Diàlegs I - Laques

LAQUES

Lisímac, Melèsias, Nícias, Laques,

els fills de Lisímac i de Melèsias, SòcratesSt. II
p. 178

aLisímac.— Haveu vist lluitar aquest home armat, Nícias i Laques. Per què Melèsias i jo us havem pregat d'assistir amb nosaltres a l'espectacle, és cosa que no us havem dit, però que ara us direm. Car amb vosaltres cal parlar francament. Hi ha gent que fa burla d'aqüests espectacles, però si algú els demanava consell no li dirien el que pensen, ans, per tal d'acomodar-se a l'opinió de llur interlocutor, parlen contra el seu propi parer; però com que estem convençuts que vosaltres us n'haveu fet una opinió justa i que un cop arribats a ella ens direu obertament el que us sembla, us havem cridat per aconsellar-nos amb vosaltres sobre el que ara us anem a sotmetre. La cosa sobre la qual estic fent aquest llarg preàmbul és la següent. 179Aquests són els nostres fills; aquest és el fill de Melèsias i es diu Tucídides com son avi; el meu és aquest altre i porta també el nom de son avi, el meu pare, car es diu Arístides. Volem ocupar-nos el millor possible d'ells; no fer com fan la majoria dels pares que quan els fills arriben a l'adolescència els deixen fer el que volen; ans volem començar ara ja a ocupar-nos d'ells en tot el que sigui possible. bSabedors com som que vosaltres també teniu fills, havem cregut que vosaltres us haureu ocupat més que ningú de com en faríeu homes de profit. I si tal volta no haveu tingut sovint present això, nosaltres us venim a recordar que cal no oblidar-se'n i us volíem invitar que us ocupéssiu juntament amb nosaltres del que cal fer dels nostres fills.
Com havem arribat en aquesta conclusió, Nícias i Laques, cal que ho escolteu, encara que hàgim d'anar una mica lluny. Melèsias i jo mengem plegats, i els nostres fills mengen amb nosaltres.c Com us deia en començar, serem francs amb vosaltres. Cadascun de nosaltres pot contar als joves moltes i molt belles fetes dels nostres pares, tant en la guerra com en la pau, tenint cura dels afers amb els aliats i dels de la ciutat; però quant a fetes nostres cap dels dos no té res a dir. Això ens avergonyeix davant dels fills i en donem la culpa als nostres pares, que ens deixaren vagabundejar, tan aviat com vam començar a fer-nos grans, ocupats com estaven amb els afers de l'altra gent; di això mateix diem als nostres fills: que si no es preocupen d'ells mateixos i no segueixen els nostres consells viuran sense glòria, mentre que si s'ocupen d'ells mateixos, esdevindran potser dignes del nom que porten.
Ells ens han promès d'escoltar-nos, i ara examinem amb quina mena d'estudi o quina ocupació esdevindrien millors. Algú ens recomanà aquest art dient-nos eque escau a un jove de saber lluitar armat i ens féu elogis d'aquest home que haveu vist i ens invità a assistir a l'espectacle.^[1] Ens ha semblat que calia anar a veure l'home acompanyats de vosaltres, per tal que també ho vegeu i ens feu de consellers i de companys, si us sembla, en l'educació dels nostres fills.180
Això és el que us volíem comunicar. Ara per la vostra part aconselleu-nos tant sobre si cal o no cal aprendre aquesta ciència, com si hi ha cap altra ciència o ocupació lloable per a un jove, i ensems digueu-nos què penseu fer sobre l'associació que us havem proposat.
Nícias.— Per la meva part, Lisímac i Melèsias, jo lloo la vostra idea i estic disposat a formar part de la comunitat, i penso que Laques també.
bLaques.— I penses bé, Nícias. El que Lisímac ara deia del seu pare i del de Melèsias em sembla molt ben dit, tant d'ells com de nosaltres i de tots els que s'ocupen dels afers públics, als quals esdevé gairebé sempre el que ell deia, que negligeixen i abandonen llurs fills i tots llurs afers privats. En tot això tens, doncs, tota la raó, Lisímac; el que m'estranya és que ens cridis a nosaltres per aconsellar-te per a l'educació d'aquests nois, i no cridis Sòcrates aquí present, cprimer perquè es del teu demos^[2] i després perquè ell sempre passa el temps allà on es tracten les coses que et preocupen, això és, quin és el millor estudi o ocupació que cal donar a un jove.
Lis.— Què dius ara, Laques? Realment aquest Sòcrates, que és aquí, es preocupa d'alguna d'aquestes qüestions?
Laq.— I força, Lisímac.
Níc.— Això t'ho puc sostenir jo tant com Laques. Perquè fa poc m'ha recomanat per ensenyar de música a mon fill, Damó, deixeble d'Agatocles,^[3] dque és un dels esperits més fins no sols en la música, sinó en tot allò de què s'han d'ocupar els nois a la seva edat.
Lis. — Els homes del meu temps, Sòcrates, i a vosaltres també ho dic, Nícias i Laques, no coneixem els més joves perquè ens estem a casa per culpa de l'edat. Però si tu, fill de Sofronisc, pots donar un bon consell a un del teu demos, cal que me'l donis. eÉs de justícia, perquè tu ets amic meu per part de ton pare, car jo i ton pare havíem estat companys i amics i fins que es va morir no vam tenir la més petita renyina. Altrament, ara em roda pel cap que he sentit parlar d'això. Car aquests nois parlant a casa ells amb ells, esmenten sovint el nom de Sòcrates i en fan grans elogis; però jo mai no els he preguntat si parlaven del fill de Sofronisc. 181Digueu-me, doncs, nois, és aquest el Sòcrates que tot sovint esmenteu?
Els nois.— Aquest mateix, pare.
Lis.— Està molt bé, per Hera, Sòcrates, que facis honor a ton pare que era un home excel·lent, i d'ara endavant tot el que et sigui car ens ho serà a nosaltres i el nostre a tu.^[4]
Laq.— I no deixis estar-lo aquí, Lisímac; que jo l'he vist en un altre lloc fent honor no sols a son pare sinó a la seva pàtria. Car a la retirada de Dèlion^[5] ell anava al costat meu, bi et dic que si els altres s'haguessin portat com ell, la ciutat hauria restat amb el cap alt i no hauria sofert aquell fracàs.
Lis.— Sòcrates, vet aquí un bell elogi que reps d'un home digne de fe, i bell també per les coses per les quals el fa. Estigues segur que escoltant això em sento content de veure't tan favorablement jutjat i compta'm entre els amics que més bé et volen. Hauria calgut que abans d'ara haguessis vingut a casa i ens haguessis tingut per amics, com era just. cPerò ara, des d'aquest dia, ja que ens havem conegut, fes el que et dic, vina amb nosaltres i fes-te amic dels nois, per tal que es continuï en vosaltres la nostra amistat. Això faràs tu segurament, i nosaltres també t'ho recordarem sovint. Però de la qüestió que havíem començat a posar, què es diu? Què et sembla? És convenient per a aquests nois d'aprendre a lluitar amb armes, o no?
dSòc.— No solament provaré de donar-te consell, Lisímac, sobre aquestes coses tan bé com sàpiga, sinó que estic disposat a fer tota altra cosa que tu em demanaràs. Però em sembla el més just que jo, com a més jove i menys competent en aquestes coses, primerament escolti i aprengui del que diuen aquests homes; si jo tinc res a dir fora del que ells diguin, després podré explicar-vos-ho i tractar de convèncer-vos. I doncs, Nícias, per què no parla primer qualsevol de vosaltres dos?

Utilitat de la lluita armada. El parer de Nícias

Níc.— No hi ha cap obstacle, Sòcrates. Pel que fa a mi jo ja crec que aquesta ciència és convenient eque sigui apresa pels joves per moltes raons. Car que passin el temps en això i no en altres coses en què els joves tenen gust a passar el temps quan els vaga, ja em sembla bé, car el cos necessàriament s'enfortirà — puix que aquest exercici no és inferior ni exigeix menys d'esforç que qualsevol altre — 182i ensems aquest exercici amb el muntar a cavall escau especialment a un home lliure; car en les lluites en les quals havem d'ésser pràctics i en front de les quals ens havem de trobar, només s'exerciten aquells que s'exerciten en el maneig dels instruments de guerra.
Altrament, aquesta ciència és útil en la batalla mateixa, quan cal lluitar en línies amb tots els altres; però la seva màxima utilitat es presentarà quan les línies es desfan i cal lluitar un a un, adés perseguint a un que recula, adés en la retirada defensant-se d'un que ens ataca. El que coneix aquesta ciència no ha de témer res d'un home sol; btal volta ni de molts; ans en totes ocasions durà avantatge. Aquest estudi endemés desperta l'interès per un altre noble estudi. Car tot home entès en la lluita amb les armes, desitjaria de seguida conèixer l'art següent, això és, l'art de la tàctica, i havent après aquest dirigiria el seu esforç a l'estudi de l'estratègia; ci és ben clar que posseir tots aquests coneixements dels quals aquest és el començ, és cosa bella i de gran valor per a l'home que els posseeix.
Afegim-hi alguna cosa que no és petita: que tot home en la lluita, si posseeix aquesta ciència, esdevé molt més refiat i més valent que no hauria estat de natural. I no menyspreem de dir, malgrat que a algú sembli un avantatge insignificant, que aquest dart dóna una figura més bella en circumstàncies en què convé de tenir-la per tal de semblar més perillós als enemics.
A mi doncs, Lisímac, com dic, em sembla que cal ensenyar això als joves; el perquè ja us l'he dit. Però si Laques té res a dir en contra, l'escoltaré amb molt de plaer.

El parer de Laques

Laq.— És cosa difícil, Nícias, de dir de cap ciència que no convé d'aprendre-la; car sembla que iot és bo de saber. Aquesta ciència de les armes, esi és realment una ciència, com diuen els que l'ensenyen, i Nícias mateix, mereix d'ésser estudiada. Però si no és cap ciència, sinó que ens enganyen els que prometen d'ensenyarnos-la, o bé és realment una ciència, però no del tot seriosa, per què caldria aprendre-la?
Dic tot això fixant-me que si fos realment una ciència, no s'hauria ocultat als lacedemonis, els quals no s'ocupen d'altra cosa en tota la vida que d'estudiar i d'exercitar-se en les arts que cal aprendre i practicar 183per passar davant de tots els altres pobles en l'art de la guerra. I si s'hagués ocultat a ells, almenys no s'hauria hagut d'ocultar als mestres en aquestes matèries que ells entre tots els grecs s'ocupen principalment d'aquestes coses i que si algú fos apreciat per ells ben aviat faria diners en tots els altres pobles, com passa als autors de tragèdies que sòn apreciats entre nosaltres. Aquell que es pensa fer belles tragèdies no surt a donar la volta a l'Àtica, bfent-se conèixer per totes les altres ciutats, sinó que de seguida ve aquí a fer-se conèixer, com és natural. Però jo veig que els lluitadors armats tenen Lacedemònia com un lloc sagrat inaccessible i no hi posen ni la punta del peu, ans van en cercle entorn d'ella i es mostren pertot arreu i principalment en aquests pobles que en l'art de la guerra es reconeixen inferiors a molts d'altres.^[6]
cAltrament, Lisímac, jo he vist no pocs d'aquests homes en els fets i veig prou el que valen. Per aquest fet podeu jutjar d'aquests homes: cap dels entesos en l'art de lluitar amb les armes no ha esdevingut un home d'anomenada en la guerra. I en cada art, els homes d'anomenada es troben entre els entesos; aquests, al contrari, semblen perseguits fortament per la desgràcia al costat dels altres. Aquest mateix Estesilau, que vosaltres i jo dhavem vist mostrar-se davant la multitud dient grans coses d'ell mateix, jo el vaig veure millor en un altre lloc, mostrant-se com era en realitat, baldament sense voler.
La nau on anava ell de soldat va abordar un vaixell de càrrega; ell lluitava amb una llança unida a una falç, una arma tan diferent de les altres com ell mateix pretenia d'ésser diferent dels altres soldats. Contar altres coses de l'home no val la pena, però sí que cal parlar del que s'esdevingué amb la pensada de la falç unida a la llança. eBo i combatent la falç se li enganxà al cordatge del vaixell i restà agafada. Estesilau estirava volent desenganxar-la, sense poder. Mentrestant l'una nau anava passant al costat de l'altra. De primer Estesilau corregué tota la llargada de la nau agafat a la seva llança, però quan la nau hagué passat i l'estirava a ell mateix, que no volia abandonar la llança, la deixà escórrer per la mà fins arribar al capdavall de l'asta. 184Hi hagué rialles i aplaudiments de la banda del transport en veure la figura que feia, i després que una pedra que li tiraren sobre la coberta als seus peus li féu abandonar la llança, els del seu mateix vaixell no es pogueren estar de riure veient penjar del transport aquella llança amb la seva falç.^[7] Tal volta podria haver-hi alguna cosa de bo, en aquest art, com Nícias diu; però el que jo hi he trobat no és més que això.
bEl que deia, doncs, al principi: sigui que aquesta ciència ens ofereix poca utilitat, o sigui que no és cap ciència, sinó que només ens fa veure que ho és, no val la pena d'ocupar-se d'aprendre-la. Car em sembla que si el que es pensa saber-la és un covard i amb ella s'ha refiat, no farà sinó mostrar més clarament què tal és; si al contrari és valent, observat com serà per tots els altres homes, només amb una petita falta en tindrà prou per exposar-se a la critica més cruel. Car hom és tan envejós dels que fan veure que coneixen aquesta ciència, cque si no es dintingeixen extraordinàriament de tots els altres pel seu coratge, no tenen mitjà d'evitar el ridícul, quan diuen que posseeixen aquesta mena de coneixements.
Això és el que penso, Lisímac, sobre l'esforç per adquirir aquesta ciència. Convé, però, tal com he dit de bell principi, no deixar anar Sòcrates, sense haver-li demanat el seu parer sobre la qüestió.
Lis.— Jo te'l demano, doncs, Sòcrates; car sembla que el nostre conciliàbul necessita un àrbitre dque resolgui en darrera instància. Car si aquests dos haguessin estat d'acord encara ens en podríem passar; però, — ja que, com veus, Laques i Nícias han exposat parers contraris — cal que t'escoltem a tu per tal de saber per qui dels dos et decideixes.

Intervenció de Sócrates

Sòc.— Què, doncs, Lisímac? Allò que la majoria de nosaltres trobem bé, creus que s'ha de fer?
Lis.— Com s'hauria de fer altrament, Sòcrates?
Sòc.— I tu, Melèsias, també ho faràs així? Si el consell es referís a equins exercicis hauria de fer en matèria de gimnàstica el teu fill, creuries a la majoria de nosaltres o a bé aquell d'entre nosaltres que hagués estudiat i practicat al costat d'un bon pedotriba?^[8]
Melèsias.— A aquest evidentment, Sòcrates.
Sòc.— A ell, doncs, escoltaràs més que a nosaltres, que som quatre.
Mel.— Potser sí.
Sòc.— Car si s'ha de decidir amb seny, cal decidir, em sembla, no segons el nombre sinó segons el coneixement.
Mel.— Ben cert.
Sòc.— Així, doncs, cal examinar ara primer de tot, si hi ha o no entre nosaltres 185algun competent en la matèria de què parlem; i si hi ha algun competent cal escoltar-lo encara que sigui sol i deixar els altres; si no, cal cercar una altra persona. O és que penseu que poseu en perill una cosa insignificant, tu i Lisímac, i no la propietat més preciosa de totes les vostres? Car els fills pujaran bé o al contrari, i el govern de la casa paterna anirà, segons com els fills pujaran.
Mel.— Tens raó.
Sòc.— Cal, doncs, tenir molt de compte.
Mel.— En efecte.
bSòc.— Com examinaríem el problema, doncs, si volguéssim saber com jo ara deia, qui de nosaltres és més entès en matèria de gimnàstica? No cercaríem l'home que hagués estudiat i practicat aquest art i ensems que hagués tingut bons mestres?
Mel.— Així em sembla.
Sòc.— Així, doncs, cal primerament que cerquem quina és la matèria per la qual ens cal un mestre?
Mel.— Què dius?
Sòc.— Vet aquí com potser serà més clar. No em sembla que ens hàgim entès des del començament sobre quina és la cosa sobre la qual volem aconsellar-nos, i ja examinem qui de nosaltres és competent i qui ha tingut mestres en la matèria i qui no?c
Níc.— Però, Sòcrates, no tractem de la lluita armada i de si convé al joves d'aprendre-la o no?
Sòc.— Ben cert, Nícias. Però quan es tracta d'algun remei per a la vista i es demana si cal fer una untura o no, de què et sembla que es tracta, en realitat, de la untura o dels ulls?
Níc.— Dels ulls.
dSòc.— Així doncs, també, quan s'examinarà si s'ha de posar la brida a un cavall o no i quan cal posar-la-hí, es tracta del cavall i no de la brida?
Níc.— És cert.
Sòc.— Així, doncs, en un mot, quan s'examina alguna cosa en vista d'una altra, la discussió versa sobre el fi i no sobre els mitjans per obtenir-lo.
Níc.— Necessàriament.
Sòc.— Cal, doncs, examinar també si el conseller és entès en la cosa que constitueix la finalitat de la nostra investigació.
Níc.— Indubtablement.
Sòc.— Així nosaltres diem que volem examinar el que s'ha d'aprendre en vista de l'ànima dels joves.e
Níc.— Sí.
Sòc.— Cal examinar, doncs, qui de nosaltres és entès en el tractament de l'ànima i té capacitat per ocupar-se'n i si ha tingut bons mestres en aquest art.
Laq.— Què dius, Sòcrates? No has vist mai gent que sense mestres han esdevingut més entesos en certes arts que amb mestres?
Sòc.— Segurament que n'he vist, Laques; però tu mateix segurament no te'ls creuràs si diuen que són homes hàbils mentre no et poden mostrar una obra ben feta de llur art 186i si pot ésser més d'una.
Laq.— En això tens raó.
Sòc.— Doncs, a nosaltres també, Laques i Nícias, ja que Lisímac i Melèsias ens han demanat consell sobre els fills, en l'afany que llur ànima esdevingui la millor possible, ens cal, si volem dir que posseïm aquest art, mostrar quins han estat els nostres mestres, els quals eren de bell antuvi homes de vàlua, i havien, altrament, tingut cura de moltes ànimes joves abans de transmetre'ns llur ensenyament; bi si algú de nosaltres diu que no ha tingut mestre, cal que ens digui quines són les seves obres i que ens mostri quins atenesos o estrangers, esclaus o lliures, han esdevingut indiscutiblement millors amb el seu ensenyament; si cap de nosaltres no disposa de res d'això, cal recomanar als nostres amics que provin d'altres persones i no exposar-nos a corrompre llurs fills i rebre de llurs parents els mes durs retrets.
Pel que es refereix a mi, Lisímac i Melèsias, diré d'antuvi que jo no he tingut cap mestre en aquestes matèries, cmalgrat que de jove en tinc desig. Però no tinc diners per a pagar un sou als sofistes, que són els únics que m'asseguren de poder-me fer un home honest i bo; quant a descobrir-ho jo mateix, encara avui ho trobo impossible. Que Nícias o Laques ho haguessin descobert o après, no m'estranyaria; car són més rics que jo per aprendre-ho prop d'altres i ensems més vells per haver-ho trobat per ells mateixos. A mi em sembla que es deuen trobar en condicions de dirigir una educació; dcar no exposarien tan decidits llur opinió sobre quins exercicis escauen i quins són dolents per als joves, si no tinguessin la seguretat de saber-ho perfectament. Altrament jo tinc plena confiança en ells; l'únic que em sorprèn és que estiguin en desacord.
Així doncs, jo ara a mon torn, Lisímac, talment com Laques ara mateix et deia que no em deixessis anar sense haver-me interrogat, ejo et demano també que no deixis anar Nícias ni Laques, ans pregunta'ls, dient que Sòcrates assegura que no hi entén ni és ningú per decidir qui dels dos té raó. Car no és descobridor ni deixeble de ningú en aquestes matèries. Vosaltres, però, Laques i Nícias, digueu-nos cadascú de vosaltres qui ha estat el gran mestre en l'educació dels joves que haveu freqüentat, i si haveu après la vostra ciència d'un altre, o bé si l'haveu descoberta per vosaltres mateixos, i si l'haveu apresa qui és el mestre de cadascun i quins altres homes de la mateixa mena hi ha, 187per tal que si els afers de la ciutat no us deixen lleure, ens n'anem a ells i els convencem per mitjà de presents o de precs o d'ambdues coses d'ocupar-se dels nostres i dels vostres fills, i així aquests no esdevinguin indignes fent avergonyir llurs avantpassats. I si haveu estat vosaltres mateixos que ho haveu descobert, doneu-nos exemples d'alguns de qui us hàgiu ocupat i ja els hàgiu fet tornar millors. bPerò si ara tot just comenceu a educar-vos cal pensar que no feu l'experiència en un cari^[9] sinó en els vostres fills i en els fills dels vostres amics i que no us escaigui la dita de començar l'ofici de terrisser per una gerra.^[10] Digueu-nos, doncs, què és de tot el que ha estat dit que us escau i què no.
Pregunta'ls, doncs, tot això, Lisímac, i no els deixis partir.
Lis.— Em sembla, amics, que Sòcrates té raó. Vosaltres decidireu, Nícias i Laques, csi teniu gust d'ésser interrogats i donar les vostres raons. Quant a mi i a Melèsias és evident que ens fóra plaent que poguéssiu donar raó de tot el que us demanés Sócrates. Car de bell principi he dit que us havíem cridat a consell, perquè ens semblava que segurament us havíeu ocupat d'aquestes coses, dsobretot tenint fills que, com els nostres, estan a l'edat de completar llur educació. Per tant, si no us fa res, parleu, i examineu la cosa en comú amb Sòcrates, en preguntes i respostes; car Sòcrates deia ara amb raó, que la reflexió versa sobre el més important de tot el que tenim. Mireu, doncs, si us convé de fer-ho així.
Níc.— Lisímac, em sembla que tens molta raó quan dius que no coneixes Sòcrates només que per son pare i no t'has vist amb ell mateix només que quan era infant, eentre la gent del demos acompanyant son pare quan anava al temple o a una altra reunió i s'esqueia a estar prop teu. D'ençà que té més edat, però, és ben clar que mai no l'has trobat.
Lis.— Per què dius això, Nícias?
Níc.— Perquè no em sembla que sàpigues que si un està en estret contacte amb Sòcrates, com si fos de la família, í discuteix amb ell de prop, per força, baldament s'hagi començat a parlar de tota una altra cosa, 188no s'acabarà sense que, fent una gran volta, hom doni raó de si mateix, de quina manera viu i de quina manera ha viscut fins aleshores. Quan Sòcrates el té aquí, no el deixa anar abans que no ho hagi investigat bé tot i a fons. Jo ja hi estic avesat i sé que no hi ha altre remei que sofrir això d'ell, i veig prou bé que ho hauré de passar. Car m'és plaent la seva companyia, Lisímac, i penso que no és res de mal de recordar-se de les coses lletges bque un ha fet o fa, ans esdevé necessàriament més prudent pel futur qui no defuig aquest examen, ans creu segons el precepte de Soló que val la pena d'aprendre mentre hom viu i hom no pensa que amb la vellesa ve el seny per ell mateix. A mi ni em sorprèn ni m'és desplaent d'ésser examinat per Sòcrates, car ja fa estona que sabia gairebé del cert que no es parlaria dels nois, essent Sòcrates present, sinó de nosaltres. cPerò el que dic, per la meva part no hi ha obstacle a conversar amb Sòcrates com ell vol, però cal demanar a Laques què li sembla.
Laq.— En matèria de discursos, Nícias, el meu parer és simple, o si vols, no simple sinó doble. Car d'una banda semblo amic dels discursos, i d'altra en semblo enemic. Car quan sento parlar sobre la virtut o sobre alguna altra ciència un home que és en realitat un home i és digne dels seus discursos, dsento una joia profunda perquè veig que qui parla i els mots que diu convenen i s'acorden uns amb altres; i em sembla el músic perfecte perquè produeix l'harmonia més bella, no amb la lira ni amb un altre instrument frívol. Un home aixi em sembla viure la seva vida, fent acordar les paraules amb els fets, i no en mode jònic ni en mode frigi ni en mode lidi, sinó justament en mode dòric que és l'únic mode verament grec. Sentir la seva veu m'omple de joia, i als ulls de qualsevol semblo amic dels discursos, amb tanta de passió recullo el que diu; eperò qui fa el contrari d'això m'enutja (com millor parla, més) i em fa semblar enemic dels discursos.
No conec els discursos de Sòcrates, però abans he conegut els seus fets i hi he trobat coses dignes que parli bellament i amb tota llibertat. 189Si posseeix aquest do em plau l'home i estaria m disposat a ésser examinat per ell i no em sabria greu d'aprendre encara a la meva edat; car jo també estic d'acord amb els mots de Soló, però amb una addició: bo i envellint em plau d'aprendre, però només d'un home honest. Se m'ha de concedir això: que el mestre mateix sigui honest, per tal que jo no sembli un mal deixeble perquè escolto sense gust; que el mestre sigui massa jove o poc conegut o alguna altra cosa així, no m'importa. bJo m'ofereixo, doncs, Sòcrates, perquè m'ensenyis i m'examinis com vulguis i tu al teu torn aprendràs el que jo sé. Et tinc afecte d'ençà d'aquell dia que correguérem perill plegats i em donares la prova de virtut que escau a qui la vol donar bé. Digues, doncs, el que et plaurà, sense pensar en l'edat de l'un i de l'altre.
cSòc.— A vosaltres sí que, pel que es veu, no se us pot acusar de no estar disposats a l'examen i a la discussió en comú.
Lis.— Llavors, doncs, la feina és nostra, Sòcrates; car jo et compto entre nosaltres; pensa, doncs, en lloc de mi i en interès dels nois, què cal preguntar a aquests i delibera en comú amb ells. Car jo moltes vegades m'oblido, a causa de l'edat, del que pensava preguntar i del que escolto; i si d'altres raons em vénen entremig, em fuig tot de la memòria de seguida. Parleu, doncs, i discutiu entre vosaltres, sobre la qüestió que us haveu proposat; djo us escoltaré, i en haver-vos escoltat, farem, d'acord amb Melèsias, el que a vosaltres us haurà semblat millor.
Sòc.— Cal obeir a Lisímac i a Melèsias, oh, Nícias i Laques! Quant a això que ara mateix ens havíem proposat d'examinar, això és, quins havien estat els nostres mestres en aquestes matèries, o quins deixebles havíem fet esdevenir millors, tal volta no fóra dolent eque examinéssim tals qüestions nosaltres mateixos, però crec que també l'examen següent condueix al mateix resultat i potser caldria que li passés davant. Si nosaltres sabem, en un ordre de coses qualsevol, que la presència d'algun objecte fa esdevenir millor una cosa determinada i ensems tinguéssim capacitat d'aconseguir aquesta presència, és clar que coneixeríem aquest objecte, a propòsit del qual hom ens pregunta de quina manera es pot obtenir més ràpidament i millor. Potser no compreneu el que dic, però així ho comprendreu millor. 190Si sabem, per exemple, que la presencia de la vista fa els ulls més perfectes i ensems tenim capacitat per procurar la vista als ulls, és clar que sabem què és la vista, sobre la manera més ràpida i millor d'obtenir la qual hom ens demana consell. Car si ni tan sols sabéssim què és la vista ni què és l'oïda, mals consellers i mals metges fórem per als ulls i per a les orelles, per a qui ens demanés com es podia obtenir millor la vista i l'oïda.b
Laq.— Tens raó, Sòcrates.
Sòc.— Doncs bé, Laques, no ens han cridat aquests dos a consell, per tal de demanar-nos de quina manera es faria millor l'ànima dels seus fills amb la presència d'una virtut?
Laq.— Ben cert.
Sòc.— No cal, doncs, que comencem per saber què és la virtut? Car si no tinguéssim cap idea de què és, com podríem aconsellar a ningú, sobre la manera com pot adquirir-la millor?c
Laq.— No ens seria possible, em sembla, Sócrates.
Sòc.— Afirmem, doncs, que sabem en què consisteix la virtut?
Laq.— És clar que ho afirmem.
Sòc.— Però el que sabem, és clar que ho podem explicar.
Laq.— Evidentment.
Sòc.— No parlem, però, amic meu, tot de sobte de la virtut en conjunt, car això potser fóra feina llarga. Mirem, però, d'antuvi, si sabem prou bé què és una de les seves parts. Car sembia que així la investigació serà més senzilla.d
Laq.— Fem-ho com voldràs, Sòcrates.
Sòc.— Quina part triarem, doncs, de la virtut? Evidentment aquella a la qual tendeix l'estudi de la lluita armada. Aquesta és, segons creu la gent, el coratge. No et sembla?
Laq.— Em sembla així mateix.

Definició del coratge. Conversa amb Laques

Sòc.— Així, doncs, Laques, ens esforçarem a definir el coratge. I després de seguida examinarem de quina manera es pot comunicar als joves, een la mesura en què és comunicable per mitja de l'aprenentatge i l'exercici. Prova, doncs, com et dic, d'explicar què és el coratge.
Laq.— Per Zeus, Sòcrates, no és pas gens difícil. Si un es decideix a romandre a les files repel·lint l'atac dels enemics i sense fugir, tingues entès que fóra coratjós.
Sòc.— Molt ben dit, Laques. Però potser jo tinc la culpa, perquè no m'he explicat bé, que tu no hagis respost el que jo pensava preguntar-te, sinó tot una altra cosa.
Laq.— Què vols dir amb això, Sòcrates?
191Sòc.— T'ho explicaré, si puc. És coratjós aquest que tu dius, que roman a les files lluitant amb els enemics.
Laq.— Sostinc que ho és.
Sòc.— I jo també. Però, i aquell que lluita amb els enemics, no romanent a les files, sinó fugint?
Laq.— Com s'entén fugint?
Sòc.— Com es diu dels Escites, que lluiten tan bé fugint com perseguint. Homer mateix parla en algun lloc amb elogi dels cavalls d'Encas, bque diu que sabien «ésser ràpids a perseguir i a fugir»,^[11] i lloa així mateix Eneas per la seva traça a fugir i l'anomena «mestre en la fugida».
Laq.— I amb raó, Sòcrates, car parla dels carros; com tu que parles dels cavalls dels Escites. Car la cavalleria lluita així mentre que la infanteria lluita com jo dic.
Sòc.— Llevat potser dels lacedemonis,^[12] Laques. Car diu que els lacedemonis a Platea cquan toparen amb els guerrers armats amb escuts de jonc, no volgueren romandre lluitant amb ells, sinó que van fugir, i tan aviat com es desferen les files perses tornaren a la lluita com fa la cavalleria i així guanyaren aquella batalla.
Laq.— Just.
Sòc.— Doncs, com et deia, deu ésser culpa meva que no m'hagis respost bé, dper tal com no et dec haver preguntat bé. Car jo no volia preguntar-te qui són els coratjosos en la infanteria, sinó també en la cavalleria, i en tot el que es comprèn en la guerra i no solament en la guerra, sinó també qui són els coratjosos davant dels perills de la mar, i qui son els coratjosos davant de la malaltia i de la pobresa, i en la vida política, i encara no solament qui són els valents davant dels dolors i de les temences sinó també qui són els forts que lluiten contra les passions i els plaers i resten ferms i tornen a la lluita, ecar també hi ha coratjosos, Laques, en aquestes coses.
Laq.— I molt, Sòcrates.
Sòc.— Així, doncs, coratjosos són tots aquests; uns, però demostren llur valor en els plaers, d'altres en els dolors, d'altres en les passions, d'altres en les temences. D'altres són covards en totes aquestes coses.
Laq.— Cert.
Sòc.— Què és cada una de les dues actituds? jo preguntava. Comença, doncs, per dir, en què consisteix el coratge per ésser igual a ell mateix en totes les seves manifestacions.^[13] O no comprens el que et dic?
Laq.— No del tot.
192Sòc.— Vull dir el mateix que si et demanés què és la rapidesa, que s'escau a trobar-se en el córrer, i en el tocar la cítara, i en el parlar, i en el comprendre, i en moltes d'altres activitats, i la tenim gairebé en tot el que val la pena de parlar, en l'exercici de les mans i de les cames, de la boca, de la veu i del pensament. No ho penses també així?
Laq.— Així mateix.
Sòc.— Si, doncs, algú em preguntava: «Sòcrates, què és això que anomenes rapidesa en totes aquestes activitats?» jo li diria que anomeno rapidesa la capacitat de fer molt en poc temps, btant pel que fa a la veu, com a la cursa, com en tota la resta.
Laq.— Fóra molt justament explicat.
Sòc.— Prova, doncs, de dir, Laques, així mateix, què és el coratge, aquesta força que es troba en el plaer i en el dolor i en totes les coses que ara dèiem i que és una mateixa, puix que l'anomenem sempre coratge.
Laq.— Em sembla que és una mena d'energia de l'ànima, si cal dir una cosa que convingui a tots els casos.c
Sòc.— És clar que cal això si volem respondre a la pregunta. Em sembla, però, una cosa: tu no tens tota energia al meu entendre per coratge i vet-en aquí la raó. Gairebé estic segur que tu poses el coratge entre les qualitats belles.
Laq.— Tingues entès que el poso entre les més belles.
Sòc.— Així, doncs, l'energia amb intel·ligència és bella i bona?
Laq.— Segurament.
dSòc.— Però i l'energia nua de intel·ligència? No et sembla perjudicial i dolenta?
Laq.— Sí.
Sòc.— Diràs, doncs, que és bell, allò que és perjudicial i dolent?
Laq.— No fóra pas just això, Sòcrates.
Sòc.— Així doncs, aquesta mena d'energia, confesses que no és coratge, per tal com no és bella, mentre que el coratge és bell.
Laq. — Tens raó.
Sòc.— El coratge fóra, doncs, segons la teva raó, l'energia intel·ligent.^[14]
Laq.— Així sembla.
eSòc.— Vejam, doncs, en què és intel·ligent: en una cosa determinada, o en totes les coses tant grosses com petites? Per exemple, si algú suporta amb intel·ligència una despesa sabent que amb ella guanyarà més diners, diries que és un home coratjós?
Laq.— Per Zeus, no pas jo.
Sòc.— I si el cas és el d'un metge al qual un fill o una altra persona malalta de pulmonia, demana per beure o per menjar, i ell no es deixa tombar sinó que resisteix?193
Laq.— Tampoc aquest cas no tindria res a veure amb la valentia.
Sòc.— I a la guerra, un home resisteix i conserva l'ànim calculant intel·ligentment que d'altres correran a ajudar-lo i que l'adversari és menys nombrós i més covard que els seus propis companys, i que àdhuc la seva posició és millor. Aquest home, que resisteix amb aquesta intel·ligència i aquests recursos, diràs que és més coratjós que el que, a l'exèrcit enemic, roman a les files i resisteix?
bLaq.— Aquest darrer em sembla que és el coratjós, Sòcrates.
Sòc.— No gens menys, l'energia d'aquest és menys intel·ligent que la del'altre.
Laq.— Tens raó.
Sòc.— I ensems diràs que qui resisteix en una lluita a cavall coneixent bé l'art de muntar és menys coratjós que qui lluita sense aquest coneixement.
Laq.— Em sembla així.
Sòc.— I el mateix cas és el de qui resisteix coneixent l'art de tirar la fona o l'art de tirar la sageta o alguna altra habilitat.
cLaq.— Exactament.
Sòc.— I igualment a aquells que estan disposats a baixar en un pou i submergir-s'hi sense ésser entesos en aquesta cosa, ni en cap altra de semblant, dius que són més coratjosos que els que hi són entesos.
Laq.— Podria ningú dir una altra cosa, Sòcrates?
Sòc.— Cap altra cosa si ho pensés així.
Laq.— Jo ja ho penso així.
Sòc.— Però, Laques, els que s'exposen i empren llur energia en aquesta forma, són menys intel·ligents que els que ho fan amb coneixement.
Laq.— Sembla.
dSòc.— I no ens semblava ara fa poc l'energia i la gosadia sense intel·ligència perjudicial i dolenta?
Laq.— Ben cert.
Sòc.— El coratge, al contrari, estàvem d'acord que era cosa bella.
Laq.— Estàvem d'acord, en efecte.
Sòc.— I ara, en canvi, diem que la cosa lletja, l'energia sense intel·ligència, és el coratge.
Laq.— És cert.
Sòc.— I et sembla, doncs, que és just el que diem?
Laq.— Per Zeus, Sòcrates, em sembla que no.
Sòc.— No harmonitzem pas en mode dòric, tu i jo, Laques, com deies en el teu discurs; ecar els fets no s'acorden amb les paraules. De fet, sembla, cal reconèixer que posseïm el coratge,^[15] mentre que en els discursos, penso que si algú ens escoltava, no el trobaria.
Laq.— És ben veritat el que dius.
Sòc.— I bé, què? Et sembla bella aquesta situació en què estem?
Laq.— De cap de les maneres.
Sòc.— Vols, doncs, que ens sotmetem a la invitació que ens adrecen els mots que dèiem?
Laq.— Quina invitació i quins mots?
194Sòc.— Els que ens ordenen de resistir. Si vols, doncs, romandrem en la investigació i persistirem amb energia, per tal que el coratge mateix no faci burla de nosaltres perquè el cerquem amb tan poc coratge, ja que potser el coratge és justament la persistència.
Laq.— Jo, Sócrates, estic disposat a no deixar córrer la investigació abans de temps, malgrat que no estic acostumat a aquests discursos. Però m'ha agafat com una mena de punt i em molesta veritablement de no poder expressar allò que penso. bCar jo em penso saber què és el coratge, però no sé com és que em fuig talment, que no puc agafar-lo en mots i dir el que és.
Sòc.— I bé, amic, escau al bon caçador de córrer darrera de la caça i no abandonar-la.
Laq.— Ben cert.
Sòc.— Vols que cridem també Nícias a la cacera per tal de veure si és més afortunat que nosaltres?
cLaq.— És clar, que ho vull; per què no?

Intervenció de Nícias

Sòc.— Bé, doncs, Nícias. Ja veus, uns amics teus estan naufragant en una discussió i no poden anar endavant; corre a ajudar-los, si tens prou força. Car ja veus com estem desorientats. Digues-nos què penses que és el coratge, sostraient-nos la dificultat i fixant ensems tu també el que penses en paraules.
Níc.— Ja fa estona que em sembla, Sòcrates, que no havíeu definit bé el coratge. Car no apliqueu aquí una idea que jo t'he sentit exposar moltes vegades.
Sòc.— Quina idea, Nicias?
dNíc.— Moltes vegades t'he sentit dir que som bons en totes les coses en què som entesos i dolents en totes les coses en què som ignorants.
Sòc.— Ben cert, Nícias, per Zeus.
Níc.— Doncs bé: si l'home coratjós és bo, és evident que ha d'ésser un home savi. Sòc. — Fio sents, Laques?
Laq.— Sentir-ho prou, però no entenc prou bé el que vol dir.
Sòc.— Jo en canvi, crec entendre'l, i em sembla que l'home fa consistir el coratge en una mena de ciència.
Laq.— Quina ciència, Sòcrates?
eSòc.— És a aquest que preguntes, oi?
Laq.— Ben cert.
Sòc.— Digues, doncs, Nícias, quina mena de ciència és segons tu el coratge. Car no deu ésser pas la ciència de tocar la flauta.
Níc.— Ben cert, que no.
Sòc.— Ni la ciència de tocar la cítara.
Níc.— Tampoc.
Sòc.— Doncs digues, quina ciència és i quin és el seu objecte?
Laq.— L'interrogues molt bé, Sòcrates. Que ens digui quina ciència vol dir.
Níc.— Per mi, Laques, és la ciència del que cal témer i del que no cal témer en la guerra i en totes les altres coses.195
Laq.— Quines coses tan absurdes que diu, Sòcrates.
Sòc.— A què et refereixes dient això, Laques?
Laq.— A què? La valentia no té res a veure amb la ciència.
Sòc.— No ho diu pas així Nícias.
Laq.— No ho diu pas així, certament; i per això justament parla sense solta.
Sòc.— I bé, ensenyem-lo i no l'insultem.
Níc.— No, Sòcrates. Laques no vol això; ans pel que em sembla, ba ell li plauria que semblés que jo no dic res de bo, perquè ell ara mateix ha fet aquest efecte.
Laq.— Absolutament, Nícias, i provaré de demostrar-t'ho. Tu no dius res. Car, per exemple, en les malalties no coneixen els metges els perills? O et penses que els coratjosos hi entenen? O anomenes coratjosos els metges?
Níc.— De cap manera.
Laq.— Ni anomenes coratjosos els pagesos. Malgrat que ells saben els perills per a l'agricultura. I tots els altres artesans saben, en llur ofici, què s'ha de témer i què no s'ha de témer. I això no els fa pas més coratjosos.c
Sòc.— Què et sembla que diu Laques, Nícias? Sembla que diu alguna cosa.
Níc.— Diu alguna cosa, en efecte, però res que sigui veritat.
Sòc.— Com és això?
Níc.— Perquè es pensa que els metges saben alguna cosa més dels malalts que distingir la salut de la malaltia. I els metges no saben més que això. Però si per tal home la salut és més de témer que la malaltia, et penses, Laques, que els metges ho sabrien? O no és cert que per a molts de malalts fora millor no sortir-se de la malaltia que sortir-se'n? dDigues: tu afirmes que per a tothom és millor de viure i que no hi ha gent per a la qual és millor de morir?
Laq.— Jo crec això darrer.
Níc.— Per a aquells que hi guanyarien morint, creus que les mateixes coses son temibles que per a aquells que hi guanyarien vivint?
Laq.— No, que no ho crec.
Níc.— I tu concedeixes la capacitat de saber això als metges o a algun altre tècnic, llevat del que sap què és el que cal témer i que és el que no cal témer, que jo anomeno home coratjós?
Sòc.— Et fas càrrec del que diu, Laques?
Laq.— Per mi diu que els endevinaires són els coratjosos. eCar quin altre home pot saber per què és millor de viure o de morir? Així, doncs, Nícias, confesses que ets endevinaire, o que no ets endevinaire ni coratjós?
Níc.— Què dius? Et penses que escau a un endevinaire de conèixer les coses que s'han de témer i les que no s'han de témer?
Laq.— M'ho penso. A qui, si no, escauria?
Níc.— Al que jo dic, car amic, molt més que a Pendevinaire. Car Pendevinaire només sap els signes del que s'esdevindrà, si la mort, si la malaltia, 196si la pèrdua de la fortuna, si la victòria o la desfeta a la guerra o en qualsevol altra lluita. Però quant a si és millor de sofrir o de no sofrir alguna d'aquestes coses, per què l'endevinaire té de saber-ho millor que un altre qualsevol?
Laq.— Jo no comprenc, Sócrates, què vol dir. Car fa veure que ni l'endevinaire ni el metge, ni cap altre és coratjós, llevat potser d'algun déu. A mi em sembla que Nícias no vol confessar sincerament bque no diu res de bo i es gira amunt i avall per ocultar la seva confusió. Jo crec que tu i jo hauríem pogut també fer aquests giravolts si haguéssim volgut que no semblés que ens contradèiem. Si els nostres discursos fossin davant d'un tribunal, tindria alguna raó de fer això; però aquí, en una reunió com aquesta, et sembla que s'escau d'ornar-se amb mots inútils i buits?
cSòc.— No em sembla que s'escaigui, Laques. Però anem amb compte que Nícias no es pensi dir alguna cosa i no pas parlar només per parlar. Examinem amb més d'atenció el que pensa. I si sembla dir alguna cosa de bo, donem-li la raó; si no, instruim-lo.
Laq.— Si tu, Sòcrates, vols examinar-lo, examina'l; jo potser ja l'he interrogat prou.
Sòc.— No hi ha cap inconvenient. La meva investigació serà en comú, en nom teu i meu.
Laq.— Perfectament.
Sòc.— Digues-me, doncs, Nícias, o millor, digues-nos, car Laques i jo tenim la paraula comú. Tu dius que el coratge és la ciència del que cal témer i del que no cal témer.d
Níc.— Sí.
Sòc.— I que això no és fàcil d'aprendre per tothom, car ni l'endevinaire ni el metge no la coneixen ni poden ésser coratjosos sense haver adquirit aquest coneixement. No és això el que dius?
Níc.— Això mateix.
Sòc.— En aquest cas, un porc qualsevol, com diu el proverbi^[16] no podria obtenir aquest coneixement ni esdevenir coratjós.
Níc.— Per mi no.
eSòc.— És evident que tu negaries el valor àdhuc a la truja de Cromió.^[17] Això no ho dic en to de burla, sinó perquè crec que segons el que dius a cap animal no es pot reconèixer el coratge, a menys que es reconegui a algun animal una tal saviesa que allò que molts pocs homes saben, perquè és massa difícil, ho pugui entendre algun lleó, alguna pantera, o algun porc senglar; sinó que aquell que explica el coratge com tu l'expliques té de dir que el lleó i el cérvol, el brau i el simi en punt a coratge són iguals.
197Laq.— Pels déus, tens raó, Sòcrates. Respon sincerament, Nícias, si sostens que els animals que tothom convé que són coratjosos són més savis que nosaltres, o bé posant-te en contradicció amb el parer de tothom gosaries negar-los el coratge.
Níc. — Mai no atribuiré coratge, oh Laques!, ni als animals ni a ningú altre que no temi el perill per ignorància, ans l'anomenaré inconscient i boig. O és que et penses que jo atribuiré coratge a la mainada que no tem res perquè res no coneix? bJo penso que inconsciència sense por i coratge no són la mateixa cosa; crec que el coratge i la previsió es troben en molt poques persones; la temeritat, la gosadia i la manca de temor per imprevisió, en canvi, en molta de gent, homes i dones i criatures i animals. El que tu, amb la gent, anomenes coratge jo ho anomeno temeritat; coratge és aquesta saviesa de la qual parlo.c
Laq.— Mira, Sócrates, que bé que es pensa elogiar-se ell mateix enraonant; a tots aquells que tothom convé que sòn coratjosos ell vol prendre aquest honor.
Níc.— No és això el que vull, Laques, estigues tranquil; dic que tu i Làmac^[18] sou savis perquè sou coratjosos igualment que molts d'altres atenesos.
Laq.— No et respondré res a això podent fer-ho, perquè no em diguis que veritablement semblo massa d'Aïxonea.
dSòc.— No diguis res, Laques; em sembla que no t'adones que aquest home ha adquirit aquesta saviesa prop del nostre amic Damó, i que Damó es tracta molt amb Pròdic,^[19] que té fama que entre els sofistes és el que millor fa aquestes distincions en el sentit dels mots.
Laq.— Ah, Sócrates, prou escau millor a un sofista de satísfer-se amb aquestes distincions que no pas a un home que la ciutat considera digne d'estar al seu davant.
eSòc.— Escau, però, mon car amic, a aquell que està en el lloc més elevat la màxima saviesa. Em sembla que Nícias és mereixedor que examinem a on va a parar amb aquesta definició del coratge.
Laq.— Examina-ho tu mateix, Socrates.
Sòc.— Així ho vull fer, mon bon amic; però no et pensis que et desdius de la participació en la conversa, ans bé, estigues atent, i examina juntament amb mi el que es dirà.
Laq.— Sigui així, ja que ho vols.
Sòc.— És clar que ho vull. Tu, doncs, Nicias, reprèn el raonament des del principi. 198Tu saps que havem començat considerant el coratge com una part de la virtut.
Níc.— Així és.
Sòc.— Així, doncs, en respondre tu has tingut present que el coratge era una de les parts de la virtut, i que hi havia d'altres parts que totes plegades són anomenades virtut.
Níc.— Certament.
Sòc.— Estàs d'acord tu amb el que jo dic? Jo considero virtut, a part del coratge, el seny, la justicia i la resta. Tu no?
Níc.— Jo també.b
Sòc.— I bé; en això estem d'acord; respecte del que és terrible i del que és tranquil·litzador, examinem si tu no penses una cosa i nosaltres ne pensem una altra. El que nosaltres pensem, t'ho vaig a dir; tu, si no hi estás d'acord, explica't. Nosaltres diem que terrible és allò que fa por i tranquil·litzador allò que no fa por. Però les coses que fan por no són els mals passats ni els presents, sinó els futurs; car la por és la previsió d'un mal futur. No ho creus tu també així, Laques?
cLaq.— Completament, Sócrates.
Sòc.— Ja sents el nostre parer, doncs, Nícias, segons el qual les coses terribles són els mals que han de venir i les tranquil·litzadores aquelles coses a venir que no són mals o són béns. Tu afirmes el mateix que nosaltres o bé sostens una altra tesi?
Níc.— Afirmo el mateix.
Sòc.— És el coneixement d'aquestes coses, que anomenes coratge?
Níc.— Sí.
Sòc.— Examinem ara, si en el tercer punt també estás d'acord amb nosaltres.
Níc.— Quin punt?
dSòc.— T'ho diré. Ens sembla a mi i a Laques, que sobre allò que hi ha ciència, no hi ha una mena de ciència de passat per la qual es coneix l'objecte com a passat; una altra de present per la qual es coneix l'objecte com a present, una altra del que encara no s'ha esdevingut per la qual es sap de quina manera es realitzaria millor i com serà: ans hi ha de tot això una sola ciència. Per exemple, de la salut, per a tots els temps no existeix altra ciència que la medicina, eque és una mateixa per al present, per al passat i per al futur. I respecte dels productes de la terra, l'agricultura es comporta igualment; i quant a la guerra, vosaltres mateixos podeu ésser testimonis que l'estratègia serveix perfectament per a tenir cura dels afers de la guerra tant els futurs com de qualsevol altre temps i que per això mateix no creu que hagi d'estar al servei de Part d'endevinar, sinó al contrari que en sigui la mestressa, perquè sap millor en matèria de guerra totes les coses, tant les passades com les futures. 199Per això la llei no disposa que el general estigui a les ordres de l'endevinaire, sinó l'endevinaire a les ordres del general. No diem això, Laques?
Laq.— Això mateix.
Sòc.— Què, doncs? Tu estàs d'acord amb nosaltres, Nícias, que la ciència és sempre la mateixa, si es refereix a la mateixa cosa, tant si es refereix al futur, com al present, com al passat?
Níc.— El que és jo, així m'ho sembla, Sócrates.
bSòc.— I tu dius, mon bon amic, també que el coratge és la ciència de les coses que cal témer i de les que no cal témer, no és cert?
Níc.— Sí.
Sòc.— I havem convingut que el que cal témer és sempre un mal futur i el que no s'ha de témer, un bé.
Níc.— Ben cert.
Sòc.— Però la ciència de les mateixes coses és la mateixa tant si es refereix al futur com a qualsevol altre temps.
Níc.— Així és.
Sòc.— No és solament la ciència del que cal témer i del que no cal témer el coratge, car no es refereix solament a allò que ha de venir, bo o dolent, sinó també al present i al passat i a tots els moments, com totes les altres ciències.c
Níc.— Sembla.
Sòc.— Així, doncs, Nícias, la teva resposta comprenia si fa no fa la tercera part del coratge; mentre que nosaltres et preguntàvem què era tot el coratge. Ara resulta, doncs, que segons els teus raonaments el coratge no és solament la ciència del que cal témer i del que no cal témer, sinó que gairebé el conjunt de tots els béns i de tots els mals en qualsevol relació que estiguin, fóra, segons dius ara, l'objecte del coratge. dDius que cal fer aquesta modificació, Nícias, o no?
Níc.— Així m'ho sembla, Sòcrates.
Sòc.— I et sembla, oh admirable, que mancaria res de la virtut a l'home que conegués tots els béns en totes llurs formes tal com esdevenen, han esdevingut i esdevindran, i els mals igualment? Creus que mancaria el seny, o la justícia, o la pietat a aquell home sol que davant dels déus i dels homes sabria distingir les coses de témer i les que no ho són i que sabria procurar-se els béns perquè sabria comportar-se adequadament en front d'ells?e
Níc.— Sembla que dius alguna cosa, Sòcrates.
Sòc.— No sembla, Nícias, que sigui una part de la virtut el que tu dius, sinó la virtut sencera.
Níc.— Sembla.
Sòc.— I tanmateix havíem dit que el coratge era una part de la virtut.
Níc.— Ho havíem dit, en efecte.
Sòc.— Però pel que diem ara, no ho sembla pas.
Níc.— No ho sembla.
Sòc.— No havem trobat, doncs, Nícias, què és el coratge.
Níc.— No sembla pas que ho hàgim trobat.

Epíleg

Laq.— I jo que em pensava que tu, Nícias, ho trobaries, en veure 200amb quin menyspreu tractaves les meves respostes a Sòcrates; jo tenia grans esperances que amb la saviesa apresa prop de Damó ho descobriries.
Níc.— Està bé, Laques, que tu et pensis que no és res d'haver demostrat adés que no sabies què era el coratge i que si jo manifesto la mateixa ignorància, et fixis en això i no t'importi, pel que es veu, de no entendre res en una cosa que qualsevol home que es tingui per res hauria de saber. bTu em sembla que obres d'aquella manera tan humana: no et mires a tu mateix sinó només als altres. Quant a mi, jo em penso no haver-me explicat malament sobre la qüestió, i si no m'he explicat en algun punt suficientment, ho corregiré més tard amb Damó, del qual tu fas burla sense haver-lo vist mai, i amb altres. I tan aviat com hi estaré fort, t'ho ensenyaré, sense voler-ho retenir; ccar tu em sembla que tens molt per aprendre.
Laq.— Tu ets un savi, Nícias. Però jo aconsello a Lisímac i a Melèsias, aquí presents, que ens deixin estar a tu i a mi en la qüestió de l'educació de llurs fills; Sócrates, en canvi, com deia des del començament, que el retinguin. Si els meus infants tinguessin edat per a això, jo ho faria així mateix.
Níc.— Jo també estic d'acord, que si Sòcrates es volgués ocupar d'aquests joves no s'hauria de cercar ningú més. Amb gust jo li hauria confiat Nicèrat si hagués volgut. Però sempre me'n recomana d'altres quan jo li'n parlo; ell, no vol. Mira, Lisímac, si a tu t'escolta més Sòcrates.
Lis.— Això fóra just, Nícias, per tal com jo faria molt per ell, que no faria per molts d'altres. Què dius, doncs, Sòcrates? M'escoltaràs i t'esforçaràs amb nosaltres a fer esdevenir millors aquests joves?
eSòc.— Seria terrible, Lisímac, de no voler ajudar a qui vol esdevenir millor. Si en el curs d'aquesta conversa jo hagués manifestat el meu saber i aquests dos no, seria just de cridar-me a mi per a aquesta tasca. Però ara... tots havem restat igualment en la confusió. Qui hauríem de triar d'entre nosaltres? Al meu entendre ningú. 201Si això és així, vejam què us sembla el meu consell. Jo crec que cal, oh amics, — la cosa resta entre nosaltres,— que cerquem un mestre, el millor possible, car ne tenim necessitat, de primer per a nosaltres i després per als nostres infants, sense estalviar diners ni cap altra cosa. Quant a restar com som, no ho aconsello pas. Si algú feia burla de nosaltres perquè a la nostra edat considerem digne d'anar encara a l'escola, ens cobrirem amb l'autoritat d'Homer bque diu que «la vergonya per a l'home indigent no és cosa bona».^[20] I deixant estar els que ens diguin res, ens ocuparem conjuntament de nosaltres mateixos i dels infants.
Lis. — M'agrada el que dius, Sòcrates. I vull, ja que sóc el més vell, eésser el més desitjós d'aprendre amb aquests nois. Però vet aquí què et demano: demà de matí vina a casa, no deixis pas de fer-ho, per tal que deliberem sobre la qüestió. Per avui dissolguem la reunió.
Sòc. — Ho faré, Lisímac; demà vindré a casa teva, si el déu vol.

1. L'ensenyament, pel que es veu, consistia a lluitar totalment armat, com els hoplites.
2. Quan Clistenes, a darreries del segle VI, reformà en sentit democràtic la constitució atenesa, creà el demos, unitat territorial autònoma en l'administració i que constituïa el nucli fonamental de la ciutat. Cada ciutadà pertanyia a un demos. Entre els ciutadans d'un mateix demos hi havia llaços d'unió politics, religiosos i militars que feien que els δημόται es consideressin molt íntimament lligats uns ais altres.
3. Damó era un famós mestre de música atenès, amic i suposat conseller de Perícles, deixeble del sofista Pròdic de Ceos. En la música era deixeble d'Agatocles. Tant als ulls de Sòcrates com als de Plató sembla fruir de gran autoritat. El capítol de la República, on es parla de les impressions dels diversos ritmes, és potser inspirat en punts de vista de Damó. Agatocles és citat en el Protàgoras per aquest com un dels mestres més distingits.
4. Fórmula d'amistat.
5. Sobre el comportament de Sòcrates a Dèlion vegi's Convit 220e i seg. Alcíbiades, que l'explica, diu que li donà la impressió d'una presència d'esperit molt superior a la de Laques.
6. Noti's en aquest passatge com la preeminència, militar d'Esparta sembla ésser tan indiscutible com la literària d'Atenes.
7. Noti's la finor irònica amb què és descrita tota l'escena.
8. Mestre de gimnàstica que tenia alhora a son càrrec la cura de la salut i l'ordenació de la vida.
9. Els caris eren molt menyspreats; la frase té, doncs, el mateix sentit que fer una experiència «in anima uili».
10. Es a dir, començar per la cosa més difícil.
11. Ilíada, V, 221 i seg.
12. Els lacedemonis són precisament els que Laques més admira. Vegi's més amunt 183b.
13. Es a dir, s'ha de definir el coratge. Pel que segueix, es veu que el concepte de definició no devia ésser gaire familiar als lectors de Plató.
14. Sócrates a partir d'aqui posa Laques davant del problema fonamental de la Ètica, el problema de les relacions de la intel·ligència amb la bondat moral i li prova que mai no hi havia pensat.
15. Sócrates usa la primera persona del plural amb una punta d'humorisme. Una cosa anàloga es fa en català quan diem, per exemple, irònicament a un covard: «Que en som de valents!» en comptes de: «Que n'ets de valent!».
16. El proverbi diu: κἂν κύων χἂν ὗς γνοίη (això ho sabria un gos o bé an porc).
17. Truja llegendària vençuda per Teseu.
18. Làmac, general dels atenesos en temps de la guerra del Peloponès, famós pel seu coratge. Α la seva vellesa se li encomanà amb Nícias i Alcibíades l'expedició contra Sicília. Morí a Siracusa l'any 414.
19. Pròdic de Ceos, famós sofista que apareix en altres diàlegs de Plató.
20. Odissea, XVII, 347