Diàlegs I - Notícia preliminar (Laques)

NOTÍCIA PRELIMINAR

I. Personatges i circumstàncies de l'acció

Ultra Sòcrates apareixen en el diàleg, Laques, Nícias, Lisímac i Melèsias i un moment els fills d'aquests. Tots ells formen part de la societat més elevada d'Atenes. En aquest diàleg, com ha fet observar Wilamowitz,^[1] es veu la intenció d'elevar Sòcrates personalment i socialment. En oposició als còmics que parlen de Sòcrates com un miserable mendicant, Plató vol fer veure aquí com Sòcrates era considerat i respectat dintre la millor societat atenesa. Àdhuc el pare de Sòcrates rep un compliment de la part de Lisímac,^[2] que si personalment no s'havia distingit en la vida atenesa era tanmateix el fill del famós Aristides. Sòcrates mateix és elogiat en tots els tons per tots els interlocutors.
D'entre els personatges del diàleg el més important és Nícias. Nícias s'havia ja distingit sota Pericles, del qual era molt estimat. Mort Pericles (429) ell fou el cap del partit moderat i dirigí entre 429 i 421 diverses expedicions guerreres. Malgrat tota la seva fortuna en aquestes expedicions, Nícias considerava la guerra com un mal. Per això en 421 aconseguí de fer signar entre Esparta i Atenes la pau que portava el seu nom.
Però la política prudent de Nícias fou destorbada per l'aparició d'Alcibíades a l'escena política atenesa. En 415 Nícias s'oposà a l'expedició contra Sicília, malgrat la qual cosa fou obligat a prendre'n el comandament. L'expedició, com és sabut, terminà en un fracàs enorme, en el qual les forces ateneses foren totalment destruïdes. Nícias fou fet presoner i condemnat a mort pels siracusans. Tucídides, que el posà damunt de tots els contemporanis,^[3] diu que no era mereixedor d'aquesta fi; li retreu, però d'haver obeït els consells dels endevinaires de retardar la retirada davant d'un eclipsi de lluna que hi hagué en el moment més crític de l'expedició. Aquest retard agreujà extraordinàriament la desfeta. Tal volta en el Laques (198e i seg.) Plató li fa un retret anàleg.
Laques era un general que havia comandat amb èxit diverses expedicions durant la guerra del Peloponès. Era molt estimat pel seu coratge. Tucídides parla d'ell amb elogi. Pertanyé al grup d'homes que en 421 signaren en nom d'Atenes la pau anomenada de Nícias. Morí a la batalla de Mantinea l'any 418.
Lisímac i Melèsias no jugaren cap paper important en la vida atenesa. Però en canvi els pares respectius, Aristides i Tucídides (el qual cal no confondre amb l'historiador) ocuparen durant molt de temps llocs importants a Atenes. Els fills de Lisímac i de Melèsias que assisteixen a la conversa, porten com era costum a Atenes el nom de llurs avis. De cap dels dos no en sortí res d'extraordinari. Plató recorda en el Teetet^[4] que Aristides abandonà l'ensenyament de Sòcrates.
Hi ha una dificultat cronològica en el Laques, que Bonitz^[5] ha fet observar: Lisímac i Melèsias són presentats com a homes de la mateixa edat, essent així que essent els fills grans d'Aristides i Tucídides respectivament, el primer havia d'ésser molt més vell que el segon. Aquesta és una llibertat que Plató es pren.
L'època del diàleg està fixada per una banda per la batalla de Delió, de la qual es parla en el diàleg, i per l'altra banda perla mort de Laques. Això és, el diàleg succeeix entre 424 i 418.

II. Època en què fou escrit

És opinió unànime dels investigadors que el Laques fou escrit molt aviat en la vida de Plató. Però es discuteix si fou escrit en vida de Sòcrates o després de mort.^[6] Ritter^[7] creu que fou escrit abans de la mort de Sòcrates. Pohlenz en canvi sosté que el diàleg és posterior a la mort de Sòcrates amb raons, al nostre entendre, decisives^[8] que aquí no és lloc d'enumerar. El mateix parer, emprant altres raons, exposa Wilamowitz.^[9] Hom pot dir altrament, amb Pohlenz, que el diàleg no fou escrit immediatament després de la mort de Sòcrates. Algun temps devia haver passat, car el dolor i la indignació han fet lloc a una mena de record més aviat joiós. Per això la intenció apologètica no és manifestada tan directament com en l'Apologia o el Critó.

III. Contingut del diàleg

El Laques presenta, en primer lloc, una sèrie de personatges amb un vigor extraordinari. Laques, el qual només mesura els homes pels seus fets, és un tipus interessantíssim. Es caracteritza per la violència del seu caràcter. Nícias, en canvi, és un home equilibrat i correcte. Lisímac, en la poca intervenció que hi té, se'ns manifesta com un vell prudent i assenyat. La caracterització de Laques és de les coses més afortunades de Plató. El discurs en el qual parla de les gestes del lluitador en la lluita real, ultra ésser una descripció d'una escena d'un còmic finíssim, serveix per a iniciar la caracterització del personatge, que resta després coronada en el passatge on parla de la seva actitud envers els oradors. En començar la conversa amb Sòcrates, el tipus està del tot acabat i hom frueix des de llavors de veure com tota la seva conducta està d'acord amb el seu caràcter tal com ens ha estat exposat. La confusió d'home poc avesat a les finors del raonament de què Laques dóna mostres durant la conversa amb Sòcrates, la seva violència d'amor propi ferit en respondre a Nícias des de la intervenció d'aquest, la seva joia simple cada vegada que Sòcrates dóna una raó forta contra Nícias, les seves burles quan aquest es confessa fallit en la determinació del coratge, són tan escaients a la simplicitat (noble, però, i simpàtica) del seu caràcter, que hom té la sensació de trobar-se davant d'un dels personatges més reeixits de l'obra platònica.
Nícias està en constant contrast amb Laques. Hom sent, però, sempre la superioritat de Nícias. Quan aquest diu que el coratge mancat d'intel·ligència no és coratge, Laques es sent tocat i atribueix amb burla un xic grollera a Nícias el propòsit de fer-se ell mateix l'elogi, a la qual cosa respon Nícias, amb una ironia exquisida, que ell no vol treure pas a Laques la reputació d'home coratjós, ans vol afegir-hi la de intel·ligent. Així es produeix constantment el contrast en petits detalls que són llaminadures per al gustador de les qualitats estètiques dels diàlegs de Plató.
Per damunt de Nícias i Laques està Sòcrates. Ell és l'àrbitre que està per damunt de la baralla. Mantes vegades redueix amb uns quants mots assenyats les violències de Laques, però igualment perquè Nícias no pugui enorgullir-se d'una superioritat excessiva, combat les seves hàbils construccions ideològiques obligant-lo a confessar-se vençut. I a la fi, quan sembla que el diàleg hauria d'acabar amb una apoteosi de Sòcrates, ell mateix es posa altra cop al costat dels seus companys com a humil investigador, el qual ha fallit en les seves recerques igual que els que estaven a punt de declarar la seva immensa superioritat.
Quant al contingut filosòfic del diàleg ha estat mantingut per part de Horneffer^[10] com respecte d'altres diàlegs platònics, que la intenció de Plató era de refutar certes opinions del Sòcrates històric, separant així la seva pròpia doctrina de la del mestre. «L'autor fa refutar a Sòcrates la seva pròpia teoria exposada per Nícias» diu Horneffer. Però per això caldria, com diu Alfred Croiset, que Nícias exposés exactament la posició socràtica. Ara bé, Nícias, en dir que el coratge és «coneixement», no exposa altra cosa que una nota que convé certament al coratge, però que convé també a totes les altres virtuts. La definició, doncs, no pot satisfer Sòcrates.
En realitat, el diàleg no té conclusió definitiva, perquè Plató es trobava en dubte sobre un problema que, com diu Gomperz, l'ocupà molt de temps i al qual només en la República dóna una solució definitiva. Aquest problema és el de la relació entre les diverses virtuts, el fons comú de les quals és el coneixement, però entre les quals existeixen diferències evidents, ἀνδρεία, δικαιοσύνη, σωφροσύνη són per al deixeble de Sócrates coneixement en tant que són virtuts.
Però, es podrà dir legítimament que entre elles no hi ha cap diferència? Evidentment no. Cal doncs, a) definir què cosa és específicament cadascuna d'aquestes virtuts, b) establir les relacions que tenen entre elles. Això és el que fa la República.
El Laques es mou encara entre dubtes. Això no vol dir que no adopti fins al punt on pretén d'arribar en la investigació, una posició definida. Quan, com els socràtics, la virtut és definida com un coneixement, hom té dret a presentar l'objecció que ofereix el coratge, això és, o el coratge és una virtut i aleshores és un coneixement, cosa als ulls del vulgar absurda o bé el coratge no és cap virtut, cosa igualment absurda. Plató afirma que el coratge és un coneixement, i esvaeix tots els dubtes contra aquesta proposició. Afirma àdhuc que és un coneixement específic del bé i del mal com ho és tota la virtut. En aquesta tasca de separar els obstacles que les idees populars sobre el coratge presentaven a la concepció del valor com un coneixement, el Laques té una posició ben clara i definida. Més no vol ésser. La discussió es suspèn quan el fons del problema canvia, això és quan en lloc de demostrar les analogies del coratge amb les altres virtuts s'hauria de tractar de la diferència existent entre el coratge i les altres virtuts. Aquesta darrera qüestió s'ajorna. Més endavant la retrobarem.

1. Platon, 189 i seg.
2. Laques, 180e
3. VII, 87
4. 151a
5. Plat. Stud. 3, p. 222, Amn.
6. Vegi's un resum de la discussió per Ritter Bursians Jahresber. Bd. 191-194, p. 118 i seg.
7. Vegi's Plató, I, 284 i sg.
8. Vegi's per tota la discussió Aus Platos Werdezeit, 23 i seg.
9. Plató, I, 181-4.
10. Platon gegen Sokrates, Leipzig 1904.