Escenes barcelonines - L'Habana petita
Los moments felissos que per acàs regalan l'existencia no's recordan tan sovint com los dolorosos; y es que la memoria té més fidelitat pera conservar desditxes que per retreure ventures. Axis, quan venen al pensament recordanses plaentes, cal tenir manya a retenirles per doblar lo recreo, ò per sortirne be si hi hà que trauren profit per un article.
L'Habana petita... ¡oh pesar! més infortunada que sa germana gran
del altre món, se va perdre per un may més; però si va desaparèxer del
ràs de la terra, sucumbí ab gloria, que cap nació s'ha pogut ufanar ab
l'estrella del seu escut, ni logrà dominarla altra insurrecció qu'un deute vergonyós de trenta vuyt pessetes (que venían a representar quatre mesos de lloguers enderrerits,) ni va rendirse sinó a l'abrumadora pesantor d'un deshauci.
Tot va desaparèxer ab ella:'ls passatemps artístichs, les serenates, los concerts matinals, les reunions permanentes de desenfeynats y ociosos de carrera; y aquells esmorzars repentins qu'ideava l'Angel ab rudiments de pollastre, llegum de càndida blancura, y ilustracions de
llonganissa, de lo que'n resultavan unes truytes primoroses, com pans
d'or ab aplicaments de mosaychs de tocino.
Era un magatzem de romàntica tradició. Rònech, humit, ab les parets ennegrides pel fum, voltat a mitx ayre per ruïnosos tinells que
arrencavan de la campana d'una agegantada xemeneya, uns fogons desmarxats ab los ferros consumits per lo rovell y les rejoles cobertes de floridura; semblava l'abandonat laboratori d'un alquimista, y qu'en aquella atmòsfera tèrbola y romàtica s'hi respiressin encara vapors de gresols hont s'hi fonía la mixtior per trasmudar los metalls.
Per una rexa mesquina, oberta casi be ran del sostre, com per tenir cautiva l'obscuritat, hi penetrava esmortuhida ratxa de claror que no podía sumergirse en aquelles tenebres, y's veya una immensa paret de fàbrica antiga, feréstega, solitària, de pedres negroses y petites, ab les juntures encontrades resseguides de morter, sens altra obertura qu'un
gran finestral gòtich mitx tapiat.
Allà pels anys 1846 hi vivía un home d'aspecte misteriós, fesomía
indefinida ò confosa, qu'amagava sos trassos una barba trista y desigual, com la d'un convalescent, y un color si val dirne color a la polsina negra de carbó de pedra que li cobría la cara, y que li haguera donat una fatxa sinistre si no hagués estat la tristesa y suavitat del seu mirar.
Vestía d'aquexa manera penosament ridícola y extranya dels que
aprofitan roba d'altres; portava un gech ab agobiadores arrugues, de coll gran, groxut y mal tombat; mànigues sobreres de llargaria que dexavan veure'ls forros de bayeta y
que donavan angunia per lo que dificultavan los moviments y per lo
asproses que debían ser al contacte de les munyeques, que sempre les
duya nues. Les calses, qu'era lo que ab més freqüència's mudava, tenían
sempre'l mateix tirat: ò de mesquines proporcions ò prou llargues per
arreplegarse en un munt d'arrugues sobre'ls peus.
A dos quarts de cinch del matí, axís al hivern com al estiu, obria de bat a bat les portes del camaratxot, y desde'l llindar donava'l bon día a tot lo món, qu'a tal hora, en aquell carrer plè de magatzems y solitari,
era com si no'l dongués a ningú ò que l'enviés pel correu... Després de
aquesta cortesía general, guaytava al cel; si'l veya ràs, sortía, per anar a l'obligació, ab les mans a la butxaca; y si plovía ò estava núvol, agafava un farsellet en lo que hi duya la minestra y uns borceguins groxuts posats un assí un allà de l'espatlla; tancava la porta, y ab pas insegur, com de marino, se n'anava dret a la fàbrica del gas a trasbalsar carbó.
A la tarde, entre dos llustros, tornava a obrirse'l magatzèm y's veya al nostre home, dret, sota l'immens devantal de la xemeneya, tallant crostonets d'un pà blanquíssim, que ho semblava més axís que'ls duya a la boca, y donant tímides caxalades a un bossinet de formatge embolicat en paper d'estrassa que li servía de toballó per axugarse'ls dits després d'haver sopat.
Aquest home no havía tingut may cap confrontació ab los vehins, y si per tots conservava'l mateix aspecte saturno y silvestre, per les criatures del barri era suau, amorós, y, sens abandonar lo seu posat musti, les hi feya festes vergonyantes ò esquerpes, com de qui li costa distreure la murria y no té trassa ni hàbit de prodigarles. Escoltava embadalit lo xarroteig d'aquells ignoscents que'l rodejavan guaytantlo ab los capets alsats sens fer esment ni mostrar temensa per aquella cara emmascarada en que la blancor movedissa dels ulls y la de les dents li donavan una expressió de feresa poch acomodada per atraure simpatíes; y després que havían parlat prou dels Reys, dels
fasos y de la Santa Creu, se treya una paperina de pinyons, repartía'l
compte ab rigurosa igualtat, los conduhía fòra la porta, quedantse observant les bullicioses exclamacions de la seva alegría.
Ja obraren santament los vehins y les comares confusioneres en dexarlo tranquil respectant la seva soletat y ses misterioses extranyeses. Un día aquella porta va quedar franca y tots varen tindre'l logro — contingut durant dotz'anys — de poguer entrar a batxillejar la seva celda de cartuxo.
Lo sereno no havía sentit aquella matinada'l saludo qu'ab tanta constancia enviava a l'humanitat probablement dormida... Se feren averiguacions, y resultà... es a dir, la justicia obrí la porta y trobaren al pobre home mort vora de la màrfega ahont se conexía qu'hi havia dormit. Les deduccions foren de que al llevarse li sobrevindría un treball y que cercant lo llit quedà mort abans d'arribarhi; axís podría haver passat, y axís quedà establert, per tothom, qu'havia succehit.
L'endemà, a la matexa hora que solia anar a la feyna, va ser recullit en aquell carro pobríssim, que dona tanta pena de veure, que surt no més qu'a la matinada com pera amagar al món l'última y més repugnanta de ses miseries; y ab lo mateix gech ab la polsina del carbó, lo conduhiren per l'etern repòs, com si allí l'infelís tingués de conseguirlo
altra volta ab la suhor del seu front.
La justícia va vendre per pochs diners los recons de farfatalla que
tenía'l difunt. Ja feren be'ls vehins y les comares qu'ho varen adquirir,
en no cuydarse de les extranyeses de aquell sorrut, que bon pago y llarga
recompensa'ls hi va donar després de la seva mort. Entre les badomeríes pel drapayre, hi varen trobar alguna olla desnansada plena de xinxons y dobles de quatre que, després d'esmersarse en vestits nous, matalassos y traspuntins, moblament de calaxera y escaparata,'n sobraren encara per comprar accions d'una Caxa qu'al cap y al rato anaren de baxa y tornaren a no rès,
perquè la caxa era mal closa y les de perruca no pogueren confitarshi
com en lo tupí del pobre peó del gas.
Desde llavors va quedar tancat lo casinyot: les aranyes anaren texint ab xinesca paciencia, entre'l llindar y la porta, guarniments de trenyines com mitges fulles exteses de mocadors, hont més de quatre epicenes d'ales de crespó, volant a la babalà, hi erraren lo pas, essent víctimes dels seus giravolts y lleugeresa. Les criatures del barri, com si volguessin honrar la memòria d'aquell hipocondríach que'ls hi donava pinyonets y'ls amanyagava ab tristes falagueríes, no desamparavan may sa
casa, y aquella porta, aquelles fustes corcades, tingueren bona vellesa y
grata companyía, presenciant les rialles de la quitxalla, servint per barriscades de redolins, d'apoyo per jugar a cavall fort, rebent los sacos de pilota, prestant lo marxapeu per dispararhi bòlits, y a tot'hora bo y closa, va veure més ditxes y va sentir més rialles qu'en vida d'aquell pobre llogater.
Després, a copia de temps, tothom va oblidar al misteriós llogater. Les criatures, axis que foren més grans, cambiaren de gustos, y en comptes de jugar devant de la porta, tiraren cap a la plasseta ahont la seva ingratitut va trobarhi'l pago. L'Ajuntament les va treure ab política, fenthi construhir una font qu'ab los quatre pilans que la cercavan y la mullena l'invadía tota, y la pobra família per divertirse tingué de mortificar los vehins jugant un día per les entrades, altre en les escaletes, y axis, per tanda, els amohinava a tots.
Desde llavors data'l nom, lo progrés y decadència de l'Habana Petita; que, per l'estil de les nacions, també solen tenir les cases èpoques de prosperitat y tongades d'abatiment y ruina. ¿Quí podrà dir si'l Lleopart inglès anirà a raure a la gavia d'un domador de feres avuy per demà que John Bull se refredi? Arcans
son aquestos dels que ningú'n pot respondre; mes, la paritat de la Habana Petita té prou forsa pera fer desconfiar de totes les grandeses, de tots los simulacres qu'inventa l'home ò que cauen baix lo seu governament y procura.
Però, dexèmnos de reflexions, que a cap lector li agrada que'l sermonegin ni que li donguin mesurada la filosofía, per que prefereix desenganyarse pel seu compte y no necessita anticipos d'experiencies, ni que l'ajudin a llastimarse per les flaqueses d'aquesta vida.
Y sobrevingué l'Angel.
Qu'havía estat un ballador de vocació, encara que poch ajudat, si no mal correspost, per la naturalesa, que va tenir poch rasgo a etxurarli la persona, sortint, per aqueix defecte, un jove ab disposicions venturoses pera la dansa, però ab los medis contraris pera lluhirse, y lo qu'es més fatal, pera trobar balladora. Petit, macís, agarrat, d'espatlles amples, estevades les cames qu'al quadrarse contornejavan un òval, que s'hi veya l'horisont a l'altra banda; de cara afable y riallera, ulls blavosos, ensonyats més que somniadors, en lo físiçh tenía gran retiransa ab aquell general de qui's conserva'l retrato en totes les loteríes, y en lo moral, perfecte, sense cap retiransa guerrera; de la bona pasta, curtejant un poch de la dobla, divertit, may enutjat ni melancòlich, d'aquells que sembla qu'han vingut al món pera passarhi l'estiu y s'hi empatronan, trobantlo tan distret y de bon víurehi.
Aquest va ser lo nou estadant del magatzèm: ell destrià en filagarses los cartabons de trenyina qu'en cert modo semblava qu'afiansavan la porta; ell va esborrar la clapa de sol que desde la diada de Sant Matíes fins a la tardor no hi mancava may. D'una branzida l'obrí violentament; xisclaren los golfos enrugallats; la llosana del balcó que la soplujava perdé de sobte l'ombra hont se veya retratada, y a mesura que venía'l bon temps, tota presumida's decantava en diagonal com per mirarse de
reull; tot va caure ab l'empenta de aquell barroer del Angel; lo fosch
esbatiment de la llosana y aquell pedàs d*hermosura, aquell raig de
sol que tants anys l'havía daurada vingué a terra ¡ell tan noble! a llepar les humides rejoles.
Pobre Angel! dos desenganys lo portavan a establirse en aquella cofurna: un d'estimació, l'altre d'interessos. Al bell punt que desmembrava en pesses més xiques l'últim duro d'una primera dels Empedrats, la promesa'l desdonava desde la rexeta ahont se diu Deu l'ampari als pobres, despatxantlo sens donarli ocasió de fer cumpliments ni de despedirse de l'ingrata ab una estreta de mà d'aquelles que posan en correspondencia fins a dues persones que no sàpigan de lletra.
¡Quín idili'l dels seus amors! ¡amors d'aucell! Mitx any d'estar
afectats l'un per l'altre (tot lo temps que van durar los diners de la rifa,) ¡sens haver tingut la més mínima!...¡Qu'infelissos que son aquests aprecis temporers, y qu'enganyadors! La matexa afició entelava'ls ulls als dos interessats, y's corresponían tan fidelment que'l seu festeig era una barata contínua d'expressions confitades y un robo consentit de sospirs y mirades enternides; ella amanyagava al promès ab uns diminutius
tan trencadissos, de fins y escanyents, que l'Angel no s'hi conexía y molts pichs se creya que'l prenía per altre.
— Nansetes de gerro! — li deya l'Inglesa, referintse a la positura de les cames, idealisant millor que cap artista aquella curva de que ja se n'ha fet menció; y per aquest estil les demés circunstancies. Ell, prou afectat ab tal laya de carinyos que pot ser no'ls havia sentit més qu'en la temporada de sa primera ignoscencia quan vestia de blanch ab gorreta de
cop, no sabia bestreure un'amoreta prou polida per correspondre a tal exaltament y li responía casi be posant en música'l primor de les seves faccions.— Inglesa!— li deya, volguent superarla al extrem y límit de rossa y de bonica, y a fè que tanta afectació era ja cantar per sobre'l pentàgrama y treure de son lloch la veritat pera posarhi l'alabansa. ¡Inglesa! essent la tal forastera una Montserrat del nostre terreno, d'aquelles que passan correntment en l'opinió comuna per negres, y sols de cent en quaranta se li acut a algun peripatètich disputar si son morenes.
¡Còm esplicava l'Angel les delicies d'aquelles hores passades a la fresca, sota la viada cortina del balcó, lo mateix qu'un àrabe dins de la tenda y ab consemblants regalos!...
Les roses, la xeringuilla y les esgroguehides floretes de jonquillo
perfumavan aquell dosser ab aromes més riques que la timiama oriental. La llum del sol pròxima a disoldres; apagades les remors del treball; solitari'l carrer y ab delitós silenci; la Inglesa al costat del Angel; del àmbar de la seva boquilla'n sortían rasgos y arabescos de fum que's caragolavan en aquella semi-oscuritat, com si l'amor fes rúbriques fonedisses per l'espay. Y aquella quietut y poètich misteri tan ben aparellats, trencava'l cor dels dos amants y'ls rendía ab molt dolsos enterniments. Les voluntats unides per igual concordia, la satisfacció d'una ditxa que's gosa sens temor de gelosía, ni ombres, ni recorts molestos de rival guapo algun día ben rebut, tenían al Angel somnolent y abstret celebrant ab amor propi una victoria que ningú li havia disputada; y a l'Inglesa, per altres conceptes, suspirosa y pensívola ab aquexa lley de tristicia més rebedora que qualsevol divertició. Y tan espiritual silenci tot just era torbat per un xiu-xiu feble com si no més parlessin ab esses, per lo fregadís de les agulles de fer mitja de la mare qu'anava avansant girats, y per les sobtades cabrioles de la gata perseguint y fent córrer lo capdell. Los dos amants, qu'a mida que la fosca era més espessa trobavan dificultats per entendres, tenían que confiarse llurs cauteles a vora la orella, dexant, emperò, per honestitat y recato, entre'ls seus rostres tota la distancia que podria agafar lo gruix de les lletres...
Y les vetllades del rigurós hivern, l'únich y derrer que va tenir entrada a la casa, les contava l'Angel ab tant sentiment y dolencia (per axò ja es gran tortura recordar en los díes adversos les felicitats passades,) que si'ls bons amichs als qu'explicava ses congoxes no haguessen sigut tan jovials y propensos a la broma, ben segur que s'hagueran afectat y hagueran reverdit lo sentiment de l'Angel fins a ferli plorar altra vegada la felicitat perduda.
Sortía de fer lo cent, del Gran Cafè, y embossat en la madrilenya, que no més a la valona hi havía panyo per altra capa, los brassos apoyats ab donayre a la cintura — en aquell temps la rúbrica de la moda convertía en macarenos fins als més dobles y mal girbats, — lo barret caygut sobre'ls ulls ab provocatiu desdeny com per mirar per demunt de l'espatlla als homes feréstechs y ab tendror a les bones mosses, ab pas fexuch, que tothom li notava que no havía fet molts exercicis dins de la pollera, se n'anava a casa la promesa ab totes les trasses d'un Tenorio retirat.
Allí, vora del braser, remenant lo caliu, fent sorgir estrelles d'entre les boyres de cendra, escoltant com la que li haguera sigut sogra s'acompanyava les cadencioses bacaynes ab vocalisacions fatigoses com del qui trenca'l sòn ab mala posició, ò per que s'es armonista de naturalesa, 's renovavan los coloquis amorosos que, encara que dits y tornats a dir,
sempre parexían novensans y tendres y agradosos d'escoltar.
L'Angel, que no era massa seguit de paraules, pagava ab sospirs tot lo que quedava a deure en conversa. L'Inglesa, aquesta sí qu'estava cautivadora y ensinestrada y sabía dir les coses ab sa verdadera expressió. ¡Que be sabía jugar lo blanch y'l negre dels seus ulls, y ab quína picardía s'anava fent duenya de la seva voluntat! Les festetes y les donositats qu'exían d'aquella sucrera que tenia a la boca, ni may s'acabavan, ni may se repetían, y encara'n quedavan moltes per l'endemà.
¡Y pensar que tot se va perdre'l día qu'al Angel li va caure la papeleta d'aquell francès qu'empenya rellotges al carrer d'en Guardia!
Ja portava ben pintat a la cara'l pesar que l'aniquilava'l día que va obrir l'establiment, del que tant n'ha parlat sense dirne rès, y al qui
l'Angel després batejà ab nom tan rumbós y musical que semblava'l títol d'una americana.
Aquesta denominació va ser acordada en un moment d'alegría. Es
cert que l'Angel va establirse tenint com qui diu un clau travessat al cor; mes, gracies a la seva naturalesa robusta, los dolors morals no'l comprometían gayre, y era tan ajudat pera donar passada al mal temps,
que si s'esqueyan ocasions pera divertirse, no's planyía y les acceptava;
y quan sobrevenían disgustos y tristeses, lo seu dictamen era de no ferne
cabal, de modo qu'ab un règimen tan rigurós no més temía les males nits, per qu'en elles somniava ses desventures, y per aquest defecte, y no per altra excusa, feya les matinades llargues y obría la botiga a la hora d'esmorzar, qu'eran quarts de onze, quedant advertit que menjava a la francesa, a truco d^aprofitar les clarors y fer lo treball d'una tirada.
Y la seva resolució era forta: a la manera qu'un home quebrantat per les desditxes y'ls encontres, de mal borràs els interessos, perduts l'agre del treball y la trassa pera guanyarse la subsistència, mústiga la flor del seu apreci sense aquells aromes que pujantli al cap lo desvanexían cambiantli poèticament garses per perdius, de sobte fa un examen íntim y s'axeca,'s redressa, pren una resolució valerosa y s'embarca per anar a Buenos Ayres ò dret a l'Isla de Cuba a cercar fortuna; axis mateix l'Angel prengué un consell arriscat, llogà la
botiga, satisfeu la mesada (qu'era més dificultós qu'embarcarse,) resolt a
empaytar la sòrt y férsela seva a copia de treball y de porfía, sens respectar ni diumenges ni diades senyalades, pera conseguir lo seu logro ò quedar malament en lo conflicte.
Y entrà en aquesta botiga ab propòsits verdaderament revolucionaris, ab grans progectes d'emblanquinarla y dexarla curiosa com un refetor, ab idees de fer la porta nova, y molta propaganda per donarse a conèxer com ebanista, cadirayre, restaurador de mobles, escultor de
capsaleres, ò coques, segons lo llenguatge dels obradors; y si val a parlar sense disfresses, ningú podia entendre còm se'n exiría de tanta empresa ò tants oficis sense tenir temps per exercirlos, per que, després que havía surtit de les males nits que ja li retardavan la matinada, després d'haver fet lo dinar y acudit al cafè a fer giravoltar les fitxes, li venían les hores tan justes que li mancava temps per estar en vaga, y en conseqüència eran molt contades les que podia dedicar al treball.
La porta, donchs, quedà sense reforma; les parets no's varen blanquejar; campavan per son arbitre les aranyes; lo magatzem s'omplía de trastos per adobar; y ab lo ja farèm sempre a la boca, no feya may rès;
los parroquians a copia d'anar y venir per veure com tenía la feyna, entravan en amistat ab ell, se quedavan de tertúlia acomodantse en les
matexes cadires espatllades qu'a casa seva no podían servir, y d'aquesta manera l'Angel logrà moltes conexenses y reunions molt seguides de gent que hi anava a ríurehi, encantada dels acudits y de les escuses que donava per quedar be ab tothom y no servint a ningú; per que'l moble qu'entrava a casa seva per adobar ja no'n sortía de cap terme, ni ab adob ni sense. La setmana entrant era la gran setmana per ell; tot s'havía de entregar, tots los adobs quedar llestos: y aquesta setmana pochs dels seus parroquians lograren vèurela entrar.
Una vegada va guanyar catorze rals en poques hores; y segons explicava l'Angel, era un día d'hivern molt hermós; semblava qu'en lo
món tot anés ab pau y avinensa com si'ls homes no haguessen espatllat rès encara per ferlo marxar malament; d'aquells díes en que'ls malalts se troban més axeribits ab una ullada de sol qu'ab moltes culleradetes de medicina; en que'ls convalescents desenganyats se recobran ab pessichs de peix y quatre fulles d'ensiam tiesses y polides com cues de canaris, millor qu'ab aygua de la source gracieuse ò de qualsevol altra forastería de beguda que tinga propietats apetitoses; un día benigne, de cel blau, nèt, sense pedassos blanquinosos, ni interrupcions descolorides; ab un sol tan amanyagador que els fredolichs dexavan la capa al penja-robes per que ja quedavan prou governats si podían arreplegar un escapuló que'ls hi cobrís les espatlles; qu'en lo reconet de la Plassa Reyal hi havia major concurs de vells prenent lo be de Deu que baxava directament del cel, contemplant acàs, los que no fumavan, mitx preocupats, les seves ombres llargarudes que'ls hi dibuxava a terra la caricatura de còs enter.
Aquell día l'Angel va tocar estrena; l'adob d'un tres-peus de rentamans li va valguer catorze rals. ¡Mare de Deu! eran los primers que guanyava després dels siscents duros qu'havía malversat! Sortí vora de la porta per veure si totes les monedes eran bones; les feya trincar, les tirava al ayre totes juntes y les arreplegava d'una a una sens dexarles tocar a terra.
Lo seu entusiasme no tenía comparació; li semblava qu'havía ensopegat l'Amèrica sens atravessar lo districte; agafà'l trípode com qui
agafa la balladora, y extrafent ab los llavis closos los refilets del cornetí, se posà a ballar un wals d'amos al mitx del carrer, tal com se trobava vestit: ab lo devantal de saca, els elàstichs que li queyan ben creuats al derrera y unes sabates d'estar per casa sense lligams a les orelles. Y aquell día, en semblant lloch, quedà establert qu'aquella botiga de mala mort entrava de contrapunt ab les Amèriques; que prou condicions tenía ja qu'en ella s'hi presentavan ocasions que s'hi guanyavan les pessetes de tres en tres y de passo, en menos de dues hores. Aquell día no se va fer rès (casi be com los altres,) però l'Angel va convidar als vehins y a uns quants amichs de la seva parroquia a celebrar ab un refresch lo nou borrissol que li exía a sa fortuna; y baix lo patrocini de Sant Bruno, per més que l'Angel ab tres pessetes y mitja volía pagarho tot, se vessaren licors dels que duen boga a l'ampolla, y esclataren, com per fer gala, aquells vins que's recreyan guarnintse un adorno de puntes dalt de la copa.
Obriren lo seno dels palos de Jacob y de les encasades per llevàrloshi la lleminadura; y un socio parroquià, d'intencions arrebatades y executives, va comparèxer ab fochs artificials, rodes, estrelles y petardos, los que cremaren dins de la botiga ab un acabament de cohets que
va posar en grave compromís al Angel, estropellantli'ls mobles que tenía
per adobar, cremant les hamaques y cortinatges que graciosament li havían fabricat les aranyes en lo sostre, ab lo recàrrech de que's presentà l'amo de la casa ab idea de tràurel punt en blanch per consentir tal disbauxa y tan perillosa en la seva propietat.
Però l'alegría sempre es encomanadissa: y l'amo, qu'era un galan
subgecte, acceptà les escuses qu'en nom del Angel li va donar en Laureano, jove molt ben enrahonat, de gran pervenir y riquesa de xistes, obligantlo, ademés de pendre part en aquella modesta saturnal, a brindar per la salut del seu llogater; y posat en lo brindis, ab les facilitats que dona la inspiració, rebaxà, no més en l'espay que va d'una copa a l'altra quan se beuen seguides, tres pessetes al mes, ab l'alivio de pagarlo vensut en lloch del trimestre y a l'adelantada.
Tal desprendiment, poch menos que fabulós en la historia de les llibretes de llogater, entusiasmà a la concurrencia, en la que per desditxa hi havían pochs propietaris. Tornaren a cremar més estrelles y carretilles que no dexavan estar quiet a ningú en lo seu lloch; los cohets rebotían de dalt a baix del sostre y entre salts, tercerilles y espurnes de foch, aclamava tothom al nou hèroe que tan inopinadament havia aparegut. Destapàrense altres ampolles d'aquelles matexes quel suro'ls hi serveix de més pena y's desfogavan en los vasos desfetes en una mar de bombolletes que venían a representar los seus sospirs y congoxes; los cants y'ls versos acompanyavan les libacions; l'Angel, semi-vestit ab túnica com un romà, brindava ab una cobertora de forma grega, en la que el Champagne s'hi desbordava, per la concordancia de la propietat y del proletarisme ò cosa semblant explicada en termes diferents.
Y'ls brindis se succehían, y la inspiració acudía repentista y galana en versos, cants y discursos; l'Angel, qu'ab los brindis no podía exirne de cap manera, ballava portantse ell mateix l'orquesta. Un cant ne recordava d'altres, y'ls discursos se multiplicavan; era mitja nit, que tothom ballava, cantava ò perorava: l'amo de la casa, l'Angel, los vehins, los parroquians del establiment; y'l sereno del barri, que s'hi havía agregat ab l'escusa de fer tenir quietut, també cantava y ballava agafat ab l'Angel, lo fanal al bras, que repartía claror sobtada que feya cloure'ls ulls enlluhernats cada cop que voltava, y'l xuxo posat dret derrera l'esquena.
En mitx de tan candorosa alegría, entre'ls trinquis de licor y bravos castellans, s'adelantà en Laureano, la vista al ayre,'ls cabells enrera, hermós y serè'l noble front, inspirat com un astròlech, y pujat dalt del banch dels remendos, ab l'avinensa de tots, com si establís la Constitució nova,'s mudà'l nom del establiment del Angel y quedà proclamada pera sempre «La Habana Petita».