Idil·lis i elegies/Jo sóc nat per l'amor i conec sos afanys
XXXVIII
Jo sóc nat per l'amor i conec sos afanys.
Al seu costat, però, només hi copso danys...
Ja tanta adversitat se’m torna insuportable;
mes, tant se val, oh, dona divina, incomparable!
Us perdo. I què? Trencàreu nostres lligams d’ahir?
Adéu, adéu per sempre, ja que ho voleu així;
el meu allunyament de tot pretext us lliura;
vaig a plorar ben lluny de vós, en lloc de viure.
Si vós fóreu tothora l’àrbitre de ma sort,
vós heu dictat des d’ara, també, la meva mort.
Perquè jo us oblidés caldria abans morir.
Veiéssiu com mes llàgrimes s’escolen sense fi!
Veiéssiu el meu cor, ferit de tant menyspreu,
tot arborat d’aquest amor que mereixeu.
No obstant, què fer? Hom diu (ho creuré així talment?)
que els vostres trets s’esborren ben tost del pensament;
que els vostres mòrbids braços, volubles i lleugers,
abans que a mi cenyiren mil amants passatgers,
i que el temor de perdre-us, que omple d’esglai mon cor,
no ha produït de cap enamorat la mort.
Com ells he pogut plaure-us i com ells enujar;
però també, com ells, de vós em puc passar.
Mes, no us jurí que foren eternes mes tendreses?
¿És que quan vós em fèieu les mateixes promeses
m’enganyàveu, potser? Amiga, fou en va.
Jo he fet com vós; menys mal si us deixeu enganyar!
Vós, en l’art de l’engany mestressa refinada,
heu pogut creure —pèrfida ensems que refiada—
que un amant, instruït per vós precisament,
no seria gosat de rompre un jurament?
Pró això, si en mi és venjança, en vós és traïció.
En va a la seva víctima disputa l'agressor
les armes de les quals ell s'ha servit primer,
car elles fendir poden el flanc de l’homeier.
Seguiu, però; només de veure tal bellesa
caurà sens esma als vostres paranys una altra presa.