Viquitexts

Viquitexts:Pàgina de proves: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 770:
''BANQUET''
 
{{gap}}''...a fi que vegi la bellesa de les ciències i adreci finalment l'esguard a l'abundor de la bellesa,... en girar-se cap a la vasta mar del bell i contemplar-la, infantarà doctrines vastes, belles i grans i molts pensaments en una filosofia generosa fins que, trobant-se així enfortit i madur, discerneixi una ciència única, que és aquesta ciència del bell.''
Car aquell qui ha arribat a aquest punt de l'educació amorosa, en considerar les coses belles ordenadament i correctament, assolit que serà l'acompliment de l'amor, de sobte contemplarà una espècie miraculosa de bell... Tot primer eternament real, que no neix, no mor, no creix, no s'esgota. A més a més, no és pas una bellesa que sigui bella en un aspecte i lletja en un altre, bella un instant i no pas un altre, bella en relació a això i lletja en relació a allò, bella en un lloc i lletja en un altre, bella per als uns i lletja per als altres. I el bell no li apareixerà pas com a essent una cara o unes mans ni res que sigui corporal, ni una doctrina o una ciència, ni li semblarà tampoc que resideixi en res altre, en un ésser viu, o a la terra o en el cel o en el que sigui. Serà el bell mateix, per si mateix, amb si mateix, d'essència única, eternament real. Totes les coses belles hi tenen part, però d'una manera tal que quan neixen o moren no en pateix ni creixement ni minva ni modificació.
 
{{gap}}''Car aquell qui ha arribat a aquest punt de l'educació amorosa, en considerar les coses belles ordenadament i correctament, assolit que serà l'acompliment de l'amor, de sobte contemplarà una espècie miraculosa de bell... Tot primer eternament real, que no neix, no mor, no creix, no s'esgota. A més a més, no és pas una bellesa que sigui bella en un aspecte i lletja en un altre, bella un instant i no pas un altre, bella en relació a això i lletja en relació a allò, bella en un lloc i lletja en un altre, bella per als uns i lletja per als altres. I el bell no li apareixerà pas com a essent una cara o unes mans ni res que sigui corporal, ni una doctrina o una ciència, ni li semblarà tampoc que resideixi en res altre, en un ésser viu, o a la terra o en el cel o en el que sigui. Serà el bell mateix, per si mateix, amb si mateix, d'essència única, eternament real. Totes les coses belles hi tenen part, però d'una manera tal que quan neixen o moren no en pateix ni creixement ni minva ni modificació.''
Quan algú... s'ha posat a contemplar aquesta bellesa, gairebé ha atès la perfecció.
...sap finalment què és el bell.
 
¿Penses que és mediocre, la vida de l'home que mira cap a aquest cantó, que el contempla amb l'òrgan convenient i s'hi uneix? Pensa-hi; és aquí, és aquest, només, el qui veu el bell amb l'òrgan capaç de veure'l, és ell qui arribarà a infantar, no pas simulacres de virtut, car no ha pas copsat cap simulacre, sinó virtuts verdaderes, car ha copsat el ver. I en infantar i nodrir la virtut verdadera, li és acordat de ser amic de Déu; i si mai cap home ha esdevingut immortal, n'esdevindrà.
 
{{gap}}''Quan algú... s'ha posat a contemplar aquesta bellesa, gairebé ha atès la perfecció.''
En això, difícilment trobaríem per a la natura humana un millor col.laborador que l'Amor.
 
{{gap}}''...sap finalment què és el bell.''
Aquests textos mostren com s'equivoquen els qui es miren les idees de Plató com a abstraccions solidificades. Aquí, s’hi tracta d'un maridatge espiritual amb el bell, maridatge gràcies al qual l'ànima infanta realment virtuts. A més, el bell no resideix pas en res. No és pas cap atribut. És un subjecte. És Déu.
La fórmula que tan sovint apareix en Plató, αυτό καθ΄ ‘αυτό μεθ΄ ‘αυτου, "ell mateix, a través d'ell mateix, amb ell mateix", podria ben bé tenir relació amb la Trinitat. Car aquesta fórmula indica dues relacions a l'interior d'una unitat. ¿I no és així que sant Tomàs defineix la Trinitat?
D'altra banda, Plató diu que qui contempla el mateix bell gairebé ha arribat a terme. Això indica que hi ha més. En el mite de la caverna, el darrer objecte de contemplació, immediatament abans del sol, és la lluna. La lluna és el reflex, la imatge, del sol. Essent el sol el bé, és natural de suposar que la lluna sigui el bell. En dir que el qui ha atès el bell ha gairebé arribat, Plató suggereix que el bell suprem és Fill de Déu.
En la mitologia grega, el bell absolut és l'Afrodita celest.
(Diguem-ho tot passant: l'ús de la lluna com a símbol del Fill és més convenient en la mesura que la lluna pateix una minva, una desaparició, i després reneix; així, convé també com a símbol de la Passió. Certs detalls del mite d'Osiris s'expliquen així. Un brau representa Osiris, a causa de les banyes del creixent lunar. El seu cos és dividit en catorze trossos, i catorze és el nombre de dies que separen la lluna plena de la lluna nova. Isis n'aplega tretze, i tretze és el nombre de mesos lunars de l'any. Pel que fa a Isis, és idèntica a Demèter, la divinitat maternal que té la terra com a símbol. Plutarc diu també que Osiris és el principi de la humitat que fecunda, de la saba, paper que els antics atribuïen a la lluna. Zagreu, d'altra banda, és anomenat per Nonno el nadó banyut que puja al tron de Zeus i pren el llamp. Els titans l’agafen al parany. Els titans són dotze i en comparar els seus noms en Hesíode amb els signes del zodíac hi trobem moltes correspondències. Per escapar-se'n pren diverses formes, essent-ne la darrera la del brau, és a dir, un altre cop una forma banyuda. Sota aquesta forma, els titans el maten. Aquesta història pot fàcilment aplicar-se a les fases de la lluna. Sòfocles anomena Dionisos "Foc, cap del chor dels astres que respiren, guardià de les veus nocturnes, repartidor". Tot això s'aplica bé a la lluna, el darrer epítet a causa dels mesos. Remarquem que, forçant un xic, podem retrobar en el dia, el mes i l’any alguna cosa com la relació de mediació. L'Hipòlit d'Eurípides només és explicable per una identificació d'Àrtemis i Dionisos, car Hipòlit és un òrfic, iniciat en els misteris d'Eleusis. L'arc d'Àrtemis i Apol.lo, la lira d'Apol.lo i Hermes (ja que Hermes, segons l'himne homèric, és el déu infant inventor de la lira) recorden per la forma el creixent lunar. També Pan és un déu banyut. El seu nom vol dir “tot”. Plató, l'Ànima del Món, l'anomena sens parar el tot, i diu en el Cratil que Pan és el λόγος (logos). Moltes coses s'aclareixen, en la mitologia, si suposem que tot el que té relació amb la lluna, amb unes banyes per ser imatges de la lluna, i amb la saba vegetal, simbolitza el Verb. D'altra banda, divinitats com Atena i potser Hefest semblen correspondre a l'Esperit sant. Atena fou infantada per Zeus tot sol. Hefest és fill d'una unió legítima. Tots els altres infants de Zeus vénen d'una unió adúltera. Hi ha potser aquí un símbol de l'escàndol, de la follia que implica la unió de Déu amb la seva criatura. En aquest cas, tots aquests infants de Zeus serien noms del Verb. Hèstia, el foc central, és l'Esperit sant)
El bell absolut és quelcom tan concret com els objectes sensibles, quelcom que es veu, però amb la vista sobrenatural. Després d'una llarga preparació espiritual, hi tenim accés per una mena de revelació, d'esquinçament: "De sobte, percebrà una espècie miraculosa de bell". És la descripció d'una experiència mística. Aquest bell no és pas modificat quan les coses belles neixen i moren, tot i ser belles solament per participació en ell. És aquí la suprema consolació de tot mal. Cap mal no li fa mal, a Déu. Aquell qui veu el bell absolut amb l'únic òrgan a què és visible, és a dir, amb l'amor sobrenatural, posa el tresor i el cor fora de l'abast de tot mal.
L'ordre de les etapes enumerades per Plató pot sorprendre. De la bellesa sensible passa a la bellesa de les ànimes, és a dir, a la bellesa moral, a l'esclat de la virtut. Quan volem lloar una acció que ens ha verament colpit, no diem pas "està bé" ans "és bonic", i si els sants ens atrauen és perquè en ells sentim que hi ha bellesa. La virtut només ens colpeix en tant que és bella. L'analogia entre aquesta bellesa i la bellesa sensible és molt misteriosa. Un cert equilibri gairebé impossible de definir és el secret de l'una i de l'altra. Les lleis i les institucions comporten un altre equilibri, que és com a la intersecció de la virtut i la necessitat natural. Però és gairebé impossible d'endevinar el que Plató té aquí exactament a l'esperit: si és la ciutat com a metàfora, com a imatge engrossida de l'ànima, tal com és estudiada a la República, o un estudi de l'harmonia pròpia de les relacions socials, tal com la trobem en el Polític. En tot cas, la noció pitagòrica d'harmonia com a unió dels contraris i la combinació del que limita i el que és il.limitat han de dominar aquests tres estadis successius. Pel que fa a la bellesa en les ciències, no és res més que la bellesa de l'ordre del món, copsada per mitjà de la necessitat més rigorosa, la que és matèria de demostració matemàtica, car Plató anomena ciències la matemàtica pura i l'aplicada. No és pas estrany que això sigui la darrera etapa. Aquell qui contempla amb amor l'ordre del món arribarà un dia al moment en què sobtadament contemplarà una altra cosa, un bell d'una espècie miraculosa.
En el camí que marca aquí Plató, mentre el contacte real amb Déu no s'ha establert per l'experiència mística, ni fins i tot llavors, no s’hi tracta d’ell sinó per al.lusió. És la gran diferència amb la via cristiana, en què es parla de Déu molt abans de tenir la més petita sospita del que vulgui dir aquest mot. L'avantatge és que aquest mot té per si mateix un poder, l'inconvenient és que l'autenticitat hi perd. En tot cas, la diferència entre les dues vies no ens ha pas de fer menystenir la seva identitat essencial.
En tots els textos precedents Plató parla de Déu en la seva relació o amb la creació o amb l'home. Però n'hi ha un en què descriu la joia perfecta i infinita en Déu. És en el Fedre.
 
 
{{gap}}''¿Penses que és mediocre, la vida de l'home que mira cap a aquest cantó, que el contempla amb l'òrgan convenient i s'hi uneix? Pensa-hi; és aquí, és aquest, només, el qui veu el bell amb l'òrgan capaç de veure'l, és ell qui arribarà a infantar, no pas simulacres de virtut, car no ha pas copsat cap simulacre, sinó virtuts verdaderes, car ha copsat el ver. I en infantar i nodrir la virtut verdadera, li és acordat de ser amic de Déu; i si mai cap home ha esdevingut immortal, n'esdevindrà.''
FEDRE
 
 
El gran sobirà, Zeus, en conduir el seu carro alat, avança el primer, vetllant per l'ordre de tota cosa. És seguit per l'exèrcit dels déus i semi-déus, disposats en onze rengles. Car a l'estatge dels déus només hi resta Hèstia... El que vol i pot hi va de seguida, car l'enveja no hi té lloc, en el cor dels déus. Quan van a l'àpat, al festí, avancen fins al cim extrem del cel i hi pugen... Les ànimes d'aquells que anomenem immortals, arribades que són al cim, avancen enfora, es mantenen dretes sobre el dors del cel i així dretes es deixen dur per la revolució circular tot mirant el que hi ha defora el cel.
{{gap}}''En això, difícilment trobaríem per a la natura humana un millor col.laborador que l'Amor.''
El lloc de defora el cel, cap poeta aquí baix no l'ha cantat dignament ni l'hi cantarà. Heus ací com és. L'essència sense color, sense forma, sense res que es pugui tocar, i real, només pot ser contemplada per l'amo de l'ànima, per l'esperit. L'essència del ver coneixement que la concerneix té el mateix lloc. El pensament de Déu, en nodrir-se d'esperit i de coneixement sense barreja, com el de tota ànima, que ha de rebre el que li convé, a través del temps, en mirar l'ésser, estima i contempla i menja la veritat i es troba bé, fins que el moviment circular l'ha tornat al mateix punt. Durant el moviment, veu la mateixa justícia, veu la puresa, veu el coneixement, no pas el que es produeix, que és altre en una altra cosa, el que avui dia anomenem amb aquest nom, sinó la ciència, real en la realitat del seu ésser, i igualment totes les realitats, les contempla realment i se les menja. Després, lliscant altre cop cap a l'interior del cel, torna a casa seva.
 
 
{{gap}}Aquests textos mostren com s'equivoquen els qui es miren les idees de Plató com a abstraccions solidificades. Aquí, s’hi tracta d'un maridatge espiritual amb el bell, maridatge gràcies al qual l'ànima infanta realment virtuts. A més, el bell no resideix pas en res. No és pas cap atribut. És un subjecte. És Déu.
 
{{gap}}La fórmula que tan sovint apareix en Plató, αυτό καθ΄ ‘αυτό μεθ΄ ‘αυτου, "ell mateix, a través d'ell mateix, amb ell mateix", podria ben bé tenir relació amb la Trinitat. Car aquesta fórmula indica dues relacions a l'interior d'una unitat. ¿I no és així que sant Tomàs defineix la Trinitat?
 
{{gap}}D'altra banda, Plató diu que qui contempla el mateix bell gairebé ha arribat a terme. Això indica que hi ha més. En el mite de la caverna, el darrer objecte de contemplació, immediatament abans del sol, és la lluna. La lluna és el reflex, la imatge, del sol. Essent el sol el bé, és natural de suposar que la lluna sigui el bell. En dir que el qui ha atès el bell ha gairebé arribat, Plató suggereix que el bell suprem és Fill de Déu.
 
{{gap}}En la mitologia grega, el bell absolut és l'Afrodita celest.
 
{{gap}}(Diguem-ho tot passant: l'ús de la lluna com a símbol del Fill és més convenient en la mesura que la lluna pateix una minva, una desaparició, i després reneix; així, convé també com a símbol de la Passió. Certs detalls del mite d'Osiris s'expliquen així. Un brau representa Osiris, a causa de les banyes del creixent lunar. El seu cos és dividit en catorze trossos, i catorze és el nombre de dies que separen la lluna plena de la lluna nova. Isis n'aplega tretze, i tretze és el nombre de mesos lunars de l'any. Pel que fa a Isis, és idèntica a Demèter, la divinitat maternal que té la terra com a símbol. Plutarc diu també que Osiris és el principi de la humitat que fecunda, de la saba, paper que els antics atribuïen a la lluna. Zagreu, d'altra banda, és anomenat per Nonno el nadó banyut que puja al tron de Zeus i pren el llamp. Els titans l’agafen al parany. Els titans són dotze i en comparar els seus noms en Hesíode amb els signes del zodíac hi trobem moltes correspondències. Per escapar-se'n pren diverses formes, essent-ne la darrera la del brau, és a dir, un altre cop una forma banyuda. Sota aquesta forma, els titans el maten. Aquesta història pot fàcilment aplicar-se a les fases de la lluna. Sòfocles anomena Dionisos "Foc, cap del chor dels astres que respiren, guardià de les veus nocturnes, repartidor". Tot això s'aplica bé a la lluna, el darrer epítet a causa dels mesos. Remarquem que, forçant un xic, podem retrobar en el dia, el mes i l’any alguna cosa com la relació de mediació. L'''Hipòlit'' d'Eurípides només és explicable per una identificació d'Àrtemis i Dionisos, car Hipòlit és un òrfic, iniciat en els misteris d'Eleusis. L'arc d'Àrtemis i Apol.lo, la lira d'Apol.lo i Hermes (ja que Hermes, segons l'himne homèric, és el déu infant inventor de la lira) recorden per la forma el creixent lunar. També Pan és un déu banyut. El seu nom vol dir “tot”. Plató, l'Ànima del Món, l'anomena sens parar el tot, i diu en el ''Cratil'' que Pan és el λόγος (logos). Moltes coses s'aclareixen, en la mitologia, si suposem que tot el que té relació amb la lluna, amb unes banyes per ser imatges de la lluna, i amb la saba vegetal, simbolitza el Verb. D'altra banda, divinitats com Atena i potser Hefest semblen correspondre a l'Esperit sant. Atena fou infantada per Zeus tot sol. Hefest és fill d'una unió legítima. Tots els altres infants de Zeus vénen d'una unió adúltera. Hi ha potser aquí un símbol de l'escàndol, de la follia que implica la unió de Déu amb la seva criatura. En aquest cas, tots aquests infants de Zeus serien noms del Verb. Hèstia, el foc central, és l'Esperit sant).
 
{{gap}}El bell absolut és quelcom tan concret com els objectes sensibles, quelcom que es veu, però amb la vista sobrenatural. Després d'una llarga preparació espiritual, hi tenim accés per una mena de revelació, d'esquinçament: "De sobte, percebrà una espècie miraculosa de bell". És la descripció d'una experiència mística. Aquest bell no és pas modificat quan les coses belles neixen i moren, tot i ser belles solament per participació en ell. És aquí la suprema consolació de tot mal. Cap mal no li fa mal, a Déu. Aquell qui veu el bell absolut amb l'únic òrgan a què és visible, és a dir, amb l'amor sobrenatural, posa el tresor i el cor fora de l'abast de tot mal.
 
{{gap}}L'ordre de les etapes enumerades per Plató pot sorprendre. De la bellesa sensible passa a la bellesa de les ànimes, és a dir, a la bellesa moral, a l'esclat de la virtut. Quan volem lloar una acció que ens ha verament colpit, no diem pas "està bé" ans "és bonic", i si els sants ens atrauen és perquè en ells sentim que hi ha bellesa. La virtut només ens colpeix en tant que és bella. L'analogia entre aquesta bellesa i la bellesa sensible és molt misteriosa. Un cert equilibri gairebé impossible de definir és el secret de l'una i de l'altra. Les lleis i les institucions comporten un altre equilibri, que és com a la intersecció de la virtut i la necessitat natural. Però és gairebé impossible d'endevinar el que Plató té aquí exactament a l'esperit: si és la ciutat com a metàfora, com a imatge engrossida de l'ànima, tal com és estudiada a la ''República'', o un estudi de l'harmonia pròpia de les relacions socials, tal com la trobem en el ''Polític''. En tot cas, la noció pitagòrica d'harmonia com a unió dels contraris i la combinació del que limita i el que és il.limitat han de dominar aquests tres estadis successius. Pel que fa a la bellesa en les ciències, no és res més que la bellesa de l'ordre del món, copsada per mitjà de la necessitat més rigorosa, la que és matèria de demostració matemàtica, car Plató anomena ciències la matemàtica pura i l'aplicada. No és pas estrany que això sigui la darrera etapa. Aquell qui contempla amb amor l'ordre del món arribarà un dia al moment en què sobtadament contemplarà una altra cosa, un bell d'una espècie miraculosa.
 
{{gap}}En el camí que marca aquí Plató, mentre el contacte real amb Déu no s'ha establert per l'experiència mística, ni fins i tot llavors, no s’hi tracta d’ell sinó per al.lusió. És la gran diferència amb la via cristiana, en què es parla de Déu molt abans de tenir la més petita sospita del que vulgui dir aquest mot. L'avantatge és que aquest mot té per si mateix un poder, l'inconvenient és que l'autenticitat hi perd. En tot cas, la diferència entre les dues vies no ens ha pas de fer menystenir la seva identitat essencial.
 
{{gap}}En tots els textos precedents Plató parla de Déu en la seva relació o amb la creació o amb l'home. Però n'hi ha un en què descriu la joia perfecta i infinita en Déu. És en el ''Fedre''.
 
 
''FEDRE''
 
{{gap}}''El gran sobirà, Zeus, en conduir el seu carro alat, avança el primer, vetllant per l'ordre de tota cosa. És seguit per l'exèrcit dels déus i semi-déus, disposats en onze rengles. Car a l'estatge dels déus només hi resta Hèstia... El que vol i pot hi va de seguida, car l'enveja no hi té lloc, en el cor dels déus. Quan van a l'àpat, al festí, avancen fins al cim extrem del cel i hi pugen... Les ànimes d'aquells que anomenem immortals, arribades que són al cim, avancen enfora, es mantenen dretes sobre el dors del cel i així dretes es deixen dur per la revolució circular tot mirant el que hi ha defora el cel.''
 
{{gap}}''El lloc de defora el cel, cap poeta aquí baix no l'ha cantat dignament ni l'hi cantarà. Heus ací com és. L'essència sense color, sense forma, sense res que es pugui tocar, i real, només pot ser contemplada per l'amo de l'ànima, per l'esperit. L'essència del ver coneixement que la concerneix té el mateix lloc. El pensament de Déu, en nodrir-se d'esperit i de coneixement sense barreja, com el de tota ànima, que ha de rebre el que li convé, a través del temps, en mirar l'ésser, estima i contempla i menja la veritat i es troba bé, fins que el moviment circular l'ha tornat al mateix punt. Durant el moviment, veu la mateixa justícia, veu la puresa, veu el coneixement, no pas el que es produeix, que és altre en una altra cosa, el que avui dia anomenem amb aquest nom, sinó la ciència, real en la realitat del seu ésser, i igualment totes les realitats, les contempla realment i se les menja. Després, lliscant altre cop cap a l'interior del cel, torna a casa seva.''
La vida de Déu consisteix en un acte de Déu damunt Déu que és alhora contemplació i comunió. Déu es menja eternament a si mateix i es contempla a si mateix. Són dues relacions en Déu. És la Trinitat.
La gran desgràcia de l'home, sentida molt vivament a la infantesa, i que explica moltes de les desviacions humanes, és que per a l'home mirar i menjar siguin dues operacions diferents.
 
{{gap}}La vida de Déu consisteix en un acte de Déu damunt Déu que és alhora contemplació i comunió. Déu es menja eternament a si mateix i es contempla a si mateix. Són dues relacions en Déu. És la Trinitat.
 
{{gap}}La gran desgràcia de l'home, sentida molt vivament a la infantesa, i que explica moltes de les desviacions humanes, és que per a l'home mirar i menjar siguin dues operacions diferents.
 
 
''FEDRE''
 
{{gap}}''Tota ànima d'home, per essència, ha contemplat la realitat... La reminiscència de les coses d'allà dalt a partir de les d'aquí no li és pas fàcil, a tot home. N'hi ha un petit nombre que tenen una part suficient de memòria. Aquestes ànimes, quan veuen una imatge de les coses d'allà dalt, en queden atordides, perden el domini de si, però ignoren el que els passa per manca de prou discerniment. La justícia, la puresa i totes les virtuts de l'ànima no tenen cap esplendor en les seves reproduccions d'aquí baix, però un petit nombre d'ànimes, ben just, amb instruments indistints, en anar a aquestes imatges contemplen l'essència dels models. Però llavors la bellesa era resplendent de veure...''
 
{{gap}}''...La bellesa lluïa amb elles en la seva processó. I, vinguts que som aquí baix, la copsem amb el més clar dels sentits en el seu esclat tan manifest. Car la vista és el més agut dels sentits corporals, però no veu pas la saviesa. Car la saviesa suscitaria terribles amors, si produís de la mateixa manera una imatge manifesta de si mateixa que entrés per la vista; i igualment amb tot el que estimem. Efectivament, sols la bellesa té aquest destí de ser el que hi ha de més manifest i més estimat.''
 
 
{{gap}}Plató diu que aquí baix veiem la bellesa mateixa. En el seu vocabulari això vol dir que la Idea del Bell, la Bellesa divina mateixa, és accessible als sentits humans. Unes quantes ratlles més endavant, però, en parlar del trasbals causat per la bellesa d'un ésser humà, diu que aquesta bellesa és del mateix nom que el bell en sí. No l'és pas, doncs, el bell en si. La bellesa de Déu esdevinguda copsable pels sentits és la bellesa del món, com fa palès el ''Timeu''. La bellesa d'una noia o d'un adolescent n'és solament del mateix nom.
 
{{gap}}La bellesa del món és la bellesa de Déu, com la bellesa del cos d'un ésser humà és la bellesa d'aquest ésser.
 
{{gap}}Però la saviesa, la justícia i la resta no se’ns hi poden pas presentar, en el món, ans solament en un ésser humà, que seria Déu.
 
 
 
:::::::::ÈSQUIL
 
 
''PROMETEU''
 
{{gap}}El nom de Prometeu vol dir exactament providència.
FEDRE
 
{{gap}}Hesíode explica que Prometeu féu d'àrbitre en una discussió entre els déus i els homes (εκρίνοντο θεοί θνητόι τ΄άνθρωποι. ''Teogonia'') sobre la part de les bèsties sacrificades que corresponia a uns i a altres, i que en va assignar la millor part als homes.
Tota ànima d'home, per essència, ha contemplat la realitat... La reminiscència de les coses d'allà dalt a partir de les d'aquí no li és pas fàcil, a tot home. N'hi ha un petit nombre que tenen una part suficient de memòria. Aquestes ànimes, quan veuen una imatge de les coses d'allà dalt, en queden atordides, perden el domini de si, però ignoren el que els passa per manca de prou discerniment. La justícia, la puresa i totes les virtuts de l'ànima no tenen cap esplendor en les seves reproduccions d'aquí baix, però un petit nombre d'ànimes, ben just, amb instruments indistints, en anar a aquestes imatges contemplen l'essència dels models. Però llavors la bellesa era resplendent de veure...
...La bellesa lluïa amb elles en la seva processó. I, vinguts que som aquí baix, la copsem amb el més clar dels sentits en el seu esclat tan manifest. Car la vista és el més agut dels sentits corporals, però no veu pas la saviesa. Car la saviesa suscitaria terribles amors, si produís de la mateixa manera una imatge manifesta de si mateixa que entrés per la vista; i igualment amb tot el que estimem. Efectivament, sols la bellesa té aquest destí de ser el que hi ha de més manifest i més estimat.
 
{{gap}}Això recorda un passatge extraordinari de ''Job'', XVI, 19: "Des d'ara, tinc un testimoni meu als cels, un garant en les regions superiors. Els meus amics es mofen de mi, és a Déu que s'eleven els meus ulls amarats de llàgrimes, perquè ell mateix sigui àrbitre entre l'home i Déu, entre el fill de l'home i el seu semblant".
Plató diu que aquí baix veiem la bellesa mateixa. En el seu vocabulari això vol dir que la Idea del Bell, la Bellesa divina mateixa, és accessible als sentits humans. Unes quantes ratlles més endavant, però, en parlar del trasbals causat per la bellesa d'un ésser humà, diu que aquesta bellesa és del mateix nom que el bell en sí. No l'és pas, doncs, el bell en si. La bellesa de Déu esdevinguda copsable pels sentits és la bellesa del món, com fa palès el Timeu. La bellesa d'una noia o d'un adolescent n'és solament del mateix nom.
La bellesa del món és la bellesa de Déu, com la bellesa del cos d'un ésser hunmà és la bellesa d'aquest ésser.
Però la saviesa, la justícia i la resta no se’ns hi poden pas presentar, en el món, ans solament en un ésser humà, que seria Déu.
 
{{gap}}Èsquil mostra primerament la crucifixió de Prometeu a la roca. Durant l'operació, Prometeu s’està callat del tot. Aquest silenci recorda el del just d'Isaïes i el de Crist: "Maltractat, injuriat, no badava boca".
 
{{gap}}A la que Prometeu està sol, hi ha una explosió de dolor que no deixa cap mena de dubte sobre el caràcter carnal del seu patiment.
 
{{gap}}Èsquil deixa també clar que pateix per amor.
ÈSQUIL
 
PROMETEU
 
::'' Cel diví, ales ràpides dels vents,
El nom de Prometeu vol dir exactament providència.
::'' oh rius i les vostres deus, oh de la mar i les ones
Hesíode explica que Prometeu féu d'àrbitre en una discussió entre els déus i els homes (εκρίνοντο θεοί θνητόι τ΄άνθρωποι. Teogonia) sobre la part de les bèsties sacrificades que corresponia a uns i a altres, i que en va assignar la millor part als homes.
::'' el somriure innombrable, i tu, mare de tot, terra,
Això recorda un passatge extraordinari de Job, XVI, 19: "Des d'ara, tinc un testimoni meu als cels, un garant en les regions superiors. Els meus amics es mofen de mi, és a Déu que s'eleven els meus ulls amarats de llàgrimes, perquè ell mateix sigui àrbitre entre l'home i Déu, entre el fill de l'home i el seu semblant".
::'' i aquell qui tot ho veu, oh cercle del sol, a vosaltres us crido:
Èsquil mostra primerament la crucifixió de Prometeu a la roca. Durant l'operació, Prometeu s’està callat del tot. Aquest silenci recorda el del just d'Isaïes i el de Crist: "Maltractat, injuriat, no badava boca".
::'' vegeu-me, vegeu com els déus fan patir un déu.
A la que Prometeu està sol, hi ha una explosió de dolor que no deixa cap mena de dubte sobre el caràcter carnal del seu patiment.
::'' Guaiteu com, per quines humiliacions ferit,
Èsquil deixa també clar que pateix per amor.
::'' contra els milers i milers d’anys del temps haig de lluitar.
::'' És el que el nou amo dels feliços
::'' ha trobat per a mi, una cadena degradant.
::'' Ai las, ai, el present i l’avenir d'aquest malastre
::'' em fan gemegar. ¿En quin punt de les meves penes
::'' cal que terme a tot plegat es posi?
 
Cel diví, ales ràpides dels vents,
oh rius i les vostres deus, oh de la mar i les ones
el somriure innombrable, i tu, mare de tot, terra,
i aquell qui tot ho veu, oh cercle del sol, a vosaltres us crido:
vegeu-me, vegeu com els déus fan patir un déu.
Guaiteu com, per quines humiliacions ferit,
contra els milers i milers d’anys del temps haig de lluitar.
És el que el nou amo dels feliços
ha trobat per a mi, una cadena degradant.
Ai las, ai, el present i l’avenir d'aquest malastre
em fan gemegar. ¿En quin punt de les meves penes
cal que terme a tot plegat es posi?
 
::'' Però, ¿què dic, ara? Si tot plegat ho sé per endavant,
::'' tot l'avenir, me sé. Res de nou, a mi,
::'' en la desgràcia, no me pot pas venir. Com que és ja decidit,
::'' cal que dugui el fat tan bonament com pugui,
::'' que prou sé que la força és necessitat invencible.
::'' Però callà’l, o deixà'l de callar, el meu malastre,
::'' poc ho puc fer, en aquest estat; als mortals vaig fer
::'' una gràcia, i unes necessitats em collen, malaurat.
::'' Amb la conca d'una fèrula, del foc vaig prendre’n
::'' la deu amagada, institutriu de l'art,
::'' de tot art, per als mortals, i gran tresor.
::'' És el preu d'aquesta falta el que ara pago
::'' aquí fora, encadenat, clavat.
 
::'' . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
 
::'' Vegeu-me encadenat, déu miserable
::'' que Zeus odia, que els déus, tots,
::'' odien, tots els que
::'' freqüenten la cort de Zeus,
::'' per haver jo massa estimat els mortals.
::'' Ai las, ai, ¿quin moviment ara sento,
::'' aquí a prop meu, d'ocells? La lleugeresa, en l'aire,
::'' d'ales batents dolçament xiula.
::'' Tot el que se m'atansa em fa por.
 
::'' . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
 
::::::::'' ...vegeu
::'' com sóc collat per una gafa!
::'' D'aquest abís, dalt del rocam,
::'' la guàrdia, que ningú no enveja, és el meu premi.
 
::'' . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
::'' ¡Només que sota terra, sota l'estança d'Hades,
::'' que acull els cadàvers, en la immensitat
::'' del Tàrtar m'hagués tirat! O que cadenes indissolubles,
::'' cruels, em collessin, només però que cap déu
::'' ni cap altre ésser no en pugués haver pler!
::'' Pels aires miserablement batut, però,
::'' els meus enemics en tenen joia, del meu sofrir.
 
::'' . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
 
(Zeus)
Obtingut de «https://ca.wikisource.org/wiki/Viquitexts:Pàgina_de_proves»