Escenes barcelonines - Lo senyor Joan dels casaments
| Sou al capítol «Lo senyor Joan dels casaments» | |||||
| Escenes barcelonines | |||||
|
Los xitxarel·los | Los petits sayons | 
| ||
DELS CASAMENTS
Dues senyores, mare y filla, per lo que's deduheix de les seves edats, després d'haver recorregut amunt y avall tot lo carrer de les Filateres, mirant a dreta y esquerra, ab certa incertitut y apocament, los números de les cases, s'aturan davant d'un portalet en lo qu'hi treballa un ataconador, y després de saludarlo's quedan una estoneta encongides
com si no sapiguessin de quína manera rompre la conversa. Al últim, la que aparenta ser la mare's decideix, y entrant en la escaleta li diu:
— Escolti, 'ns sabría donar rahó... ay... no sé com esplicarme. Vès noya...¿còm dius que's té de demanar?
— Si jo tampoch ho sé; — respon la noya tota confosa, no gosant alsar la veu y mirant fixament lo vano.
— Lo número de la casa'm sembla qu'es aquest; — s'aventura a dir
la mare.
— Aquí tenim lo 24, — exclama resoludament l'ataconador sense alsar lo cap ni rès, y extenent los brassos per donar una puntada a una botina que de boca terrosa reté cautiva sobre'ls genolls per medi del tirapeu.
— Just, lo 24; — y's quedan tots callats: la senyora, sense sapiguer què dir, y'l sabater com si estés tot sol, punxant lo cuyro ab la lena, passanthi després lo ninyol per sobre y per sota, y tant preocupat ab la seva feyna com si brodés al tambor.
— Potser vostè tindrà la bondat de dírnosho; busquem un subgecte... Y ¿què fas tu? — afegeix donant una colzada a la noya, — semblas un enza. Esplícat. —
La noya, molt sofocada, no torna cap resposta, no gosant alsar los ulls del vano, com si s'entretingués contant les brenilles.
— Lo subgecte que cerquem, — continua la mare, — potser vostè ja n'ha sentit a parlar; es un senyor
que diuen que té molta conexensa, sí... y'm sembla que'ns han dit que
estava al número 24.
— ¿Còm diu que's diu aqueix senyor?
— ¡Oh! iSi sàpigues lo nom, ray! No'ns ho han dit còm se deya. ¿Veritat, noya?
— Be ¿de què fa? — insisteix l'ataconador, alsant lo cap y dirigintli una mirada desvergonyida.
— Si vol que li siga franca, tampoch ho sé. Es un senyor, ¿com li diré ara?... Escólti, ¿en aquesta casa?... O sinó, nó; veyàm; anirèm a preguntarho als pisos, per que si'l veig me sembla que'l conexeré. Anèm, noya; pàssa, pàssa. —
Y les dues senyores atravessan lo portal dirigintse cap a l'escala. Quan son al primer replà, lo sabater, fent com aquell que li acut la especie, les crida:
— Lo senyor que vostès buscan, ¿no fora pas lo senyor Joan, aquell
que fa casaments? —
Y sense donàrloshi lloch a respondre, afegeix:
— Ja m'ho he pensat que no'n cercavan d'altre; al tercer pis, primera
porta. —
Mare y filla's miran avergonyides, y, sense girarse a donar les gracies, se'n pujan apressuradament escales amunt.
— Vès si no t'ho deya jo que aqueix sabaterot feya'l tonto sense
serne, — diu la mare. — Lo qu'ell volía era tafanejar. No sé com los hi dexan estar; son los espíes de les escales y retallan als qu'entran y surten. Y en aquesta casa, de més a més, hauría de ésser una cosa tan sagrada... Si s'ha cregut sapiguer rès, ja l'he ben xamuscat, que no ha pogut ferme descantellar de cap paraula.
— Sí, senyores, sí qu'es aquí; èntrin, èntrin al despaig; tot s'arreglarà si Deu vol. Sèguin, no s'amohinin, qu'aquesta escala es molt alta, però en sent aquí dalt ja no's puja més. —
Lo senyor Joan, qu'era'l subgecte que cercavan les dues senyores y qui'ls hi feya aquexos cumpliments tan senzills y ben enrahonats, era
un home de molt agradosa presencia. Alt, gros, ab una cara riallera y
un sotabarba tan desarrollat que hi haguera capigut un'altra fesomía.
Anava folgadament vestit ab un gech ò americana que ben segur que'l sastre li havía feta prenent les mides de memòria; unes calses amples que'ls elàstichs li treballavan molt per fer veure dos ditets de mitges y uns peus tan generosament complerts, que ja podía ben dir que tenía a tot
hora un parell de proporcions per descansar.
Y axís com hi hà persones que naxen ab senyal permanent en lo rostre , lo senyor Joan semblava que hagués vingut al món ab la rialleta
a la boca, disposat a trobar graciós lo que dirían los altres ò a riure ab
igual satisfacció per tot lo qu'ell podría dir; y encara que la vivor no
brillés en aquella cara tan alegra,'s veya qu'era sonso a estones, y que
duya amagada molta solaparía pagesesca.
— Vaja, vaja,- continuà dient, — donses vostès m'han vingut a veure. Me'n alegro, y encara que no tingui l'honor de conèxerles (més que per
servirles,) ja ho saben, no més tenen que dir: senyor Joan, nos convé tal cosa, y un hom ja sab lo que li pertoca. Rès més.
— Gracies, — contestà la mare, — sinó qu'una persona'ns ha dit que vostè per coses de la joventut tenía moltes conexenses, y qu'era un senyor tan reservat.
— Je, je, je!... prou que'n tinch de conexenses; a dintre y a fóra; je, je, je... prou lo día que'm mori se'n parlarà, gràcies a Deu. ¿Que potser li toca massa l'ayre? Víngui, acòstis, sègui aquí vora la taula. A
mi m'agrada tot obert. ¿Deu esser la pubilla, la senyora?
— Si senyor, per servirlo.
— Vaja, me'n alegro;'ls testos se tenen de semblar a les olles. Y's veu que la té ben reexida.
— Per ara... gracies a Deu.
— Es una satisfacció per un pare y una mare.
— Com ha d'esser...
— Es ben cert; ells nos fan vells y'ns empenyen. ¿Quants anys tens,
noya, vintidós?
— Vintiun y mitx.
— Be, sí, no m'erro may: que mitx ensà, que dos enllà... Vaja, mestressa, ja 1i dich que té una filla com un pom de flors.
— ¡Ay, còm se'n burla aquest senyor!... sinó que, com li deya,'ns han dit que vostè tenía certes proporcions...
— |Je, je! ja l'han ben informada, senyora, y li dich ab tota la boca que si la noya no troba marit en aquesta casa, que fassi'l pensament que no hi està destinada per l'estat del matrimoni. —
Aquí, mare y filla hagueran volgut que'l sostre s'hagués ensorrat de repent y trobarse al mitx del carrer per amagar la vergonya que'ls hi feu la magallada del senyor Joan.
Y'l senyor Joan, fentse'l desentès, continuà:
— Ja se sab, en aqueix món no hi podem ser dues vegades; los pares
qu'aprecían als fills ò filles, volen vèurels acomodats. Hi hà poch que
fer, es un estat que tots hi volen arribar: cada olleta té de tenir la seva tapadoreta; los joves per que son joves, etzetra, (ja m'enten vostè que té experiència,) y'ls vells per tenir una companyía y passarse tots dosets les penes d'aqueix món. ¡Míri còm se'n riu la pubilla! Ah, dolentota! deus pensar: ¡còm ho entén lo senyor Joanet! Je, je, je! jo també me'n riuría; com que no's parla de opinions, a tothom agrada. No't farà falta un marit ben curro; déxinme fer a mi; val més una dita meva, d'aquí estant, sense mourem per rés, que'ls millors informes. Vaja, díguin, no se'n donguin vergonya, esplíquinse; un hom ja hi està acostumat. ¿Per quín estil li
cercarem, del bras alt? Però, si m'haguessin de creure, 'ls dots grossos,
aquexos hereus de patrimonis tan richs, son una colla de romanceros; son uns gansos que més de quatre vegades no tenen qui hi hà dalt, y per tot troban un sis ò as; ja'ls hi pot presentar una noya com lo navío soberano, guapassa, d'allò que ni's pinta; ja pot ser la diosa Venus emmotllada, que de tot fan escarafalls, y me li troban més tares y forats qu'en un garbell de passar cacau. Si es rossa per qu'es rossa; si es morena, per que té l'ull negre; si es alta, per que va créxer tant... ¿Y donchs que no tenim d'enténdrens? els hi
dich jo. D'ensà que soch al món, que, mica més ò menos, les persones les he vistes fetes pel mateix terme. ¿Què's pensan vostès, que per que
una persona's guanya'l sustento apariant casaments, té poder per presentàlshi sirenes d'aygua dolsa? ¡Oh! no me'n callo cap... Escòltin, ¿voldrían un viudo? Aquest sí que fora del hort a l'olla: tres mesos de matrimoni y, cucut! encara no fa vintiquatre hores qu'ha estat aquí casa. Jo ho veig, la gent se'n recorda; lo vaig servir molt be y ha tornat. Tenía, Deu l'haja perdonada, una senyora (jo li vaig fer conèxer) que's
podía posar dins una escaparata: blanca, fina, menudeta, era una presentalla de cera y... cent dobles de quatre de dot... Sinó que, amigo,
no'ns hi enfondèm, ja es morta. ¡Y que's portavan voluntat! Vègi, ho he conegut desseguida, encara no ha obert la boca per dirme que li cerqués un'altra proporció; casi be'ls ulls li espurnavan. ¡Es una llàstima,
quan dues persones s'ensopegan!... Crèguim qu'axò del matrimoni es una cosa que'm fa reflexionar!.....Mírinme la pensamentera que'n dich jo; ¿què tal? Sembla un maig de moniment, y tenía'ls cabells més negres que la mantellina que porta la noya. No han caygut, però quan me'ls veig tan blanchs, penso: Janet, tu'n fas massa; tu t'hi enfondas molt
ab los assuntos que manegas... Y be, ¿què hi diu la pubilla?
— Ja veurà, senyor Joan; fins ara nosaltres no'ns havem expressat, y per lo que vostè ha dit, conech que vostè no més fa qu'ab partits que
tinguin alguna cosa. La noya no té dot, ¿m'enten? Val més dirho clar que no portar enganyada una persona. Nosaltres no som senyors! vull dir que no podem fer gran cosa; la noya es dreta y igual, gracies a Deu; ab axò,'l que la vulgui tindrà que contentarsen y, encara que m'estiga mal lo dirho, per que so la seva mare, tindrà un escarràs de feyna; qu'una pesseta li sab fer valguer trenta quatre quartos, que més de quatre... ja ho sab vostè; ja'm pot entendre.
— Vol callar, senyora... senyora daxonses.
— Francisca, per servirlo.
— Senyora Francisca!... tòquila, qu'ha dit unes quantes parauletes que's podrían escriure. Però, anèm al cas; ¿vostè, còm s'estimaria més la proporció, a la vista ò per medi del retrato?
— Jo... ¿què't sembla, noya?
— Si fos pel retrato...
— Corrent; ja veurà com aviat estarem entesos; fàssi'l favor, dónguimel.
— ¿Lo meu retrato?
— Nó, dòna; ,¿que's té de casar vostè?'l de la noya.
— ¡Lo retrato de la noya! No senyor, ¡la meva filla! Deu me'n
guart.
— Es que, si hi té repugnancia, a casa meva no passan certes coses.
— Ja ho crech; però, no me'n determino.
— Fòra, donchs; serà casament a mitja vista. Si cada día'ns hi trobem.
— ¿Qué fa ara, que me la retrata?
— Nó, dòna, no's despacienti; apunto les seves entressenyes en aquesta llibreta.
— Esbórriles, esbórriles desseguida; no vull que siga dit que la meva filla l'han tractada com un quinto. Perdóni, senyor Joan, però'm semblaría que l'han portada al quartelillo.
— Be, bueno, — digué'l senyor Joan, posantse la ploma derrera l'orella, mentres per lo baix murmurava: «ja t'arreglaré; en dient que diu sa mare qu'es bona noya, però qu'a mi'm sembla que té la cara com un duro fals, ja's casarà la setmana dels tres dijous». — Al demés, senyora Francisca, no ho cregui; míri, aquí tinch partits de la banda d'Esparraguera, de Mataró, d'Arenys, fins de la provincià de Girona; y del costat d'ensà tinch tot aquest forat del Vallès, Cardedeu, l'Atmetlla, Granollers, fins a Llerona, y que totes son unes pubilles com fexets de roses; que no son coses de riure. Tíngui, guàytin, — afegí extenent una collecció de fotografíes; — axò es melmelada; ¿què'ls hi sembla? Si aquí
hi hà un floret de minyones que's podrían presentar al Rey de les Espanyes si estigués per merèxer! ¡Je, je, je! més de quatre ho sapiguessin que jo tinch aquest be de Deu a casa, no me la enrondarían poch ni gayre! Je, je! jo ho crech! si axò es un vol parat de serafins. «¡Tíra, senyor Joan! la que vulgui, vostè mateix;» me dirían los minyons. Però, jo a més de quatre fadrines que venen a casa per acomodarse, també les faig passar ab rahons; per que, desengànyis: nosaltres ho fem tot, y no resantne may a ningú, ja estan compostes; no's casan. Mes, ja li dich, en no sent una minyona com cal, que ningú hi tinga rès que dir, — ey, tocant al bon nom d'honradesa,— per que de les cares no m'hi fico, ¿m'enten, senyora Francisqueta? ¿Y be, que'n diuen?
— N'hi hà que van molt compostes, però per axò fan goig; — digué
la mare remenant les fotografies; — y alguna també'm sembla que té'ls
seus anyets.
— Y ben seus que son, si'ls té. ¡Mare de Deu, Mare de Deu! sempre seran dones! una punxadeta ò un pessiguet, ¡vaja no se'n poden estar! S'hi morirían. ¿Que vol dir que la seva filla faría mal paper entremitx d'aquestes senyoretes?
— No senyor, jo no dich tant, però'm sembla qu'aquí n'hi hà moltes que tenen la boniquesa desada a
la calaxera; ja veurà, trèguils tot aqueix farsiment de tirabuxons y de
cintetes, y preséntiles més naturals. Veyàm si'ls senyors se'n enamoraran. No n'hi hauría poca de diferencia... Desengànyis, la Catedral no necessita adornos.
— ¡Ba, ba, ba! senyora Francisca, vostè no pensa al estil d'avuy al día; es d'aquell temps de l'antigor. No's casaría ara si no s'empolaynés forsa.
— ¿Què diu? al meu temps no'm faltavan may mitja dotzena de pretendents per triar. Si quan era jove... ¡ay Senyor! axins, axins els feya anar, del modo que'm donava la gana. No n'havía dades poques de
carbasses!
— ¡Je, je, je! ¿en aquell temps? ja me sembla que si fos ara, ¡je, je, je! hauría de fer com més de quatre que diuen: «ya que no puedas comer, beba, beba pacarito», y als fadrins se'ls miran com passan. Vaya
dòna, trègui'l retrato, que ja conech que l'han dut, no fassi'l serio, per
que no n'està d'enfadada. Aquí no's fan cofis y mofis; lo qui al primer ímpetu posa'ls ulls sobre una noya, ja no la desbanca cap més. Retiro'l
jòch.
— Me fa riure vostè; tíngui, aquí el té, però confio que no l'ensenyarà segons a qui.
— Càlli, dóna, calli, aquí no'n venen de xitxarellos, ni d'aliats de la «Nueva Merced» ni de la «Joven Trapense», ò com se'n diga, que may l'he entesa aquesta enderga. Aquí ve gent formal; senyors d'edat; no'n vull de baligues balagues, per que, encara que'm vegen tot alegre que, sempre sembla que'n porti una al pap y un'altra al sach, també so molt ferrenyo, y quan ve'l cas, encara que conech que'm perjudica la salut, ¡cuydado con ella! que si m'acaloro també sé fer lo serio... Ara que vostès m'han sigut franques, y m'han divulgat lo seu modo de pensar, les hi vull fer veure tot l'assortiment de casadors que tinch en espectativa. Mírinme aquí quin floreyo de gent reposada; mírinme aqueix que tibat! sembla un regidor, no ho es, nó, per axò, però'n fa la patxoca. ¿Y aqueix, què tal? sembla que'l quefe li hagi cridat: ¡pressenten, art! Sí, havía sigut nacional quan era més jove; y'n té'l tall de militar. Nó,
aquest no'n farem rès; es un casament de conveniència, no gasta salut, es vellot y té un geni que no's pot sofrir. La seva dòna hi va ser una màrtir ab ell. Si no que míri,'l tinch aquí com per caritat: no l'ensenyo may a ningú.
— Fa be, vaya un homenot; ja'n fa'l posat de rabiós. ¿Encara com no lo desenganya?
— Què li diré jo! devegades surt alguna desesperada... Y després, senyora, es la meva carrera; no puch dir que nó a ningú.
— Ja se ve, però, què vol que li digui...?
— ¡Pubilla, sembla que te'l miras molt a aquest currutaco? ¡je, je,
je!-
La noya, molt sofocada, dexa anar la fotografia y'n pren un'altra fingint miràrsel ab igual interès.
— Vaya, senyora Francisqueta,'m sembla que ja som allí hont anem.
¿Què li sembla aqueix del bigoti y patilles? Veyàm, noya, crech que tu'l
tens.
— Sí... be... un galan senyor.
— ¿Y aquest altre que porta bigoti?
— També, no es gens despreciable.
La noya no sabría quín triar, ¿veritat qu'ho endevino?
— ¡Què vol que li digui la noya, pobreta! ¡què sab ella!
— Desengànyis, senyora, per axò no's necessitan aprenentatges. Es lo primer cop d'ull: no m'erro may. La seva filla, de tots los retratos que ha vist, no més està agradada d'aqueix. ¿Es veritat ò nó? —
La noya, tornantse roja, baxa'ls ulls y'ls fixa per casualitat en los matexos retratos que senyalava'l senyor Joan.
— Y per que vegin que'l primer amor es lo més ferm, aquí tenim
qu'aqueix subgecte que porta tres coses a la cara y aquest que no més
n'hi du dues, son una matexa persona, qu'es lo viudo.
— ¡Què diu ara! ¡mííri vostè! per axò, es lo que m'ha agradat més de tots los qu'he vist. ¿Eh, noya?
— ¡Què ha de dir la noya! axò ja ho enrahonarèm després. Tórnin;
tindrèm un'altra assentada, y qualsevol dia'ls hi faré conèxer lo viudo, que si ara'ls hi ha agradat com a hu... ja me'n tornaran la resposta.
— Senyor Joan, — digué la mare, — escólti... — y li parlà bona estona tan baxet, que ni la noya pogué sentir rès de lo qu'enrahonaren.
Tres mesos més tart, passats los dos rigors, lo del dol y'l del sentiment, lo viudo, restituhides les patilles a la cara,'s casava ab la filla de la senyora Francisqueta. Y aquell día (el del casament) lo senyor Joan assistí a la ceremonia y al refresch, per rebre'l regalo que'ls nuvis li entregaren dissimuladament embolicat dins un paperet. Quan arribà a casa seva ab lo mocador plè de lleminadures, lo dexà sobre la taula; desembolicà'l paper, contà quant li havían donat, y arrencà després un
gros sospir, exclamant:
— ¡Un altre càrrech a la conciencia! ¡Senyor, m'hi haig de guanyar
la vida! ¿Los he fet felissos, ò seran desgraciats...?