El vas transparent/Elegia a Miquel Carreras

Elegia a Miquel Carreras

Bell era el panorama que s'obria
als nostres ulls frisosos quan a Roca
d'Àliga foren arribats: superba
amplor d'espais i de muntanyes braves,
carenejant al lluny; de valls esplèndides;
de conreus i boscúries...
Llavores
(lluny jo de tota recordança amiga)
digué el company, com refermant l'elogi
que feia d'aquell lloc: —L'amic Carreras
deia que aquest és el millor paratge
i el més bell mirador que coneixia.—

Oh màgic nom! Amb quin poder m'evoques,
inesperadament, l'amic dilecte,
l'antic company de llargues caminades
per aquest Vallès nostre, que sabia
i estimava com pocs i que trobava
reflectit en mon vers! Ara reposa
per sempre més: com brusca rubinada
se l'endugué la guerra; no sabríem
sota quines estrelles els seus ossos
es van desfent... I ell, aquí dalt, un dia,
aquí, damunt d'aquesta abrupta penya
—com nosaltres avui —sentia l'ala
d'aquests mateixos vents; seia, tal volta,
damunt d'aquesta roca; contemplava
tot això que ens circumda; s'estremia
del mateix goig que ens envaeix i deia
aquells mots ditiràmbics. El recordo,
com si alenés encara entre nosaltres,
amb els ulls ben oberts —els ulls que veien
molt endins, molt endins— i encara escolto
el fluir exuberant d'aquella verba,
tan justa i saborosa, amb què sabia
exultar la beutat i destriar-ne
les gràcies més fines i recòndites.

I estic segur que jo li respondria,
sorprès com ell de tanta meravella:
—És cert, amic. I bé compensa l'ardu
esforç d'atènyer el cim el guany d'aquesta
insuperable visió...—
Mes ara,
oh, amic, on ets? Ta sola companyia
és el record. Mai més aquesta pedra
ton àgil peu no petjarà; les coses
seran tan belles com abans, com ara;
però jo no sé veure-les ni dir-les
—jo no tinc els teus ulls ni la teva ànima—
amb aquell teu estil, que traslluïa
entusiasme i saviesa alhora.

Bell és, amic, aquest altiu paratge!
En parlarem un altre jorn, tal volta?