Diàlegs I - Notícia preliminar (Defensa)

NOTÍCIA PRELIMINAR

I. — ELS ATACS CONTRA SÒCRATES

L'acusació contra Sòcrates^[1] fou lliurada a l'arcont-rei, el representant més elevat de la justícia atenesa, durant l'hivern de 400 a 399 a. de J. C. Cinc cents anys després el filòsof Favorí, deixeble d'Epictet i de Dió Crisòstom i amic de Plutarc, assegurà que ell havia vist al Metróon, l'arxiu oficial d'Atenes, el text original de l'acusació. Aquest text, que ens ve transmès per Diògenes Laerci,^[2] diu així:

τάδε ἐγράψατο καὶ ἀντωμόσατο Μέλητος Μελήτου Πιτθεύς Σωκράτει Σωφρονίσκου Ἀλωπεκήθεν ἀδικεῖ Σωκράτης οὓς μὲν ἡ πόλις νόμιζει θεοὺς οὐ νομίζων, ἕτερα δὲ καινὰ δαιμόνια εἰσηγούμενος· ἀδικεῖ δὲ καὶ τοὺς νέους διαφθείρων· τίμημα θάνατος.

Xenofont^[3] dóna el text estricte de l'acusació — això és des del primer ἀδικεῖ fins a διαφθείρων — gairebé idèntic, amb la sola diferència de posar εἰσφέρων en lloc de εἰσηγούμενος. Quant a Plató, hom pot veure per Apologia, 24c, que el contingut de l'acusació és en essència igual, amb la sola diferència d'avantposar el διαφθείρειν τοὺς νέους a l'altra part de l'acusació.
És segur, doncs, que, si no el text absolutament literal, coneixem almenys una versió molt aproximada de l'acusació contra Sòcrates.
Aquesta acusació fou depositada per Meletos, un obscur poeta dramàtic autor d'una tragèdia sobre el tema d'Edip. Aristòfanes en els Γεωργοί fa burla d'un Meletos. El fet que Favorí ens diu que el pare de Meletos s'anomenava també Meletos, confirma que el Meletos dels Γεωργοί fou segurament el pare del Meletos de l'acusació contra Sócrates, car l'obra d'Aristòfanes fou representada probablement en 422, i per tant no podia al·ludir al nostre Meletos, el qual, segons l'Eutifron,^[4] a l'època del procés de Sòcrates era encara jove. Però aquest personatge era segurament, com diríem en català, l'home de palla d'Anitos, el qual era el veritable acusador. Sòcrates parla en efecte^[5] de οἱ ἀμφὶ Ἄνυτον referint-se als seus tres acusadors. Anitos era fill d'un tractant en cuirs anomenat Antemió. Afiliat a la democràcia, havia pres part a la deposició dels Trenta tirans, i des d'aleshores tingué una gran influència en la política atenesa. D'acord amb una tendència corrent en la democràcia antiga, Anitos era conservador i tradicionalista en el terreny religiós. — Compari's un personatge com Anitos, que fa condemnar Sòcrates per no creure en els déus tradicionals, amb un home com Crítias, el cap dels Trenta, que en una tragèdia declarava que els déus eren la invenció d'un hàbil polític—.^[6] D'Anitos parla encara el Menó^[7] de Plató; s'hi manifesta enemic dels sofistes, dels quals, però, assegura no haver-ne sentit cap.
Finalment, el tercer acusador de Sòcrates fou Licó. D'ell sabem ben poca cosa. Un escoli a l'Apologia 23e diu que era pare de l'atleta Autòlic, que l'any 404 fou mort pels Trenta. Però es opinió general que aquest escoli mereix poca confiança.^[8]
L'Apologia 23e fa els tres acusadors representants de diverses professions, molestades per les investigacions socràtiques. Meletos es vol venjar de Sòcrates pels poetes, Anitos pels menestrals i els homes d'estat, Licó pels oradors.
L'acusació de Sòcrates s'explica per la llarga sèrie de calúmnies de què fou objecte el filòsof. En la part de l'Apologia platònica referent a les velles acusacions, s'explica tota aquesta llegenda calumniosa formada entorn de Sòcrates. Especialment els poetes còmics fan Sòcrates objecte de les burles més cruels i mal intencionades.^[9] El punt culminant de les calúmnies l'ocupa la comèdia Els Núvols d'Aristòfanes, representada l'any 423. L'obra és de cap a cap una burla sagnant contra Sòcrates, en el qual l'autor concentra totes les veritats i falsedats que ell pensa sobre els nous filòsofs. Els termes de l'acusació dels «vells acusadors» en Plató, no són sinó una reunió d'acusacions que es troben en Aristòfanes. Aquelles ànimes sàvies que estan en el φροντιατήριον,^[10] com si diguéssim en el local de pensar o el «pensori», s'ocupen sota la direcció de Sòcrates de cercar què hi ha sota terra,^[11] i Sòcrates mateix apareix suspès del sostre per mitjà d'un aparell des d'on respon a la pregunta d'Estrepsíades, que li demana què fa^[12], ἀεροβατῶ καὶ περιφρονῶ τὸν ήλιου — «Vaig pels aires i investigo el sol». L'acusació de cobrar diners per les lliçons, així com la de fer tornar bona la mala raó, es troben en els versos següents:^[13]

οὗτοι διδάσκουσ', ἀργυρίον ἤν τις διδῷ,

λέγοντα νικᾶν καὶ δίκαια κἄδικα.

Heus aquí, entre altres llocs, els termes de les primeres acusacions contra Sòcrates, tal com ens els dóna l'Apologia de Plató. Aristòfanes parla de Sòcrates en un to semblant també en altres comèdies. I d'altres autors còmics havien igualment fet objecte de burles el filòsof. Querefont, com a deixeble de Sòcrates, és també tot sovint atacat. L'altra víctima de la comèdia antiga, Eurípides, és posat sovint en relació amb Sòcrates. Àdhuc arriba a dir-se^[14] que la inferioritat d'Eurípides ha d'ésser atribuïda a la introducció de la dialèctica socràtica en les seves tragèdies, cosa que fa desaparèixer de l'art del tràgic τὰ μέγιστα. Aquesta persecució de la comèdia contra els dos grans homes, constant i cada cop més forta contra Eurípides, menys intensa i no sovintejada contra Sòcrates després del gran atac de Els Núvols, no havia de deixar de donar els seus fruits. Eurípides hagué d'abandonar Atenes. La condemna de Sòcrates fou el fruit tardà dels atacs de la comèdia antiga a l'altre il·lustre atenès.
Hi ha encara un altra acusació contra Sòcrates, la qual, però, no fou escrita fins després de la seva mort (almenys després de l'any 393) pel sofista Polícrates. Aquesta acusació era més extensa que la de 399. Hom acusava Sòcrates de molts més crims. Hom li retreia d'haver estat el mestre d'Alcibíades i de Critias,^[15] així com d'ésser culpable de furts i sacrilegis, mestre d'ociositat, etc., coses de les quals no parla l'acusació de 399. En canvi, molts punts de l'acusació de Polícrates devien ésser trets de les acusacions dels còmics — com per exemple l'acusació de furt, que es trobava, com és sabut, en Èupolis, i la d'ociositat, que es troba en Aristòfanes —.^[16] Així, l'acusació per la qual morí no fou tan grossera com les anteriors dels còmics i la del sofista posterior.

II. — LES DEFENSES DE SÒCRATES

El tema de la defensa de Sòcrates fou tractat per molts autors. Sabem que ultra Plató i Xenofont s'ocuparen del tema, escrivint sengles Apologies, Lisias, l'isocràtic Teodectes de Faselis, Demetri Falereu, Plutarc i, encara en el segle IV després de Crist, Libani, el mestre i amic de l'emperador Julià l'Apòstata.
És encara matèria de discussió la relació entre les Apologies de Plató i de Xenofont i el discurs real de Sòcrates davant del tribunal. És un fet ja establert que l'Apologia de Plató és anterior a la de Xenofont. Altrament Plató estigué present durant la vista del procés, mentre que Xenofont no hi era. No hi ha cap dubte, doncs, que Plató, tant perquè escriví la seva Apologia en data més pròxima al procés, com perquè es tractava de fets dels quals ell fou testimoni presencial, estava en millors condicions que Xenofont per a donar una reproducció fidel del discurs de Sòcrates. La qüestió està en això, si Plató es proposava de reproduir el discurs o, al contrari, volgué escriure una obra literària, estilitzant i modificant lliurement el discurs de Sòcrates. Schanz^[17] representa aquesta darrera tesi; segons ell l'Apologia de Xenofont seria una protesta contra les llibertats que es prengué Plató en escriure la seva Apologia. Contra aquesta opinió ha afirmat Ritter que en l'Apologia de Plató es troba en essència el contingut de la defensa real de Sòcrates.^[18] És cert que, comparant l'Apologia platònica i la de Xenofont, hom es sent temptat d'acceptar la versió xenofontiana dels fets com a més natural, car lògicament un acusat s'ha de defensar més aviat com ho fa el Sòcrates de Xenofont que com ho fa el de Plató; però tal volta aquesta analogia entre els acusats no s'ha de cercar quan l'acusat es diu Sòcrates. Per la nostra part, sense entrar aquí en una discussió fonamental d'aquestes qüestions, ens sembla com a Wilamowitz^[19] que el tercer discurs de l'Apologia és evidentment una invenció de Plató. En canvi els dos primers reprodueixen, amb la fidelitat compatible amb la memòria, d'una banda, i, d'altra banda, amb el temperament literari de Plató, al qual devem segurament alguna estilització de certes afirmacions socràtiques, el que Sòcrates digué davant del tribunal. Un dels punts més discutits és si Sòcrates es negà a proposar cap pena de cap classe, com diu Xenofont,^[20] o bé proposà, com diu Plató, d'ésser mantingut al Pritaneu, i només després d'això, a precs dels amics, proposà una multa. Apareix més versemblant la primera versió. Però Ritter dóna un argument a favor de la versió platònica dels fets, que al nostre entendre és conclusiu. Un cert nombre de jutges (segons Diògenes Laerci^[21] vuitanta) que havien votat per la inculpabilitat, votaren després per la mort. Només l'atrevida proposició de Sòcrates, d'ésser mantingut al Pritaneu, pogué decantar els jutges a cometre tal enormitat. En els dos primers discursos de Sòcrates trobem, doncs, probablement, una reproducció estilitzada dels discursos pronunciats pel filòsof davant dels seus jutges. El tercer discurs és un epíleg piatònic, on l'autor, en un to radicalment diferent de l'usat pel mestre, tracta de superar les menudes circumstàncies, per tal d'interpretar el drama socràtic com el que era : com un moment de concentració, de congestió diríem gairebé, dels processos ideològics fonamentals i de les línies històriques essencials, en el destí d'un home.

III. — L'APOLOGIA PLATÒNICA

Si hom examina atentament l'argumentació de l'Apologia platònica, notarà amb sorpresa que les afirmacions de l'acusació sovint no semblen contestades sinó amb paranys, moltes vegades molt aparents, posats als acusadors. A l'acusació de corrompre la joventut respon Sòcrates, entre altres coses, que no és a priori creïble que ningú corrompi a consciència una persona amb la qual estigui en tracte, car, un cop tornat dolent, el corruptor mateix com els altres pròxims rebran aviat les conseqüències de la seva maldat. A això podria respondre Meletos: és creïble que la persona que ha infiltrat el mal a un altre no tingui mitjans per a defensar-se del mal que ella mateixa ha causat? En aquest cas per al corruptor no hi ha perill, només hi ha perill per als bons que volten el corromput. Es clar que el sentit dels mots «a consciència» és que — i això és en el centre de les idees socràtiques, — ningú no fa el mal sinó com a conseqüència d'un error i per tant d'un desconeixement; ningú no fa el mal sinó perquè es pensa que, en cert sentit, és un bé, és a dir, el mal no es fa mai «a consciència.» Però ni Meletos ni els jutges no tenen l'obligació d'ésser socràtics, ni — la qual cosa és més greu — els mots «a consciència» en sentit jurídic no tenen res a veure amb la definició de la «consciència» que la filosofia de Sòcrates ofereix.
Una altra argumentació és, però, més característica per a aquest seguit de paranys de què parlem. Meletos acusa, com és sabut, Sòcrates, de no respectar els déus de la ciutat d'una banda i d'introduïr-ne de nous per altra banda. Però, desconcertat per l'interrogatori de Sòcrates, arriba a dir que Sòcrates no creu en cap déu, és a dir, es posa en flagrant contradicció amb els termes mateixos de la seva acusació. Sòcrates, per mitjà d'un sofisme evident, justifica aleshores la seva fe en els déus, reduint la seva divinitat familiar a les divinitats filles dels déus i provant que, per tant, creu en els déus. Com es veu, les argumentacions socràtiques de l'Apologia no són pas un model de solidesa.
Per altra banda certs arguments favorables a Sòcrates, no són adduïts en la seva defensa, almenys segons la versió de Plató. Per exemple, manca el que es troba a l'Apologia de Xenofont:^[22] l'al·lusió a la seva assistència a totes les festes de la religió oficial.
Hom diría que la seva defensa és poc hàbil. És que Sòcrates, com diu Ritter, no tenia cap interès a ésser absolt? Nosaltres creiem que l'Apologia mateixa ens indica quina era la intenció de Sòcrates. Sòcrates es presenta disposat a fer tot el possible per a ésser absolt. Tot el possible, llevat d'allò que sigui indigne d'ell. Sòcrates no és un suïcida. La seva defensa no és un discurs destinat a la posteritat, és un discurs dedicat a inclinar a favor seu la majoria dels seus jutges, però amb les limitacions que comporta de tenir una consciència moral prou fina per no admetre d'ésser absolt per mitjà d'un engany, baldament aquest engany fos justificable, àdhuc inexistent als ulls de la majoria dels homes.
Per això renuncia — en Plató i probablement en el discurs històric — a l'al·lusió a la seva assistència a les festes religioses. Perquè, malgrat el νομίζειν, el que es discutia no era el respecte exterior que Sòcrates tenia als déus de la ciutat — car els atenesos sabien que Sòcrates complia exteriorment els seus deures religiosos — sinó la seva fe en aquells déus. Amb l'afirmació de la seva assistència a les cerimònies religioses té Sòcrates un triomf purament verbal sobre els seus acusadors; el sentit profund de l'acusació resta en peu. Sòcrates sap prou que en aquest aspecte de l'acusació els acusadors tenen raó. No en l'apreciació dels fets certament, però sí en els fets mateixos. El més formidable atac contra la religió grega és el descobriment de la consciència moral per Sòcrates i del fet de la intrínseca bondat o maldat de les acusacions, independentment de cap analogia amb cap passatge de la mitologia grega.^[23] En canvi, allí on els acusadors no tenen raó, en el διαφθείρειν τοὺς νέους, hi ha un argument conclusiu : cap dels seus deixebles ni cap de llurs parents no s'ha planyut de la seva obra corruptora. Per què, es dirà, els sofismes, per què els paranys? Perquè Sòcrates, que en part no vol discutir la justesa formal de l'acusació, vol justificar la seva conducta i inclinar els jutges a favor seu per mitjà d'una greu contraacusació a Meletos: l'acusació de frivolitat. Aquest és el to fonamental de la defensa. Amb quin dret l'home que ha passat tota la seva vida en la investigació de les veritats morals, que amb el seu mètode inductiu s'ha construït un instrument per a orientar moralment la seva vida, ha de veure's acusat per un personatge, la confusió del qual davant de l'examen més senzill és evident i que és víctima dels més grossers i aparents sofismes? No és una qüestió jurídica que es resol amb el paràgraf de la llei sota els ulls, el que Sòcrates vol plantejar; Sòcrates vol plantejar el problema en un altre terreny. Són dues humanitats que estan l'una davant de l'altra. A l'una banda, una vida esmerçada en la seriosa reflexió sobre els més alts problemes morals i a suscitar semblants reflexions en els conciutadans, i mentrestant, mentre els problemes són examinats a la llum de la intel·ligència, no tan sols l'espera de la solució, sinó el compliment estricte dels deures tradicionals i legals del ciutadà; a l'altra banda, lleugeresa, ambició, manca d'idees clares sobre els problemes respecte als quals es pretén de judicar els altres ; en un mot frivolitat. Meletos diu: «heus ací els fets, heus aquí la llei». Sòcrates respon: «heus ací dos homes».
Sòcrates, havem dit, fa tot el que li és possible per a no ésser condemnat. No manquen, àdhuc, apel·lacions a la pietat dels jutges, però amb quina noblesa! Tal volta el passatge més profundament humà i més commovedor d'aquesta obra és el passatge on Sòcrates parla de la seva dona i dels seus fills.
Si començàvem d'oblidar que Sòcrates fos un home, aquest passatge ens hi tornaria a fer pensar. Sòcrates té totes les limitacions, tots els defectes, totes les debilitats, totes les passions de la natura humana. La terra pesa en el seu esperit. De tot el que és humà, ell no extirpa res; el seu seny ho situa i ho valora simplement; aquesta evaluació, aquesta ordenació són suficients per a ennoblir-ho tot.^[24]

1. Vegi's Beyschlag, Die Anklage des Sokrates, Programm des Gymnasiums Neustadt, a. d. Harz 1900.
2. 11, 40
3. Mem. I, I, I.
4. I, b 5
5. Apologia, 18b
6. En la tragèdia Sísif. Diels Vors. 81 B. 25 i Nauck. Frag. trag. gr.², p. 771.
7. Menó, 90c i seg.
8. Vegi's, però, Wilamowitz Platon, II, 48.
9. Vegi's a Jahresbericht des Kath. Gymnasiums zu Beuthen, 1869, l'estudi de Peters, De Socrate qui est in antiqua comoedia, on són reunits els textos més importants.
10. Núvols, 94 i seg.
11. 188 i seg.
12. V. 225
13. Núvols, v. 99. La darrera d'aquestes acusacions es troba també en 112 i seg.
14. Com per exemple en Aristòfanes, Granotes, 1094 i seg.
15. Cf. la refutació en Xenof., Mem., 1. I.
16. Núvols, 316 i 334, i Granotes, 1498.
17. M. Schanz, introducció a Sammlung ausgew. Dialoge Platos, III, Apologia, Leipzig 1893. Vegi's sobre aquest punt la discussió de Ritter a Bursians Jahresberichte, 1922, p. 148 i seg.
18. Ultra el treball que acabem de citar, vegi's Ritter, Platon, I, p. 368 i seg.
19. Platon, I, p. 165.
20. Apologia, 23
21. II, 42
22. II
23. Vegi's sobre això l'Eutífron.
24. De l'Apologia platònica hi ha una traducció catalana del senyor Farran i Mayoral, publicada a Quaderns d'Estudi. En corregir les proves, hem tingut a la vista aquesta traducció, modificant segons ella un parell de detalls d'estil que en la traducció del senyor Farran ens han semblat més afortunadament resolts que en la primitiva nostra.