Diàlegs I - Eutífron
St. I
p. 2
aEutífron.— Què s'ha esdevingut de nou, Sòcrates, que has deixat les teves converses del Liceu i passes l'estona aquí prop del pòrtic del Basileu? No deus pas tenir cap plet davant del Basileu, com jo tinc?
Sòcrates.— Els atenesos no en diuen un plet, Eutífron, sinó més aviat una causa criminal.[1]
bE.— Què dius? Algú ha emprès una causa criminal contra tu? Car no puc creure que tu l'hagis empresa contra un altre.
S.— No, certament.
E.— Un altre, doncs, contra tu?
S.— Ben cert.
Ε.— I qui és?
S.— Gairebé ni el conec jo mateix, Eutífron. Segurament això deu ésser perquè és jove i sense anomenada. Li diuen, em penso, Meletos;[2] i és del demos Piteu. Potser tens present algun Meletos d'aquest barri, amb cabell llarg i estirat, barba mal crescuda i nas corb.
cE.— No el tinc present, Sòcrates. Però quina causa criminal et posa?
S.— Quina? No és pas gens vulgar, em sembla; perquè, que essent tan jove s'hagi adonat d'aquest fet no és pas poca cosa. Car ell sap, segons diu, com es corrompen els joves i qui els corromp. Segurament deu ésser algun savi que, veient la meva ignorància, es presenta a la ciutat com a mare nostra per acusar-me de corrompre els joves de la seva edat. I al meu entendre, és l'únic, d'entre els polítics, que comença bé; dcar és bo d'ocupar-se primer dels joves per fer-los esdevenir els millors possible, com escau al bon pagès que primer s'ocupa de les plantes joves i, després d'aquestes, de les altres. I Meletos procura de primer fer neteja de nosaltres, 3els que destruïm el planter de la joventut, com ell diu. De seguida, després d'això, és evident que es deurà ocupar dels vells, esdevenint, així, el causant del major nombre de béns i dels més grans per a la ciutat, i és natural que reïxi començant per aquest començament.
E.— Jo prou ho voldria, Sòcrates; però em fa por que passi el contrari; car a mi em sembla que comença per fer mal a la ciutat obrant malament amb ço que hi ha de millor. I digues-me: què fas tu, segons ell, per corrompre la joventut?
bS.— Fa ben estrany, car amic, quan un ho sent dir. Diu que sóc un inventor de déus, i com que faig déus nous i no crec en els antics, per això em fa aquesta acusació.
E.— Ja ho entenc, Sòcrates. Es deu referir a la veu divina que dius que és amb tu en tota ocasió. Com a innovador en matèries religioses et fa aquesta acusació i se'n va al tribunal per tal de calumniar-te, car sap que aquesta mena de calúmnia és escoltada per la gent. A mi mateix, quan a l'assemblea parlo de coses religioses i quan predic el que ha de passar, cse'n riuen com si estigués boig. I pensa que cap de les meves prediccions no ha resultat falsa; però és que tenen enveja de la gent com nosaltres. Cal no parar esment en aquesta gent i seguir el nostre camí.
S.— Oh amic Eutífron, ésser objecte de rialles, rai! Els atenesos pel que a mi em sembla no es preocupen massa que hom sigui un savi mentre no comuniqui als altres la seva saviesa; però si pensen que algú fa això, ds'enfelloneixen, sigui per enveja, com tu dius, sigui potser per alguna altra cosa.
E.— Tocant aquest punt sigui la que es vulgui la relació en què estan amb mi els atenesos, no tinc pas cap desig de fer la prova.
S.— Tu tens, en efecte, fama que et fas desitjar, i que no vols ensenyar la teva saviesa. Però jo tinc por, que degut al meu caràcter sociable, els sembli que aboco tot el que tinc per dir davant del primer vingut, no solament de franc, sinó donant diners damunt a qui em volgués escoltar. Si, com deia ara, es volen ocupar de mi per riure-se'n, com tu dius que et fan, no m'aniria malament eque passéssim el temps al tribunal plasentejant i rient; però, si va seriosament, ningú no sap com acabarà llevat de vosaltres els endevinaires.
E.— Tal volta tot plegat no serà res, Sòcrates, i tu duràs el procés a ton grat, i jo, penso, també el meu.
S.— I quin és el teu procés, Eutífron? Et defenses o persegueixes?
E.— Persegueixo.
S.— Qui?
4E.— Un que perseguint-lo semblo ésser boig.
S.— Com? Persegueixes potser algú que vola?
E.— No cal ni pensar que sigui un que voli, perquè justament és un vell.
S.— Qui és?
E.— El meu pare.
S.— El teu pare mateix, car amic?
E.— Just.
S.— Quina és la teva acusació? Quina és la matèria del procés?
E.— Homicidi, Sòcrates.
S.— Per Heracles, Eutífron; la majoria de la gent no sabrà pas veure la rectitud del teu procedir. No penso que qualsevol pogués tenir per just això: bcal estar molt avançat en matèria de saviesa.
E.— Molt avançat certament, Sòcrates.
S.— La víctima del teu pare deu ésser un dels teus parents més pròxims? No és evident això? Car per un foraster no el perseguiries pas per homicidi?
E.— És ridícul, Sòcrates, que et pensis que hi ha cap diferència, entre que la víctima sigui un de casa o bé un foraster, car l'única cosa que cal examinar és aquesta: si l'assassí l'ha mort amb raó o no, i si l'ha mort amb raó deixar-ho córrer, i si no, perseguir-lo, baldament sigui el company de llar i de taula. cCar la taca roman igual, mentre tu estàs amb ell essent-ne sabedor i no fas expiació per ell i per tu perseguint-lo davant la justícia. I bé: el mort era un treballador que mentre cultivàvem una terra a Naxos teníem a jornal. Estant embriagat i havent-se barallat amb un esclau l'occí. El meu pare aleshores li féu lligar els peus i les mans i el ficà en una fossa mentre enviava un missatger a demanar a l'interpretador[3] què calia fer. dPerò en aquest temps abandonà el lligat i no se'n preocupà perquè era un assassí i tant se valia que es morís. I fou el que s'esdevingué; car la fam, el fred i les lligadures el mataren, abans que el missatger arribés a trobar l'interpretador. Per això estan indignats el pare i els altres de casa que jo, en nom d'aquest assassí, emprengui una acció per homicidi contra el meu pare, que no l'assassinà, diuen els de casa, i que en tot cas si l'hagués mort, essent la víctima un assassí, no calia preocupar-se'n. Altrament, diuen que és impietat que un fill acusi un pare d'assassinat. ePoc saben ells, Sòcrates, què és pietat i què no ho és, des del punt de vista religiós.
S.— Per Zeus, Eutífron, tan exactament et penses conèixer les coses divines i la pietat i la impietat, que havent passat les coses com tu dius, no tens por que perseguint el teu pare cometis un acte d'impietat al teu torn!
Ε.— No valdría res, Sòcrates, ni Eutífron es distingiria en res dels altres homes, si no sabés totes aquestes coses exactament.5
S.— No serà el millor per a mi, admirable Eutífron, de fer-me deixeble teu i, abans del judici de Meletos, parlar-li i dir-li que jo també en el temps passat m'he preocupat molt d'entendre les coses divines i ara, ja que diu que per lleugeresa i esperit d'innovació dic falsedats respecte del diví, m'he fet el teu deixeble? bI si confesses, Meletos, diria jo, que Eutífron és savi en aquestes qüestions, confessa també que jo jutjo rectament i no intentis cap acció. I si no ho creus així, llavors, contra ell abans que contra mi escau l'acusació, perquè corromp vells, a mi i el seu pare; a mi amb ensenyament, el seu pare amb els retrets i amb el càstig que demana per ell. I si no em volgués creure i no renunciés a l'acusació i en lloc de mi no t'acusa a tu, no em cal sinó repetir davant del tribunal aquestes paraules que volia dir-li a ell personalment.
E.— Sí, per Zeus, Sòcrates, i si emprèn d'acusar-me ja trobaria jo, em penso, el seu punt flac, ci més aviat es parlaria d'ell en el judici que de mi.
S.— I jo, mon car amic, que sé això, estic frisós d'ésser el teu deixeble, perquè sé que ni aquest Meletos ni ningú més no es pensa veure't clar, mentre que a mi m'ha penetrat tan profundament i tan fàcilment que m'ha acusat d'impíetat. Digues-me doncs, per Zeus, el que asseguraves ara mateix que sabies exactament, què és la pietat i què la impietat en matèria d'assassinat i en tot el restant. dO no és en tota acció la pietat idèntica a si mateixa, i no té una mateixa essència tot el que s'escau a ésser acció impia, quant a la seva impietat?
E.— Ben cert, Sòcrates.
S.— Digues-me doncs, com defineixes la pietat i com la impietat?
Ε.— Dic, doncs, que la pietat és el que jo ara justament faig, perseguir judicialment el culpable d'homicidi o de robatori sacríleg o d'alguna altra cosa semblant, tant si s'escau a ésser el pare, com la mare, com qui sigui; ei no perseguir-lo és la impietat. I veuràs, Sòcrates, quina prova tan decisiva et donaré que així és com cal obrar, segons la llei; una prova que ja he donat a d'altres d'això: que és just de no tenir indulgència amb qui comet acció impia, sigui qui vulgui. Car els mateixos homes que creuen que Zeus és el déu millor i el més just, reconeixen que encadenà son pare 6perquè devorava els seus fills sense raó, i que aquest mateix per raons semblants mutilà també el seu; però s'indignen contra mi perquè persegueixo el meu pare, que ha fet una mala acció. És a dir, que opinen contràriament a ells mateixos segons que es tracti dels déus o de mi.
S.— Vet ací, Eutífron, la causa de l'acusació contra mi, que quan em diuen aquestes coses sobre els déus les escolto indignat. Aquest és, segons sembla, l'error que m'imputaran. bAra, si tu també estàs en això d'acord amb el poble, tu que ets un entès en aquestes coses, per força sembla que haurem de cedir. Car, què podríem dir els que confessem no entendre-hi res? Però, pel déu de l'amistat, tu creus realment totes aquestes històries?
E.— Ja ho crec, i moltes de més sorprenents encara, que la gent no coneix.
S.— És a dir, que tu creus que entre els déus hi ha en realitat combats, terribles enemistats i lluites i totes les altres coses que ens diuen els poetes i ens representen els bons pintors en diversos objectes sagrats i que són també representades en la túnica plena de brodats de colors cque per les panatenees hom puja a l'Acròpoli? Això direm que és veritat, Eutífron?
E.— No solament això, Sòcrates, sinó el que deia ara mateix, que sobre les coses divines, si tens voluntat, et diré molta cosa que en escoltar-ho estic segur que restaràs meravellat.
S.— No m'estranyaria, però tot això m'ho diràs quan tindrem lleure; ara, de moment, prova de respondre'm més clarament al que et preguntava. dCar fa poc, en preguntar-te què podia ésser la pietat, no m'ho has explicat prou bé, ans només m'has dit que és una acció pia el que tu fas ara de perseguir el teu pare per assassinat.
E.— I he dit veritat, Sòcrates.
S.— Potser sí, però també hi ha, Eutífron, moltes altres accions que dius que són pies.
E.— I ho són.
S.— Recorda que jo no t'he invitat a dir-me una o dues d'entre les accions pies, sinó que et demano quina és l'essència per la qual totes les coses pies són precisament pies. Car tu mateix has dit que hi ha una sola essència per la qual totes les accions impies són impies i una sola per la qual totes les accions pies són pies. O no te'n recordes?e
E.— Cert.
S.— Explica'm, doncs, quina pot ésser l'essència mateixa de la pietat per tal que, mirant-la i prenent-la per model, pugui dir que tot el que és fet per l'estil per tu o per un altre, és una acció pia i tot el que no és per l'estil no ho és.
E.— Si això vols, Sòcrates, també t'ho explicaré així.
S.— Justament és el que vull.
E.— El que és agradable als déus és la pietat; el que no és agradable, la impietat.7
S.— Magnífic, Eutífron, tal com jo desitjava que responguessís has respost. Però si la resposta és veritat, és cosa que encara no sé; però suposo que em demostraràs que és cert el que dius.
Ε.— Absolutament.
S.— I bé, examinem el que diem: l'acte agradable als déus i l'home agradable als déus, és el piados; l'acte avorrit pels déus i l'home avorrit pels déus, és l'impiadós. Car la pietat i la impietat no són la mateixa cosa, sinó el contrari. No és així?
E.— Així és, en efecte.
S.— I sembla cert el que ha estat dit.
bE.— Ho sembla, Sòcrates, [car així ha estat dit].
S.— Així és cert, Eutífron, que els déus es barallen i tenen diferències entre ells i enemistats uns amb altres, car tot això ha estat dit?
E.— Ha estat dit, en efecte.
S.— L'enemistat i la ira, car amic, per quines diferències es tenen? Examinem el següent: si tu i jo estiguéssim en desacord sobre quin és el més gran d'entre dos nombres, esdevindríem enemics per aquesta diferència i estaríem plens d'ira l'un contra l'altre, co bé posant-nos a comptar ens reconciliaríem ràpidament?
E.— Ben cert.
S.— Igualment, si fóssim de diversos parers sobre el més gran i el més petit, posant-nos a mesurar desapareixeria la diferència de pressa.
E.— Així és.
S.— I posant-nos a pesar, em sembla, arribaríem a una solució sobre què és més pesat i què és més lleuger?
E.— No cal dubtar-ne.
S.— Quina diferència, respecte a la qual no poguéssim arribar a una solució, sembraria entre nosaltres l'enemistat i la ira? Potser no se t'acut, de moment, però un cop dit per mi, examina si no fóra el just i l'injust, i el bell i el lleig, i el bo i el dolent.d Car, no és per això que estant en desacord i no podent arribar a una decisió satisfactòria, esdevenim enemics els uns dels altres, quan ho esdevenim, el mateix tu que jo que tots els altres homes?
Ε.— Aquestes justament són les diferències, Sòcrates, i sobre aquests punts.
S.— I els déus, Eutífron, si tenen alguna diferència, no és per tot això que difereixen?
E.— Necessàriament.
eS.— És a dir, excel·lent Eutífron, que dels déus, uns, segons les teves raons, tenen per just i per bell i per lleig i per bo i per dolent, unes coses, i d'altres, unes altres. Car no hi haurien raons entre ells si no diferissin respecte d'això. No és així?
E.— Tens raó.
S.— Així, doncs, allò que cada un d'ells té per bo i per just, allò li és agradable, i el contrari d'això ho avorreix.
E.— Just.
S.— Les mateixes coses, segons el que tu afirmes, els uns les tenen per justes, però els altres per injustes, 8i sobre aquestes coses tenen raons i lluiten ells amb ells. No és això?
E.— Això mateix,
S.— És a dir que, segons sembla, una mateixa cosa és avorrida i estimada pels déus, i una mateixa cosa els fóra plaent i avorrible.
E.— Sembla.
S.— I així les mateixes coses foren pies i impies, Eutífron, segons aquest raonament.
E.— Podria ésser.
S.— No has respost, doncs el que et demanava, admirable amic. Car jo no et preguntava què és el que s'escau a ésser ensems pietat i impietat, com és allò que és agradable i allò que és avorrit pels déus. bPer exemple, Eutífron, el que tu ara fas de castigar el teu pare, no fóra estrany que fent-ho fossis agradable a Zeus però avorrit per Cronos i Uranos, plaent a Hefest però avorrit per Hera, i si hi ha algun altre déu que pensi diferent sobre això, també per les mateixes raons fores estimat o avorrit per ell.
E.— És que no crec que cap déu pensi diferent respecte d'aquest cas; no n'hi ha cap que pensi que no cal castigar a aquell que ha assassinat injustament.
S.— I dels homes, Eutífron, has sentit ningú sostenir que aquell que ha assassinat injustament co ha fet algun altre acte injust no ha d'ésser castigat?
E.— No paren de sostenir-ho, i sobretot davant dels tribunals; fan tota mena d'actes injustos, però ho fan i ho diuen tot per evitar el càstig.
S.— Fins sostenen, Eutífron, que han comès la maldat i que malgrat aquesta confessió no se'ls ha de castigar?
E.— Això sí que no ho fan, Sòcrates.
S.— Doncs ja no ho diuen tot ni ho fan tot; no penso que gosin sostenir ni afirmar que no se'ls ha de castigar per haver comès una malifeta; el que diuen és que no han fet el mal, no és així?d
E.— Tens raó.
S.— No sostenen, doncs, que aquell que fa el mal no se l'ha de castigar; el que potser discuteixen és qui és el culpable i què ha fet i quan.
E.— Tens raó.
S.— No passa així mateix amb els déus, si és que tenen raons sobre el que és just i el que és injust, com tu dius, i els uns titllen els altres d'injustos, i aquests diuen que no? Però és ben clar, Eutífron, eque ningú, ni déu, ni home, no gosaria dir que cal no castigar el culpable.
E.— Sí, tens raó en això que dius, Sòcrates, almenys en el principal.
S.— Cada fet particular, em penso, Eutífron, discuteixen els que estan en desacord, siguin homes o siguin déus, si és que els déus dissenteixen; sobre alguna acusació concreta discuteixen els que estan en desacord, dient els uns que el que ha estat fet és just i els altres que és injust. No és així?
E.— Ben cert.
9S.— Au, doncs, Eutífron, explica'm també a mi, per tal que esdevingui més savi: quina raó tens per creure que tots els déus tenen per injusta la mort d'un jornaler assassí, que havent estat lligat per l'amo de la víctima morí a causa de les cadenes abans que el que l'havia lligat pogués preguntar a l'interpretador què calia fer d'ell? Fes-me veure que els déus tenen per just que per això un fill persegueixi el seu pare i l'acusi d'assassinat. Au, prova de demostrar-me clarament bque tots els déus tenen per completament recte aquest procedir. I si em demostres això a la meva satisfacció, mai no deixaré de fer elogis de la teva saviesa.
E.— Potser em donaries feina, Sòcrates, però t'ho podria demostrar ben clarament.
S.— Ja veig que et semblo més difícil de convèncer que els jutges, car és clar que a ells els demostraràs que l'acte dit és injust i que tots els déus l'avorreixen.
E.— I ben bé, Sòcrates, que els ho demostraré clarament, amb que m'escoltin.
cS.— És clar que t'escoltaran si els agrada el que dius. Però mentre tu parlaves m'ha vingut una idea i he pensat entre mi: encara que Eutífron em demostrés punt per punt que tots els déus troben injusta aquesta mort, com hauria après millor per Eutífron què era la pietat i la impietat? Car el fet seria certament, pel que sembla, reprovat pels déus; però amb això no sembla ben definit què és piadós i què no ho és. Car el que és reprovat pels déus és també plaent als déus. Per tant, t'eximeixo d'aquesta tasca, Eutífron; dsuposem, si tu vols, que tots els déus tenen aquest acte per injust i que tots l'avorreixen. Però si rectifiquem el nostre raonament, en el sentit que impietat és allò que tots els déus avorreixen i que pietat és tot allò que és plaent a tots els déus, i que allò que a uns és plaent i als altres desplaent no és res de les dues coses o totes dues, diríem que tu estàs d'acord que això és una definició de la pietat i la impietat?
E.— Què ens en priva?
S.— Per mi res, Eutífron, però tu per la teva part mira si suposant això m'ensenyaràs ràpidament el que m'has promès.
eΕ.— En tot cas, jo diria que pietat és allò que tots els déus estimen i impietat, al contrari, allò que tots els déus avorreixen.
S.— Examinem, doncs, Eutífron, si és feta amb raó aquesta afirmació, o bé renunciem a aquest examen i així acceptarem sense prova tot allò que ens pensem nosaltres o d'altres i reconeixerem que és veritat una cosa només perquè un diu que és veritat? O més aviat hem d'examinar el que ens ha estat dit?
E.— S'ha d'examinar. Però per mi, el que ha estat dit em sembla just.
10S.— De seguida, mon bon amic, ho sabrem millor. Car reflexiona: la cosa pia, és estimada pels déus perquè és pia, o al contrari, és pia perquè és estimada pels déus?
E.— No sé què vols dir, Sòcrates.
S.— Provaré d'explicar-t'ho més clar. Nosaltres parlem del que és portat i de qui ho porta, del que és conduït i de qui ho condueix, del que és mirat i de qui ho mira. I tu comprens que aquestes coses són distintes les unes de les altres i on hi ha la diferència?
E.— Em sembla que ho comprenc.
S.— Així mateix ésser estimat és una cosa i una altra estimar.
E.— Ben segur.
bS.— Digues-me doncs: el portat és portat perquè algú ho porta, o per una altra cosa?
E.— Per res més que per això.
S.— I el conduït perquè algú ho condueix, i el mirat perquè algú ho mira?
E.— Ben cert.
S.— No és doncs, perquè és mirada, que hom mira una cosa, sinó al contrari perquè hom la mira és mirada. Ni perquè és conduïda hom la condueix, sinó perquè hom la condueix, per això és conduïda. Ni perquè és portada hom la porta sinó perquè hom la porta és portada. No et sembla clar ara el que et vull dir?
cVull dir que quan es fa alguna cosa o es sofreix un efecte, no és perquè és fet que hom ho fa, sinó perquè hom ho fa que és fet, i no és perquè és sofert que hom el sofreix sinó que és perquè hom el sofreix que és sofert. No hi estàs d'acord?
E.— Jo sí.
S.— Així mateix, ésser estimat no és alguna cosa que és feta i és soferta?
E.— Certament.
S.— Així, doncs, amb això passa com amb l'anterior. Allò que és estimat no és perquè és estimat que algú ho estima, sinó perquè algú ho estima que és estimat?
E.— Per força.
dS.— Què diríem sobre l'acció pia, Eutífron? És cap cosa estimada de tots els déus segons la teva explicació?
E.— Sí.
S.— Perquè és pia o per alguna altra raó?
E.— Per res més que per això.
S.— Perquè és pia, doncs, és estimada, i no perquè és estimada és pia.
E.— Sembla.
S.— Ara bé: perquè els déus les estimen són les coses estimades i per tant agradable als déus.
E.— Ben segur.
S.— Doncs bé: allò agradable als déus no és la pietat, Eutífron, ni la pietat és allò agradable als déus, sinó que un concepte és diferent de l'altre.
eE.— Com és això, Sòcrates?
S.— Perquè havem convingut que l'acció pia és perquè és pia que és estimada i no és perquè és estimada que és pia. No és així?
E.— Sí.
S.— I en canvi, allò que és amable als déus, allò estimat pels déus, és justament amable als déus perquè ells ho estimen, però no és que l'estimin perquè sigui amable.
Ε.— Tens raó.
S.— Però suposem, amic Eutífron, que allò estimat pels déus i la pietat són una mateixa cosa. 11Si l'acció pia és estimada pels déus perquè és pia, la cosa estimada pels déus ho serà també perquè els déus l'estimen. I, d'altra banda, si la cosa estimada pels déus ho és perquè els déus l'estimen, la cosa pia ho serà també perquè els déus l'estimen. I ja veus, Eutífron, que això és contradictori, perquè les dues coses són totalment diferents. Car una cosa estimada ho és perquè un l'estima, mentre que una cosa pia és estimada perquè és pia. I sembla, Eutífron, que en preguntar-te jo què és la pietat no vulguis aclarir-me la seva essència, sinó que t'acontentis parlant d'un accident que sofreix, que és d'ésser estimada per tots els déus; bperò no dius el que és realment. No m'ho ocultis doncs, si et plau; comença de bell nou pel començament, i digués-me què és la pietat, bé sigui estimada pels déus o bé tingui algun altra propietat accidental; car sobre això darrer no estarem en desacord. Digues-me, doncs, per favor, què és la pietat i què la impietat.
E.— Sòcrates, no sé com dir-te el que penso; car les nostres proposicions sembla que donin voltes i no vulguin romandre al lloc on les posem.
S.— Del nostre avi Dèdal,[4] Eutífron, semblen les teves afirmacions. cSi fos jo qui posés aquestes afirmacions, tal volta et riuries de mi dient-me que del seu parentiu em ve això de fer obres de paraules, que fugen i no volen restar al lloc on són posades. Però com que les proposicions són teves, per força cal cercar una altra plasenteria. Car no et volen restar a llur lloc; tu mateix te n'adones.
E.— A mi em sembla que s'aplica ben bé la plasenteria que fas a les coses dites, Sòcrates. Car no sóc jo qui posa en les obres aquest moviment i aquest no voler romandre a llur lloc;d sinó que tu em sembles ésser el Dèdal. Pel que fa a mi romandríen a llur lloc, tal com són.
S.— Així doncs, vaig pel camí, amic meu, de tenir més traça que aquell personatge, car ell només feia que no romanguessin a llur lloc les seves obres, mentre que jo, pel que es veu, no sols les meves sinó les dels altres. I el més divertit és que tinc aquesta traça sense voler. M'estimaria més que els raonaments em romanguessin quiets i no es moguessin del lloc, que no pas tots els tresors de Tàntal[5] afegits a la saviesa de Dèdal. eI prou, de tot això. Ja que em sembles defugir l'esforç, jo em vaig a posar al costat teu per tal que m'ensenyis què és la pietat i no et descoratgis abans d'hora. Mira si no et sembla que necessàriament tot acte de pietat és un acte just.
E.— A mi m'ho sembla.
S.— Però, és ensems tot allò que és just una acció pia, o bé allò que és una acció pia és certament una acció justa; 12però allò que és una acció justa no és sempre una acció pia, o bé uns cops una acció pia, altres cops una altra cosa?
E.— No segueixo el que dius, Sòcrates.
S.— Tu ets, però, més jove que jo: et passo al davant en edat tant com tu em passes en saviesa. Però el que et dic: tu defuges l'esforç de tan ric que ets en saviesa. Home feliç, posa't en tensió! Car no és difícil de comprendre el que dic; dic el contrari del que deia el poeta quan feia:
«Zeus que ha fet tot això i que tot ho ha creat
bno goses anomenar; allà on hi ha el temor, hi ha també el respecte».[6]
Jo en aquest punt difereixo del poeta. Et dic en què?
Ε.— Digues-m'ho.
S.— A mi no em sembla que allà on hi ha el temor hi ha el respecte, car em sembla que hi ha molta de gent que temen les malalties, la pobresa, i moltes altres coses per l'estil, però no tenen respecte per aquestes coses que temen. No et sembla?
E.— Cert.
S.— En canvi, allà on hi ha el respecte hi ha la por. Car hi ha ningú que en fer-li respecte una cosa i donar-se'n vergonya no tingui por i s'espanti d'agafar una reputació de dolent?c
E.— Té por, en efecte.
S.— No és doncs cert, de dir que allà on hi ha la por hi ha el respecte, sinó que a tot arreu on hi ha el respecte hi ha certament la por, però no a tot arreu on hi ha la por hi ha el respecte. Car la por s'estén més enllà que el respecte. El respecte, doncs, és una part de la por, igualment com el nombre imparell és una part del nombre en general, car a tot arreu on hi ha un nombre no hi ha un imparell, mentre que a tot arreu on hi ha un imparell hi ha un nombre. Em segueixes, ara?
E.— Perfectament.
S.— El mateix deia jo en preguntar: on hi ha el just hi ha també la pietat? dOn hi ha la pietat hi ha certament la justícia, però on hi ha la justícia no sempre hi ha la pietat, caria pietat és una part de la justícia. No s'ha de dir així, o et sembla alguna altra cosa?
E.— Res més que això; em sembla que tens raó.
S.— Examina, doncs, el que segueix. Si la pietat és una part de la justícia, ens cal descobrir quina part de la justícia és la pietat. Si em preguntessis, parlant del que acabo de dir, quina part del nombre és el nombre parell i què s'escau a ésser l'esmentat nombre, jo respondria que és el divisible en dos enters iguals i no el divisible en dos enters desiguals. No et sembla així?
E.— Així m'ho sembla.
eS.— Prova, doncs, d'ensenyar-me de la mateixa manera, quina part de la justícia és la pietat, per tal que puguem dir a Meletos que no ens faci injustícia ni ens acusi d'irreligiositat, car haurem après prop de tu què és i què no és la religiositat i la pietat.
Ε.— Doncs bé; a mi em sembla, Sòcrates, que pia i religiosa és la part de la justícia que fa referència a la cura deguda als déus, mentre que la cura dels homes forma l'altra part.
S.— Ben dit em sembla, Eutífron, el que has dit. Però em deus encara una petita cosa. 13No entenc bé què vols dir, amb el mot cura. Car segurament no vols parlar que la cura que es té per les coses corrents sigui la mateixa que pels déus. Car nosaltres diem, per exemple, que no tothom entén en la cura dels cavalls, sinó únicament el carreter. No és cert?
E.— No hi ha dubte.
S.— Car l'art del carreter consisteix a tenir cura dels cavalls.
E.— Sí.
S.— Ni tothom entén a tenir cura dels gossos sinó únicament el caçador.
Ε.— Cert.
S.— Car l'art del caçador consisteix a tenir cura dels gossos.
bE.— Sí.
S.— I l'art del pastor a tenir cura dels bous.
E.— Ben cert.
S.— I la pietat i la religiositat a tenir cura dels déus, Eutífron? És això el que tu dius?
E.— Això mateix.
S.— Així, doncs, la cura d'una cosa, no acompleix sempre el mateix? Car la cura d'una cosa va sempre dirigida a la utilitat i al millorament d'aquesta cosa; veus per exemple com als cavalls l'art del carreter els és útil i per ell milloren. No et sembla així?
E.— Així em sembla.
S.— El mateix que els gossos, per l'art del caçador, i els bous per l'art del pastor, i totes les altres coses per l'estil. O bé et penses potser, amic, cque la cura d'una cosa té per objecte la seva destrucció?
E.— Per Zeus, no pas jo no m'ho pensaria.
S.— Ans bé la utilitat.
E.— És clar.
S.— Per tant la pietat, essent la cura dels déus, és útil als déus i els millora? I tu estaries d'acord en això, que quan fas un acte de pietat millores algun dels déus?
E.— Per Zeus, això sí que no.
S.— Jo tampoc no crec que tu vulguis dir això, Eutífron. Ben cert que ni de lluny no ho crec. Justament per això des del començament t'he preguntat dquina mena de cura era la cura dels déus, perquè no crec que puguis voler dir semblant cosa.
E.— I tens raó de no pensar-ho així, Sòcrates, car no vull dir això.
S.— Està bé; quina mena de cura dels déus seria, doncs, la pietat.
E.— Aquella, Sòcrates, que els esclaus tenen pels senyors.
S.— Ja ho entenc, fóra com una mena de servei als déus?
E.— Exactament.
S.— Em podries dir ara, els servidors dels metges amb quin objecte fan llurs serveis? No és per la salut?
E.— Sembla.
eS.— I bé. I els servidors del naviler amb quin objecte fan llurs serveis?
E.— És evident que amb l'objecte de construir navilis.
S.— I els servidors dels arquitectes, amb el de construir cases?
E.— Sí.
S.— Digues doncs, car amic, els servidors dels déus amb quin objecte els podrien servir? Car és evident que ho saps, per tal com dius que comprens millor les coses divines que ningú.
Ε.— I ho dic amb raó, Sòcrates.
S.— Digues, doncs, per Zeus, quina mena de cosa meravellosa produeixen els déus gràcies als serveis que nosaltres els prestem.
E.— Moltes i molt belles coses, Sòcrates.
14S.— També en produeixen els generals, amic meu. Però tu diries de seguida que totes es resumeixen en això: aconseguir la victòria en la batalla. No és això?
E.— És evident.
S.— També penso que els pagesos fan moltes i molt belles obres. Però el resum és la producció de l'aliment de la terra.
E.— Ben cert.
S.— I bé doncs, les moltes i belles coses que els déus produeixen, com es resumeixen?
E.— Ja t'he dit fa poc, Sòcrates, que hi ha molta de feina a conèixer què és tot això detalladament. cPerò et diré simplement que saber dir i fer les coses agradables als déus adés en la oració, adés en el sacrifici, és la pietat, i això salva les cases i el comú de la ciutat. El contrari de les coses agradables als déus és impietat, i això és el que ho ensorra i ho destrueix tot.
S.— Molt més breument em podies haver resumit el que et preguntava, si haguessis volgut, Eutífron. Però es veu que no tens cap interès a il·lustrar-me; això és ben clar. cCar ara que estaves a punt de fer-ho te me'n tornes. Si m'haguessis respost el que et demanava, ja hauria estat suficientment instruït, per tu, del que és la pietat. I bé, ja que cal que l'enamorat segueixi l'objecte del seu amor allí on vagi, què has dit que eren l'acció pia i la pietat? No és una mena de ciència del sacrifici i de l'oració?
E.— Així ho he dit.
S.— I el sacrifici, no és oferir presents als déus, mentre que pregar és demanar als déus?
E.— Just, Sòcrates.
dS.— Segons el que havem dit, doncs, la pietat seria la ciència de fer presents i de demanar als déus.
E.— Molt bé, Sòcrates, has entès el que he dit.
S.— Tinc una passió per la teva saviesa, amic meu, i poso molta d'atenció perquè res del que diguis no caigui en terra. Però digues-me, en què consisteix aquest servei fet als déus? Tu dius que hom els ofereix presents i els fa demandes?
E.— Certament.
S.— Ara bé: no és cert que demanar amb solta és demanar-los allò que ens manca d'ells?
E.— Què demanaríem sinó això?
eS.— Altrament, fer els presents amb solta no és donar-los en canvi allò que els manca de nosaltres? Car no seria raonable de donar a ningú presents que no li fessin falta.
E.— Tens raó, Sòcrates.
S.— La pietat, doncs, seria una ciència d'una mena de comerç que hi ha entre els déus i els homes.
E.— Ciència comercial, si et plau anomenar-ho així.
S.— No hi ha res que em plagui si no em sembla que és veritat. Però digues-me, quin guany hi ha per als déus en els presents que nosaltres els fem? Car els presents que ells ens fan són ben clars. 15No hi ha cap bé que no ens sigui donat per ells. Però del que prenen de nosaltres quins avantatges ne treuen? Els fórem tan superiors en el comerç, que prendríem d'ells tots els béns, mentre ells de nosaltres cap?
E.— Què, doncs; et penses, Sòcrates, que els déus tenen un guany del que nosaltres els donem?
S.— Quins serien sinó els nostres presents als déus, Eutífron?
E.— Quins vols que siguin sinó el respecte i els honors i el que ara mateix deia, una manera d'ésser-los agradables?
bS.— Així, doncs, Eutífron, l'acció pia és agradable als déus i no convenient ni estimada per ells?
E.— Jo, sigui com sigui, penso que primer que tota la resta, la pietat és especialment estimada.
S.— Sembla, doncs, ara, que la pietat és allò que els déus estimen.
E.— Just.
S.— I dient una cosa així, t'admiraras que els raonaments no s'estiguin quiets, sinó que es moguin, i em tractaràs de Dèdal, tu que ets molt més hàbil que Dèdal, car els saps fer girar en cercle? O és que no t'adones que tot el nostre raonament ha donat una volta i és ara al mateix lloc que abans? cTu et recordarás que abans la pietat i l'estima dels déus no ens ha semblat el mateix, sinó coses diferents? O és que no te'n recordes?
Ε.— Cert que me'n recordo.
S.— I ara no t'adones que dius que la pietat és allò que els déus estimen? I què és això sinó dir que és allò l'estimat pels déus? O no és així?
E.— Ben bé.
S.— Així, doncs, o bé el nostre resultat precedent no era just, o si era just, llavors és la nostra afirmació d'ara que no és justa.
E.— Sembla.
S.— Ens cal, doncs, començar de nou a examinar què és la pietat. dCar el que és jo, mentre no ho hagi entès no em donaré voluntàriament. Peró tu, no em tinguis per indigne de comunicar-me el teu saber, ans reflexiona atentament i digues-me d'una vegada la veritat. Car si hi ha un home que la sàpiga ets tu, i per tant, igualment que amb Proteu, no se t'ha de deixar fins que la diguis. Car si no sabessis del cert què és la pietat i què la impietat no hauries gosat perseguir per assassinat el teu pare vell, per culpa d'un jornaler, ans hauries tingut temor dels déus davant del perill que el teu acte no estigués bé ei vergonya davant dels homes. En canvi, jo veig, que tu estàs segur de saber bé què és pietat i què no ho és. Digues-m'ho, doncs, excel·lent amic, i no m'ocultis el teu parer.
E.— Una altra vegada, Sòcrates; he d'anar després en un altre lloc: ja és hora de partir.
S.— Què fas, mon car amic? Em fas desprendre de la gran esperança que tenia d'esdevenir savi amb tu respecte a la pietat, i de desfer-me de l'acusació de Meletos, demostrant-li que havia esdevingut, gràcies a Eutífron, 16entès en les coses divines i que i mai més no obraria amb ignorància ni innovaria i que d'ara endavant portaria una vida millor.
- ↑ Traduïm δική per plet i γραφή per causa criminal. δική era tota mena d'acció i especialment l'acció privada; γραφή l'acció pública. En el cas de Sòcrates l'acció era pública, perquè es considerava que amb la impietat es posava en perill l'existència de l'Estat
- ↑ Sobre Meletos vegi's la introducció a l'Apologia en aquest mateix volum.
- ↑ L'interpretador del dret religiós, el qual es consultava sobre els casos difícils.
- ↑ Dèdal, l'escultor famós dels temps mítics. Sòcrates, com escultor, es considera descendent de Dèdal. El progrés de Dèdal consistí a obrir els ulls a les estàtues i separar els peus. Segons la llegenda, les estàtues de Dèdal tenien tal vitalitat, que semblaven poder-se moure.
- ↑ Tàntal, rei de Frigia. Proverbial per la seva riquesa tant com pel suplici que li fou aplicat per haver traït els secrets dels déus.
- ↑ Fragment dels cants cipriànics que contaven els esdeveniments anteriors a la Ilíada. L'autor era desconegut en temps de Plató; més tard els versos són atribuïts a Estasinos.