El vas transparent/L'hoste

L'hoste

De sobte, un cop de vent
ha obert la meva porta
i amb ell ha entrat, precipitadament,
aquesta fulla morta.

Pels camins de l'espai,
com l'au que fuig de l'esparver, arribava
desalenada i trèmula d'esglai.
(Udola, a fora, la ventada brava.)

D'on véns, oh, fulla!, al meu casal segur?
¿De quina branca, vigorosa un dia,
eixí el brot tendre que es convertiria
en la mísera cosa que ara ets tu?

Tu fores, ans que esdevinguessis pàl·lida,
abrivada i gentil, verda i lluent;
del sol rebies la besada càlida
i de l'oreig el gràcil moviment;
i potser fores, el passat estiu,
tàlem d'amor i para-sol d'un niu!

Suspesa en l'airecel, no conegueres,
fins que el vent t'afranquí, més ample món
que el teu ròdol de fulles presoneres,
oh, fulla errant, que véns de no sé on!

Mes ara, en ta dissort, no saps on para
aquell teu arbre que et nodrí suara,
ni on són anades, per l'espai desert,
tes mil germanes que, en la pau dels dies,
amb tu teixien clares melodies
en benaurat concert.

¿Quina sort benastruga et porta a mi,
oh, fulla esgarriada, fulla morta?
¿Per què, entre tantes, sols la meva porta

se t'ha volgut obrir
i no la porta del sorrut veí?

¿Quin provident instint, enmig del tràmpol,
et menava, de lluny, al meu casal
perquè, malmès i empolsegat, oh, pàmpol!,
encar trobessis una mà lleial,
una mà que et donés acolliment
com a un captaire perseguit pel vent?

Oh, esfereïda fulla volandera!
Reposa ja; finida és ta carrera.
Que a mi vinguessis ha volgut l'atzar;
de mi no temis que el meu cor s'enugi;
lluny de tot dany et faré viure encar
i, hoste novell, des d'ara ton refugi
serà la meva llar.