Escenes barcelonines - Los petits sayons
| Sou al capítol «Los petits sayons» | |||||
| Escenes barcelonines | |||||
|
Lo senyor Joan dels casaments | Una recepta vella | 
| ||
Lo que vaig a dir sembla que no ha de ser veritat, però ho es. So'l
memorialista que tinch més feyna y el més estrany del gremi. Los del ofici, per enveja, diuen que tinch la garantía de poguerme alabar de que
so de les persones que més retiran a una granota. Los companys de Llotja també'm deyan Geperudet y Cara quadrada en lo temps de la meva
infancia, qu'es quan les faccions solen ésser més agraciades, alcansant
aquell punt de tendror y boniquesa en que s'hi cria borrissol emvellutat
com los préssechs y'l color sanitós de les pomes camosines.
Ara penso qu'ab los anys dech haver prosperat molt, ja que, sobre la pobresa de ma cara, s'hi han afegit les deformitats del meu còs que han crescut sens dexarme créxer.
Però, si en mi l'esser lleig y geperut m'ha llevat totes les ditxes y m'ha donat enuig y cansament de sofrir, per altre cantó (¡sembla un
sarcasme!) m'ha provehit de medis sobrers per guanyarme exa vida que tants cops he estat a punt de despreciar.
A la meva barraqueta sempre sembla qu'hi haja jubileu. ¡Quín modo d'anar y venir minyones! hi acudexen com les papallones a les flors!
— ¿Manelet, per què no posa pis? — me diuen les que venen y no poden entrar ni estarse dretes al llindar de la porta. Com que la meva barraca es d'una construcció del sistema de canutillo... enténguinme: qu'encara no van per apoyarhi l'espatlla ja s'arronsa y cruxeix tota que sembla que's vaja a plegar com una ballesta, tinch de cridar a cada punt: — No empenyèu, noyes, filles, ò sinó me cloureu dins de la tramoya com un nino de quinquillayre. Aquesta barraca es de mira y no'm tochs, com vosaltres les donzelles maques; tota es de frontisses, a estil de persiana, y es feta axis per que no hi hà amagos ni fraudulencies: tant se veu desde dins com desde fóra.
— Es que no'ns hi podem estar al mitx del carrer...
— Quan seré rich la faré fer tota de vidre: serà més clara qu'un got d'aygua. No tingueu quimera, tot se apanyarà, si Deu ho vol; dexèu venir temps y que passi... potser m'acomodaré.
— ¡Je, je, je! — fa alguna noya rient, ensenyant ses dentetes blanques y petites com anissos, però que son una proporció de boniquesa. — Sempre diu la matexa. ¿Quí'l voldrà per marit, si es tan extrany?
— Calla, plaga, no digas pecats. Axís la que'm vulga estarà ben aficionada; ¡quín gran mèrit enamorarse d'un bon mosso! ¡Tíra! allavors sí qu'estaríam ben compostos los que no tenim lluhidesa per fer valdre. Desengànyat, axò d'extrany es imaginari; d'homes n'hi té d'haver de totes menes, y de dònes també: les maques, per donàrleshi marits ferrenys; y les lletges, pera casarles ab bons mossos; y axís se crían uns llinatges d'hermosura que si'l moro vingués a vèurels, hi perdría la religió, per que veuría que per tots estils los cristians som guanyadors.
— ¡Quín estornell que n'hi hà de vostè! ¡no'n té poca de lletra menuda!
— Per axò no us tiro amoretes, per que vull que la que s'enamori de mi siga pel prò y l'encontra de la meva fesomía y de la meva persona; no vull que després diga que la vaig ensibornar ab paraules sucreres.
— ¡Ay, lo Manelet, y que n'es de xamós! — exclaman totes.
— ¡Y tan sol y trist qu'estich, que quan entro a casa ja hi som tots! Però, còm ha de ser! ¿que voleu que torsi les voluntats? ¡Si la meva planeta es aquesta, qu'haig de mirarme lo cel de reüll... —
¡Pobretes! com tenen bon cor, se'n van convensudes y a vegades mitx
A tots tinch de parlar del mateix terme; del galanteig, del amor... y cregàu qu'a mi parlar del amor me dona molta pena. Però, me'n surto, per que hi hà coses que de poch ò molt un se les fantasieja y se'n dona rahó a ulls cluchs: per que, no costa pas gayre imaginar alegría, pau y avinensa, que son les tres branques del amor. Lo que costa es lograrles, ¡ay, tant si costa!
Però, d'aquesta manera seguexo la beta, y com les hi entench la flor, parlàntloshi de festeigs y currutacos, de renyines y compostes, al sentir qu'endevino totes les seves trapasseríes, esclafexen unes riallades que jo'm penso que gastan més bon humor ab mi que no ab los seus xicots.
A una sola may li vaig parlar ab lo tò rialler y festós que sempre he tingut per les altres.
— Senyor Manel, vostè sempre està trist, — me deya quan me portava a llegir cartes del seu promès, que servía al exèrcit de Cuba. — Vostè no més se fa'l serio qu'ab mi.
— ¿^Què vols que't diga. Marieta? tu ets d'un'altra lley que no pas les demés; tu ets molt entenimentada, molt prudenta, y ¿vols que t'ho diga? a les hores que tu vens, l'humor de riure ja m'ha passat. —
¡Pobre de mi, si hagués volgut explicarli'l per què no sabía ferli broma! potser no haguera sigut may més la meva amiga ni jo'l seu confident.
Cada quinze díes venía a veurem una ò dues vegades. Me semblava
qu'era'l sol que venía a visitarme. Era bona, amable, y en la cara se li
retratavan totes les hermosures del seu cor, ademés de les perfeccions
que ja tenía. Me mirava ab uns ulls tan pietosos, de tan suavíssima mirada, que jo'm commovía pensant: «Es l'únich ser que no't contempla
com a un esguerrat, l'únich per qui't transformas y crexes y tens valguer.»
Pensava ab ella, y la seva imatge m'acompanyava per tot: en aquelles hores passades a casa entre la tristor de quatre parets; en mos passeigs solitaris; en aquexes vetllades eternes del hivern qu'a les cinch ja es fosch y tanco la barraca y m'enterro en mon quarto per apartarme d'una familia que no es la meva, que no més m'estima y m'allarga la mà, com si volgués donarme amistosa encaxada, un cop al mes, quan tinch de pagar la dispesa.
Quan la Marieta venía a la barraca ¡trist de mi! venía a parlarme dels seus amors. Jo l'escoltava ab fingida indiferencia, jo era'l seu secretari y'l portador d'una correspondencia honesta y apassionada; apassionada, sí, per que jo per boca seva, deya al seu promès totes les galanures, totes les festositats que li haguera dit a ella.
¡Quantes mirades hermoses, quants sospirs enamorats li arrencava al
llegirli mes cartes! Jo alsava'ls ulls y veya'l panteig de sa respiració fatigosa en los imperceptibles mohiments ab que s'agitava'l seu pit.
i¡Quín recort! Allò era entreveure la glòria amarrat a les rexes dels llims. Jo podía commoure, enamorar ab los encisos de ma passió, mes no podía lograrne recompensa. Ella'm
mirava ab tanta tendresa per que's mirava a sí matexa: sentía com mes
paraules li escorcollavan lo cor; que trobava l'expressió fidel qu'ella no haguera may lograt, y tota la passió de ses mirades era com llum reflecta qu'ella tornava a absorbir ab la fogositat dels seus ulls.
Una tarde, va venir plorant; portava una carta desclosa del seu estimat.
— ¿Què tens, Marieta, qu'hi hà males noves?
— Llegèxi; — me va dir, rompent lo plor ab singlots.
Però, no era rès; lo seu promès, qu'estava ressentit y la dexava per gelosía suposant que la Marieta anava als balls. Rès, quimeres, mals
averanys d'enamorats, que no conexen lo be que desprecían. Jo'm vaig
posar a riure; ella, despacientada, me interrogava obrint molt los ulls en
los qu'hi tremolavan dues llàgrimes ¡males aguanyades! que perderen son brill y's fongueren en los llassos del mocador.
— Tot s'arreglarà, no tingas temor; jo'm compondré, y al correu vinent vindrà una carta en que't dirà lo que's diu a totes; la matexa cansó, que t'anyora, que seràs tu ò cap més.
— ¿M'ho promet? — va dir axecantse, posantme la mà sobre l'espatlla, fixa en la meva sa mirada en la que s'hi endevinava la intenció continguda de ferme una caricia.
— No t'espantis, sosségat, torna demà, t'ho prometo; — li vaig respondre tremolant de goig.
Y aquella noya hermosíssima que jo, mesquí, fins axecantme de puntetes, tenia d'alsar lo cap per contemplarla, inclinà sobre meu una mirada que'm fonía'l cor ab la expressió amorosa ò d'agrahiment que s'hi
llegía.
Me vaig posar desseguida a escriure al promès (diguèmho axís,
encara que la intenció no hi fos.) Sentía en los meus polsos l'esbategar
de la febra; lo que m'acudía a la imaginació no bastava acontenirshi;
fugían ab la matexa precipitació que eran vinguts, axís los pensaments
com les paraules ab que debían ser estampats, y n'acudían d'altres ab la matexa seguidesa. La mà no tenía prou vivor per conseguirles y fixarles en aquella carta, en la que jo hi prodigava a dojo totes les tristeses y les alegríes d'un cor enamorat; regalanthi les amoretes y dolsaynes fins a sobrexir y escríureles en los ànguls dels fulls que sobresortían sota'l paper, tal com si hagués volgut omplir de flors al ídol qu'adorava y esténdreli una catifa a ses plantes per que trobés arreu perfums y boniqueses que l'embriaguessen.
Aquell recort que sempre floreix un sol cop, ha granat. La Marieta va passar un día per davant de la meva barraca ab lo seu marit y'ls seus fills; sa mirada distreta's fixà en mi, va parlar al seu marit, qui's girà de sobte brillantli'ls seus ulls ab expressió rencorosa, la que's dulcificà al mateix acte de vèurem. «¡Gracies a Deu!» vaig murmurar; «ni ell t'aborreix, ni ella m'ha olvidat.» Aquesta es ma gloria. La que jo estimo, en sos moments felissos potser recorda al pobre esguerrat al qui deu sa ditxa. ¡Quí sab si quan besa'ls seus fills, la meva imatge s'interposa entre sos rostres y arreplega'l suavíssim calor de ses carícies.
Després la he tornada a veure; jo m'amago, y al contemplar aquelles
criatures, penso... ¡ay! lo que penso no ho goso a divulgar; y després me
dich: «Si aquests infants quedessen orfes de pares, ningú, ningú més tindria dret a ampararlos y volguerlos tant com jo. ¡Còm m'estimaría la Marieta, y qu'hermós y agraciat fora per ella l'esguerrat qu'ampararía'ls seus orfanets!»
Quan estich sol, visch trobant recompenses y alegríes en la soletat; quan m'arrisco a sortir, llavors lo món omple de fel les ilusions que jo endolsava. En ma pobra barraqueta vareig conèxer la felicitat: allí la conreo, y tots me respectan, — no sé si per que'm necessitan; — al exir
d'allí, d'aquella celda de la meva pau, sempre'm perseguexen ab mirades moferes y ab gestos despreciadors la canalla mal criada y'ls grandassots desvergonyits.
¡Pobra mare! Diuen les que la van conèxer que plorava molt veyentme esguerradet y desarrollarse, a mida que passavan anys, la deformitat del meu còs.
Fòra de la mare, casi be a tothom he fet riure. Puch dir que porto la dívertissió a sobre, encara qu'estiga trist. Lo meu natural, les meves inclinacions se'n van més aviat a la melancolía que no al contentament.
Mes, tothom, dàli: en presentantse'l Manelet a qualsevulla societat, com
més coneguts hi trobo, més me reben ab rialletes y mofes.
¡Quín geni tan estrany tindría la mare, que plorava per lo qu'als demés ha fet riure sempre!...
Jo'm presento serio, decorós, urbà y atent ab los més ignorants, y ab los més pobres de criansa; y tenint respecte fins als desvergonyits, no'm val, per que axís mateix me fan burles y'm motejan. Los que sembla que tenen educació també'm saludan posantme ditxos y sobrenoms, y riuen tots a mes costes; los brètols y la gent de be tots tenen un modo de pensar igual per fer xala del pobre esguerrat.
Si'l meu cor fos ruhí ò fossen venjatius los meus incomodos, la ira que sofrexo'm faría malehir a molta gent. Però, tinch prou temor de que Deu m'atenga, y llavors, ¡quants dels que's divertexen ab mi potser amargarían ses rialles per tota la vida!
Me faig lo Joan de Tarragona, y entre'l content que per tot arreu me persegueix, penso: val més un de trist, si n'han de resultar tants d'alegres. Cada día tindría de despreciar cares noves; es dir, que per cada conexensa'm resultaría un nou burleta. Ningú s'avé a respectarme per
lo que so, sinó que tothom se pren la facultat de riure per lo que represento; qu'es una desgracia que Deu ne guart a tothom. Però, en lo
món los que la tenim fem una llàstima molt jubilosa, y la gent nos plany ab mitges rialles; y planyensa que fa riure, poch conort dona.
Prou me guardo de fer lo sentimental, per que allavors les riotes no'm dexarían medrar. Un camí que vaig ésser dèbil per manifestar lo sentiment del meu cor, m'afrontaren de debò: — Vés, home, vés; sèu, descànsa, no t'hi enfondis ab certes coses que't son contraries. ¿No
veus que musclejas sempre y les minyones se pensan que les desprecías!... —
Desde llavors refujo tota amistat; vaig sol, y consumo l'hisenda que'm dexà la meva mare: ploro ma desgracia.
Per mi'l món està plè de bufons; en lloch veig serietat, y tanta folga no la trobo natural ni de bon esser. Me diuen geperut y no'm mancan;
jo tinch per neci a tothom que's burla de mi y'm dono'l luxo de contemplar casi be a tota una humanitat de tontos ò perversos, mentres ella no més contempla a un contrafet. Aquest es lo resumen que tinch près del món; ò imbècils ò esguerrats de conciencia, axís com jo'n so de la figura.
Les ànimes perfectes, los cors generosos, no'ls trobo sovint; ò s'amagan ò restan poch temps assí baix. Jo crech que Deu va poblant lo cel
ab elles; la gent honesta fuig y's recata per no alternar ab aquesta escuma. Ay! si allí també fossem infelissos los que arrastrem exa creu, jo
fora condemnat dues vegades. M'escruxeix de pensar les blasfèmies ab que la rancunia y la aborrició meva se desfogarían. L'àngel caygut adorà un día la llum eterna; jo, més desditxat, no tindríia per malehir ma desgracia ni'l recort d'una felicitat lograda, ni la dolsor d'un be perdut. La meva damnació fora com l'humor venenós del escorpí, que s'exhala per ésser mortal.
Tinch fama de divertit y xistós: no tenen rahó; mes, la gent, a copia de dirmho, m'han fet tornar agut y maliciós, y a cada escomesa irònica, a cada xiste grosser, haig de tenir una contesta sobtada, amatenta, que fibli y marqui verdanch . Geperut!
me diuen y'm cridan per tot arreu, lo mateix Los estudiants que'ls obrers. Y a vosaltres, ¿quí us adressarà, la justícia?
Vaig arrambat per les aceres; de tothom me recelo; no goso ocupar gayre lloch, y so ditxós si logro arribar a casa sense que ningú m'hagi notat.
Jo surto al camp, y allí trobo amplaries que ni la vista pot conseguir: me sembla que'n disfruto sol, que s'han extès no més que per mi; tant m'anyoro de les grandeses de Deu, y m'agradan, y prench salut quan puch exir del encongiment en que vegeto. Ma mirada s'allunya per los
espanys, que jo'm penso que blavejan per mi sol; les aus qu'hi volan me semblan correus cantarins que venen del cel pera donarme alegranses; les flors no's mustigan a ma mirada ni's colltorsen (temerós de mi que no goso mirar per por d'ofendre;) elles s'ufanan y llensan perfums que jo'ls prench com petons d'unes enamorades que les tenia entristides ma ausencia... Per tot veig perfeccions y galanures, y estimo ¡Deu! a mi que m'està vedada l'estimació. ¡Oh, quín goig, quíns encisos d'amor! Després que'l pensament y'ls ulls s'han anegat en llum,
se'm mitx-clouen llànguits com saciats de plaher. Veig la ciutat confosa entre boyres malsanes que no logran remontarse .. Sentat en un pujol, la miro extesa a mos peus; ¡ni un sultan assaboreix voluptuositats tan refinades! lo sol m'envolta, y sento en mes galtes lo calor de ses carícies; les aygues corren y saltan enjoyantse ab bombolletes d'escuma,
mostràntsem galanes y obsequioses; l'oreig, ¡que sé jo d'hont vé tan
adalerat portant flayres y més flayres agradosos y suaus!
Les margaridetes se gronxan ab afectat melindre, que sembla que
diguin que sí y que nó mirantme fixo ab son ull d'or. Les roselles axecan ses coroles y's diría que s'encenen y enrejolan per que les guayto ab ulls d'estimació; volan pardals confegint cansons que no poden combinar; àlsanse papallones y revolan mitx perdudes, com flors que
haguessin abandonat lo seu tronquet y volguessin tornar a ser cautives... Tot es pau, amors y boniquesa; tot té parella y companyia... L'arbre solitari té als seus peus una ombra amorosa que'ls hi besa sempre; la pols de terra, enquibida entre l'escletxa de dos rochs, també té galan: un fonoll qu'estira son cos prim per veure'l que passa fóra de la presó de sa estimada y li explica després ab llenguatge qu'es un bàlsam de fragàncies. L'herbey té gotetes de rosada que l'enamoran; l'aygua del regueró llisca sobre palets y féntloshi la garagara s'escorre avall per fer noves moxaynes als altres enamorats; les sargantanes, com damiseles desinvoltes, corren garbejant son cos, se fican receloses al cau y trayent lo cap defòra, ab sos ulls plens de vivor sembla que guaytin per quin indret
les hi vindrà'l currutaco. D'assí y d'allí veig corrúes de formigues que
pujan ò baxan provehides com si tornessin de mercat. Sota de la ravenissa hi trobo una marieta, no sé si en amorós coloqui ab aquells botonets blanchs ò si cercant l'ombra per pensar ab l'estimat...
Les minyones que venen a la barraca diuen que no envellexo may.
¡Deu meu! morir jove ¡ay! quín conort més dols, morir ab les ilusions! ¡Si a tant arribés la sòrt meva! ¡Còm me fan glatir d'esperansa quan
troban per mon semblant que la joventut no'm dexa! Per que ma desgracia la temo per la vellesa; allavors los mofers no'm dexaràn gaudir de la soletat, qu'es ma estimada única, la de sempre, la que no'm dexa ni
m'abandona per altres llohanses més agradoses.
Temo a la vellesa per l'horrenda solitut del hospital, per aqueix desamparo, per aquest apartament de tot amor y voluntat, ¡Desvalgut de
mi! jo qu'he estimat tant, jo qu'he sentit cremarme ab passió estèril
sense trobar un mitx-riure falaguer que calmés l'exaltació dels meus amors; morir sol, en una quadra del hospital, oblidat de tothom, ab la rancúnia en lo pit y'l fel de tanta desditxa!
Y tant com morir al hospital sentint los fatigosos gemechs de dolor
y'l ranell d'altres infelissos que pugnan per dexar la vida, temo a la vellesa, per que temo a exa turba desarrapada de criatures, a exa ignoscencia abretolada dels nostres carrers, y a aquesta joventut, acàs ben vestida, estrafalaria per esser xistosa, que persegueix y martiritza y fa escarni de l'ancianitat si es prou desgraciada, per defectes ò pobresa de enteniment, a escàureli d'ull, que allavors ni la plany ni la respecta si pot bromejar y fer riure al pilot de desenfeynats que s'hi ajuntan per
distreures.