Sou a «Cant V»
Iliada



CANT V.

______



Allavors Minerva dóna al fill de Tideo forsa y atreviment, perque 's distingeixqui entre 'ls Argius y se 'n emporti una gran gloria; feu sortir del seu casco y del seu escut una flama contínua, pareguda al astre de la tardor que brilla en lo mes viu resplandor, al sortir del inmens bany del Occeá. ¡Tal es lo foch que surt del cap y de las espatllas del héroe, quan la deesa 'l col-loca entra las duas armadas en lo mès fort de la lluita¡
Entre 'ls Troyans hi habia lo preciar Dares, home opulent, sacerdot de Vulcá y pare de dos fills: Pegeo é Ideo, destres en tots los combats. Aquets joves guerrers, portats en un mateix carro, surten de las filas, y corren al devant de Diomedes que combat á peu. D' una y altra part los héroes s' avansan y s' acostan. Pegeo fou lo primer en tirar sa prolongada llansa, mes la punta d' acer raspa, sense ferirlo, l' espatlla dreta de Diomedes: aquet, á son torn fa volar l' acer y no deixa escapar pas un dart inútil; se clava en lo pit del Troyá, 'l qual redola per terra. Ideos tot seguit se precipita, baixa del carro y no s' atreveix á posarse devant de son germá mort. Tampoch aquet s' hauria escapat de la sombría Parca; mes Vulcá, que 'l protegeix, lo salva rosejantlo de una nubolada espessa á fí de que l' anciá pare no quedi del tot aclaparat pel greu dolor. Lo fill del magnánim Tideo pren los caballs y ordena als seus companys que 'ls porten als vaixells. Los Troyans magnánims, veyent los fills de Dares, l' un fugint y l' altra estés al costat del seu carro, quedan ab l' ánima torbada. En aixó Minerva agafa per la má al impetuós Marte, y esclama:
«¡Marte, Marte, flagell dels humans, deu sanguinós, destructor de murallas! ¿No es millor que deixem als Troyans y als Grechs que 's dirimeixen sas diferencias? Siga la que vulga la part á qui 'l poderós Júpiter donga la gloria, retirémnos y evitém la cólera del pare dels deus.»
Ditas aquestas paraulas, la deesa conduehix fora de la lluyta al mpetuós Marte, y 'l fa seure en los puigs dels serrats que vorejan l' Escamandro. Allavors los Grechs fan cedir als Troyans; cada héroe mata entre 'ls capdills dels enemichs á un guerrer. Primerament lo rey dels homes fa caure de son carro al gran Odios, capdill dels Halisons. Quan se gira per fugir, Atrida l' embesteix ab sa pica y l' hi clava entre las espatllas atravessantli 'l pit. Cau ab estrèpit y al seu demunt l' armadura ressona.
Idomeneo tot seguit mata á Festo, fill del Meoni Boros, que es procedent de la fértil Tarne, atravessantli l' espatlla dreta ab sa prolongada llansa, al moment en que aquest se disposa á pujar á son carro. Cau y las horribles tenebras de la mort lo rodejan. Prompte 'ls servidors d' Idomeneo 'l despullan de sas armas.
Menelao, ab sa punxaguda llansa, fa mossegar la terra á Escamandrios, fill d' Estrofia, terror de las bestias feras que poblan los boscos de las montanyas. La mateixa Diana l' habia adestrat en cassarlas ab sos darts; mes ni la deesa cassadora, ni sa destresa en encertar de lluny, pogueren salvarlo'quan se tomba per fugir, Atrida l' embesteix ab sa pica y li clava entre las espatllas, atravessantli 'l pit. Lo guerrer cau de cara en terra y al seu demunt la armadura ressona.
Merion mata á Fereclos, fill del constructor Harmon, entre tots lo preferit de Minerva, hábil també en fer sortir de sas mans tota mena d' obras bellas. Ell fou qui va construir los navilis iguals de Páris, orígen de tots los mals, perque ells causaren la desgracia de Ilió y la seva mateixa; mes éll no coneixia 'ls decrets dels deus. Merion anava en persecució de Fereclos, l' atrapa y li pega en la cuixa dreta; la punta d' acer passa per sóta l' os y li desgarra la vexiga. Lo guerrer, gemegant, cau de genolls, y la mort lo rodeja de sas ombras.
Meges arrenca la vida á Pedeo, fill d' Antenor. Encara que bastart, la noble Teano, plena d' amor per son espós, lo criá ab tant de zel com als seus propis fills. L' ilustre fill de Fileo, ab la pica en la má, salta demunt d' éll y li clava derrera 'l cap. La punta acerada li passa per entre las dents y li arrenca la llengua. Cau en l' arena mossegant lo fret acer.
Euripilo ataca al diví Ipsenor, fill del magnánim Dolopion, sacerdot d' Escamandro y venerat del poble lo mateix que un deu. L' ilustre fill d' Evemon lo veu fugir; corre derrera d' éll espasa en má, li pega en l' espatlla, li arrebassa 'l bras pesant, que cau sanguejant demunt l' herba. La sombría mort cubreix la vista del héroe y la Parca inexorable se 'n fa duenya.
En tant que aquestos están combatent en la lluyta terrible, no podrías tú reconeixe de quina armada era Diomedes, si combat entre 'ls troyans ó entre 'ls grechs. Se precipita en la plana, com lo riu que portant la corrent inflada per las aiguas del ivern, s'emporta 'ls ponts y 's desborda per demunt de las resclosas sòlidament construidas. Las tancas de las floridas hortas no detenen sa irrupció sobtada, quan las grans plujas de Júpiter cauhen impetuosas, y devasta 'ls nombrosos y somrisents travalls dels joves llauradors. Aixis lo fill de Tideo dispersa las espessas líneas dels troyans, los que, á pesar de son nombre, no gosan plantarli cara.
Mes l' ilustre fill de Licaon lo veu corre per la plana y rompre las columnas. De cop apunta contra éll lo seu arch encorvat; la amarga fletxa vola; y al abalansarse Diomedes se li clava en l' espatlla dreta, pel vuit que deixa la corassa, y li penetra pel devant. La sang regala per l' armadura del héroe, y 'l fill de Licaon se 'n gloría ab veu atronadora:
— «¡Avant, troyans magnánims, intrépits cavallers! Acabo de ferir al més valent dels grechs y crech que no resistirá gaire temps la ferida. ¡Cert es que, de la Licia, Apolo m' animá á deixar la meva morada!»
Tals foren sas paraulas superbiosas; més l' aguda fletxa no havia pas acabat ab l' héroe argiu; recula, y deturantse devant de son carro, diu al fill de Capaneo:
— «¡Dónat pressa, car Estenelos, baixa del carro y treume de la espatlla un dart dolorós!»
A aquestas paraulas Estenelos salta del carro, se li posa al darrera y li arrenca de l' espatlla la fletxa aguda. La sanch raja pels contorns de la corassa, y allavors Diomedes fá aquest vot:
—«Escolta ma pregaria, infatigable lilla del deu que porta l' escut. ¡Si may en l' ardor dels combats has vetllat per mon pare y per mí, sigas are ma protectora ¡oh Minerva! Fes que mate á aquest home que acaba de desacreditar la meva llansa, que guanyantme per má m' ha ferit y se 'n vanagloría! ¡No 's creu éll que per gaire temps puga veure jo l' enlluhernadora llum del sol!»
Aquesta es sa pregaria. Minerva l' escolta; fa tornar á sos membres tota l' agilitat, y posantse al costat d' éll, li dirigeix aquestas breuas paraulas:
— «No cal pas que titubejes are, Diomedes, en combatre ab los troyans. He fet recobrar á ton cos la forsa superior que animava á Tideo, y he fet que 's dissipés lo núvol que 's posava devant dels teus ulls, á fí de que reconegas promptament als deus y als homes. Si algun dels inmortals vé aquí per posarte á prova, no lluites contra éll. Mes si la filla de Júpiter, si Vénus apareix en la batalla, feréixla ab ta acerada llansa.»
Ab aquestas paraulas la deesa s' allunya, y 'l fill de Tideo corre á la primera fila; está ple d' ardor y 'l seu furor s' ha triplicat. Del mateix modo que un lleó en un prat ahont pasturan llanudas ovellas, quan salta dins del tancat, si es ferit per un dart, reb novas forsas de la má que sense véncerlo l' ha ferit; y'l pastor no gosant posarli obstacles se retira dins la cabanya, mertras que 'l remat abandonat fuig, s' acurruca, se tanca, y 'l lleó tip, salta fora del corral; aixis mateix lo robust Diomedes se tira en mitj dels troyans.
Comensa per matar á Antinoos y á Iperon, pastor dels pobles; á l' un li clava pel demunt de la mamella la punta de la llansa; l'altre té la clavícula partida pel tall de l' espasa y li separa 'l coll de l' espatlla y l' espinada. Los deixa estesos en terra, per caure demunt d' Abas y de Polido, fills del venerable Euridamas, intérprete dels somnis, que l' anciá, permetent á sos fills que vinguessen á aquesta guerra, no ha consultat gens. Lo robust Diomedes los mata y corre á atacar á Xanto y á Toon, fills estimats de Fenope, que 's consum en la trista vellesa, y á qui no li restan altres fills pera governar després d' éll sos richs dominis. Diomedes los hi arrenca la vida, y no deixa á son pare mes que 'l dol y l' amarga inquietut, perque no 'ls veurá retornar de la guerra y 'ls parents se repartirán la seva herencia. Per últim, l'héroe atrapa á dos fills de Priam, que anavan en un mateix carro, Esquemon y Cromios. Com un lleó que tiran tse en mitj d' un gros remat, trenca 'l coll de una badella ó d' un toro que pastura en lo bosch, aixis lo fill de Tideo 'ls tomba carro abaix, los hi treu l' armadura y ordena als seus companys que conduescan á la flota 'ls dos cavalls.
En aquest moment, Eneas, que 'l veu com destrueix las líneas dels troyans, se tira pel mitj de la lluyta entre 'ls xiulets de las fletxas, y busca 'l lloch ahont se troba 'l diví Pandaros. Troba, per fí, al intatxable y valent fill de Licaon, y l' emprent, exclamant:
— «Pandaros, ¿ahont son lo teu arch y las tevas rápidas fletxas? ¿oblidas la teva fama? ¿hi ha entre nosaltres algun guerrer que te la dispute? ¿y en la Licia, 'l mes hábil dels fletxers pot compararse ab tú? Créume, donchs, alsa las mans envers Júpiter; y després fes volar un dart sobre aquest héroe á qui no puch reconeixer. Guaita com triomfa; quan de mal ha fet als troyans y com ha romput los genolls d' un gran nombre de braus combatents. Tal vegada siga un deu á qui 'ns hem oblidat de fer sacrificis y del qual esclata l' ira. Certament, la cólera de las divinitats es terrible.»
—«Eneas, respont l' ilustre fill de Licaon, sabi conseller dels troyans, me sembla reconeixe en éll al fill de Tideo; aquell es son escut, pel seu casco llargarut y pels seus llaugers cavalls. Mes, ¿puch assegurarte que no es un deu? Si aquest es l' héroe que á mí 'm sembla, lo fill de Tideo, no s' abandona may á impuls de la seva fúria, sense tenir al seu costat á un dels inmortals. Sí: sens dubte una divinitat envolta en obscura nuvolada l' acompanya, y desvia 'ls darts avants de que arriben á 'n éll. Ja li he disparat ab mon arch una amarga fletxa que l' ha ferit en l' espatlla dreta, en la juntura de la corassa; me creya haberlo precipitat á las mansions de Plutó, y, no obstant, allí 'l tens plé de vida. ¡Un deu, donchs, nos persegueix encolerisat! Aquí no tinch ni cavalls ni carro. En los palaus de Licaon hi ha onze hermosos carros tots nous, acabats de construhir; amplas velas los cubreixen y dos cavalls disposats al costat de cada un d' aquestos carros, menjan favons y ordi triat. A ma partida, 'l venerable Licaon me doná sabis consells; m' ordená que 'm trobés sempre en la primera fila en los combats terribles montat en un carro tirat per cavalls. Aquest encárrech era pot sé 'l millor que 'm feu: mes lo desitj de ben cuidar als meus cavalls, la por de véurerlos mancats de menjar en una ciutat sitiada, acostumats com están á alimentarse ab abundancia, me detingué de seguirlo. Aixis es que vaig deixarlos y me 'n vinguí á peu als camps troyans, tenint confiansa en mon arch, lo qual are, per cert, no devia proporcionarme cap honor. L' he dirigit ja sobre dos grechs dels més valents: sobre Atrida y Diomedes: la sanch ha regalat de sas feridas, mes sois he lograt ab aixó excitar sos ardors. Sí; ha sigut per un fatal destí que he despenjat l' arch de l' estaca ahont estava posat, lo dia en que, en la fértil Ilió, vinguí á manar als troyans per esser aixis grat al diví Hector. Si un jorn retorno á Zelia, si 'ls meus ulls revehuen ma patria, ma esposa y'ls sostres superbos de ma morada, que un enemich m' arrenque avans lo cap de las espatllas, si no faig á bossins y no tiro al foch de la llar aquest arch brillant, inútil company en las batallas.»
Eneas, capdill dels troyans, respon á son torn:
— «No só del parer leu; no cambiarán las cosas, á no ser que, anant ab mos cavalls y carro, no sortim á trobar á aquest guerrer pera probar la sort de las armas. Vina, donchs, puja al costal meu; sabrás lo que val la rassa dels caballs de Tros, tant corredors en la plana per perseguir al enemich com per escapar d' éll. Aquestos cavalls farán que entrém bons y sans dintre nostres murs, si Júpiter dona la gloria als fills de Tideo. Vina, prent las riendas y 'l fuet, y jo 'm prepararé á combatre ó encarrégat tú de rebre lo xoch y jo dirigiré 'l carro.
—Eneas, respon l' ilustre fill de Licaon, aguanta las riendas y guía 'ls teus corcers; ells tirarán més fácilment lo carro conduhits per una má á la que están acostumats. Si 'ns veyém en lo cas de haver de fugir, tal vegada no sentint la teva veu 's tirarían á la ventura en mitj de la multitut, y essent presa de la por no sabrian allunyarnos del combat. Allavoras lo fill de Tideo cauría demunt nostre, 'ns mataría y s' apoderaría dels caballs. Colocat, donchs en lo carro, y pren las riendas, que jo sostindré l' atach, armat del acer agut.»
Dit aixó, pujan los dos al carro, y, plens d' ardor, dirigeixen los cavalls vers al fill de Tideo. Estenclos se 'n adona y diu á Diomedes ab celeritat aquestos paraulas:
«Fill de Tideo, lo mès volgut amich de la mera ánima, veig á dos braus guerrers impacients per lluytar contra teu. Abdós están dotats d' una forsa superior; l' un es l' hábil fletxer Pandaros, que es gloría d' esser fill de Licaon; l' altre es Eneas, fill d' Anquises y de Vénus. Vina donchs, fem recular lo carro; no 't precipitis temerariament entre la primera fila dels combatents, si no vols pérdre la vida.»
Diomedes dona á son company una mirada d' indignació y exclama:
«No 'm parles pas de fugir; no penso que logres persuadirme de ferho; mos ascendents no m' han ensenyat á recular ni á téme, y 'l meu valor es á tota proba; ni sisquera vull montar al carro, sinó que tot depressa vaig al seu devant. Minerva no 'm permet tremolar y 'ls seus caballs no salvarán al un y al altre, si cap dels dos se 'ns escapa. Mes jo t' lio dich, y guarda en l' ánima las mevas paraulas: si la sabia dehesa 'm destina la gloria de matarlos, agafa las tevas riendas, llígalas en la part alta del carro, subjectats meus cavalls fogosos, los d'Eneas y desde las filas troyanas, pórtals entre la multitut dels grechs. Son d' aquesta rassa que un dia Júpiter concedí al rey Tros en cambi de son fill Ganimedes, los més llaugers de tots los que respiran sota del sol y de l' aurora. Anquises, rey dels homes, per tenirne casta, vá fer conduhirhi sas eugas, d' amagat de Laomedon, fill de Tros, y vá tenirne sis pollins, que naixeren en sos palaus; ne guarda quatre que cria en lo estable; y aquestos dos que veus, árbitres de la fugida, 'ls regalá á Eneas. ¡Ah, si podem arreplegarlos, será per nosaltres una de las majors glorias!»
Durant aquesta conversa, los dos Troyans guían los seus cavalls fogosos, y 's troban prop de Diomedes; allavors l' ilustre fill de Licaon es lo primer en exclamar:
«Valent fill del noble Tideo, héroe de cor intrépit, ja que la meva fletxa amarga no t' ha pogut matar, vaig are á probarho ab ma llansa; veyam si logro atravessarte.»
Ditas aquestas paraulas, brandeix sa prolongada llansa, que vola y toca l' escut de Diomedes. L' acerada punta 'l travessa y penetra fins á la corassa; allavors l' ilustre fill de Licaon crida ab veu forta:
«Tens una ferida al devant, y no crech que respires gayre estona. ¡M' has proporcionat, donchs, una gran gloria!»
Lo robust Diomedes li respon sense conmóurers:
Molt lluny de ferirme, lo teu dart s' ha desviat. No tindreu repós avans de que caigue un de vosaltres, y estiga assaciat Marte de la sanch seva, combatent infatigable.»
Dihent això, dispara l' seu dart; la mateixa Minerva dirigeix lo trèt demunt los nassals de Pandaros, prop dels ulls. L' acerada punta li atravessa las dents, li parteix la llengua y li surt per sota la barba. L' héroe cau del carro, y al seu demunt ressonan sas armas de varis colors y brillantas: sas forsas ab sa vida 's desvaneixen. y 'ls cavalls frisan espantats.
Allavors Eneas, cubert ab son escut, s' avansa, llansa en má, per pòr de que 'ls argius arrastren lo cadávre. Cap al héroe se 'n vá semblant un lleó, confiant en sas forsas; estén demunt d' ell la llansa y l' escut; y furiós per matar al guerrer que s' atrevesca á acostarse per combatre, fá crits horribles. Mes lo fill de Tideo pren ab sa forta má una pedra d' un pés enorme, tal que dos homes dels que are viuhen no podrian portarla. Ell tot sol l' alsa y la maneja ab facilitat. Tira aquesta pesanta pedra y fereix á Eneas de la cuixa en lo lloch que se 'n diu l' cotila, allá ahont s' encaixa á la cadera. Li trenca la cotila, los dos muscles que la cubreixen també 's rompen y la pell li queda desgarrada. L' héroe cau de genolls y se sosté ab sa forta má en terra; una fosca tenebra enterbola 'ls seus ulls.
Allavors sens dubte 'l rey dels homes, Eneas, hauria mort, si al mateix temps no s' hagués donat d' ell sa mare Vénus, com un dia se 'n adoná Anquises, quan aquell pasturava toros. La dehesa estén los seus brassos blanchs al entorn de son fill estimat, y lo amaga en los plechs de son rich mantell, muralla contra 'ls darts, per por de que un dels grechs atrevits no li enfonse en lo pit una llansa d' acer, y no li arranque la vida; y s' dóna pressa en allunyarlo del camp de batalla.
Mestrestant lo fill de Capaneo no deixa en olvit las ordres de Diomedes; y conté 'ls cavalls fora del tumulto subjectant en la part alta del carro las riendas estesas; després se tira sobre 'ls d' Eneas de las líneas troyanas, los mena fins á las dels grechs; per últim los entrega per qué'ls conduheixi á la flota á Deipilo, son estimat company que entre tots los de la seva edat es lo quin li mereix més distinció, per qué tots dos pensan d' igual manera. Estenelos torna á pujá al carro, pren las riendas brillantas, y plé d' ardor dirigeix los vigorosos corcers fins á trobá á Diomedes. Aquest heroe, entretant, armat ab l' acer crudel, se dirigeix contra Cipris[1], coneixent que aquesta no es una deesa valerosa, una d' aquestas divinitats que, com Minerva ó Belona destructora de las ciutats, son los árbitres de las batallas. La persegueix, donchs, y al entrar ella en l' apinyada multitut, l' atrapa. Allavors lo fill del magnásim Tideo esten la seva llansa, fa un bot y fereix, ab l' acer afilat, la ma delicada de la deesa; li alsa la pell á través del manto diví que teixiren las Gracias ab sas mans propias. Per la palma de la má regala la sanch incorruptible de la deesa, licor subtil que ténen en las venas los deus benhaurats; perqué no essont lo pá la seva alimentació, ni bevent vins generosos, no tenen la nostra sanch espessa ni están subjectes á la mort. Venus, fent grans crits, deixa cáure al seu fill, que Apolo pren en sos brassos, lo rodeja d' una espesa boira, y se 'l emporta, perqué algún dels Grechs atrevits no enfonse en son pit una llansa d' acert, y no li arrenque la vida. Diomedes, ab veu terrible, aixis crida á la deesa:
—«Filla de Júpiter, abandona la guerra y'l carnatje. ¿No 'n tens prou encara ab fascinar á las débils donas? Si alguna vegada tornas entre 'ls guerrers, me sembla que 'ls combats, que 'l seu nom solsament, d' aquí á endevant te ferá tremolar.»
Aixis diu. Vénus desatinada se 'n va aclaperada pels sufriments. Iris, dels peus llaugers com lo vent, l' agafa y la conduheix fora de la lluyta. La seva pell se li cubreix de tacas blavosas. Per fí troba al fogós Marte en repós á l' esquerra dels troyans, y prop d' éll una boirada espesa té amagats la seva llansa y 'ls seus ágils corcers. Vénus cau de genolls y prega ardentment al deu perqué li dongui 'ls seus cavalls de las bridas d' or.
—«¡Oh estimat germá, condólat de ta germana! Dónam los teus corcers perqué puga arribar al Olimpo, estancia dels inmortals. Sufreixo crudelment de la ferida que m' ha causat un guerrer mortal, lo fill de Tideo, que combatría fins ab nostre pare Júpiter.»
Aixis parla ella; Marte li dóna 'l seu carro, y ella hi puja ab lo cor contristat. Després d' ella hi puja Iris, prent ab sas mans las riendas y excita als corcers que volan ab ardor. Prompte arriban al Olimpo espadat, estancia dels inmortals. Iris, dels peus llaugers com lo vent, detura 'ls cavalls, los desferma del carro y 'ls hi dóna l' ambrosía. Entre tant la divina Vénus cau á la falda de sa mare Dione, que té entre sos brassos al seu fill estimat; la qual l' acaricia ab la má y li diu:
—«¿Quin deu temerari ¡oh estimada filla! ha gosat maltractarte, com si haguesses fet obertament una acció dolenta?»
Vénus, del dols somrís, li respont en aquestos termes:
—«Lo fill de Tideo, 'l superbiós Diomedes, m' ha ferit perque me 'n enduya fora del combat al meu fill Eneas, que de tots los humans es lo més estimat meu. La terrible batalla no es solsament entre 'ls grechs y 'ls troyans; puig los fills de Danaos fins s' atreveixen á combatre ab los inmortals.»
—«Filla meva, contesta Dione, noble entre totas las deesas, resígnat, suportaho tot, per mes que sigas contristada, perqué molts habitants del Olimpo han sofert de part dels humans, fent lluytar los uns contra 'ls altres. Marte va sofrir quant Oto y 'l robust Efialtes, fill d' Aloeo, lo subjectaren ab fermas cadenas que no 's pogueren rompre ab res. Durant tretze mesos permanesqué encadenat en lo fons d' un calabosso de bronzo. Tal volta allavors hauría mort l' insaciable deu de la guerra, si la madrastra dels dos héroes, l' hermosa Eribea, no ho hagués dit á Mercuri, que 'l deslliurá clandestinament quan apenas li quedava alé de vida. ¡De tal manera las duras cadenas lo tenían subjectat! Juno va sofrir quan lo fill d' Anfitrión li clavá en lo pit una fletxa de triple punta, que al moment va estar á prova d' intolerables dolors. Plutó, gran entre las divinitats, va sofrir quan lo mateix home li tirá, en la porta dels morts, una fletxa rápida, causantli amargas torturas. Allavors, ab lo cor plé de tristesa, vingué Plutó al palau de Júpiter, ab la fletxa encara clavada en sa robusta espatlla, y ab l' ánima afligida. Peon lo curá aplicantli bálsems saludables, perque la mort no podia fer presa en un deu. ¡Tal fou l' atreviment de l' impetuós Hércules, que no respectava res, ferint ab los seus darts als inmortals habitants del Olimpo! Are Minerva ha suscitat en contra teva aquest altre héroe! ¡Insensat! ¡No té present en son esperit que 'l que combat contra 'ls deus no viu pas llarch temps! ¡Los seus fills al retorn de la lluyta no li donan, jugant demunt de sos geuolls, lo nom de pare! Que reflexione 'l fill de Tideo; per robust que siga, que vage ab compte en caure sota un bras mes fort que 'l teu: que tremole, que aviat la casta filla d' Adrasto, Egialea, sa excelenta esposa, no tinga de saltar del llit y despertar á sas doncellas pera sos pesars devant lo cadavre de son llegitim éspós, lo més valent dels Aqueus.»
Aixó diu y ab las duas mans li restreny la ferida. La pell se tanca; los dolors aguts se calman.
Mentres tant Juno y Minerva, que observan á las duas deesas, procuran irritar al fill de Saturno ab sas maliciosas paraulas. Minerva es la que comensa, y exclama:
—«¡Júpiter, oh pare meu! ¿lo que vaig á dirte t' ofendrá tal vegada? Sens dubte Vénus, dirigint á alguna argiua á seguir als troyans als que estima ab tendresa, acariciant algun grech de flotanta vestidura, s' ha desgarrat la seva má delicada una sivella d' or.»
Aixis parla: lo pare dels deus y dels homes se somríu y cridant á la dels cabells rossos li diu:
—«Filia estimada, los travalls de la guerra no 't son confiats; déixals pe 'l fogós Marte, per Minerva; ocúpat solsament dels desitjos y dels cuidados d' himeneo.»
Aixís conversan los deus. En tant, l'intrépit Diomedes continúa perseguint á Eneas. No ignora pas que Febo estent las mans protectoras demunt d' éll; mes á Diomedes no 'l detura, ni un gran deu; frisa per matar á Eneas y pendre sas nobles armas. Tres vegadas se precipita decidit á matarlo; y tres vegadas Apolo l' hi interposa son escut brillant. Al punt que, Diomedes parescut á una divinitat, se disposa á embestir per quarta vegada 'l deu que llensa lluny los darts li dirigeix aquestas amenassas:
—«Tente compte, fill de Tideo, allúnyat, y no t' atreveixis á igualarte als deus. La rassa humana que recorre la térra, en res té semblansa ab la rassa dels deus inmortals.»
Diu aixó, y 'l fill de Tideo recula, mes á poch á poch, pera evitar l' ira de la divinitat dels darts infalibles. Apolo allavors porta á Eneas lluny de la multitut, en la santa Pérgamo, ahont hi té aixecat lo seu temple. Allá, en lo sumptuós santuari, Latona y Diana, envanescuda dels seus darts certers, cuidan al héroe y li retornan tot lo seu brill. Mentres tant, Apolo forma un fantasma parescut al fill d' Anquises aixís en la figura com en las armas. Al entorn d' aquesta imatje, los troyans y 'ls nobles grechs trossejan ab furor los grossos escuts coberts de pells de bous y 'ls escuts llaugers que 'ls resguarda 'l pit. Apolo, per últim, se dirigeix al deu de la guerra:
—«¡Marte, Marte! flagell dels humans, deu sanguinari, destructor de murallas, ¿no 't decideixes á ficarte en mitj de la lluita per allunyar á aquest guerrer terrible, que combatria ab lo mateix Júpiter? De primer ha colpejat la má de Cipris, y tot seguit, furiós com una divinitat, s' ha tirat contra de mí.»
Dit aixó s' assenta en l' elevada torre de Pérgamo, mentras que Marte 's fica en las fileras troyanas, á fí d' animarlos. Prent la figura del fogós Acamas, capdill dels Tracis, y dirigintse als fills de Priam:
—«¿Fins á quant, los hi diu, deixaréu que 'ls grechs vagen segant l' armada? ¿Qu' esperéu que arriben lluitant al peu dels portals? Un guerrer, á qui distingiam com al mateix diví Héctor, estés resta en térra. Es Eneas, fill del magnánim Anquises; aném, salvém del tumulto á nostre valent company.»
Aquestas frases reaniman totas las forsas, inflaman tots los pits; allavors Sarpedon dirigeix al noble Héctor aquestas vivas inculpacions:
—«¡Héctor! ¿qué has fet del teu antich valor? Prometéres defendre la ciutat sense cap host, sense aliats, sol ab tos germans y ab los gendres de Priam; y no 'n sé veure cap d' ells; tremolan, com devant d' un lleó 'ls cans del pastor; y hem d' esser nosaltres los que sostenen lo combat, nosa tres que no som més qu'auxiliars y que venim de lluny. Perqué la Licia, regada pe 'l torbellinós Xanto, es una comarca llunyana; allí he deixat á m' estimada esposa, á mon fill de llet, y mos nombrosos tresors, que cobdicia 'l pobre. No obstant, no deixo d' animar als Licis y estich sempre disposat á combatre los guerrers, per mes de que no tinch res aquí que 'ls grechs puguin péndrem y emportársemen. ¡Héctor! tú 't detens; ni exhortas als demés troyans á resistir als enemichs, á defendre sas esposas. ¡Tente compte de que, rodejats com dintre d' un ample filat de llí, no vinguéu á esser presa dels fills de Danaos! ¡No deurán tardar en destruir vostra hermosa ciutat! Es precís, donchs, que no deixes dia y nit de suplicar als capdills dels auxiliars que 's mantinguin ferms sens cobardía y que obliden los greus motius de queixa.»
Parla aixís Sarpedon y 'l seu discurs arriba á l' ánima d' Héctor. De sobte, l' héroe salta armat de son carro, agita las sevas llansas, recorre tota l' armada, excita 'ls combatents y reanima la terrible batalla. Los troyans retornan de la fugida, y plantan cara als grechs. Aquestos s' apinyan pera resistir l' embestida. Ningú pensa en fugir. Del mateix modo que quan en una era sagrada, baix los esforsos dels llauradors, la rossa Céres, ab l' ajuda del buf de la brisa, separa la palla del grá pesant, la pila de palla queda coberta d' una capa de llaugera pols, aixís mateix los grechs quedan coberts d' una polsaguera blanquinosa que, en sas filas, alsa fins al cel explendent lo trepitj dels corcers, quan las duas armadas de nou se barrejan y 'ls escuders fan retornar los carros á la lluita. Los combatents se 'n van dret los uns contra 'ls altres ab la forsa dels seus brassos; l' impetuós Marte cubreix ab una espessa nuvolada lo camp de batalla, que recorre pera auxiliar als troyans; vá per tots cantons atenent los prechs que li ha fet Febo, tant prompte com ha vist que s' allunyava Minerva, protectora dels Argius.
Apolo, al mateix temps, fa sortir á Eneas del santuari, y li comunica una nova forsa. Apareix aquest entre sos companys que s' alegran al véurerlo sense cap ferida, plé de vida y frisant d' ardor. Ab tot, no li preguntan res; los quefers que 'ls hi ha imposat Febo, Marte, flagell dels humans, y la Discordia, insaciable de furors, no 'ls hi donan temps de ferho.
Entre tant los dos Ayax, Ulisses y Diomedes empenyan al combat als grechs, que, en son esperit, menysprean l' esfors y 'ls crits dels troyans. L' armada entera 's detura ab fermesa; aixís com baix d' un cel seré, lo núvol que 'l fill de Saturno ha ficsat demunt del pich d' un alta montanya, s' hi queda inmóvil, mentres que no se aixeca la forsa de Boreo y d' altres vents impetuosos, qual bufada dissipa las negrencas nuvoladas, aixís los fills de Danaos esperan resoludament als seus enemichs, sense somniar en fugir. Atrida recorre las filas. Atrida dona ab prodigalitat las ordres convenients:
—«¡Amichs, siguéu homes, conservéu un cor imperturbable, que l' honor vos sostinga en aquesta lluita violenta! La mort respecta, mes aviat que no destruehix, als guerrers que temen l' afront; y, en cambi, pels fugitius no queda forsa ni gloria!»
Dient aixó, lo rey tira sa llansa y toca á un guerrer valerós, company del gran Eneas, Deicoon, fill de Pergaso, á qui 'ls troyans respectavan del mateix modo qu' als fills de Priam, ab motiu de son ardor per combatre en primera fila. Lo poderós Agamemnon li toca en l' escut, que no repeleix pas lo dart; la punta d' acer lo travessa, esquinsa 'l cinturón y penetra en lo ventre del héroe. Cau ab estrèpit y demunt d' éll ressona l' armadura.
Allavors Eneas tomba á dos guerrers dels mes valents entre 'ls grechs, Creton y Orsiloco, fills de Diocles. Son pare habitava en la superba Féres; home opulent, descendent del riu Alfeo, que serpenteja llargament per la terra dels Pilis. Lo riu engendrá á Orsiloco, rey de nombrosos pobles. Aquest héroe fóu lo pare del magnánim Diocles, y de Diocles nasqueren dos bessons, Creton y Orsiloco, destres en tota mena de combats. Los dos, apenas sortits de l' infantesa, entraren en negres vaixells y seguiren als camps d' Ilió als demés Argius, á fí de venjar l' honor dels fills d' Atreo. ¡Mes la mort los hi ha tirat son negre manto! Com dos lleonets criats per sa mare pe 'ls cims de las montanyas, en las profondas cavernas d' un bosch, devastan los corrals, roban los bous y las grassas ovellas, fins qu' últimament sucombeixen á las mans dels pastors que 'ls fereixen ab l' acer agut; aixís, subjectats pe 'l bras del fill d' Anquises, cauhen los joves grechs, á semblansa de dos elevats pins al arrencarse.
Sa caiguda fóu sentida vivament pe 'l valent Menelao, que corre á primera fila, resplandent del bronzo de sa armadura, manejant la seva llansa. Marte excita son coratje, pensant atréurerlo y ferlo morir baix los colps d' Eneas. Antíloco, fill del magnáim Néstor, se 'n adona y corre á primera fila; perque té por que 'l pastor dels pobles sucombesca y se 'n emporte ab éll lo fruit de sos travalls. Los dos rivals estenen ja 'ls brassos, y encreuhen sas punxagudas llansas, frisosos per agafarse, quan Antiloco 's posa 'l costat d' Atrida. Allavors Eneas, ab tot y esser tan valent, recula 'l veure dos homes reunits per esperarlo. Aquestos se 'n emportan los cadavres dels dos héroes á las filas argiuas, portan als dos infortunats en mans de sos companys y se 'n entornan entre 'ls primers combatents. Allá donan mort á Pilemenes, l' igual de Marte, capdili dels superbis Paflagonis, armats d' escuts. Atrida, al moment que veu que s' atura, li romp la clavícula d' un colp de llansa, mentres qu' Antiloco, tira una enorme pedra 'l coll de son escuder Midon, valent fill d' Atimnias, que procurava fer recular los seus cavalls. Las riendas, brillautas de marfil, s' escapan de sas mans, y cauhen en la pols; al moment Antiloco s' hi tira espasa en má y li travessa 'ls polsos. Cau espirant; son cap y son cos s' enfonsan en l' arenal, que per aquest cantó té profunditat. Per últim, sos corcers, trepitjantlo, 'l fan rodolar baix de sos peus: Antiloco'ls excita y mena 'l carro á las filas argiuas.
Héctor, per entre mitj de las filas. sf apercibeix dels vencedors; se tira vers ells fent grans crits; una espessa falange de troyans segueix los seus passos. Marte y l' augusta Belona marxan al devant d' élls; la deesa porta en la batalla 'l terrible Tumulto; Marte agita entre sas mans una inmensa llansa y 's posa ja devant de Héctor, ja darrera del héroe. Lo valent Diomedes reconeix al deu y s' estremeix. Aixís com un viatjer extraviat, á qui deté al fí de una inmensa plana la corrent impetuosa d' un torrent que vers la mar se precipita, espantat del terratrémol de las aiguas espumosas, desfá 'l camí fet, depressa y corrents: aixís lo fill de Tideo recula y exclama:
—«Amichs, admirém nosaltres al noble Héctor, per ésser combatent destre en tirar la llansa; més sempre porta 'l costat seu un dels deus que 'l servan del mal. Are Marte l' acompanya ab la apariencia d' un guerrer mortal. No deixéu pas de fer cara'ls troyans; cedim, y no resistim inútilment als inmortals.»
Diu aixó, mentres que 'ls troyans van acostantse. Allavors Héctor mata á dos combatents valerosos qu'anavan en un mateix carro: Anquiales y Menestes.
Sa caiguda fou sentida vivament pel gran fill de Telamon. Se'n va endevant, se detura, fa volar la seva llansa enlluhernadora, y toca á Anfios, fill de Selago, qu' en Apeso possehía nombrosos tresors y un inmens remat de bestiá. Mes lo destí lo guiá al socors de Ilió; l' acer li romp lo cinturon, y la prolongada llansa li penetra en lo ventre; y cau ab estrépit. L' ilustre Ayax, promptement s' hi tira per tréurerli las armas; al mateix temps una pluja de darts aguts y brillants volan demunt d' éll, y la major part tocan á son escut. Tot seguit apuntala 'l peu demunt del cadávre, li arrenca la seva llansa, mes no pot tréurerli l' hermosa armadura, perque la munió de darts l' abruma. Té recel, al mateix temps, de veures enclós per las falanges compactas dels braus troyans; aquestos, nombrosos y forts li apuntan las llansas, y á pesar de lo robust que es lo fill de Telamon, se veu forsat á recular. Mentres estan en aquesta lluita terrible, la Parca inexorable conduehix devant del diví Sarpedon á Tlepolemo, gran y valent Heráclida. Lo fill y 'l net de Júpiter marxan, l' un á trovar l' altre; y prompte 's trovan y Tlepolemo, es lo primar en exclamar:
—«Sarpedon, capdill dels Licis, ¿quina necessitat, guerrer inhábil, te mena á las batallas per tremolar? Los que 't diuhen fill del deu que porta l' escut, son uns impostors; perque tú ets molt inferior als homes de la passada época que nasqueren de Júpiter y que sigueren com se diu que fóu un d' élls, Hércules, mon inquebrantable pare, del cor de lleó. Avans vingué éll aquí, avans, per causa dels corcers de Laomedon, fill de Tros; ab sis vaixells y un grapat de combatents, saqueja la gran Ilió, y deixá 'ls carrers fets un desert. Mes tú tens un cor cobart, tos soldats moren, y encare que fosses mes valent, cert estich de que no haurias portat de la Licia pe 'ls troyans mes qu' un socors inútil; perque batut per las mevas mans, vas á passar per las portas de Plutó.»
Sarpedon, capdill dels Licis, li respon:
—«¡Tlepolemo! l' liéroe qu' has anomenat va destruir en efecte la santa Troya, á causa de la perversitat del ilustre Laomedon, que reconegué los beneficis d' éll rebuts ab paraulas ultrajantas, y no volgué donarli 'ls corcers que l' havian fet venir de tant lluny. Mes á tú, 't juro que vaig á donarte á la mort y á la Parca negra. Batut per ma llansa, 'm donarás gloria á mí, y 'l ánima al ágil Plutó.»
Mentres que Sarpedon parla, Tlepolemo aixeca la seva llansa de freser, y 'ls dos grans darts son disparats al mateix temps. Lo fill d' Hércules cau, traspassada la garganta per l' acer fatal; la fosca nit li enterbola la vista. Al mateix temps sa prolongada lian sa fereix en la cuixa 'l rey dels Licis; la punta impetuosa li atravessa las carns y penetra fins al os; mes son pare també aquesta volta 'l preserva de la mort.
Los nobles companys del diví Sarpedon l' enretiran del camp de batalla, y mentres se l' emportan, lo dart li causa crudels dolors: cap d' ells, fentlo pujar ab precipitació al seu carro, ha pensat en extréurerli de la ferida. ¡Tant gran era la seva ansietat proporcionantli 'ls seus serveys.
Los grechs, del altre cantó, portan á Tlepolemo fora de la batalla. Al véurerlo, l' ánima forta d' Ulisses se conmou de cólera; y está en dubte en son esperit y en son cor si desde prompte perseguirá 'l fill del atronador Júpiter, ó si treurá la vida á nombrosos Licis. Mes lo destí no vol pas que 'l generós fill de Júpiter more baix l' acer punxagut del magnánim Ulisses. Minerva l' inspira, donchs, coratje contra la multitut dels Licis. Allavors mata á Coranes, Alastor, Cromi, Alcandro, Halios, Noemon y Pritanis; y sens dubte 'l diví Ulisses hauria fet major nombre de víctimas, si Héctor no s' hagués adonat prompte del carnatje. Tot seguit, brillant d' acer, lo fill de Priam corre á la primera fila, portant l' espant entre 'ls grechs. Al veure que s' acosta se 'n alegra 'l diví Sarpedon, que li dirigeix aquestas paraulas lamentables:
—«Fill de Priam, no permetes pas qu' arrive á esser presa dels Aqueus; vina á mon socors; qu' al menys la vida m' abandone dintre de vostras murallas. Perque no confio pas que puga retornar al meu palau, en ma dolsa patria, pera colmar d' alegria á mon tendre fill, á m' estimada esposa.»
Aixís diu. Héctor, sense respóndrerli, s' avansa frisós pera fer recular als grechs y matar nombrosos héroes. Mentres tant los nobles companys del rey lici, lo colocan á l' ombra del frondós faig, consagrat á Júpiter. Allá 'l generós Pelagon, qu' era un dels seus companys benvolguts, li treu de la ferida la llansa de freser. Allavors l' ánima l' abandona; un núvol li enfosqueix la vista. Mes tot desseguida recobra son esperit, y 'l buf del Boreo li reanima 'l cor desfallescut.
Los grechs, atacats per Héctor y pe 'l deu de la guerra, no se 'n entornan pas en vers la flota; no avansan pas gens, sino que reculan pas á pas, perque no ignoran que Marte 's trova entre las filas enemigas. ¿Quín guerrer es lo que primerament cau baix los colps del fill de Priam y del nflexible deu? ¿Quín guerrer es lo que últimament matan? Lo primer es Teutras, parescut als inmortals; després Orestes, hábil en adestrar los corcers; segueixen últimament Trecos, un dels Etolis; Enomao; Helenos, fill d' Enope, y Oresbio, del casco brillant. Aquest héroe habitava en Hila, dedicat á millorar sos vasts dominis, que rodejava 'l llach Cefisis, prop del opulent poble dels Beocis. La ruina dels Grechs en aquesta lluita terrible, no s' escapa á la vista de Juno; tot seguit dirigeix á Minerva aquestas paraulas rápidas:
—«¡Ay! infatigable filia de Júpiter, sens dubte que haurem promés en vá á Menelao, que no retornaria á sa patria avans d' haver saquejat la superba Ilió, si no contenim lo furor del ferotje Marte. Ab aixó, segueixme y pensém en nostre impetuós valor.»
Aixis parla, y deixa convensuda á la deesa dels ulls blaus. Juno per sa propia má, augusta filla de Saturno, guarneix los corcers de las bridas d' or, mentres que Hebe s' afanya en colocar á las extremitats del través de ferro las rodas de vuit raigs de bronzo; las llantas son d' or incorruptible y 'ls cercles son de bronzo maravellosament ajustats; trevall admirable á la vista. Los botons de las rodas son de plata. L' assiento reposa demunt de corrons d' or y plata. La part de devant del carro, forma un doble semicercle, d' ahont suit la llansa de plata. A sa extremitat, la jove deesa hi subjecta lo magnífich jou d' or y las hermosas lligaduras d' or. Juno, desitjosa de discordia y de guerra, coloca sota 'l jou los seus corcers fogosos.
Entretant, Minerva deixa caure demunt del paviment del palau paternal, lo vel magníficament adornat que ella mateixa deixá ab sas propias mans; després se posa la corassa del deu que excita las nuvoladas, y s' arma pera la guerra deplorable. Al demunt de sas espatllas s' hi posa l' escut de franjas, arma terrible que 'l terror corona per totas parts. Allí s' hi veu la Discordia, la Forsa y 'l Tumulto sanguinari; y s' hi veu també la testa de la Gorgona, horrible monstre, prodigi espantós y diví. La deesa encaixa en son front un casco, encorvat en tot son entorn, ab quatre conos d' or, quo podría resistir als colps dels peatons de cent ciutats. Posa 'ls peus en lo carro brillant y agafa una llansa pesanta, inmensa, prou forta pera devastar las líneas dels guerrers contra 'ls que ella s' irrite, filla d' un pare impetuós. Juno excita ab lo fuet als cavalls llaugers. Devant las deesas s' obran per ellas mateixas, ab estrépit, las portas del cel, que guardan las Estacions; aquestas divinitats que vetllan en l' ample cel y en l' Olimpo, que esparceixen ó acumulen la nuvolada espessa que guarda la entrada. Juno y Minerva conduheixen, á través de las portas, los corcers dócils al agulló, y trovan á Júpiter, sentat lluny dels altres deus, en la mes elevada punta del Olimpo. Juno, deturant lo carro, vol sondejar l' intent de son espós.
—«¡Poderós Júpiter! li diu, ¿no t' indignas mica per las crueltats de Marte? ¡Quants de grechs, y quants valents homes acaba de matar temerariament, sense cap mena de rahó! Jo estich llastimada de dolor, mentres que Cipris y Febo se complauhen agradablement de sa obra. Ells instigant á aquest insensat, que desconeix tots los drets. ¡Poderós Júpiter! ¿no t' irritarás gens, si allunyo del combat á Marte, greument ferit?»
Lo deu, acoplador de las nuvoladas, li respon dihent:
—«Ves, instiga contra ell á Minerva; que ella es la que té per costum ferli coneixe los crudels sufriments.»
Aixis diu, y Juno no porta intent de desobehirlo; fueteja 'ls corcers que, ja per ells mateixos, volan ab ardor á igual distancia de la terra y del cel estrellat. Tant d' espay com aplega en los aires la mirada d' un home assentat á la punta mes alta d' una roca escarpada, contemplant las foscas aiguas de l' ample mar, tant d' espay los corcers renillosos dels inmortals ne recorren d' un salt. Aviat las deesas arrivan á las murallas de Troya, á las ribas ahont l' Escamandro y F Simois ajuntan sas aiguas. Allá Juno detura 'l carro, deslliga 'ls corcers y 'ls rodeja de una boira impenetrable, mentres que 'l deu Simois fa neixe per élls un' herba divina.
Las deesas, revolotejant com tendras colomas, s' allunyan, animadas pel desitj de defendre als Aqueus. Quan ariban al siti ahont combaten de peu ferm, lo major nombre y 'ls mes valents, reunits al entorn del robust Diomedes, parescuts á lleons furiosos ó á singlars decidits á no deixarse vénce, Juno 's deté y fá un crit estrident; pren la figura del magnánim Estentor, héroe de veu poderosa com lo bronzo, que 's fa sentir com l' estrépit d' una cinqüentena de guerrers.
—«¡Quanta infamia, oh Grechs nobles en l' apariencia y miserablement cobarts! Durant lo llarch temps que Aquiles prenia part en los combats, jamay los Troyans s' atrevian á passar fora dels portals de Dardanos. ¡Tant era lo que temian la llansa impetuosa d' aquest heroe! ¡Y are combaten lluny d' Ilió, prop de las enemigas naus!»
Aquestas paraulas reaniman totas las forsas, inflaman tots los pits. Entretant Minerva va cercant á Diomedes; lo trova prop de son carro que exposa al buf del vent la ferida que li ha causat Pandaros. La suor corre per son pit per dessota de la llarga corretja que sosté son escut. Sofreix y 'ls brassos té rendits de fatiga. Per fí, alsantse la corretja, restreny la sanch negra que li regala, quan la deesa se coloca al costat del jou dels caballs, y li diu:
—«¡De quina manera 'l fill de Tideo está lluny de semblarse á son pare! Aquest era baix d' estatura, més també era tot un guerrer. Fins després que vaig prohibirli combatre y encolerisarse, quan solsament éll d' entre 'ls Argius fou enviat á Tebas, prop dels nombrosos fills de Cadmus, després de que vaig ordenarli que prengués part pacíficament en los festins, en los palaus d' ells, excitat per son cor, com sempre plé d' atreviment, va provocar als joves Tebans y ab facilitat sortia vencedor de totas las lluitas, perque era jo per ell segura protectora. Ara, estich al costat teu: te protejeixo; t' exhorto á combatre 'ls Troyans. Més una fatiga invencible enerva las tevas forsas, ó la cobardía t' oprimeix lo cor y 't deté. ¡Oh, no, tú no ets pas descendent del ilustre fill d' Eneo!
—¡Oh, deesa! contesta Diomedes, jo't reconech, filia del deu que porta l' escut; vull dirte mon pensament sense subterfugis ni amagarte res. No esperimento fatiga ni tinch temor; més per altra part no he olvidat las tevas ordres. Tú 'm tens recomenat que si Vénus compareíx en la batalla, que la fereixi ab l' acer agut, mes que no combate als demés inmortals. Aixis es que he reculat y he ordenat als Argius que 's reunissen aquí, perque he vist al mateix Marte que presidia 'l combat.
—¡Fill de Tideo, respon la deesa, héroe 'l mes volgut de la meva ánima, no tens de teme ni á Marte ni á cap altre dels inmortals, perque vull esser per tú decidida protectora. Seguéixme, donchs, dirigeix cap á Marte 'ls teus corcers fogosos; fereixlo de prop; no respectes gens á un deu crudel, furiós, inconstant. Avans havia promés á Juno y á mí que aussiliaría ais Grechs, que atacaría als seus enemichs; y ja ho veus, faltant á sa paraula, pren la part dels Troyans!
A aquestas paraulas, pren per la má y fá baixar á Estenelos, que al moment salta del carro á térra. La deesa impacienta se coloca en lo carro al costat del diví Diomedes. Lo travesser de faig cruix dessota 'ls peus, perque porta una deesa terrible y un guerrer valent. Palas agafa fuet y las riendas, y dirigeix tot seguit contra Marte 'ls corcers fogosos. Lo deu en aquest moment acaba de matar á Perífas, lo més brau del Etolis, fill del illustre Oquesios. Tot tacat de sanch, li treu l' armadura. Allavors Minerva per ferse invisible á l' impetuosa divinitat, cubreix lo seu cap ab lo casco de Plutó, y Marte, flagell dels humans, no mes s' adona del noble Diomedes.
Deixa á Perífas estés en lo mateix siti en que li ha arrancat la vida, y 's precipita contra 'l fill de Tideo. Los dos combatents se dirigeixen l' un contra l' altre ; aixís es que no tardan en acostarse. Marte 'l primer, desitjós de carnatje, 's dirigeix cap avanty fa passar per demunt del jou y de las riendas, sa llansa d' acer; mes Minerva, ab sa robusta má, l' agafa, y separantla del carro, fa que pegui en l' aire. Allavors lo robust Diomedes tira son dart, que Minerva dirigeix al costat del deu de la guerra, á través de sa cintura. La llansa fa son efecte; la pell delicada 's desgarra crudelment; y quan l' héroe torna á arrancar la seva llansa, l' inflexible Marte fá un crit atronador, com lo crit de nou ó deu mil guerrers en mitj del furor de la batalla. L' espant s' apodera dels Grechs y dels Troyans. ¡Tant grós fou lo ressó del crit que feu l' insaciable deu de la guerra!
Aixís com apareixen, per sota las nuvoladas, boyrosos vapors portats per la violencia d' una tempestat ardenta, aixís mateix l' inflexible deu se mostra als ulls de Diomedes, quan se fixa entre 'ls núvols pera atravessar l' ample cel. Aviat arriba al Olimpo escarpat. Contristat lo cor, s' assenta prop de Júpiter, y mostrantli la sanch inmortal que regala de sa ferida, diu apesaradament aquestas paraulas ab rapidés:
— «Poderós Júpiter! ¿no t' has colmat d' indignació, quan has vist accions tan violentas? Cada dia 'ls deus s' atormentan crudelment entre ells, pe 'ls seus propósits contraris, y per l' amor dels humans. Més tots ensemps te desaprovem, per haber engendrat á una deesa insensata, perniciosa, que sols se complau en l' iniquitat. Los altres deus moradors del Olimpo t' obeehixen y tots nos sometem á ton poder. Solzament á ella no pots contenir, ni pe 'ls teus cástichs, ni per tas órdres; y tú li perdonas tot, perque sols tú has engendrat aquesta divinitat funesta. Ella es la que ara excita á revelarse contra 'ls deus, al superbiós Diomedes; primerament ha ferit en la má á Cipris; després m' ha acomés, com si ell fós una divinitat, y si 'ls meus peus llaugers no m' haguessen tret del perill, sens dubte hauríia sofert per llarch temps entre 'ls horrors de la mortandat, ó bé, vivint, m' haguera deixat sense forsas baix los colps del acer.»
Júpiter dirigeix á son fill una mirada d' ira y esclama:
— «¡Divinitat inconstant! no vingas prop meu á lamentarte; tú ets lo més odiós dels habitants del Olimpo; continuament te complaus ab las discordias, ab los combats, ab las querellas; tens l' es¬perit inflexible é intractable de ta mare Juno, que apenas puch subjectar ab mas reprensions; y suposo que ara sufreixes per haber seguit los seus consells. Mes no vull pas deixarte més llarch temps en los sufriments del dolor, perque al últim ets mon fill, y ets nascut de ma esposa. ¡Tant crudel com te mostras, si fosses descendent d' un altra divinitat, ja faría mólt temps que estarías considerat en l' última fila dels habitants del cel!»
Aixís diu, y mana á Peón que 'l cure. Peon, posant demunt la ferida bálsems saludables, calma son sufriment, perque la mort no s' apodera jamay d' una divinitat. Del mateix modo que ab prestesa, remenada per una má lleugera, la llet líquida s' agrumolla, quan s' hi tira 'l such de la figuera, aixís mateix se cura ab llestesa l' impetuós Marte. Hebe 'l condueix al bany; després, compareix ricament vestit, s' assenta al costat del fill de Saturno y 's complau en sa gloria.
Las duas deesas, l' Argiua Juno, y Minerva, valiosa protectora, entran al palau de Júpiter, quan han allunyat de la matansa á Marte, flagell dels humans.


  1. Nom de Vénus.