Diàlegs I - Introducció

Laques Introducció
Diàlegs I
Sigla



INTRODUCCIÓ[1]


I. — LA VIDA DE PLATÓ[2]


 Els escrits de Plató ens transmeten ben poques notícies de la seva vida, llevat de les Lletres, on hi ha material abundant. Aquestes eren tingudes abans per apòcrifes, però un millor estudi ha fet que avui la majoria dels autors acceptin l'autenticitat d'una part d'elles. Almenys la tercera, la quarta, la cinquena, la setena i la vuitena son utilitzables per a la biografia de Plató.[3] La lletra setena dóna abundant material per a la biografia de Plató, singularment en tot allò que fa referència als seus viatges a Sicília.
 Sobre la vida de Plató escriviren molt aviat els seus deixebles. Espeusip, Hermodor, Filip Opunti, Xenòcrates, escriviren en to encomiàstic ; en contraposició a aquests elogis, el peripatètic Aristoxen escriví una vida de Plató plena de malvolença. Tot això és perdut. El que ens resta és molt posterior. Heus aquí el més important: I) El capítol que parla de l'Acadèmia a la Σύνταξις τῶν φιλοσόφων de Filodem, que conté entre moltes altres coses algunes notícies sobre la vida de Plató;[4] 2) Apuleu Madaurès, De vita Platonis et eius dogmate; 3) el més important de tot: Diògenes Laerci, el tercer llibre de Pobra del qual és totalment dedicat a Plató;[5] 4) la vida de Plató d'Olimpiodor;[6] 5) una vida de Plató del còdex Vindob.;[7] 6) l'article de Suidas. Hi ha encara d'altres coses, però són secundàries. És molt interessant de constatar que hi ha moltes coincidències entre les diverses vides de Plató, la qual cosa fa suposar que els Alexandrins que precediren els autors de vides conservades havien fet una mena de vida tipus de Plató que després s'anava transmetent.
 Plató nasqué, segons la data més probable, l'any 427 a. de J. C. a Atenes o a Egina. Una altra data és la de 429, any de la mort de Pericles. Però la coincidència de diversos testimonis i el fet mateix que no hi hagi cap sincronisme sospitós, fan que es doni preferència a la primera de les dues dates esmentades.
 Plató era de família molt distingida: el pare era descendent de Codros; la mare d'un pròxim parent de Soló. L'arbre genealògic de Plató, segons Diògenes Laerci 3,1, Càrmides 154 i segs., Apol. 34a, República 327a, Parmènides 126a, etc., és el següent:

Dropides parent de Soló
Codros
|
|
Crítias
Arístocles
Antifont
|
|
Cal·lescre
Glaucó
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Crítias
Càrmides
Perictiona
casada amb
Aristó
i per 2.ª vegada amb
Pirilampes
|
Adimant
PLATÓ
Glaucó
Potona
Antifont
|
Espeusip



 Els parents de Plató apareixen algunes vegades en els diàlegs platònics. Així, Crítias i Càrmides apareixen en el diàleg que porta per títol el nom d'aquest darrer. També Crítias és un dels personatges del Protàgoras, del Timeu i del diàleg del seu nom. Adimant i Glaucó apareixen a la República com a fidels deixebles de Sòcrates.
 Segons Diògenes Laerci, Dionís li ensenyà de llegir, Aristó d'Argos la gimnàstica, i també aprengué de pintar. Es parla també en altres llocs del seu mestre de música, Dracont, deixeble del famós Damó, i també que li fou ensenyat de compondre ditirambes, tragèdies i comèdies. És molt difícil de separar en totes aquestes dades què hi ha d'històric i què de purament fantàstic. Plató escriví, segons tota la nostra tradició, obres poètiques. Molt aviat, segons sembla, es posà en contacte amb la filosofia, car segons Aristòtil, conegué Cratil i per mitjà d'ell les doctrines d'Heraclit.
 Als vint anys Plató conegué Sòcrates. Els biògrafs es complauen a revestir aquest fet de llegendes. Diògenes Laerci ens conta que Sòcrates somià que tenia un jove cigne a la falda, el qual, havent-li nascut de sobte les plomes, fugia cantant dolçament; l'endemà es presentà Plató, el qual Sòcrates identificà amb el cigne del somni. Plató degué ésser un fidel company de Sòcrates. Ell mateix ens diu que era present al procés i fou dels que es disposaren a donar garantia per a la multa proposada per Sòcrates.
 Segons la Lletra VII (324a i segs.) Plató essent jove pensava com tants d'altres dedicar-se a la política. Però una sèrie de fets que li repugnaren el feren desviar d'aquest camí. La mort de Sòcrates acabà de confirmar-lo en la intenció de no dedicar-se als afers públics. Mort Sócrates, emprengué diversos viatges. De primer, juntament amb altres socràtics, anà a Megara, on visità Euclides. Diògenes Laerci (3, 6) ens parla d'altres viatges que segons sembla tingueren lloc immediatament després d'aquest. A Cirene per veure el matemàtic Teodor, a Itàlia per veure els pitagòrics. Després a Egipte. La historicitat d'aquests viatges és molt dubtosa. Algun d'ells és segurament producte de la fantasia de tal o tal autor d'una vida de Plató acceptada incontroladament pels posteriors. Segura és l'anada a Megara. Després tornà a Atenes.
 Cap al 389 anà Plató a Sicília.[8] Segurament abans d'arribar a Sicília visità el Sud d'Itàlia. Segons Diògenes Laerci (3, 18) la intenció de Plató fou de visitar els volcans. En aquesta època Plató ja havia escrit una bona part de la seva obra, i Dió, cunyat del tirà Dionís el Vell de Siracusa, es sentí atret per les doctrines del filòsof. També el tirà manifestà una certa simpatia per Plató, però ben aviat se'n cansà i el donà a l'espartà Pol·lis, que havia anat a Siracusa d'ambaixador, perquè en tornar a Grècia el vengués com esclau. Fou en efecte venut com esclau a Egina, però el cirenaic Anníceris el rescatà.
 Ja lliure, fundà oficialment la seva escola a Atenes. El lloc on era l'escola era prop del jardí d'Academ, al NO. d'Atenes, a uns dos quilòmetres de la ciutat. El camí que hi duia era ple de tombes dels atenesos més eminents; entre elles hi havia la de Pericles. Al costat d'aquests jardins públics adquirí Plató un terreny que convertí en jardí. Hi instal·là la seva escola que s'anomenà Acadèmia.
 Plató ensenyà aquí ininterrompudament fins que, mort Dionís el Vell i havent pujat al tron l'any 368 el seu fill Dionís, que semblava ben disposat a acceptar els ideals platònics, Dió reclamà la presència del filòsof a Siracusa, on podria realitzar els seus plans de reforma política.
 Plató en aquest segon viatge a Siracusa fou molt ben rebut. Es guanyà de moment la inclinació del tirà. Àdhuc col·laborà en la preparació de lleis que havien de servir per a les noves ciutats gregues de Sicília. Però ben aviat un partit contrari de Dió sabé provocar en Dionís el Jove la sospita que Dió intentava substituir-lo en el poder. Dió fou desterrat. Plató no fou ja consultat en la preparació de les lleis i només restà a Siracusa esperant de reconciliar Dió — al qual l'uní sempre una profunda amistat — amb el tirà Dionís. A la fi Plató tornà a Atenes emportant-se la promesa del tirà que ben aviat cridaria altre cop Dió prop seu.
 Una tercera vegada anà el filòsof encara a Sicília. Això fou l'any 361. El tirà li pregà de tornar a la seva cort amb la promesa que després cridaria Dió. Plató al principi es resistia, però per l'amistat de Dió cedí. De primer tot anà bé, però les promeses de Dionís no es complien. El tirà arribà àdhuc a intentar confiscar la fortuna de Dió, i Plató tornà desenganyat a la seva pàtria.
 Allí continuà dedicant-se a la filosofia fins que morí l'any 348 o 347, entorn dels seus vuitanta anys.
 Fou enterrat a l'Acadèmia. Una àguila — segons ens diu un epitafi que ens ha pervingut per Diògenes Laerci — ornava la tomba del filòsof.


II. — L'OBRA DE PLATÓ[9]


 Posseïm de Plató trenta-cinc obres reconegudes en l'antiguitat com a autèntiques, una col·lecció de tretze lletres, una col·lecció de definicions (óροι). Cal afegir d'altres obres reconegudes ja en l'antiguitat com falsament atribuïdes a Plató i diversos fragments. Posseïm totes les obres tingudes en l'antiguitat per autèntiques i gairebé totes les tingudes per falses. Manquen només quatre diàlegs per a tenir tot el que Diògenes Laerci[10] cita entre aquestes darreres.
 De Trasil, platònic que vivia en temps de l'emperador Tiberi, ens ha pervingut la classificació més corrent dels diàlegs platònics: la classificació en Tetralogies. El fet de la no inclusió d'una obra platònica en les Tetralogies de Trasil implica evidentment que aquest la considerava erròniament atribuïda a Plato.
 Per prendre un punt de partida enumerarem, doncs, d'entre el nostre Corpus platonicum, què era autèntic i què no ho era segons Trasil. Les Tetralogies de Trasil consten de les següents obres:

Tetralogia I  Eutífron, Apologia, Critó, Fedó.
»
II Cratil, Teetet, Sofista, Polític.
»
IV Alcibíades primer, Alcibíades segon, Ηiparc, Els amants.
»
V Teages, Càrmides, Laques, Lisis.
»
VI Eutidem, Protàgoras, Gòrgias, Menó.
»
VII Hípias major, Hípias menor, Ió, Menexen.
»
VIII Clitofont, República, Timeu, Crítias.
»
IX Minos, Les Lleis, Epínomis, Lletres.


 Fora de les Tetralogies, és a dir, rebutjades per Trasil, hi ha les obres següents: Definicions, Sobre la justícia (Περὶ δικαίου), Sobre la virtut, Demòdoc, Sísif, Alcíon, Eríxias, Axíoc.
 La crítica antiga posterior a Trasil considera falsament atribuïdes a Plató algunes de les obres contingudes en les Tetralogies. Es discutí l'autenticitat del segon Alcibíades, de l'Hiparc dels Amants i de l'Epínomis. D'altres anaren més lluny i uns negaren autenticitat a les Lleis, d'altres a la República. Àdhuc l'autenticitat del Fedó fou, segons sembla, negada.
 La critica moderna ha confirmat la falsedat dels diàlegs que Trasil considerava apòcrifs. Ha anat, però, més enllà i ha negat autenticitat també a d'altres diàlegs continguts en les Tetralogies. Tan lluny ha anat la crítica, que només cinc d'entre tots els diàlegs han restat sense atac per part de ningú, antic o modern.
 Darrerament, però, la crítica ha deixat aquests extremismes, i avui una gran part dels diàlegs atribuïts tradicionalment a Plató, són considerats per tots els investigadors com autèntics. L'estat de coses és el següent.
 Es pot dir sense vacil·lació que són apòcrifs: tots els no continguts en les Tetralogies de Cratil i demés l'Alcibíades II, els Amants i el Teages.
 Es pot dir sense vacil·lació que sòn autèntics: tots els de la primera, segona, tercera i sisena Tetralogia de Trasil, i el Càrmides, el Laques, el Lisis, l'Hipias menor, la República, el Timeu, el Crítias i les Lleis.
 Poden considerar-se probablement apòcrifs: Hiparc, Clitofont i Minos.
 Poden considerar-se com probablement autèntics i així són considerats per la majoria dels autors: l'Hipias major, l', el Menexen i l'Epinomis.
 Resten a considerar l'Alcibíades i les Lletres. Quant al primer, després d'ésser un dels diàlegs platònics més estimats entre els antics, fou rebutjat per la crítica moderna. Recentment un nou corrent sembla establir-se que tendeix a atribuir-lo a Plató. Nosaltres creiem que és apòcrif i en la Introducció al diàleg exposarem les raons que ens ho fan creure. Quant a les Lletres, n'hi ha d'autèntiques, de dubtoses i de francament apòcrifes. La més important però, la setena, és autèntica. També en el pròleg a la nostra traducció de les Lletres exposarem les raons que han estat adduïdes per o contra l'autenticitat de cada Lletra.
 Més debatuda que la qüestió de l'autenticitat és la qüestió de l'ordre cronològic dels diàlegs, que serveix de base per explicar l'evolució dels problemes i de llurs solucions en la ment de Plató. Els diàlegs de Plató ens han pervingut en un ordre que no és ni vol ésser cronològic. La crítica moderna havia d'intentar necessàriament — car per comprendre una personalitat és indispensable de conèixer l'evolució de les seves idees — la fixació de l'ordre cronològic dels diàlegs.
 Per fixar aquest ordre posseïm una sèrie de criteris de valor desigual.
 Primerament, les dades dels escriptors antics. En general són poc segures. Aristòtil ens diu,[11] que les Lleis són després de la República, cosa que confirma el que sabem per altres conductes.
 Diògenes Laerci[12] conta l'anècdota segons la qual, essent llegit per Plató el seu diàleg Lisis a Sòcrates, aquest observà: Ἡράκλεις, ὡς πολλά μου καταψεύδεται ὁ νεανίσκος.— Per Hèrcules, quantes mentides diu de mi aquest jovenet. — Segons això el Lisis hauria estat escrit abans de la mort de Sòcrates. Però aquesta anècdota té tan poc valor com tantes d'altres que explica Diògenes Laerci.
 Una altra afirmació insostenible de Diògenes Laerci, és que el primer diàleg platònic és el Fedre. L'al·lusió al caràcter jovenívol del tema (καὶ γὰρ ἔχειν μειρακίωδές τι τὸ πρόβλημα)[13] és evidentment insuficient per a garantir l'afirmació.
 Tampoc no és acceptable la tesi de Trasil que ens reporta el mateix Diògenes Laerci, segons la qual Plató publicà les seves obres a la manera dels tràgics (θρασύλος δέ φησι καὶ κατὰ τὴν τραγικὴν τετραλογίαν ἐκδοῦναι αὐτὸν τοὺς διαλόγους).[14] Si això vol dir que l'ordre de les Tetralogies és l'ordre de la publicació de les obres — contra la qual cosa pugna probablement el passatge del mateix Diògenes 3, 61 on la distribució de Trasil sembla ésser presentada com a purament editorial — l'afirmació és en absolut mancada de fonament. Segons ella el Fedó hauria estat publicat juntament amb la resta d'obres de la primera Tetralogia, cosa improbable, car segons tots els indicis el Fedó pertany a una època molt posterior a l'Eutífron, a l'Apologia i al Critó.
 En canvi es pot donar per segur el fet, que ens ha arribat per diversos conductes revestit de formes més o menys anecdòtiques, que les Lleis foren una de les darreres obres platòniques.[15]
 Altres dades de la tradició antiga són completament insostenibles.
 Resten doncs només, com a dades vàlides segons aquest criteri — dades que són confirmades pels altres —, el fet de la precedència de la República envers les Lleis i de la publicació de les Lleis a les darreries de la vida de Plató.
 Un altre criteri és el de les al·lusions a personatges o esdeveniments del temps. Evidentment l'al·lusió a un fet no ofereix sinó la garantia que el diàleg és posterior a ell. Res no ens fa saber, però quant de temps és posterior, encara que en ocasions sigui possible una conjectura versemblant.
 En el Menó 90a s'al·ludeix, amb evident anacronisme respecte a l'acció dels personatges del diàleg, al suborn d'Ismènias, que tingué lloc en començar la guerra de Corint (395). És, doncs, després d'aquesta data, probablement no gaire després, ja que el cas sembla ésser citat com una cosa notòria, que el Menó fou escrit. També en la República és citat el mateix personatge (336a), probablement en to sarcàstic, com un home riquíssim. És, doncs, probable que també el primer llibre de la República és posterior a 395.
 L'al·lusió del Menexen (245e) a la fi de la guerra de Corint (386) prova que el Menexen és escrit després d'aquest any.
 El Convit (193a) al·ludeix a la dispersió dels habitants de Mantinea, que tingué lloc l'any 385.
 També el Teetet (175a) sembla fer suposar una època no anterior a 371.[16]
 Que Eutífron, Apologia, Critò i Fedó són posteriors als fets que expliquen, és obvi.
 Això són totes les dades segures que s'han obtingut per mitjà d'aquest criteri. D'altres resultats són molt més discutits.
 Un altre criteri és l'al·lusió d'un escrit a un altre del mateix Plató. Aquest criteri, però, si ens fixem només en les al·lusions indiscutibles, ofereix molt poques dades. El Teetet, el Sofista i el Polític, són concebuts com una trilogia. El fet que en el Teetet el protagonista sigui Sòcrates i en canvi en els altres dos diàlegs no aparegui sinó uns moments, prova que Plató mentre escrivia el Teetet no tenia escrites les altres dues obres, car si hagués escrit el Teetet després d'elles hauria volgut conservar la unitat de personatges. També el Polític és posterior al Sofista, car aquest hi és citat sovint.
 El Crítias és explícitament una continuació del Timeu. Això és tot.
 Un altre criteri l'ofereixen certes qualitats estètiques dels diàlegs. En general es pot observar que uns diàlegs són veritables finíssimes obres d'art: el Protàgoras, el Convit, el Fedó, per exemple. En canvi, d'altres diàlegs són escrits amb una gran negligència pel que fa a la composició. A priori no hi ha cap raó per suposar més aviat en ascens que en descens o viceversa l'obra platònica. Però lògicament, els dos estils no deuen coexistir. Per tant, és natural que els diàlegs de forma acurada siguin en general d'una mateixa època i els de forma imperfecta d'una altra època. Altrament els diàlegs platònics escrits amb negligència pel que fa a la forma, no donen pas la impressió d'assaigs, sinó més aviat d'un interès exclusiu pel fons, el qual per altra banda és molt més profund i complicat que el dels diàlegs de segona intenció estètica. Tot això fa versemblant que els diàlegs d'intenció estètica precedeixin els altres.
 Altrament, sovint en els primers diàlegs un personatge explica una conversa: en aquest cas tot sovint cal usar formes com «digué», «vaig dir», etc. En el Teetet s'evita deliberadament aquesta manera d'escriure. És lògic que un cop descoberts per Plató els defectes d'aquesta forma de composició, hagi procurat d'evitar-los. Tots els diàlegs, doncs, on es dóna aquesta manera de compondre, seran probablement anteriors al Teetet.
 Hi ha encara com a criteri per a l'ordre dels diàlegs el contingut filosòfic, però aquest criteri és molt subjectiu. Ningú no pot dir a priori en Plató, quina entre dues opinions contràries és el seu darrer mot. Tal afirmació és aquí un problema proposat, mentre en un altre lloc l'autor l'exposa com una cosa certa. El moment del dubte és anterior o posterior al de la convicció? Es tracta d'un assaig o d'una revisió? Heus aquí on el criteri subjectiu del comentarista té ample camp per a desenrotllar-se.
 Ritter ha donat contra el criteri del contingut filosòfic un argument definitiu. Ha posat de costat les opinions d'un cert nombre d'autors que en llurs cronologies de les obres platòniques es deixen guiar predominantment per aquest mètode.[17] En efecte, el desacord no pot ésser més gran. Entre vint-i-cinc diàlegs, per a Schleiermacher el Fedre és el primer, mentre que per a Zeller hi ha vuit diàlegs anteriors a ell. Munk comença pel Parmènides. El Laques, que per Windelband és el primer diàleg, per Inmisch en té deu davant, etc. Com es veu, doncs, si ens haguéssim de refiar d'aquest criteri, a ben poques conclusions segures arribaríem.
 Tampoc els altres criteris no són suficients per a ordenar tota l'obra de Plató.
 Un criteri, però, ha estat aplicat de fa ja temps, que ha permès d'arribar a conclusions més concretes i més segures que tots els altres plegats. Aquest criteri es basa sobre l'estudi del llenguatge i de l'estil. De les expressions que un escriptor usa, unes són evidentment dictades per les idees que vol exposar, però n'hi ha d'altres que no són determinades pel contingut, sinó per una tria conscient de l'escriptor en el moment que escriu o per un cert hàbit inconscient d'usar més freqüentment un cert mot que un altre. Les causes determinants del fenomen, conscient o inconscient, són molt diverses. La moda, l'atzar d'una lectura, una nova concepció estètica, poden ésser causa d'una evolució. Adverbis i conjuncions són especialment susceptibles d'evolució en l'estil d'un autor.
 Si no sabéssim la data d'una obra catalana contemporània, certes particularitats d'estil segurament ens orientarien. L'ús freqüent de formes com «per bé que», «per tal de», «àdhuc» ens orientaria sobre la data en què fou escrita l'obra. Si més no, tindríem un «terminus post quem». Un altre exemple. Tal autor usa en una època «llevat de» de preferència a «fora de»; en una altra època, l'ordre de preferència s'ha invertit.
 Resulta, en fi, que allí on el contingut no determina la forma d'expressió, es pot afirmar que la freqüència en l'ús d'una forma és condicionada especialment pel moment de l'evolució de l'autor. Les obres, doncs, escrites en una mateixa època de l'evolució d'un autor, tindran moltes més afinitats estilístiques que les obres escrites en èpoques molt distants. Ara bé, trobem, en l'obra platònica, formes que no surten mai o gairebé mai en uns diàlegs i que en canvi són d'ús freqüent en altres. És perfectament lícit d'afirmar que aquells diàlegs on surten sovint, són d'una mateixa època i els diàlegs on no surten mai, d'una altra època. La investigació sistemàtica d'aquestes analogies i diferències, iniciada per Campbell en 1867, seguit després per Dittenberger, i ampliada més tard contínuament per noves recerques, ha permès de fixar amb grans probabilitats d'exactitud la cronologia dels diàlegs platònics. Els mètodes usats per fixar i valorar aquestes analogies i diferències són mètodes estadístics.[18]
 Per tal de tenir un punt de referència clar, vegi's la taula següent combinada segons dades de Ritter:

δῆλον ὅτι δῆλον ὡς -ἢ οὒ -ἢ πῶς τί μήν; χρεών
1
2
3
4
5
6
7
Apologia
7
3
Critó
3
8
Eutífron
5
2
Laques
7
Càrmides
2
7
Lisis
5
1
Protàgoras
15
4
Hípias Menor
3
Hípias Major
7
1
Gòrgias
15
25
Menó
12
5
Eutidem
11
7
Cratil
17
8
Menexen
1
8
Convit
6
7
Fedó
6
14
República I-X (Rep. I sol)
47(7)
2(-)
11(-)
2(-)
35(-)
Fedre
8
3
12
Teetet
1
3
13
Parmènides
4
1
6
Sofista
10
8
4
12
1
Polític
10
2
3
20
1
Filebos
8
5
10
26
Timeu
1
4
3
Crítias
1
2
Lleis
16
14
10
11
48
57


 Examinem purament quatre particularitats de l'estil platònic que podran donar idea del mètode.[19]
 A les columnes 2 i 3 hi ha dues fórmules equivalents: δῆλον ὅτι i δῆλον ὡς.[20] Plató pot usar indistintament qualsevol de les dues. En molts diàlegs l'única forma usada és la primera, en altres en canvi la segona la substitueix molt sovint. A les columnes 4 i 5 hi ha igualment dues formes equivalents.[21] També la primera és exclusivament usada en un grup de diàlegs i es veu substituïda moltes vegades per la segona en altres. La forma τί μήν; de la columna 6 no és usada sinó en un petit grup de diàlegs.[22] I el mateix podem dir de la forma que encapçala la columna 7.[23] Ara bé, les particularitats estilístiques l'estudi de les quals s'ha fet, són en gran nombre. Sabem que les Lleis és un diàleg escrit a les darreries de la vida de Plató; és doncs lícit de dir que aquells diàlegs les característiques d'estil dels quals són semblants a les Lleis han d'ésser situats a la fi de la vida de Plató i els altres diàlegs les particularitats estilístiques dels quals difereixen profundament del grup de les Lleis, corresponen a un període anterior. Hi ha encara un punt interessant a constatar, que es veu molt bé examinant la taula anterior i especialment la columna 6. Per diversos camins s'havia arribat a la conclusió que el primer llibre de la República era molt anterior a la resta. L'estadística del llenguatge confirma brillantment aquesta idea. Amb les nostres dades es veu clar que mentre la República en conjunt correspon al grup de diàlegs avançats en la vida de Plató, el primer llibre està totalment dintre la sèrie del primer grup. Vegi's per exemple com en el primer llibre no surt cap vegada τί μήν; mentre en els altres en conjunt surt trenta-cinc vegades.
 L'estadística del llenguatge ha fixat definitivament un punt. Aquest punt és que els diàlegs que corresponen a la teoria de les idees en la seva forma clàssica constitueixen un moment de l'evolució de Plató i són seguits d'uns diàlegs de crítica de la mateixa teoria de les idees. Això és un resultat transcendental que ha fet variar la nostra visió de Plató.
 Avui és normal de donar la preferència entre tots els criteris per a datar les obres platòniques, al criteri de les afinitats estilístiques copsades estadísticament. Zeller, que feia objeccions a la utilitat de l'estadística del llenguatge, deia que només es deixaria convèncer de la seva validesa si prenent un autor la cronologia de les obres del qual fos coneguda, es trobava que l'estudi de les particularitats estilístiques conduïa a l'ordre cronològic conegut. La prova ha estat feta per Ritter. Estudiant les particularitats estilístiques de Goethe, s'ha vist que els resultats de l'estadística conduïen al mateix ordre cronològic en què foren escrites les seves obres. Quant als restants criteris, són tinguts per complementaris d'aquest. Molt interessant és l'acord a què s'ha arribat entre els diversos autors que es valen de mètodes estadístics en l'apreciació de l'ordre cronològic, cosa que contrasta amb l'extraordinària disparitat de criteris que hi ha entre els que no utilitzaven aquest mètode.
 És clar que els resultats d'aquest mètode no es poden donar per absolutament indiscutibles i que petites diferències en la data d'alguns diàlegs són inevitables, però en conjunt s'ha donat un gran pas en la fixació de l'ordre dels diàlegs.
 En general es poden establir tres períodes estilístics. El segon període comença amb el Convit com a diàleg important, precedit probablement pel Menexen. El tercer amb el Teetet. El segon període comprèn els següents diàlegs en el mateix ordre, probablement, que els citem: Menexen (386), Convit (després de 385), Fedó, República (II-X) i Fedre. El tercer període comprèn Teetet (després de 371), Parmènides, Sofista, Polític, Filebos, Timeu, Crítias, Lleis (amb l'Epinomis).[24] La resta dels diàlegs correspon al primer període. En aquest primer període hi ha molt més de marge per a la discussió. El primer problema és ja si Plató escriví abans o només després de la mort de Sòcrates. Aquest problema l'estilistica no el resol; hi ha per tant espai per a les dues opinions. La data del Lisis i la del Protàgoras són altres tants problemes difícils de resoldre. En les nostres introduccions als diàlegs esmentats discutirem els problemes. Heus aquí ara un ordre versemblant: Apologia, Critó, Eutífron, Laques, Càrmides, Lists, Protàgoras, Ió, Hípias menor, Hípias major, Gòrgias, Menó, Eutidem i Cratil. Si hi hagués diàlegs escrits abans de la mort de Sócrates, foren probablement l' i el Protàgoras. En la nostra edició seguirem l'ordre cronològic probable que havem esmentat. Però donada la inseguretat que hi ha respecte a la data d'alguns diàlegs del primer grup, ens permetrem d'alterar alguna vegada l'ordre que havem exposat, procurant d'aproximar els diàlegs de to o de contingut semblants.


III. — EL TEXT[25]


 Els papirs.— Posseïm alguns papirs de Plató trobats recentment. Els més importants són de darreries del segle IV, o del segle III abans de J. C. Foren trobats per Flinders Petrie durant les seves investigacions a Egipte en 1889 i 1890. El més antic d'aquests papirs (darreries del segle IV o primeries del III) consta de dos petits fragments del Laques (189d-e[26] i 190b-192a[27]). L'altre, un xic més recent, conté dos passatges del Fedó amb algunes llacunes (un és 67d-69a; l'altre 79c; 80d-81d; 82a-84b). Sobre el valor d'aquests papirs s'ha discutit molt. En general el text dels papirs és molt més dolent que el de la tradició medieval, però, en canvi, en alguns casos, justament perquè les còpies són fetes per homes d'un grau de cultura molt baix, manquen les correccions i conjectures que sovint es troben en els manuscrits medievals i en llurs models. Les faltes dels papirs trobats són errors grossers que no poden enganyar ningú. En canvi, una interpolació dels manuscrits és molt difícil de descobrir.[28] Ultra aquests papirs antics, en tenim d'altres dels segles II i III d. de J. C. Evidentment no poden tenir la importància dels esmentats. Són, però, dignes d'ésser tinguts en compte. La majoria procedeixen d'Oxirinc. Hi ha petits fragments del Laques, del Fedó, del Gòrgias, de la República, de l'Eutidem, del Lisis, etc, Els més llargs són un fragment del Convit (200b-223d) de darreries del segle II o principis del segle III i dos del Fedó {227a-230e i 238c-251c).[29] Aquests papirs s'acosten més al text dels nostres manuscrits medievals.
 En general, però, com es pot veure, el que posseïm de papirs és ben poca cosa, no sols per a poder corregir la nostra tradició manuscrita, sinó àdhuc per a poder establir conclusions segures sobre el seu valor.

 La tradició indirecta. — Els escoliastes antics, comentadors, l'antologia d'Estobeu, etc., ofereixen sovint el text de Plató. Donat que tot sovint el comentari anava precedit del text, podem saber com estava el text a l'època del comentarista i controlar així els nostres manuscrits. Altrament són en gran nombre les cites ocasionals de Plató. Però aquesta tradició indirecta ha d'ésser usada amb molt de compte, car els testimonis no tenen sempre el mateix valor. Cal distingir, per exemple, entre la cita d'un filòsof que té interès per la idea i considera secundaris els mots que l'expressen, i la d'un gramàtic que té interès pels mots mateixos; la cita de l'autor que té l'habitud de citar de memòria, i la del que cita normalment prenent-ho del text, etc.
 Si pensem per altra banda que la tradició manuscrita dels comentadors és molt pitjor que la de Plató mateix i que sovint el text que posseïm del comentador és corregit tenint als ulls el text de Plató, en el qual cas la coincidència amb el text platònic no té cap valor, i si remarquem finalment que manquen bones edicions modernes d'aquests comentaristes, comprendrem que la utilitat de la tradició indirecta per a la constitució del text platònic és, avui com avui, escassa. Alline, que ha estudiat molt bé el problema, diu, quant a la utilització dels manuscrits, que els predecessors de Bekker utilitzaven els que tenien a mà. Bekker, el més gran nombre possible. Tots, però, triaven la lliçó que més els plaïa. La tasca del segle XIX ha estat de classificar i ordenar els manuscrits i de triar les lliçons segons principis rigorosos. «En el curs del segle XX hom classificarà potser les cites com en el curs del segle XIX s'han classificat els manuscrits».[30]
 És important, entre la tradició indirecta, el comentari anònim del Teetet, un fragment del qual fou trobat en un papir del segle II.[31]

 Manuscrits medievals. — Com es pot veure, ni els papirs, ni les cites, tal com estan avui no proporcionen sinó rectificacions en casos concrets. El conjunt del text ens és donat pels manuscrits. El nombre dels manuscrits platònics esmentats per Wohlrab[32] és de 147. Cal doncs posar ordre en tot això. Cobet no acceptava sinó dos d'aquests manuscrits, A i B. Dels altres deia: «uile damnum si omnes ad unum flammis comburerentur». Lentament, però, la crítica moderna ha reconegut la importància d'altres.
 Heus aquí els manuscrits més importants als ulls dels moderns:
 A = Parisinus 1807, és de la segona meitat del segle IX. El copista ho és també d'altres manuscrits que es conserven. A és un magnífic exemplar.[33] És escrit amb una lletra excel·lent, accentuat amb gran regularitat — al contrari dels manuscrits Β i Τ on l'accentuació és sovint omesa —, i amb relativament pocs errors. Deriva d'un exemplar excel·lent escrit en uncials, com ho demostren certes errades característiques. Devia contenir dos volums dels quals un és perdut. Resta el segon, que comença pel Clitofont. La disposició dels diàlegs que resten i amb tota seguretat la dels altres que s'han perdut, és la de les Tetralogies de Trasil. Fou corregit a diverses èpoques entre els segles XI i el XV. Dos correctors són dignes d'especial atenció. El corrector més vell és designat per nosaltres A2; l'altre corrector, molt menys interessant, un cert Constantí, autor d'una nota al final on diu que ha corregit el text, és designat per a.
 B = Bodleianus o Clarkianus 39; és de l'any 895 segons indica un colofó del copista. Fou copiat per Joan el Cal·lígraf per ordre d'Aretes, després bisbe de Cesàrea a Capadòcia.[34] Conté les sis primeres Tetralogies. Diverses mans han intervingut en la correcció. La primera Β2 era probablement d'Aretes mateix. D'altres de més recents són designades per b.
 Entre A i Β tenim tota l'obra de Plató, llevat de la Tetralogia VII, però no hi ha control possible entre els dos manuscrits, car el que tenim de l'un manca precisament en l'altre. Tenim, però, un altre manuscrit excel·lent. Aquest és:
 T = Venet. Append, class. 4, I, de darreries del segle XI o principis del XII. Té totes les set primeres Tetralogies i endemés el Clitofont i els llibres I a III de la República, interrompent-se a 389d ἄρα δεήσει. Hi ha encara d'altres folis afegits, però són d'èpoques posteriors (segles XV i XVI) i provenen d'una tradició diferent de la que orienta la part antiga. Τ és la principal autoritat respecte a la setena Tetralogia que manca, com havem vist en A i en B. Altrament, com sigui que en el Clitofont i en la República coincideix Τ amb A, hom considera des de Schanz que Τ deriva de A i es pot per tant considerar com a substitut d'aquest per a les sis primeres Tetralogies.
 D = Venetus 185 del segle XII, conté les Tetralogies I - IV i una part de la Tetralogia VIII: Clitofont i República I - X finint a 612e ἔστι ταῦτα. En les quatre primeres Tetralogies és molt semblant a Β. En la VIII és molt diferent de la tradició Α Τ. Fou Schanz qui primer defensà la teoria que D era respecte a la tradició Β el que Τ era respecte a la tradició A, això és, un substitut dels diàlegs que mancaven al manuscrit millor. De les investigacions més recents sembla resultar que si no de Β directament, D descendeix d'un altre manuscrit de la família.
 W = Vindobonensis 54. suppl. phil. Gr. 7, del segle XII. Els diàlegs són en un ordre especial. Conté les tres primeres Tetralogies, l'Alcibíades primer, el Càrmides, el Protàgoras, el Gòrgias, el Menó, l'Hipias major, l', l'Eutidem, el Lisis, el Laques, el Teages, els Amants, l'Hiparc i el Menexen. La resta de folis conté d'altres diàlegs afegits en data més recent. Schanz creia que W depenia en part de la tradició Β i en part de la tradició A T, però Král ha demostrat que la tradició W és independent i té els mateixos drets a servir de fonament al text que A i Β. Té un gran nombre de variants, moltes d'elles reproduïdes de primera mà al marge simplement o bé amb γράφεται καί. Aquesta família té la característica de no ésser revisada per mà erudita. És per això que al costat de faltes molt grosseres hom troba la veritable lliçó, que en un altre manuscrit està amagada sota una correcció sàvia.
 F = Vindobonensis 55, segle XIV. Conté les Tetralogies VII i VIII. Dos diàlegs de la Tetralogia VI (Gòrgias, Menó) i un de la Tetralogia IX (Minos). Burnet afirma que el model de F és més antic que els manuscrits més antics que posseïm. És com l'anterior un text sense revisió erudita.
 Hi ha de A i de Β reproducció fototípica. Les variants més importants de Τ són donades per Schanz i més recentment per Burnet i Waddell (pel Parmènides). De D hi ha la vella col·lació de Bekker i pel Parmènides la recent de Waddell. Per F, hi ha l'aparell crític de Schneider per la República i algunes lliçons proporcionades a Burnet per Král. Quant a W fou usat per Stallbaum, però les seves col·lacions són molt incompletes; Burnet dóna algunes variants també proporcionades per Král. Manquen doncs encara, sobretot per a aquests dos manuscrits darrers que tenen una gran importància, col·lacions perfectes. Ultra aquests manuscrits és interessant per a la constitució del text una versió armènia de l'Apologia, l'Eutífron i el Critó, l'estudi de la qual ha estat fet per Conybeare.[35]

 Edicions impreses. — Les obres de Plató aparegueren impreses per primera vegada en llatí en la traducció de Marsilio Ficino (Florència 1483 - 1484). L'edició grega princeps és la d'Aldus Manutius (Venècia 1513). La segona edició de l'obra completa és la de Valder (Basilea 1534). En 1556 Henricus Petras, també a Basilea, reedità l'edició de Valder millorant-la amb la col·lació de diversos manuscrits. La més important de les edicions antigues és la de Stephanus (París 1588). De l'edició de Stephanus és utilitzada avui encara en totes les edicions modernes la paginació. L'edició de Stephanus fou reproduïda moltes vegades.
 Entre les edicions més modernes citem: la de Bekker (Berlín 1816 - 1817), que obrí una nova època per tal com es basa en un gran nombre de manuscrits, al contrari de les anteriors que es basaven en molt pocs; després la de Stallbaum (Leipzig 1821-1825), que completa el treball de Bekker malgrat que les seves col·lacions són defectuoses; la de Hermann (Leipzig 1851-1853, edició Teubner; nova edició corregida per Wohlrab); la de Schanz (Leipzig 1875 i seg.), incompleta. La millor edició és actualment la de Burnet en cinc volums (Oxford 1899-1906). Recentment han començat a publicar-se a la col·lecció Guillaume Budé les obres completes de Plató, amb traducció francesa de M. Maurice Croiset (París 1920 i seg.).
 La nostra edició és basada en la de Burnet, procurant de simplificar l'aparell crític i tractant d'aprofitar-nos de les crítiques de detall de l'obra de l'il·lustre professor i de les adquisicions posteriors, i posant igualment a contribució les edicions anteriors, singularment la de Hermann-Wohlrab, que ens ha estat molt útil. En la tasca de simplificació de l'aparell crític, hem tingut i anirem tenint present tot el que es va publicant de l'edició de M. Croiset.
 En un treball com el que ens havem emprès, és difícil de citar aquí les obres i els autors amb els quals estem en deute, sense fer una llista interminable. Siguin les referències en el text o les notes, alhora, l'expressió del nostre reconeixement per l'autor citat.
 Ens cal, però, parlar d'un deute d'ordre que en podríem dir privat. Aquest és a Μ. Georges Dwelshauvers, el qual amb els seus consells ha contribuït a millorar considerablement el nostre treball. Les seves suggestions i les seves crítiques han estat per a nosaltres un esperó constant; després de la seva revisió atenta i competent ens sentim més confiats en els resultats dels nostres esforços.

Joan Crexells 


 Berlín, 1923

  1. Les introduccions a cada diàleg, que faran veure l'evolució del conjunt del pensament platònic, i un llarg comentan al final de la nostra traducció, on s'estudiarà especialment l'evolució de cada problema particular en la filosofia platònica, ampliaran tot el que aqui només és possible d'iniciar.
  2. Sobre la vida de Plató vegi's l'abundant bibliografia a Ueberwegs Geschichte der Philosophie, pàg. 76 i seg.
  3. Vegi's la introducció a les Lletres.
  4. L'edició darrera més completa, pel que ens interessa, és Academicorum philosophorum index Herculanensis, Heroi. 1902.
  5. Vegi's especialment l'edició de Breitenbach i d'altres a Iuuenes dum sumus, Basilea 1907.
  6. En diverses edicions de Plató, per exemple, al vol. VI de l'edició de Hermann.
  7. També es troba en el vol. VI de Hermann.
  8. Per a la fixació de la data vegi's Ritter, Platon I, 86.
  9. Sobre tot el tractat en aquest capítol vegi's Raeder, Platons philosophische Entwicklung Ueberwegs Geschichte der Philosophie, pàg. 192 i seg. de la darrera edició (1920).
  10. 3, 62.
  11. Política, B,6, 1244b, 27
  12. 3, 35
  13. 3, 38
  14. 3, 56
  15. Prolegòmens d'Olimpiodor XXIV, Diògenes Laerci 3, 37. Vegi's també la Lletra III de Plató, 316a.
  16. Kohde, Philologus, vol. 49 (1890). La necessària concisió ens impedeix d'anar al detall d'aquesta afirmació com d'altres.
  17. Platon I, 231.
  18. Sobre estadística del llenguatge aplicada especialment a Plató, les contribucions més interessants han estat fetes per Lutoslawski, Ritter i V. Arnim. Les obres més importants d'aquests autors, en les quals són discutides també qüestions de mètode i de tècnica, són : Lutoslawski, Platos Logik (1896; segona ed. 1905); Ritter, Platon (vol. I 1910, vol. II 1923); V. Arnim, Sprachliche Forschungen zur Chronologie der platonischen Dialoge (1912) i Platos Jugenddialoge und die Entstehungszeit des Phaidros.
  19. Per a mès detalls vegi's les obres citades de Lutoslawsky, Ritter i V. Arnim. Cal advertir que no sempre estan d'acord els autors sobre particularitats de tècnica.
  20. Per a l'ús d'aquesta forma vegi's Eutífron 3a.
  21. Exemple del seu us pot ésser Eutífron 16c.
  22. Sofista 219e
  23. Exemple Crítias 107b
  24. Repetim que petites diferències en la data d'alguns diàlegs són inevitables. Així Gomperz i Natorp creuen que el Fedre tingué una primera redacció que correspon al primer període. Això, però, és poc probable. Arnim col·loca el Fedre entre el Parmènides i el Sofista, al tercer període.
  25. Vegi's especialment Alline, Histoire du Texte de Platon (Paris 1915), on es troba citat tot allò que ha contribuït a l'establiment del text platònic. Vegi's també la bibliografia de la Història de la Filosofia, d'Ueberweg, i de la Història de la Literatura Grega, de Christ-Schimid. Un treball recent no citat per aquests autors és A. S. Clark, The Descent of Manuscripts (Oxford 1918), on a la pàg. 383 i seg. s'ocupa dels manuscrits de Plató.
  26. Publicat per Smyly a Hermathena, X (1899), p. 407.
  27. Editat per Mahaffy a les Cunningham Memoirs de l'Acadèmia Reial d'Irlanda, vol, IX (1893), p. 165 i seg.; en el mateix lloc (vol. VIII, 1891, p. 18 i seg.), es troben editats pel mateix autor els fragments del Fedó, dels quals parlarem de seguida.
  28. Vegi's el cas del Laques, que cita Alline, op. cit. p. 71. A favor del papir ho hem resolt també nosaltres en la nostra edició (191b).
  29. Editats per Grenfell i Hunt The Oxyrrhyncus Papyri, vol. V (1908), num. 843, el primer dels tres fragments esmentats; vol. VII (1910), núms. 1016 i 1017, els dos restants.
  30. Alline, Histoire du Texte de Platon, París 1915, p. 150.
  31. Publicat per Diels i Schubart (Berlin 1905).
  32. Jahrbuch für kl. Phil. Supp., XV, 1887.
  33. Reproducció fototípica, Platonis codex Parisinus A, Paris-Leroux 1908, amb introducció de M. Henri Omont.
  34. Reproducció fototipica a la col·lecció Codices graeci ei latini photografice depicti, III i IV Leiden 1898.
  35. American Journal of Philology, vols. XII i XVI.