Horacianes/Mediterrania
| ← Devant la cascata de Tibur | Mediterrania Horacianes |
Adolescencia → |
VII
MEDITERRANIA
Cel y mar lluen blavors diàfanes
en competencia. L' oreig anímashi,
y jugant ab les ones qui jugan,
rompre les fa com en rialla fresca.
Sus! Vía fòra! Saupada l'àncora,
infla les veles ratxa fresquívola,
y s'emporta la nau, falaguera,
com un alè de joventut y gloria.
Arreu desfilan platjes esplèndides,
puntes qu'avansan, cales recòndites,
y, en penyals d'escultòrica trassa,
cavernes dignes d'habitarhi un Cíclop.
Ah! aquí respira la Musa homèrica
dins sa més propia claror olímpica:
aquí'l goig de la vida s'hi tasta,
com glop vessat de la nectària copa...
Miràu: la forma d'exa península
par que reclami columnes jòniques,
sò de lèsbiques lires, ò idees
tals com aquelles que Plató parlava
y embadalían del Cap de Súnium
les clares ones... Oh! tan poètiques
com les costes de l'Atica brillan
nostres riberes de la llum amades!
Miràu: ja mouen dansa agilíssima
delfins qui saltan, com si, pletòriques
d'alegría vivent, exes aygües
un nou triomf a Galatea fessen.
Fills bellugosos de la mar rítmica,
aqueixs sirenis aman la música:
ells ab pròvida esquena salvaren
l'antich cantor precipitat a l'ona.
Axí vols càntichs, oh tu mar clàssica,
mar venerable llatina-helènica,
qu'ara rius tan serena y tan jove,
com al cantarse l'Odissea augusta!
Mar de suprema blavor safírica,
inagotable font de sal àtica,
ets bressol de la forma perfecta,
gremi matern de l'humanal cultura!
Sens tu, la fonda por occeànica
retret hauría tota nau frèvola:
tu, invitant ab l' abràs de tes costes,
caminar feyas els primers navilis.
Axí escampares en fàcil càrrega
els fruyts d'Egipte, la tiria púrpura,
l'or d'Ofir, les riqueses de Tarsis,
l'art y l'idea, animadors de pobles...
Y al coronarte ciutats marítimes,
feren de l'Asia, l'Europa y l'Africa
l'antich món; y si un nou se n'hi ajunta
de tu nasqué'l Descubridor magnànim.
Mar de les terres, cor de l'Historia,
tu tens la sava rejovenívola...
Ah! si'l temps a ma terra tornavas
y gran empori de tes naus la feyas,
com aleshores en que, plè d'ímpetu,
gosava dirte Roger de Lluria:
«que ni un peix nadaría en tes ones,
si ja no duya son escut per marca!»
En tant, retémpra la nostra cítara,
d'atzur y ritme penétrans l'ànima;
y nostr'Art, de tu digne, navegui
a ton embat de joventut y gloria!