Idil·lis i elegies/La llàntia
XXXVII. La llàntia
Vaig jurar a la infidel d’amar-la amb tot fervor
i ella em jurava ensems un eternal amor.
Oh, llàntia! Tu sentires el nostre jurament!
Doncs ara uns altres braços l’estrenyen follament,
i al nou amant li diu que l’ama, i fins li jura,
i tu n’ets testimoni; i tu la saps perjura.
Oh, llàntia nocturna! Astre car a l’amor!
Des ta presó de vidre, dessobre la fredor
del marbre, feies llum damunt nostres tendreses,
oh, tu, sol testimoni de mil ubriagueses!
Mes, ai!, com tu minvava son amor insegur
i a l’últim s’apagava, com t’apagaves tu!
Amb tu els bells juraments de sa boca encisera
ben d’hora s’esvaïren com una lleu fumera.
Jo he vist com vora el llit feies vetllar tos focs
per servar mos amors i aclarir nostres jocs.
I tu no t’apagaves, davant sa iniquitat!
I ara el gaudi il·lumines d’un rival odiat!
Sens fe com ella i falsa, tu pots ser avui encara
pel seu amant novell ço que per mi suara,
i mostrar a son esguard, quan el giri vers ella,
com és pèrfida i com, al mateix temps, és bella.
—Digues, de què m’acuses, poeta malastruc?
Per tal de conservar-te-la, he fet tot quan jo puc.
En sos forfets mateixos els meus ulls l’han seguida
tant com ses mans geloses m’han conservat la vida.
Ahir mateix semblava presa de llanguiment
i arrossegava amb pena son pas i son accent.
El dia s’aclucava; mon flam de nou lluí.
Recordo que, en ficar-se al llit, ella et va dir:
—Mon cos és abatut de súbites llangors:
d’un somni llarg i cast implora les dolçors...—
L’abraces, tu; parteixes; ella sembla dormir.
Però, tot just ets fora, la porta es toma a obrir
i apareix cautelós un jove adolescent,
desconegut per mi fins en aquell moment.
Ella li diu, llavores, trèmula i favorable:
—Oh, no! deixeu-me, aneu’s-en, que massa sóc culpable!—
I, mentre així li parla, li va estenent el braç.
A la beutat s'atansa el jove, pas a pas.
Les dues boques pèrfides, de sobte, són unides
i els besos entrellacen dues llengües humides.
Jo sento com es besen. Amb una mà el traïdor
les corbes li amanyaga del pit, amb fruïció.
Els plecs del lli cobreixen el seu lasciu coratge
i m'impedeixen veure com ella et causa ultratge.
Al fi, però, malgrat qualques combats rebels,
enlaire van dispersos els tapissos i els vels
i àdhuc el lli flotant, sa defensa darrera,
lliurant-la al seu furor i als seus ulls tota entera.
Sos flancs ardents ofrenen l’alabastre més pur
—lliri, eben, coral, roses, venes d’atzur—
tal com altres vegades me l’havies mostrada,
de sa nuditat sola embellida i ornada,
quan vostres nits volaven, quan el flonjo coixí
la veia deixondir-se uns cops, altres dormir;
quan els teus crits vantaven amb goig ma complacència,
entant que ella, rient, blasmava ma presència.
Oh, si la veu que avui em dóna el déu d’amor
me l’hagués dada ahir, que el creia en ton favor!
Jo volia reptar-la, culpar-la del teu mal;
jo volia apel·lar-la perversa, criminal.
Per veure si en son pit profà s’hi desvetllava
un arrepentiment, de sobte m’agitava
i, amb gran espeternec, de la metxa cremant
desfeia en mil espumes la flama crepitant.
Pàl·lida i tremolosa, l’esguard vers mi dreçà
i amb una veu agònica: —Oh, grans déus —exclamà—.
No ho veus? Quan tos desitjós acallen mos murmuris
hi ha encara eix testimoni que compta mos perjuris.—
I s’esmunyí; mes ell, reprenent-la en son braç,
l’estreny més fort i crida: —No, no l’apaguis pas!—
Ella forceja i fuig; sota el buf de sa boca,
debades llengoteja mon flam: ella el sufoca,
amb fúria escometent-lo, fins que, d’un buf potent,
per fi l'apaga, els ulls tancant-me bruscament.
Segueix el meu exemple, tu, doncs: no cremis més.
Estima una altra dona que, al capdavall, tant és.
Apaga el teu amor, si d'ell te'n ve turment,
com ella ha fet, bufant damunt mon flam ardent.