Iliada/Cant III

CANT III.

______

Quan tots ells ab sos capdills s' han posat en ordre de batalla, 'ls Troyans s' avansan fent gran cridoria y gran estrépit com xiscladoras aus. Aixís puja fins al cel lo crit gutural de las gruas que fugint de las geladas y de las grans plujas del hivern, volan per demunt de las corrents occeánicas, per portar entre 'ls Pigmeos lo carnatje y la mort, transportant á través dels aires los combats crudels. Entretant los Grechs, lo pit replé de fúria, marxan silenciosos, resolt son esperit de donarse mútua ajuda.
Tal com lo Notos esparceix pel demunt dels pichs de las montanyas una boira odiada dels pastors, y mes favorable als lladregots que la nit bruna, perque no 's veu mes enllá d' un tret de pedra, aixís los peus dels guerrers aixecan un núvol de pols; y ab prestesa travessan la plana. Quan anant los uns cap als altres s' han trobat, Alexandro, hermós com un deu, se surt de las filas dels Troyans. Porta, demunt de las espatllas una pell de pantera, un arch encorvat y un coltell; sas mans manejan duas llansas de bronzo; y provoca als més valents á un combat terrible.
Menelao aixís que 'l veu, apressura fogós lo seu pas. Tal com s' alegra un lleó famolench quan troba una grossa presa, un cervo ó una cabra salvatje, que la devora, encara que joves cassadors y gossos ágils estigan próxims á tirárselhi al demunt; del mateix modo Menelao s' alegra al aspecte del diví Alexandro. Espera donar mort á un culpable, y tot seguit salta armat de son carro.
Mes apenas Alexandro 'l veu aparéixer en la primeras filas, sent bátrer son cor y 's retira entre 'ls seus companys per evitar la mort. Aixís com á la vista d' un serpent entre 'ls esbarsers de la montanya, 'l viatjant palideix , salta enrera, y recula tremolant, aixís lo bell Aleixandro, temerós de Menelao, fill d' Atreo, recula vers á las tropas troyanas.

Héctor corre cap á n'ell y el repta ab aquestas paraulas amargas:

«Funest Páris, excelent en apariencia, perlas donas perdut, corruptor; pluguera als deus que no haguesses nascut ó que haguesses mort avants de ton maridatje. Aixó es lo que jo voldria, que millor t' hauria valgut morir, que víurer essent lo blanch de mofas y d' ultratjes. Certament los Aqueus poden esclatar en riallas per haberte tingut, per ta gallardía, per un dels mes braus entre 'ls primers combatents, quan tens un esperit débil y no tens gota de valor. ¿Tal ets tú després d' haber reunit companys decidits, y passat la mar en tos vaixells, y visitat pobles estrangers? ¿Has robat de sa terra paterna á una noble dona, emparentada ab guerrers intrépits, no mes que per ésser lo flagell de ton pare, de la patria, de tot lo poble, ta propia humiliació, la alegria dels enemichs nostres? ¿No haurias pogut es-esperar al marcial Menelao? ¡Sabrías ara de quin guerrer poseheixes l'explendorosa muller; que per res t' haurian servit, embolicat entre la pols, ta lira, 'ls dóns de Vénus, ta cabellera y ta hermosura! ¡Mes los Troyans son massa tímits que no t' han amortallat ab túnica de pedra, pera castigar los mals que 'ls hi causas!»

Lo diví Alexandro respon en aquestos termes á son germá:

«¡Héctor, no 'm vituperas pas sense rahó y no t'estrelimitas mica! ¡Ton cor es sempre inflexible! Com, moguda per la má d' un obrer que construeix un vaixell, la destral penetra en la fústa y ajuda á la forsa humana, aixís mateix en ton pit s' hi recull un esperit de fermesa. No 'm tires en cara 'ls dons de la ròssa Vènus, que no está en la má nostra refusar los nobles presents dels deus, quan nos ne fan gracia, com tampoch podem alcansarlos si no 'ns los otorgan. Si, no obstant, vols que jo combate, fes séurer als demés Troyans y á tots los Grechs. Deixeume sol combatre ab lo marcial Menelao per Helena y sos tresors. Lo qui siga mes valent y victoriós s'emportará á son palau totas aquestas riquesas y la mes hermosa de las donas. Mes los dos pobles jurarán entre ells amistat y aliansa; los Troyans habitarán en sa encontrada fértil; los Grechs se 'n entornarán á Argos, feconda en corcers, y en l' Acaya de las hermosas donas.»

Aquet discurs ompla d' alegría 'l cor d' Hector, s' avansa en mitj de l' arena y ab una senya que fá ab la llansa, conté las hosts troyanas, que al moment s' assentan. Entretant los Grechs tiran demunt d' ell una pluja de fletxas y de pedras; mes Agamemnon, rey dels guerrers esclama ab veu atronadora:

«Deteníuvos, Argius, no dispareu vostres darts, fills de la Grecia, l'impetuós Héctor pareix que 's disposa á parlarnos.» Aquestas paraulas fan suspendrer lo combat é imposan tot seguit un religiós silenci. Héctor se coloca entre las dos armadas y aixís parla:
«Vosaltres, Troyans, y vosaltres, Grechs de las bellas enémidas, escoltéu lo que proposa Alexandro, promohedor de aquesta guerra. Que 'ls demés Troyans, que tots los Grechs deixen las armas demunt de la térra fértil, que ell en mitj de l' arena combatrá cos á cos ab lo marcial Menelao per Helena y pels seus tresors. Lo vencedor, siga qui 's vulga, se 'n emportará en son palau totas las riquesas y la mes hermosa de las donas, y nosaltres nos jurarem amistat y aliansa.»
Aixís diu, y tothom permaneix silenciós; per fí Menelao, de la veu sonora, esclama:
«Ara escoltéume á mí. Un crudel dolor trossejava 'l meu cor, y desijto també separar los Grechs y 'ls Troyans, perque massa que tots habeu sofert mals á desdir á causa de la questió entre mí y Páris que la comensá. Siga 'l que 's vulga de nosaltres dos destinats á morir, que mória, y que 'ls altres ja desde ara acaben de combátrer. Porteu dos anyells: l' un blanch y l' altre negre, per sacrificarlos á la térra y al sol; nosaltres n' oferirém un altre á Júpiter. També es menester que vingui Priam: que aquet rey poderós clogue ell mateix l' aliansa; perque sos fills son superbs y perjurs; y algun d' ells, per orgull podría violar l' aliansa de Júpiter. L' esperit dels joves guerrers es sempre inconstant; mes quan ab ell s' hi troba un anciá, aquet considera al mateix temps lo passat y l' esdevenidor, á fí de que tot vaji pel camí millor pels dos partits.»
Aquet discurs alegra als Grechs y ais Troyans, preveyent lo fí d' aquesta guerra dolorosa. Los guerrers tornan á portar los carros á las filas, baixan d' ells, se desfan de las armas, deixantlas en terra, y 's posan uns guerrers prop dels altres no quedant entre ells mes que un petit espay. Héctor envia á la ciutat dos heralts, per portar las víctimas y per fer venir á Priam, Agamemnon per la seva part ordena á Taltib que se 'n vaja á las naus y 'n porte un anyell. Taltib obeheix al fill d' Atreo.
Iris, en tant, se 'n vá al costat d' Helena, baix la figura d' una de sas cunyadas, de la més hermosa de las fillas de Priam, de Laodice, esposa del poderós Helicaon, fill d' Antenor. La deesa trova á Helena en son palau, teixint una gran tela doble, de porpra, brodanthi á l'agulla los nombrosos combats de 'ls Troyans, hábils en domar los corcers, y 'ls Grechs acorassats de bronzo, han sostingut per mor d' ella, impelits per las mans de Marte. Iris dels peus llaugers, l' empren y li diu:
«Segueixme, ninfa estimada, vina á contemplar las accions sorprenentas dels Troyans y dels Grechs que en aquet moment, desitjosos de combats destructors, se portavan los uns contra 'ls altres la guerra deplorable y de sobte s' han detingut silenciosos y sospenen la batalla. S' apoyan en gos escuts y al costat d' ells han clavat en terra sas prolongadas llansas. Ara Alexandro y 'l marcial Menelao van á combatrer per tú, serás proclamada la esposa estimada del que alcansará la victoria.»
Dihent aquestas paraulas, la deesa li inspira 'l desitj del seu primer espós, de sa patria, de sos parents; tot seguit embolicada ab un vel blanch surt de sa cambra nupcial plorant amargas llágrimas de tendresa. No está sola, dugas donsellas l' acompanyan; Etra, filla de Piteo y Climene, la d' hermosos ulls. Promjte arriban als portals d'Escea, ahont ab Priam, Pantóo, Timétes, Lampo, Clitio y Hicetaon, branca de Marte, están assentats Ucalegonte y Antenor, abdos, homes de suma prudencia. Aquestos capdills del poble, en la part alta dels portals d' Escea, están en descans. La vellesa 'ls allunya de las batallas, més brillan tots per lo acertat dels seus consells. Aixís com las cigalas entremitj del bosch, enfiladas en un gros arbre y amagadas entra 'l fullatje fan sentir la seva veu delicada, axís mateix los ancians de Troya s' están en lo alt de la torra. Al acostarse Helena, cambian entre ells, en veu baixa, rápidament, aquestas paraulas:
«¡No 'ns hem d' indignar que per una tal dona, 'ls Troyans y 'ls Grechs sufrescan ab constancia mals terribles! Per sos posats y per son caminar s' assembla á las deesas inmortals. Mes, siga la que siga sa bellesa, que se 'n torne á ne 'ls vaixells dels Grechs, y aixís no causará nostra pérdua y la dels nostres fills.»
Aixís es com parlan; y Priam crida, en veu alta, á l' hermosa Argiua y li diu:
«Ja que vens ahont som nosaltres, filla meva, assentat al costat meu; y veurás al teu primer espós, als teus parents, als teus amichs. Als ulls meus, tú no ets pas culpable, sino 'ls deus, que han fet caurer demunt meu als Grechs y 'ls llamps de la guerra. Dígam ¿quí es aquet superb guerrer, hermós, de estatura alta, que 's trova entre 'ls Argius? D' altres n' hi haurá, sens dupte, que l' aventatjen en estatura, mes jamay n' he vist cap ab tanta bellesa, ni de posat tant majestuós. Certament té l' aire d' un rey.»
Helena, la més hermosa de las donas, li respon en aquestos termes:
«¡Oh estimat pare, quan te respecto y estich tremolosa devant teu! ¿Per qué avants no escullí la mort cruel, quan abandonant la cambra nupcial mos germans, ma filla benvolguda y mas estimadas companyas, vaig venir aquí ab ton fill? Mes la mort no ha vingut per mí, y visch per anarme consumint en plors. Jo 't contestaré tot aixó que 'm preguntas, tot lo que t' interessa. Aquest héroe es lo poderós Agamemnon, fill d' Atreo; rey excelent al mateix temps que forsut guerrer. ¡Miserable de mí! era mon cunyat, si lo passat no es un somni.»
Aixís diu ella y l' anciá, admirant al rey, exclama:
«¡Ditxós Atrida, favorescut per la Fortuna y pel Destí, quants fills de la Grecia t' obeheixen! Jo aní temps enrededera á la Frigia, fértil en vinyas; allá vaig veurer una multitut de combatents frigis, baix las ordres d' Otreo y de Migdon, pareseut als inmortals. Acampavam en las ribas del Sangoris; y jo, com aussiliar, vaig barrejarme entre 'ls héroes, quan las belicosas Amassonas vingueren á combátrerlos. Mes no eran ells en nombre tant gran com son los Aqueus de la viva mirada.»
L' anciá s' adóna tot seguit d' Ullisses y continua sas preguntas:
«Dígam, filla estimada, ¿quí es aquest héroe? Es, sens dupta, mes baix d' estatura que Agamemnon, fill de Atreo, pero sembla mes ample d' espatllas y de pit; sas armas reposan demunt la terra fértil, y ell, com un capdill, recorre las filas dels guerrers. Jo 'l comparo á un moltó de llana abundosa que camina entre mitj d' un gran remat d' ovellas blancas.»
Helena, néta de Júpiter, li respon ab aquestas paraulas:
«Aquest es lo fill de Laertes, l' astut Ullisses, criat entre 'l poble de l' aspre Itaca. Coneix totas las estratagemas y 's distingeix per la prudencia en los consells.»
A aquestas paraulas, lo prudent Antenor intervé en la conversa:
«¡Oh dona, exclama, sí, tu parlas en veritat. Ja avans d' ara 'l noble Ullisses habia vingut á Ilió, per causa teva, diputat pels Grechs, junt ab Menelao. Jo 'ls vaig rébrer com hostes; vaig obsequiarlos en mas moradas; y reconeguí 'l talent, la prudencia d' abdos héroes. Quan intervingueren ab los Troyans en las assambleas, Menelao, dret, aventatjava al rey d' Itaca per l' estensió de sas espatllas; assentat, Ullisses tenia mes majestat que ell. Quan prenian la paraula y sostenian son dictámen, Menelao s' espressava breuament y ab veu sonora; jamay se mostrava pródich en frases; y encara que mes jove, may se separava del asumpto. Y quan lo prudent Ullisses s' aixecava, se posava ab la mirada baixa, fixa en terra, no inclinant son ceptre endevant ni enredera, permaneixent inmóvil com un adolescent inespert. Qualsevol hauria dit que era un home frisós per l' enuig, y fins fora de sentit. Molt prompte sa potenta veu s' escapava de son pit y las paraulas li sortian ab pressa com un huracá de neu. Allavors, cap mortal s' atrevia á disputar ab ell, y allavors n' estavam encara mes admirats d' ell que de sa bellesa.»
Lo rey s' adóna al moment d' Ayax y continua sas preguntas:
«¿Quí es aquell altre Aqueu, alt y hermós? es lo mes alt de tots y 'l més ample d' espatllas.»
Helena respon: «Es lo gran Ayax, muralla dels Grechs. Aquell del altre costat, que está dret entre 'ls Cretenses, es Idomeneo, semblant á un deu; á son entorn s' hi reuneixen los capdills de sos guerrers. Moltas vegadas ha rebut de Menelao l' hospitalitat, quan venia de Creta. Veig, ademés, tots los altres Grechs dels ulls vius, que reconeixeria un per un, y de tots fácil me seria dirte 'ls noms. Mes no sé veurer á dos héroes: Castor, hábil en domar fogosos caballs, y Pólux, invencible en lo pugilat; germans meus, fills de la meba mare mateixa. ¿Será que no han deixat la falaguera Lacedemonia? ó bé ¿será que no 's mouhen de sos vaixells y no volen pendrer part en los combats, retrets per temor dels ultratjes y per mon deshonor?»
Aixis parla ella: mes ja la terra, engendradora dels vivents, tapava als dos héroes en la mateixa Lacedemonia, en lo seno de sa patria mateixa.
Los heralts, en tant, surten de la ciutat y portan las ofrenas en testimoni del jurament; dos anyells y un vi deleitos, dols fruit de la terra, dintre d' un bot de pell de cabra. Ideo, ab una urna resplandenta y una copa d' or entre las mans, se coloca en presencia del anciá y li diu:
«Dónat pressa, fill de Laomedonte; los principals dels Troyans, hábils en domar los caballs, y dels Grechs, acorassats de bronzo, t' esperan en la plana pera acordar un aliansa sincera. Alexandro y 'l marcial Menelao volen combatre, ab prolongadas llansas, per la dona hermosa. Helena y sos tresors seguirán al vencedor; los dos pobles se jurarán mútuament amistat y aliansa. Nosaltres nos quedarém habitant lo fértil Ilió; y 'ls Grechs se 'n entornarán á Argos, feconda en corcers, y á Acaya de las donas hermosas.»
Diu aixó; l' anciá s' estremeix y ordena á sos companys que posen los caballs al carro; y ells l' obehixen apresuradament. Priam puja al carro, pren ell mateix las bridas y Antenor se li coloca al costat. Surten pel portal de Escea, dirigeixen los caballs fogossos cap á la plana, y prompte arriban entre 'ls combatents; baixan á la fértil pradera y se 'n van vers á las duas armadas. Al acostarshi, lo rey dels guerrers, Agamemnon, y 'l prudent Ullisses, s' alsan. Mentrastant los ilustres heralts condueixen l' ofrena destinadá als deus, testimoni del jurament, tiran lo vi en l' urna, y abocan aigua demunt las mans dels reys. Allavors Agamemnon, pren lo punyal que sempre du penjant de la vaina de sa grossa espasa, talla la sedosa llana dels caps dels anyells, y 'ls heralts la reparteixen entre 'ls capdills dels Grechs y dels Troyans. En mitj d' ells, Atrida alsant las mans al cel, pronuncia ab alta veu aquesta pregaria:
«Poderós Júpiter, que regnas desde 'l cim de l' Ida, gloriosíssim y grandíssim; Sol, que veus y sents totas las cosas; Rius, Terra, y vosaltres que, en lo fons dels inferns, castigueu, després de sa mort, als homes culpables de juraments falsos, sigueu testimonis nostres y mantigueu nostra alianza. Si Alexandro dona mort á Menelao, que 's quede ab Helena y tots los seus tresors; y nosaltres anémsen al instant ab nostres vaixells. Si 'l rós Menelao mata á Páris, Troyans, porteu entre nosaltres á Helena ab tots los seus tresors, y pagueu als Argius un just tribut que 's perpetuará en las generacions futuras. Si, mort Alexandro, Priam y 'ls fills de Priam s' oposan á pagarme aquest tribut, jo combatré per obtindrerlo , y permaneixeré aquí fins y á tant que aquesta guerra estiga acabada.»
Diu aixís y enfonsa l' seu punyal en lo cor dels anyells, que deixa demunt la terra palpitants y ja privats de la vida, perqué l' acer los hi ha destruit la forsa. Los reys, al moment, ab sas copas treuhen lo ví de l' urna, y ab ell fan libacions implorant als deus eternals; y allavors cada un dels Grechs y dels Troyans esclama:
«¡Júpiter gloriosíssim,grandíssim, y vosaltres, deus inmortals; aquells que sigan los primers en violar nostres juraments, que 'ls seus cervells, que 'ls dels seus fills sigan escampats per terra com aquest ví; y que sas mullers passen als brassos de altres homes!»
Diuhen; mes Júpiter no' ls escolta pas. Priam, fill de Dardanos, quan li pertoca alsa la veu:
«Escolteume, diu, Troyans, y vosaltres Aqueus de las vellas cnémidas jo me 'n torno als murs escarpats d' Ilió; no 'm sé resóldrer á restar aquí per ésser testimoni del combat entre mon estimat fill y 'l marcial Menelao. Júpiter y 'ls altrea inmortals saben quin dels dos es cridat pel destí á la mort.»
Dit aixó, semblant á un deu, coloca en lo carro las víctimas, hi puja, pren ell mateix las bridas, Antenor pren lloch al seu costat. Prompte 'ls dos s' en entornan, dirigintse vers Ilió.
En aixó Héctor, fill de Priam y 'l diví Ulisses, comensan per medir l' espay. Tot seguit tiran las duas sorts en un casco de bronzo y las remenan, pera designar quin será 'l primer de tirar sa prolongada llansa. Los guerrers, allavors, pregan, y cada Grech y cada Troyá, las mans estesas vers los deus, exclama:
«¡Poderos Júpiter, que regnas desde 'l cim de l' Ida, gloriosíssim y grandíssim, siga 'ls que 's vulga dels dos adversaris lo causant de nostras discordias, fes que moria, que caiga á la mansió de Pluton, y que entre nosaltres se conservi l' amistat y l' aliansa juradas!»
Aquestos son los vots que fan: mentras que 'l magnánim Héctor remena las sorts, apartan la vista, y fa saltar la de Páris. Tots los guerrers s' asseuhen en las filas ahont cada qual ha deixat sas armas y ahont han deixat los ágils corcers.
Alexandro 's posa l' armadura. Primerament, volta sas camas de bellas cnémidas, sostingudas per gafas d' argent; despres se posa la corassa de son germá Licaon; que s' adapta perfectament á son pit. Al entorn de sas espatllas hi penja la seva espasa de bronzo, adornada ab brillants claus de argent y son escut gran y sólit. Demunt del seu cap hermós s' hi posa un casco superb del que 'n penja abundosa crinera, y en lo qué la cimera 's maneja com fet á posta pera causar espant. Per últim pren una llansa si be robusta de fácil maneix. Per altre cantó Menelao 's vesteix també de bronzo. Quan están armats, cada un entre 'ls seus, s' avansan al mitj de la arena, y 's donan miradas terribles. Lo temor s' apodera dels espectadors, Troyans y Grechs. Los dos héroes se deturan, l' un devant de l' altre, á la distancia medida avans, manejant ab furia sas prolongadas llansas.
Alexandro es lo primer en tirar son dart y pega contra l' escut de Atrida; més no pot penetrar en lo bronzo y la punta 's romp en lo fort escut. Menelao tot seguit pren l' acerada llansa, invocant á Júpiter:
«Rey, fill de Saturno, concedéixme que 'm puga venjar del diví Alexandro, que ha sigut lo primer que m' ha causat una mortal injuria; rendéixlo baix del meu bras, á fí de que entre 'ls veniders se vaje ab compte d' oféndrer á un hoste que us acull ab amistat.»
Dihent aixó, fa volar sa prolongada llansa, que 's dispara y alcansa l' escut del fill de Priam; lo dart impetuós forada l' escut resplandent, s' enfonsa en la corassa, y prop del ventre, esquinsa la túnica del Troyá; pero aquet se brinca y evita la negra mort. Atrida treu sa espasa adornada de claus d' argent, l' alsa y la deixa cáurer demunt la cimera del casco de son contrari: més se li romp la fulla y salta á bossins. Atrida, furiós, mira l' ample cel y exclama:
«Poderós Júpiter, entre 'ls inmortals, cap n' hi ha de divinitat mes crudel que tú; quan creya fer expiar á Páris l' injuria causada, vetaquí que entre las mans se 'm romp l' espasa y aixís mateix lo dart disparat no li ha causat dany.»
A aquestas paraulas se tira sobre Alexandro, l' agafa pel cim del seu casco, y 'l porta cap al costat dels Argius; la corretxa ricament brodada, que passant per sota la barba subjecta 'l casco, estreny lo seu coll delicat y l' ofega. Allavors Menelao l' hauria sens dupte arrastrat, y hauria conquistat una gran gloria, si Vénus no se 'n hagués apercebut, y no hagués trencat lo lligam, tret del cuiro d' un toro inmolat. Lo casco vuit se queda en la forta má d' Atrida, que 'l fá rodolar fins á las filas dels Grechs, ahont sos estimats companys l' arreplegan. Ell, al mateix temps, acomet altra volta, desitjant ab furor donar un cop mortal ab sa llansa de bronzo. Mes Vénus, enlaira fácilment al fill de Priam: com pot ferho una divinitat; lo rodeja d' una boira impenetrable, y 'l transporta á sa cambra nupcial plena de perfums. Ella mateixa corre á cridar á Helena, la troba en l' alta torre, voltada d' una pila de Troyanas, l' empren baix la figura d' una sirventa, carregada d' anys, hábil en teixir llana y estimada de sa mestressa, que en altre temps l' habia servida en Lacedemonia. La deesa s' alsa ab suavitat lo vel y crida á l' hermosa Argiua.
«Seguéixme, li diu, Alexandro 't demana perque tornes á son palau. Ell mateix, en la cambra nupcial, demunt del llit, está resplandent d' adornos y de bellesa. May podrias créurer que ve de combátrer, sino que avans dirias que está preparat per anar á la dansa, ó que 'n ve y reposa.»
Aquestas paraulas encolerisan l' ánima d' Helena; reconeix á la deesa ab son coll delicat, ab sos pits que excitan lo desitj, ab sos ulls resplandents. De temor plena, exclama:
«¡Crudel! ¿per qué vols encara seduirme? ¿Vols portarme mes Iluny, en una de las ciutats populosas dels Frigis ó de l' hermosa Meonia? ¿Hi ha en aquestas encontradas algun que 't siga estimat entre 'ls mortals? ¿Será que Menelao, després d' haber vensut al díví Alexandro, vol emportársemen, tant odiosa com so, al seno de las moradas patrias, y vens tú á cercarme, meditant novas manyas? ¿Perqué no hi vas tú á seurer prop d' ell? Renuncia á las vías celestials; no t' encaminis mes al Olimpo; en lloch d' aixó vetlla sempre per ell y supórtali tot, fins y á tant que 't prenga per esposa ó per esclava. En quant a mí, refuso 'l seguirte, perque seria massa infamant. No; no vull ja mes partirme 'l seu llit; totas las Troyanas de l' avenir me cubririan de despreci; y ja en l' ánima hi tinch massas dolors insoportables.»
Allavors la divina Venus s' enuja contra ella y li diu:
«¡Tém l' irritarme, infelís! ¡Guárdat de que t' aborreixi tan com t' he estimat! ¡Massa que sabré excitar la discordia entre 'ls Grechs y 'ls Troyans, y morirás víctima d' un destí terrible!»
Parla aixís: la neta de Júpiter tremola, y, embolicantse ab lo seu vel resplandent de blancor, segueix á la deesa en silenci. Vénus la guia y la fa invisible per las Troyanas.
Arriban al magnífich palau de Alexandro. Las sirventas s' en tornan á sas labors y la mes hermosa de las donas puja á la cambra nupcial. Allá Vénus, mare del sonrís, li presenta una cadira devant de son espós. Helena, rebrot del deu que porta l' escut, s' assenta; y, girant la mirada, dirigeix aquestas paraulas á Páris:
«¡Ay que tú tornas del combat, y no has mort als colps d' un héroe tant valent com lo que fou mon primer espós! Ja que 't vanagloriavas d' aventatjar al bélicos fill d' Atreo per la forsa del teu bras, per ta destresa en tirar la llansa ¿com es que no tornas á provocarlo? Mes no, creume, no t' atrevescas mes á lluitar contra 'l ros Menelao, á combátrer ab ell temerariament, per temor de que aviat la seva llansa t' hauria rendit.
—¡Cara esposa, respon Páris, no atormentes mes Y ánima meva ab paraulas amargas! ¡Menelao ara acaba de véacerme pels socors que té de Minerva. Un altre dia, jo seré 'l vencedor: perque també tinch divinitats protectoras. Mes, deixemho córrer; entreguemnos á las delicias del amor. Jamay tants desitjos amorosos han perturbat los meus sentits com ara, ni aquell jorn en que per primera vegada, al sortir de la fértil Lacedemonia després d' haber solcat la mar, te possehia en l' illa de Cranae. ¡Avuy me sento ubriacat, per desitjos mes vius encara!»
Dit aixó, pren lloch en sou llit; sa esposa 'l segueix, y tot seguit los dos s' abandonan al somni.
Atrida en tan, corre d' assí per llá, com una bestia fera, cercant á Páris entre la multitut; mes ni 'ls Troyans ni 'ls aliats poden dirli ahont es, perque cap l' ha vist y ningú esta disposat á amagarlo per amistat, sino que tots l' aborreixen d' igual manera que á la negra mort. Allavors lo rey dels guerrers, Agamennon, los hi dirigeix aquesta arenga:
«Escoltenme, Troyans, Dardanis y aliats; la victoria es visiblement pel blicós Menelao; porteunos, donchs, á l' Argiua Helena y tots los seus tresors, y pagueunos un just tribut que 's perpetuará entre 'ls veniders.»
Diu aixó, y 'ls Grechs l' aplaudeixen ab vivas aclamacions.