Decrets de Nova Planta/Prefaci del traductor
Els Decrets de Nova Planta són els decrets signats per Felip de França, duc d'Anjou, com a aspirant als trons reials dels regnes hispànics, després que en la guerra de Successió les seves tropes haguessin ocupat militarment els diferents regnes i territoris de la Corona d'Aragó que no depenien del Consell d'Itàlia. Aquests decrets, que els va promulgar «per just dret de conquesta» (sic), deroguen els furs i constitucions pròpies dels regnes d'Aragó, de Mallorques, de València i del Principat de Catalunya, i estableixen nova planta administrativa, militar, judicial equiparant-les a les dels territoris de la Corona de Castella que encara, avui dia, el poder judicial espanyol considera parcialment vigent. Els canvis tingueren una important repercussió política en tant que assentava les bases del que esdevindria posteriorment el regne d'Espanya com a estat nació, al següent segle XIX.
Formalment, els decrets eren una sèrie de reials cèdules amb què s'establia una «nueva planta» de les reials audiències als regnes de la Corona Castella, per als quals van ser promulgats els primers decrets de Felip d'Anjou a partir de l'any 1701, inspirades en l'organització administrativa i jurídica de França. Tot i això, ací s'arrepleguen només els decrets que van tenir lloc al llarg de nou anys, de 1707 a 1716, i que van suprimir radicalment l'estatus jurídic i polític dels països de la Corona d'Aragó, calcades en gran part de les audiències reials de territoris de Castella, com ara de Sevilla o de Valladolid.
Els decrets signats en l'any 1707 són els més significatius des del punt de vista polític, ja que fa referència explícita a la supressió de l'estatus polític del regne de València i del regne d'Aragó, així com de gran part del seu dret foral. També perquè recull la motivació política de la nova dinastia dels Borbons que succeiria a la dinastia dels Àustries, de regir tots els seus dominis hispànics sota les mateixes lleis.
Per altra banda, els decrets signats a partir del 1711 en avant fan referència a l'establiment de les noves reials audiències. Es promulguen sense fer cap referència a la situació jurídica i administrativa que reemplacen, i se sobreentén que les noves disposicions legals comportaven la supressió de la situació anterior. Així, els legisladors castellans no es preocupen per descriure què és el que suprimeixen i només fa referència al que hi estableix: la Nova Planta de l'audiència respectiva, el nou govern municipal i les competències d'aquestes institucions.
Els Decrets de Nova Planta es presenten en ordre cronològic que, al seu torn, reflecteix també l'ordre en què cadascun dels països cauen en poder del nou monarca de Castella mitjançant la invasió militar, repressió política i subjugació jurídica, en el transcurs de la guerra de Successió. Són uns documents que, encara avui dia, són objecte de controvèrsies, ja que des del punt de vista contemporani es considera la llavor del conflicte territorial i polític entre Catalunya i Espanya; també es considera l'origen de la reivindicació del valencianisme polític en la recuperació del Dret Foral valencià, almenys pel que respecta al Dret Civil i al sistema de finançament de l'autogovern del País Valencià.
En qualsevol cas, els textos no formen un cos legal estructurat i cohesionat, sinó que es decreten segons les circumstàncies polítiques derivades del context al camp de batalla (com fa referència, per exemple, el decret signat en 1711 per a la reial audiència d'Aragó). Els legisladors de Castella aprofitaren aquesta conjuntura política per a desplegar una doctrina política que aleshores no era cap novetat: Homogeneïtzar els diferents països "del continent d'Espanya" (sic) constituïts com a regnes, principats i comtats als costums, normes i lleis de Castella per a assolir el poder absolut de la monarquia espanyola.