El vas transparent/Musa rústica

Musa rústica

I. Tarda de maig al camp

 Bienheureux est celui qui, loin de la cité
 vit librement aux champs, dans son prope héritage.
 Olivier de Magny—

He viscut una tarda de maig a la masia;
l'aire era fresc encara de la pluja recent;
el verd de les quintanes era tendre i lluent;
bosc amunt, la ginesta, or florit, resplendia.

He sentit la puput, els grills, les baladreres
garses i, vora el riu, el primer rossinyol;
he abastat, mig madures, les primeres cireres
i m'ha inundat la clara tebiesa del sol.

M’he fos dins la magenca bellesa del paisatge:
m’he sentit herba, font, arbre i ocell salvatge;
he entregustat la joia de viure sempre aquí...

I quan, recós, deixava, ja vespre, la masia,
pel meu record passaven, com aus de melangia,
els versos de Plantin, de Racan, de Magny.

Versió sonora interpretada per Rosa Baró (origen: QRuta Arús)

II. El paller

La imatge sembles de la inanitat,
paller clavat als quatre vents de l'era.
Un rígid pal ton remolí ha centrat,
que una olla inútil dreça per bandera.

Rep, impassible, de l'oreig l'embat
la teva immòbil còrpora grossera.
El sol no et daura perquè ja ets daurat
i l'esvorell del teu contorn prospera.

I tu que fores, sota un cel ventós,
onejat com el mar i remorós
i ric d'una riquesa innumerable!

D'un bell pretèrit romanent mesquí,
el millor ja ho has dat, i és ton destí
de consumir-te en una fosca establa.

Versió sonora interpretada per Òscar Rocabert (origen: QRuta Arús)

III. Record del Montgrony

Ara és mon llit el trèvol fresquívol de la prada,
vora els avets hieràtics, de cara al cel etern,
en una vall profunda, secreta, regalada,
on el record s'esborra del món llunyà i extern.

Per quina senda ignota ma petja hi arribava?
Fa, per ventura, una hora, o un segle? Tant se val!
Mos ulls, extàtics, guaiten el bosc, la penya brava,
la neu endarrerida que lluu en el pic més alt.

Em semblaria un màgic fetillament —perdut
dins la gran pau que brolla d'aquesta solitud
on tot, com en un somni, reposa, dorm o calla—,

si no fos el murmuri del córrec que davalla
i el fullareig innúmer del vincladís pollanc,
sensible a l’aura tènue que fa tremir son flanc.

IV. Albada

Un fil de llum, entrant pel finestró,
m'ha dit: —Deixonda't! La novella albada
redibuixa els camins amb sa claror;
pinta de nou el cim i la clotada.

«Deixa el repòs de l'aliena estada;
ix a veure el matí, tot ell frescor.
¿No sents, arran mateix del teu balcó,
l'alegre xerroteig de l'ocellada?

Pels baixos de la casa ja trastegen
les quatre amigues. Oh, com parlotegen
i riuen! (Elles s'han llevat dejorn.)

Quan, baixant de la cambra, he dit: —Bon dia!—
al fons de tots els ulls ja resplendia
la llum anticipada del nou jorn.

V. La verneda

Quan has passat el pont, agafes un pendent
que té a l'esquerra un bosc de pins i, a l'altra espona,
—mig cobert de bardisses i roldons— un torrent
i un canyar que fresseja quan l'oreig l'acarona.

Llavors veuràs, tot d'una, com a ple sol es fa
al teu entorn, fresquívola, una quieta ombreda;
i et semblarà, de sobte, que el dia es va a aclucar:
és que has entrat al cor mateix de la verneda.

Com dins un temple, avances amb passos mesurats,
entre una columnata de verns arrenglerats,
sota un gran arc de fulles, per una gespa blana.

I quan, abstret, arribes al peu de la fontana,
sents com et diu: —Atura't, oh, amic!, en aquest clos;
assaboreix-ne l'íntima beutat, el dolç repòs.

Versió sonora interpretada per Joan Solé (origen: QRuta Arús)

VI. La font deserta

A l'ombra fresca d'un vell om ens crida
d'un fontinyol l'assossegada veu.
Oh, com ens plau de reposar al seu peu,
tant hem trescat d'ençà de la sortida!

Hem rabejat les mans dins l'aigua clara
i ens hem mullat lleugerament el front;
després bevem amb una set avara.
Som lluny i sols, en un indret del món.

Quin bell atzar ens féu trobar aquest lloc?
Amb troncs d'alzina hi hem encès un foc
i hem esperat plàcidament la tarda.

I ara, ja lluny d'aquesta llar fugaç,
un glop de fum que espai amunt s'atarda
marca, en la vall deserta, el nostre pas.

VII. L'eixut

La terra no pot més; assedegada,
fretura l'aigua que li nega el cel;
ja, fulla a fulla, delma la brancada
la mort, que ve de l'enfonyada arrel.

La riera és ben seca i, estroncada,
la font no canta com abans; cruel,
passa de llarg la fosca nuvolada
o enganya, amb lleus ruixims, el nostre anhel.

L'eixut és llarg com una malaltia
que s'atansa a la mort, i cada dia
esperem, esperem inútilment.

I, com una ironia, per més pena,
la nit se'ns fa terriblement serena,
amb un brillar d’estrelles inclement.

VIII. Matí d'hivern benigne

Bell matí de desembre sense vent, sense fred!
És un do nadalenc aquesta joia esparsa?
Per fi som arribats a aquest precís indret
on baixen els tudons, sovint, a assolellar-se.

Hi hem arribat, caçaires, amb l'escopeta a coll,
per camins erradívols, entre matolls selvàtics;
hem sortejat, intrèpids, el barranc, l'aiguamoll,
i ara, a l'aguait, callats, som com dos troncs estàtics.

Per tal de millor veure com s'esparpella el sol,
al pi més alt s'enfila, ràpid, un esquirol;
canta un ocell, prop nostre, el seu feliç: —Bon dia!—

Benignitat de l'hora sota aquest cel tan blau!
I passen els tudons, més alts que mai, no sia
que un tret, un tret sacríleg, n'enterbolís la pau.

IX. El salze

Canto la font oculta que, tot caçant, un dia,
dins l'àrdua malesa em descobrí l'atzar.
Cap viarany no hi porta i és closa a tot esguard;
és per mi sol i en cerco, sovint, la companyia.

Ix d'un clivell de roca son rajolí suau;
té una frescor d'entranya virginal, i alimenta,
al seu redós, la molsa, la falzia i la menta,
cenyida d'ombra fresca, de silenci i de pau.

És per un rar designi del cor que hi he vingut
avui, tant com per l'íntim encís d'aquest paratge
vull plantar al peu mateix del fontinyol salvatge

—com un senyal anònim, de ningú més sabut—
aquest plançó de salze, perquè hi creixi alt i fort
més enllà dels meus dies i de la meva mort.

X. El predi

 Record de la mare

Poc sabeu com estimo aquest racó:
aquests arbres de bosc i de ribera;
el pi gegant, d’insòlita ufanor;
les grans alzines que voregen l'era;

els tres gentils llorers, tot floridera
quan ve la Pasqua de Resurrecció,
i aquesta flonja terra de sauló
i, al peu de les quintanes, la riera.

Tot: els camins, la casa... tot això
parla al meu cor amb un secret llenguatge;
tot és perfum d'una mateixa flor;

tot m'hi recorda l'enyorada imatge
de la qui, en dies massa llunyedans,
animà amb sa presència aquests topants.

Versió sonora interpretada per Margarida Gubern (origen: QRuta Arús)

XI. Contrast

Amb la mirada oberta m'he dispersat, enllà
de mi mateix, atret per tot el que em rodeja:
el núvol que l'atzur sinistrament clapeja,
la muntanya veïna, l'horitzó llunyedà.

I ja no sóc sinó mirada, del meu jo
talment abstret. Oh, pura, contemplativa festa!
Dins l'enganyosa calma, però, dorm la tempesta:
així, trencant mon èxtasi, de sobte, esclata un tro.

Minva la llum; la pluja s'acosta; per fortuna,
una cavorca em presta son aixopluc; tot d'una,
precipitat, el xàfec arriba fins ací

—son pas s'anunciava de lluny amb sorda fressa—
i, rera una cortina immensament espessa,
resto descompartit del món i sol amb mi.

XII. El meu pi

A la materna hisenda jo tinc un pi vetust.
Corprèn la seva forta bellesa sobirana.
La seva immensa copa, de perennal ufana,
corona un tronc que puja altívol, dret, robust.

Ell és el patriarca d'aquests tocoms; ell sol
podria dir-me coses d'una centúria enrera.
El temps féu intangible sa verda cabellera:
ella és, només, de l'aire, de l'ocell i del sol.

Fou de ma sang mateixa la previsora mà
que, al centre de la feixa, un dia el va plantar
per tal que avui jo pugui cantar-lo, en homenatge.

Oh, pi, que els meus ancestres han conegut un temps!
Que els fills i els néts et vegin com jo t'he vist i, ensems,
t'estimin com un vincle i com un heretatge.

Versió sonora interpretada per Isabel Mach (origen: QRuta Arús)