marte, li treu l' armadura, y gaudintsen, esclama:
«Certament, ara tinch una mica aliviat lo cor de la tristesa per la mort de Patroclo, encara que aquest que he mort no se li puga comparar.»
Diu aixó: posa en lo carro las armas ensangrentadas, y hi puja, ab los peus y las mans espurnejats de sanch, parescut al lleó que acaba de devorar un toro.
La violencia de la lluyta torna á encéndres entorn de Patroclo, amarga, plena de llágrimas.
Minerva baixa del cel pera conservar l' ardor del combat; perque Júpiter que l' envía, te 'l cor vacilant y ara vol encoratjar als Grechs. Aixis com s' estén per demunt del cel l' arch-iris porprat, senyal de guerra ó de fredas tempestats que interrompren en la terra las feynas dels homens y entristeixen los remats de bestiá, aixis mateix la deesa, voltada d' una boira espessa, se desllissa entre 'ls Argius y reanima 'l seu ardor. Pren la figura y l' infatigable veu de Fénix, y trobant al valent Menelao, l' excita dientli:
«Menelao, ¡quina vergonya, quin oprobi per tú, si 'ls gossos ágils arriban á disputarse al peu de las murallas de Ilió lo cos del fidel company del Eácido! A tu 't pertoca, donchs, mostrar una constancia inquebrantable y encoratjar á tota l' armada.»
Menelao li respon:
«Venerable Fénix ¡oh pare meu! si Minerva sostingués las mevas forsas, si desviés aquesta impetuosa pluja de darts, sens dubte que la meva constancia seria inquebrantable, y protegiria 'l cadávre de Patroclo, perque morint ell ha afiigit crudelment l' ánima meva. Mes Héctor té la forsa terrible del foch, las sevas armas de bronzo no acaban may de sembrar la matansa, y á ell Júpiter concedeix la victoria.»
Diu aixó: y la deesa s' alegra de que l' invoque á ella primer que á cap altre inmortal. Tot seguit ella anima 'ls genolls del héroe y las espatllas ab una forsa invencible; l' inspira l' atreviment de la mosca que perseguida contínuament, no para may de picar, perque la sanch del home es saborosa per ella. ¡Tal es l' ardor de que está plé 'l pit del héroe! S' acosta á Patroclo y dispara la seva llansa esplendenta. Entre 'ls Troyans lluitava 'l fill de Etion, Pódes, home opulent y brau; era sobre tot molt considerat per Héctor, company seu y benvolgut convidat d' ell. Quan se disposa á fugir, lo dart del ros Menelao li forada 'l talabart y li penetra en lo ventre; cau ab estrépit. L' Atrida tot seguit l' arrastra cap á la part dels Argius.
Al mateix temps Apolo empren á Héctor y l' encoratja; ha prés la figura de Fenops, fill d' Asios, habitant en Abidos y 'l més estimat dels hostes del fill de Priam. Parescut á aquest héroe, lo deu esclama:
«Héctor, ¿á quin Argiu pensas espantar desde ara en avant, si fuges al devant de Menelao, fins avuy guerrer poch esforsat? Ara se 'n emporta tot sol de las filas troyanas lo cos del teu company fidel, del valent Pódes, fill d' Etion, que acaba de morir entre 'ls primers combatents.»
Diu aixó: un negre núvol de dolor rodeja 'ls sentits del héroe. Héctor se llensa fora de las filas, revestit de bronzo esplendent. En aquest moment, lo fill de Saturno, agafant l' escut ab franjas d' or. pulit com lo marbre, cubreix de nuvoladas los cims del Ida; després dispara 'l llamp, fa tronar ab furor, agita 'l seu escut, dona la victoria als Troyans, y posa als Grechs en derrota.
Lo Beoci Peneleo es lo primer en fugir; com sempre, gira 'l front devant del enemich, Polidámas hi corre, lí pega una llansada, li raspa l' espatlla y li penetra en la carn fins al os. Mentrestant Héctor s' acosta, ab la pica al bras, fereix en la má á Leitos, fill del magnánim Alectrion, y 'l posa fora de combat; Leitos s' aparta mirant per tots cantons; no espera servirse mes del seu bras, ni aguantar la llansa pera combatre contra 'ls Troyans. Héctor lo persegueix, frisant per atraparlo, quan Idomeneo li pega una llansada al pil. Mes per mes avall de la punta de bronzo, la llarga pica de freixa s' esberla; Héctor al instant dispara la seva llansa demunt del fill de Deucalió, que 's manté dret en son carro; lo dart se desvía un xich y toca á Ceranos, escuder de Merion, que habia vingut ab ell desde las superbas murallas de Lictos. Idomeneo s' habia trobat en lo camp á peu, y ab la seva mort hauria donat una gloria inmensa als Troyans, si Ceranos no li hagués portat tot seguit los corcers llaugers; lo salva, li evita l' instant fatal, y ell pert la vida baix los colps del homicida Héctor. La llansa li penetra per entre l'orella y la barra; la punta li trenca las dents y li esbossina la llenga; rodola de dalt del carro y deixa caure las bridas. Mes Merion s'inclina, las agafa ab tota pressa y diu á Idomeneo:
«Fueteja ara fins arribar á la flota; ja veus que no queda esperansa de victora pe'ls Argius.»
Diu aixó: y 'l rey dirigeix sos superbos corcers vers als vaixells, perqué 'l terror s' ha apoderat de la seva ánima. Menelao y 'l magnánim Ayax comprenen també que Júpiter dona la victoria als Troyans, que fins allavors habia estát indecisa. L' ilustre fill de Telamón es lo primer en parlar, y fa aquest discurs:
«Amichs, lo més temerari reconeixeria que Júpiter ajuda als Troyans. Tots los seus darts nos arriban, tant si'ls tira una má vigorosa com si'ls dispara una má feble; Júpiter los dirigeix. En cambi los nostres vólan en vá y 's perden demunt l' arena. Pensém, donchs, en lo millor que 's pot fer pera endúrnos lo cos de Patroclo y umplir d' alegria, ab nostre retorn á las naus, als companys estimats. Ells están afligits sens dubte de véurens en aquesta batalla terrible; y no esperan que 'l furor d' Héctor minve avans deque las sevas mans invencibles hagen assaltat los negres vaixells. ¿No's troba entre nosaltres un misatjer de llaugeresa pera corre á trobar al fill de Peleo? Perque pensó que ignora encara la funesta nova: la mort del seu benvolgut company. ¡Ay! en l' espantosa obscuritat que embolcalla als guerrers y 'ls carros no puch trobar lo que desitjo. ¡Poderos Júpiter, lliura als Grechs d' aquesta terrible boira! Dónans la dolsa brillantor del dia! ¡Permet que puguem veure ab los propis ulls! ¡fésnos morir als menys á la llum del sol, ja que 't plau que 'ls Argius moren!»
Diu aixó: y 'l pare dels deus conmogut per las sevas llágrimas; tot seguit dissipa la obscuritat; la boira s' esbargeix, lo sol brilla, lo camp de batalla s' aclareix per tots cantons; allavors Ayax diu á Menelao:
«Ara, Menelao, busca entre 'ls vius á Antiloco fill del magnánim Néstor, que corre fins á trobar al valeros Aquiles; que li manifeste que 'l seu company mes estimat ha mort.»
Diu aixó: 'l fill d' Atreo, disposat á obehirlo sen vá. Aixis com un lleó es llensat d' una estable de bous pe'ls gossos y 'ls pastors; aquestos han vigilat tota la nit per no deixarli probar lo greix del bestiá, y per mes que 's vege instigat, desitjós d' arribar á tastar la carn, torna á acometre, y 's veu contrariat per una pluja de darts y atxas encesas, tirats per mans atrevidas; brama per últim, y malgrat la seva rábia, s'allunya al espantar l' aurora, ab lo cor plé de tristesa, del mateix modo s' allunya á pesar seu del cadávre de Patroclo, 'l valent Menelao, després d' haber fet moltas exhortacions á Merion y als Ayax, perque té por de que 'ls Grechs emprengan la fugida y 'l deixen per presa dels enemichs.
«Ayax, diu, capdills dels Grechs, y tu Merion, guardéuvos en aquest moment d' oblidar quanta fou la bondat del infortunat Patroclo; mentres visqué, va ésser per nosaltres tot dolsura. ¡Ay, ara 's troba en poder de la Mort y de la Parca!»
Diu, y corre, abarcant ab la mirada la plana entera. De la mateixa manera que l' áliga, que es fama que de totas las aus del cel es la que té l' ull mes penetrant, percibeix desde l' altura major en l' aire á la llebra amagada sota un esbarser frondós, cau demunt d' ella, l' agafa rápidament y li arrenca la vida, aixis mateix ¡oh diví Atrida! 'ls teus ulls van girantse per tots cantons per demunt dels grupos dels teus nombrosos companys; vols reconeixer si 'l fill de Néstor se troba encara entre 'ls vius. L' héroe 'l veu per últim á l' extrem esquer dels guerrers, d' ahont anima als Grechs excitantlos á combatre. Lo ros Menelao hi corre y li diu:
«Antíloco, vina prop meu; vina á escoltar una funesta nova. ¿Per qué es precís que vingan tals desgracias? Sens dubte haurás comprés que Júpiter nos ompla de flagells y que la victoria es de part dels Troyans. ¡Lo mes valent dels Grechs, Patroclo, es mort, y crudels afliccions están reservadas als fills de Danaos! Amich, vola vers á Aquiles, dígali que 's donga pressa en salvar lo cadávre nú del seu company estimat, que las sevas armas son presa del brillant Héctor.»
A aquestas paraulas, Antíloco sufreix; resta mut los ulls se li omplan de llágrimas, los sanglots li deturan la veu; pero no descuida per res l' ordre de Menelao Se 'n vá y confia las sevas armas al seu company Laodocos, que ha menat prop d'ell los seus vigorosos corcers. Tot seguit los seus peus ágils vólan lluny del camp de batalla, y plorant llágrimas amargas, porta al fill de Peleo 'l funest misatje.
Lo teu coratje refusa ¡oh Menelao! permaneixer entre 'ls seus companys afligits, y á reemplassar á Antíloco, á qui tróban á faltar vivament los Pilis. Més l' Atrida posa al devant d' ells á Trasimédes, y ell mateix s' afanya en defendre'l cadavre de Patroclo; se detura al costat dels Ayax y 'ls hi diu:
«Acabo d' enviar envers la flota, envers al fogós Aquiles, al llauger Antíloco. Mes dupto molt, que á pesar de la seva cólera contra Héctor, vulga venir á nostre socors. ¿Li es possible, sense armadura, combatre als vencedors? A nosaltres nos pertoca donchs pensar en lo millor que podem fer pera emportarnos lo cos de Patroclo y evitar lo destí fatal, la mort funesta, allunyantnos de l' host dels Troyans.»
Lo gran Ayax respon:
«Parlas prudentment, ilustre Menelao; baixa tot seguit ab Merion, preneu lo cos de Patroclo, y portéulo promptament fora de la batalla. Darrera vostre, 'l fill d' Oileo y jo, oposarém resistencia al diví Héctor y als Troyans; nosaltres dos portem lo mateix nom, tenim lo mateix coratje, y ja rivalisant en constancia, hem sostingut, l' un al costat del altre, 'l furor de Marte.»
Diu aixó: los dos héroes á pés de brassos alsan lo cadavre y se 'l emportan. Al veureho los Troyans fan grans crits y 's precipitan, á la manera de gossos, que devant de joves cassadors, se tiran ab furor demunt d' un singlá ferit y córren darrera de sas petxadas disposats á devorarlo, més ell segur de sa forsa se tomba; allavors tots reculan y tumbollantse 'ls uns contra 'ls altres, fugen. Aixis mateix los Troyans los voltan de prop en tropell, y 'ls persegueixen á colps d' espasas y de llansas de doble punta. Més quan los Ayax se giran contra ells y 's deturan, pérden lo color de la cara, y cap gosa sortir de las filas pera combatre, y apoderarse del cadavre.
D' aquest modo, Merion y Menelao arrastran ab ardor lo cos mort cap als vaixells. Entretant lo combat s' anima darrera seu, furiosament, pareixent un impetuós incendi que invadeix una ciutat, habitada pels homes, y la consum sobtadament: las casas allavors se desplóman entre las flamas inmensas, y á son entorn lo vent brama.
Aixis, l' horrible estrèpit dels carros y dels guerrers persegueix als Grechs en sa retirada. De igual modo que, ab esfors, rendits per la fatiga, plens de suor, los matxos animats d' una forsa portentosa, arrastran desde l' cim de la montanya, per entre l' aspre sender, las vigas y las amplas llatas que han de servir per la construcció d un vaixell, aixis mateix los dos héroes arrastran lo cadavre ab ardor. Darrera d'ells los Ayax conténen als enemichs. Com una ferma estacada tacada que s'alsa en mitj de la plana deté las onas infladas del riu, y resistint la forsa de la corrent, li dóna un' altra direcció, aixis los Ayax darrera dels seus conténen als Troyans. Del mateix modo que un vol d' estornells ó de gruas de crit planyívol, fúgen al veure l' esparver, terror dels aucellets, que 's tira demunt d' ells y 'ls amenassa ab la mort, los Grechs atacats per Héctor y 'l fill de Anquises, fúgent fent grans crits y deixan de combatre. Los costats y 'l fondo del fosso están sembrats d' hermosas armas que deixan anar los fugitius. Més los guerrers no arriban pas encara al fí d' aquesta terrible batalla.