Escenes barcelonines - ¡Quatre gotetes!

¡QUATRE GOTETES!

Sentat vora la taula d'un cafè, sol, ab la tassa devant y l'ampolla de l'aygua, s'està'l senyor Domingo, no sé si capficat ò entretenintse ab tres terrossets de sucre, ab los que ja hi ha apurat les escasses combinacions geomètriques que s'hi poden fer.
Enrahona ab veu alta per comunicarse'l judici que fa dels indivíduus de les altres taules en lo punt crú qu'acaban de pendre cafè y dexan la tassa buyda sobre'l platet.
Una rialleta de fingida satisfacció anima'l seu rostre axís qu'observa'l parroquià com tira'l sucre a la copa y allarga'l bras mitx d'esma cercant l'ampolla del rom.
— Vèt aquí un altre qu'ha caygut a la rasa, — exclama; — no hi debía atinar qu'avuy s'executa'l decret que firman alguns cafeters de Barcelona... Prou, de noms aparatosos no n'hi mancan... Cambrinus, que m'han dit qu'era una espècie de Carnestoltes, Pelayo, Falcó, Orient, es dir, una conxorxa de reys y de becos, ab Inglesos, Suissos, Europeus y Universals.
Tutti li mundi hi firma; està clar: la internacional que s'ha vingut a establir aquí pera decretar una disposició que va determinada a abolir un article de les obres de misericordia.
— ¿Que demanava alguna cosa? — li pregunta'l mosso que passant l'ha sentit enrahonar.
— No demano rès, — li contesta lo senyor Domingo ab mal humor; — al contrari.
— Com sentia ò'm creya qu'enrahonava, dispènsi, m'havia cregut...
— Mira, noy, ja te'n pots emportar l'aygua; no vull qu'ab los meus diners ningú's burle de mi. —
Lo mosso obeheix sense dir un mot, passa'l drap per sobre'l marbre, y al anar a dexar l'ampolla, en compte de respondre a les preguntes que li dirigeix l'amo, li fa l'ullet y crida voy sense que ningú demani.
— ¡Sí, ja va! — contesta'l senyor Domingo. — ¿Que't pensas que crío ruques al clatell? Ara l'amo ha preguntat què deya jo, y ell li ha respost ab una ganyota y pera dissimular crida ¡voy!

* * *

— ¿Y donchs, senyor Domingo, què tenim de nou? — li pregunta un senyor qu'acaba d'assentarse al seu costat.
— Qu'hem de tenir! no rès: cafè sol, vèli aquí la novetat.
— ¡Què'm diu home, tan mateix! jo'm creya que tot sería una plataforma per posar una esmena als lleminers y als gorreros.
— Donchs, ja ho veu: la disposició es tant pels que tenim cordura com pels que no'n tenen. Crègui qu'estich irritat y que no sé de quin terme pèndremho. Ja he dit a aquell farolero de mosso: te'n emportas la aygua desseguit y ab mi no hi gasteu xanxes.
— Home, home, home, ¿axò va serio, donchs? però, què hi vol fer? los cafeters han contat y deuen trobar que no poden passar per menos.
— No es aquesta la qüestió, — replica'l senyor Domingo. — Qu'a mi m'haguessen vingut los amos a dirme: home, senyor Domingo, els establiments d'aquesta naturalesa, vaja, els cafès; qu'assí qu'allí, ab un verb y gracia per exemple; que les coses no van prou llatines, ni'ls negocis; que'l sucre ressurt més car; que'l rom val dues dobles de quatre de sobrepuig lo bocoy; que'ls ingredients qu'entran pera purificar una tassa de cafè costan a tant lo manat ò a quant lo picotí y sense torrar; que'ls herbolaris se fan dir senyors per que pensan que'ns vénen medicines; y en virtut d'aquestes contralietats y d'un'alsa tan valenta, lo comitè ha pres lo determini d'estalviar la copa d'estudiant perquè no tenim més salvament qu'aquest... ¿enten a lo que vaig? que m'haguessen donat una satisfacció, una culleradeta de mel, lo que's diu, ab una paraula, que m'haguessen rentat la cara.....— Sí, sí, sí; prou, ja sé a lo que va.
— Y qui diu a mi, vull entendre qu'ho haguessen fet avinent a la demés concurrencia. Allavors jo'ls haguera respost: home, Mussiú Lafebre, ò Mussiú Gombach, ò senyor Sacarini (per qu'encara no sé verdaderament quin dels tres es l'amo) en fi, sia Pere, Pau ò Berenguera; me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona; y en quant a un servidor, m'avinch desd'ara a l'opinió de la majoría. Vull dir, que si la veu comuna de la parroquia es de fòra rom, jo m'hi ajusto y desd'ara ja pot donar l'ordre de retirar l'ampolla y no beuré ni rom ni canya, que jo no faig lo ridícol en cap establiment públich y sé respectar la concordancia d'una generalitat. Aquesta era la meva resposta. Però venirse ab aquell patracol en la primera galta dels diaris de la Ciutat a terme de ordeno y mando: «beurèu axó y no altra cosa?... » a poch a poch; a mi la lley marcial no me l'aplica ningú y menos cap paysà sense fuero. ¿Enten la qüestió, senyor Ricanyo? Per mi'ls espanyols ja n'estem fòra del despotisme, sia'l que vulgui..... y ara també compendrà que parlo ab segones: tiro la martellada a la qüestió del día..... Míri, míri, guàyti a la taula d'aquí'l costat: aquest no s'equivoca d'ampolla, veig que no busca'l rom, tira'l sucre al got; vaja, sí, deu ser ayguader, que li agradan les lleminadures com a tots los que patexen d'aquest defecte. ¡Que romansos gasta abans de beure! veyàm, potser demanarà un canó de canya per fer bombolles. Sí, deu ser dels que's medican tots sols ab anís de pussa, y'l licor los hi es tan contrari per la enfermetat com per la medicina. Està clar, lo que jo deya; aquesta resolució dels cafeters no més serà aprobada pels entecats.
— Ja veurà, senyor Domingo, dexèmnos de tonteríes y siguem naturals. Jo vaig a cercar l'arrel de les qüestions; jo so un home que no'm preocupo y garbello desseguida; faig com los xacolaters: lo que es closca no es cacau y'l cacau no es closca. Sentèm bases. No sé si'm compren vostè.
— Prou que l'entench; vostè vol dir...
— Déxim explicar, ja ho diré'l que vull dir. Miri, al any trenta cinch...
— Ba, ba, ba, ¡que s'ho pren d'amunt! anèm al cas; ara som al any 83.
— Però, si no'm dexa discutir, ¿com vol que'm fassa entendre?
— Be, bueno, corrent, al any trenta cinch... ¡y què m'esplicarà vostè del any trenta cinch! Si jo li contaré tot lo que va passar.
— Està be, no cridi, no s'exalti. ¿No ho dich jo? Si vostè encara no sab a lo qu'anava. Però dexèmho córrer; anèm a buscar un'altra paritat. Jo'm recordo que quan varen abolir les pesses de sis...
— Jo també me'n recordo; ara vostè'm vol fer una relació del com y què y de quina manera. Fòra; anem al càs, ¿per què'ns tenen de regatejar quatre gotes de licor? aquest es lo pot de la confitura. Contésti; no vull sapiguer romansos, no s'embroqui ab histories dels anys passats.
— Senyor Domingo, vostè té un caràcter massa prompte pera disputar, y jo so molt lògich.
— ¿Què diu ara? No la torni a dir més aquesta expressió, que si'm vol guanyar ab termes d'advocat, ja cal que s'hi apuntali, qu'estaré a la que salta y li respondré pel mateix tenor, que si vostè es lo qu'ha dit qu'era, un servidor també serà gramàtich y lacònich, si es menester; y vínga l'otrosí.
— Corrent, vostè'm despeja la qüestió: esto es; ¿per què suprimexen les quatre gotes de licor? diu vostè.
— Ah, ja, ja: ¿per què les regatejan?
— Dispènsi, senyor Domingo; vostè no se'n adona, y picant ab lo platet m'esquitxa a la camisa.
— Perdóni; si aquestes regueres qu'ara fan a les taules, no son més que caus de mullena; cada día m'hi taco les mànegues.
— A lo qu'estavam: vostè ha dit quatre; ¿y si jo li pregunto... si son més de quatre, si son vuyt ò setze ò mitja copa?
— Llavors no ho defenso.
— Tòquila, senyor Domingo; vostè es persona de criteri y aquí no hi hà polèmica; tots dos tenim rahó, y per ma part jo li otorgo en conseqüència. Però, indaguèm causes y efectes, senyor Domingo; cerquem datos y pronòstichs, antecedents y conseqüents, etz... etz., y ab l'acumulació de rahons argumentals extendrèm l'anàlisis y l'inspecció d'orígens y'n resultarà desseguida la claretat y'l convenciment de la discordia que's ventila. Diu la Bíblia: Quotiescumque...
— Perdóni, senyor Ricanyo: no m'enrahoni en llatí: cada cosa a son lloch: que'n parlin los capellans me agrada; però un seglar, no sé,'m sembla que fingeix y que's posa careta a la llengua.
— Es que li anava a dir una sentencia de gran filosofía.
— Estalvíesela; avuy perdóni a tothom; ja la llegirà a algun altre.
— Sempre serà plaga. Pués senyor, me pareix qu'en la època qu'anavam a ca'n Biscamps, al carrer de Cristina,'ns servían perfectament. Vostè recordarà aquell salonet; empaperat ab molta decencia ò luxo casibé; aquells retratos ab march ovalat, aquelles fesomíes tan exquisides que eran l'adorno del local y'l recreo de la vista... |míri que n'eran de guapes aquelles cares!
— ¡Si n'eran!... Vostè, sense pensar, ve ab mi. ¿Vol que li digui? Donchs, encara no fa tres mesos que vaig anar a vèureles; les conservan en un salonet. Rès, me va donar la capritxada: vaig volguer tornar a divertir la vista.
— Es lo que tenen les pintures de mèrit; que'ls anys no hi passan y sempre tenen joventut y bon veure.
— Que sí senyor. Es una veritat que no té encaro la que vostè ha dit.
— Déxim continuar; vostè, donchs, recorda tot allò, aquell moblatge, aquell servey...
— Sí senyor, y també'm recordo del piano de cua y del senyor Pau, lo pianista (que Deu l'haja perdonat,) de la sinfonía de la Semíramis, y dels licors que servían, millors que els d'ara, y de tot me recordo y de lo que vol dir.
— Apuntèm datos, senyor Domingo: y ab tot allò,'l cafè ja valía un ral. Tíngui present aquexa idea. Avuy, nòti be lo que vaig a dir: avuy tenim uns cafès que ni a Madrid ni a París los tenen tan bons. Miralls que s'hi pot mirar una fatxada d'edifici; sofàs de vellut, quinqués de bronze, cadires de Viena, diaris de la capital, de Madrid y altres provincies, y del extranger. Pianos de cua, pianistes de nombradía... y tot, tot per un ral. Fàsses càrrech de tot axò, y ab una paraula tindrem resoltes les diferencies. ¿Aquexos temps son aquells y'ls luxós d'ara los d'allavors? Lloguers, begudes, mobles, no han crescut un cent per cent? Ergo...
— Ja ho veurà, senyor Ricanyo; parlèm a pams, que jo no soch desconsiderat. Quan varen treure les escalfetes no'm vaig quexar; ara jo no n'he demanat de pianos ni de pianistes; ja'n sento prou de catanclins ab los pianos del vehinat. Y tant luxo, tant luxo no sé tampoch si'm convida per pendre ab més gust lo cafè. Que suprimexin gastos supèrfuls; però, escatifenyarme un didalet de rom, sembla que m'hajan tret lo bergancí; no m'hi sé avenir, senyor Ricanyo;'m vé a remà, y si no fos per fer una cosa fòra de lloch, me portaría'l botiquin de butxaca ab les ampolletes plenes de canya.
— Vostè diu un didalet; ¿y'ls que se'n hi tiran una galledeta?
— ¿Y si fessim una cosa, senyor Ricanyo? ¿Abonèmse per mesos a una ampolla de rom?... Noy, dígas al amo que vingué, si es servit.