Discussió:Nota sobre la supressió general dels partits polítics

Notes:

del traductor:

---[1] Darrera etapa de la vida de Simone Weil:

---Des de Nova York, on el maig de 1942 s’havia traslladat acompanyant els pares, Simone Weil aconsegueix de ser acceptada a Londres a treballar per la France libre.

---El 10 de novembre surt de Nova York en un vaixell de càrrega suec, i arriba a Liverpool el 25.

---És retinguda divuit dies pels serveis de seguretat anglesos, vuit dies més del normal.

---Maurice Schumann, antic company seu de batxillerat de filosofia, ara portaveu de la France libre, se n’assabenta i aconsegueix de treure-la’n.

---El 14 de desembre arriba a Londres, on és admesa com a redactora als serveis civils, al Commissariat à l’action sur la France. Li assignen un despatxet en un hotel particular, on treballarà sola.

---A França, els comitès de resistents elaboren projectes per a la reorganització de França després de la guerra, i els envien a Londres. Li encarreguen d’examinar-ne una part.

---En examinar-los, se sent obligada a exposar les seves idees sobre les qüestions tractades en aquests projectes.

---Escriu, en aquesta etapa, de quatre mesos, una increïble quantitat de textos, entre ells L’arrelament. Escriu de nits i de dia, amb ben poques hores de son. Més d’una vegada passa la nit al despatx, on s’ha deixat tancar voluntàriament.

---Durant tot aquest temps, intenta que l’enviïn en missió a França, on creu que seria molt més útil que no escalfant cadires. Consideren, però, que seria involuntàriament perillosa per als resistents, i li ho deneguen repetidament.

---El 15 d’abril, extenuada, afectada de malnutrició, profundament desesperada, malalta de tuberculosi, és trobada inconscient a casa seva, i l’ingressen a l’hospital Middlesex.

---A l’hospital hi té prohibit d’escriure res que no siguin cartes a la família, però no és segur que no aconsegueixi de continuar treballant.

---El 26 de juliol, des de l’hospital, escriu una carta de dimissió al seu superior del Commissariat, en desacord amb certes orientacions de la France libre.

---En dies següents, té violentes discussions amb el seu antic company de batxillerat Maurice Schumann, a qui retreu les pretensions hegemòniques del moviment gaullista.

---El 17 d’agost és transferida al sanatori d’Ashford, al comtat de Kent.

---Hi mor d’una aturada cardíaca, provocada pel seu estat general, el 24 d’agost.´

---El dia 30 és enterrada al cementiri d’Ashford, a la part reservada als catòlics.

---[2] El text original és tret del llibre Écrits de New York et de Londres, Simone Weil. Oeuvres Complètes, Tome V, Volume 1, Éditions Gallimard, 2019, pàgs 399-415.

---[3] L’autora degué escriure aquest text, a Londres, com a participant de la Section de la réforme de l’État (compresa dins la Commission pour l’étude des questions d’après-guerre), en algun moment d’entre el 9 de gener (que entra a participar en la Section) i el 15 d’abril del 1943 (en què la ingressen a l’hospital Middlesex).

---[4] L’original de l’escrit, atenent al contingut, estava subdividit, per mitjà de dos espais en blanc, en tres parts. Per a facilitar-ne encara més la lectura, hi hem afegit un altre espai en blanc, el primer, de manera que el text resta així dividit en quatre parts, que, pel contingut, podríem anomenar, ordenadament:

Presentació.

La voluntat general de Rousseau, base del nostre ideal republicà.

Caràcters essencials dels partits polítics.

Condicions necessàries d’una vida política sense partits.

de l’edició:

de dins el text:

1.- Diu l’autora, en un altre escrit: ...Als ulls de la gent de 1789,... una vida pública com la nostra del darrer mig segle els hauria semblat un horrorós malson; no haurien cregut mai possible que un representant del poble pogués abdicar de la seva dignitat fins al punt d’esdevenir membre disciplinat d’un partit.

2.- Tomski, pseudònim de Mikhaïl Pàvlovitx Iefrèmov, obrer, membre del Politburó, fundador i dirigent de l’organització dels sindicats comunistes, féu oposició a l’ala “esquerra” del partit, i s’associà amb Boukharin i Ríkov. Fou encausat en el primer procés de Moscou (agost del 1936), i se suïcidà el dia de l’obertura d’una instrucció en contra seva. Ell i Boukharin havien proclamat, el 1927: “Sota la dictadura del proletariat, dos, tres, quatre partits poden existir, però amb una sola condició: l’un al poder i els altres a la presó.”

3.- Mateu 7, 18 / Lluc 6, 43.

4.- L’autora s’afegeix aquí a una crítica clàssica al positivisme jurídic i a la sobirania parlamentària ---crítica a la consideració que el respecte de les formes jurídiques, especialment constitucionals, és prou per a fer legítimes les decisions del Parlament, tant se val quin en sigui el contingut---. És en el quadre d’aquest interrogant que de fa prou temps els juristes es posen la qüestió d’un control de constitucionalitat de les lleis, basat en una Declaració dels drets de l’home, que asseguraria el respecte dels valors fonamentals

5.- Recordem-ne la definició de Rousseau en la primera versió del Contrat social: “Això, tothom ho admetrà, que la voluntat general sigui en cada individu un acte pur de l’enteniment, havent raonat, en el silenci de les passions, sobre el que l’home pot exigir del seu consemblant i sobre el que el seu consemblant té dret a exigir d’ell”.

6.- Són els capítols en què Rousseau dóna importància al model romà d’organització cívica, al Llibre IV del Contrat social.

7.- En el Contrat social, Rousseau diu: “Si, quan el poble prou informat deliberés, els ciutadans no tenien cap comunicació entre ells, del gran nombre de petites diferències en resultaria sempre la voluntat general, i la deliberació sempre fóra bona”. En un altre escrit, diu: “Com més els interessos particulars trobin dificultats i oposició, menys espatllaran l’interès públic; de manera que si poguessin xocar i destruir-se mútuament, per forts que els suposéssim, esdevindrien nuls en la deliberació i només s’escoltaria l’interès públic.” I, també en el Contrat social: “Com a suma de les diferències, resta la voluntat general”.

8.- L’autora, en un altre text, diu: La conformitat amb el bé públic no és assegurada per cap mecanisme.

9.- Diu Rousseau: “Per a haver enunciat bé la voluntat general importa, doncs, que no hi hagi societat parcial dins l’Estat i que cada ciutadà opini només per ell mateix”.

10.- Rousseau: “Quan una d’aquestes associacions és tan gran que supera totes les altres, ja no teniu de resultat una suma de petites diferències, sinó una diferència única; llavors ja no n’hi ha, de voluntat general, i l’opinió que domina només és una opinió particular”.

11.- Simone Weil, en un altre text, diu: No n’hi ha, de pensament col·lectiu.

12.- L’argument recorda el que, el 1937, feia servir Simone Weil per a definir la noció de progrés: Diuen que hi ha progrés sempre que els estadístics, després de dreçar estadístiques comparades, poden treure’n una funció que creix amb el temps. I diu, el 1934: La nostra cultura pretesament científica ens ha donat aquesta funesta habitud de generalitzar, d’extrapolar arbitràriament, en comptes d’estudiar les condicions del fenomen i els límits que impliquen.

13.- Mateu 6, 24 / Lluc 16, 13.

14.- En un altre escrit, Simone Weil parla de l’observació genial de Hitler sobre la propaganda.

15.- En el curs de filosofia que donava a Roana (Roanne, en francès), deia a les alumnes: “Coneix-te a tu mateix” significa que la virtud i els pensaments clars provénen d’una mateixa deu, d’una mateixa virtud interior, la consciència. I en un altre moment els hi diu: El dubte consisteix a separar el subjecte pensant dels seus propis pensaments, que així pot examinar (quan hom es confon amb un pensament, està perdut) / Així, doncs, per als pensaments, “coneix-te a tu mateix” significa “no et confonguis amb els teus pensaments”.

16.- El 1942 escriu al pare Perrin: No vull ser adoptada en cap medi, habitar en cap medi on es digui “nosaltres” i ser una part d’aquest “nosaltres”. [...] Sento que m’és necessari, que m’és prescrit d’estar sola, estranya i en exili respecte al medi humà que sigui, sense excepció. I n’enuncia la raó així: No la puc recusar, la claror de la consciència.

17.- En un altre escrit, diu: En tots els dominis, el pensament és un atribut de l’individu. I en un altre: De manera general, tots els problemes concernent la llibertat d’expressió s’aclareixen si posem que aquesta llibertat és una necessitat de la intel·ligència, i que la intel·ligència resideux únicament en l’ésser humà considerat sol. No n’hi ha, d’exercici col·lectiu de la intel·ligència. Per consegüent, cap agrupament pot legítimament pretendre a la llibertat d’expressió, perquè cap agrupament en té la més mínima necessitat.

18.- Joan 18, 37-38.

19.- En un altre text, diu: L’atenció consisteix a suspendre el pensament, a deixar-lo disponible, buit i penetrable a l’objecte, a mantenir dins d’un mateix, a prop del pensament però a un nivell inferior i sense contacte amb ell, els diversos coneixements adquirits que és obligat d’utilitzar. [...] I, sobretot, el pensament ha d’estar buit, en espera, sense cercar res, però a punt per a rebre en la seva nua veritat l’objecte que hi penetrarà.

20.- Diu, en un altre escrit: Participar [...] en el joc de les forces que mouen la història sollant-se, o bé refugiar-se en la indiferència.

21.- En un altre escrit: En un ésser humà, la intel·ligència es pot exercir de tres maneres. Pot treballar en problemes tècnics, és a dir, cercar mitjans per a un objectiu ja posat. Pot aportar claror quan s’acompleix la deliberació de la voluntat en la tria d’una orientació. Pot, finalment, treballar sola, separada de les altres facultats, en una especulació purament teòrica d’on ha estat provisòriament exclòs tot afany d’acció. / En una ànima sana, s’exerceix alternativament de les tres maneres, amb graus diferents de llibertat. En la primera funció, és una serventa. En la segona funció, és destructiva i cal reduir-la al silenci des que comença a aportar arguments a la part de l’ànima que, en tothom qui no es troba en estat de perfecció, es posa sempre del costat del mal. Però quan treballa sola i separada, cal que disposi d’una llibertat sobirana. Altrament, a l’ésser humà li manca alguna cosa essencial.

22.- En un altre text: ...l’humanisme, que sorgí al Renaixement [...] triomfà el 1789, però, sota una forma considerablement degradada, serví d’inspiració a tota la III República. I en un altre: El Renaixement, en la seva necessitat de llibertat, abandonà l’espiritualitat. S’impregnà de Grècia, però no de l’espiritualitat grega.

23.- En un altre text, diu, referint-se a Confidences i Marie-Claire, que són revistes al costat de les quals la cocaïna és un producte que no té perill.

24.- Per exemple, en un altre escrit, en parlar de la “necessitat de càstig”, diu: La satisfacció d’aquesta necessitat exigeix tot primer que tot el que es refereixi al dret penal tingui un caràcter solemne i sagrat; que la majestat de la llei es comuniqui al tribunal, a la policia, a l’acusat, al condemnat, i això fins en els casos poc importants, amb només que puguin comportar la privació de llibertat. En un altre escrit, evoca el sentiment, perdut de fa tant de temps, i d’altra banda tan rarament experimentat en el curs de la història, que Teòfil expressava en el bell vers “La santa majestat de les lleis”.

25.- El 1933, Simone Weil afirmava que Lenin ---al contrari de Marx--- no escrivia pas per posar ordre en els seus pensaments, sinó per sostenir conclusions ja formades.

26.- Einstein anà a París, el 1922, convidat per Paul Langevin. En ple període de boicot contra la ciència i els científics alemanys, la premsa conservadora posà el crit al cel. Al Collège de France s’hi feren quatre sessions de conferències i discussions, i Einstein fou convidat a la Société Française de Philosophie. Per contra, no fou rebut ni a la Société de Physique ni a l’Académie des Sciences, que desautoritzaren obertament Langevin.

27.- De Gide, en diu: Gide sempre ha sabut que llibres com Les Nourritures terrestres o Les Caves du Vatican van tenir una influència en la conducta pràctica de la vida entre centenars de joves, i n’estigué orgullós. Des de llavors, no hi ha cap motiu per a posar tals llibres rere la barrera intocable de l’art per l’art, ni per a empresonar un noi que llanci algú fora d’un tren en marxa. Es podrien a més a més reclamar els privilegis de l’art per l’art en favor del crim. Els surrealistes, abans, no n’estaven pas gaire lluny, d’això.

Jobuma (discussió) 10:16, 30 març 2024 (CET)