Crònica de Bernat Desclot/Capítol CXLVII
Com lo rey En Pere d'Arago ab totes ses osts se lleva del coll de Panisars e trames alguns dels seus al pont de Girona.
«Barons, vos devets saber que be ha quinze dies passats que yo havia pensat que no seria bo que nos estiguessem aci, car nostres enemichs han gran poder e tendrien nos hi de aquests deu anys. E nos sabem be que no u porien durar, per raho de la fretura e de la pobrea que es en Catalunya. E axi, cuydar los iem destroir, menys de colp e de costada. Per que yo havia ordenat entre mi e leix, que si les messes eren fetes e les gents havien recollits llurs blats: quens partissem de aci e que lexassem entrar los Francesos; que nos porien gran dan fer, car establiriem les forces els castells, e ells havrien estar al pla; e moriren ne be la terça part per malalties; e la terça que
nos n'auciriem en mescles e en torneigs; e la terça que romanguerien, pensavem que be los poguerem nos donar batalla. E axi com yo u havia pensat es esdevengut; mas es fet abans que yo no u volguera, quels Francesos son ja entrats de ça e son attendats sobre Peralada».
E quant los cavallers hagueren entes les novelles oides, foren tots trists e despagats, e cuydaren se que tota la terra fos perduda. E paria que u degues, si Deu no ajudas al rey de Arago e a sa gent. Mas lo rey, que viu que tots eren descomfortats, començals de comfortar e de preycar a tots, e feu bella cara e rient, axi com si hagues vencuts tots sos enemichs. E puix hac elegides ses osts, tro a cent cavallers e a huyt cents servents, tots cuberts de ferre ab llurs armes; e dix los ques n'anassen per la serra de la muntanya, per asmar quants eren aquells qui eren passats ne si eren tots, per tal que, si fer se pogues, quel rey d'Arago se metes ab ses osts al mig lloch entre los huns e els altres, axi com aquests que passats eren no poguessen haver gens de vianda. E quant lo rey de Arago hac fet aquest manament, anaren s'en los cavallers els servents, als quals hac manat que passasen per la serra de la muntanya; e vengueren tro en vista dels Francesos qui eren passats; e veren que debades se treballaren, tants eren los Francesos e havien tan be establit lo pas. E axi tornaren s'en al rey d'Arago al coll de Panisars. E el rey havia llavors gran sospita quel comte de Ampuries hagues consentit aquest fet, per ço com aquest comte era llavors a Castello.
El rey aquella nit trames missatge a totes les osts de Leyda e de Barcelona e de Girona e de Cervera e de Monblanch e de Tarega e de Vila-Franca e de Manresa, e de tots los altres logars de Catalunya: que venguessen quatre promens de cascuna ost parlar ab ell lendema gran mati. E tantost les noves anaren per tota la ost: quel rey havia feta pau ab los Francesos. E lendema mati, que era dia de diumenge, de cascuna ost foren venguts quatre promens devant lo rey, axi com ell havia trames a dir.
El rey dix los de ses paraules, e parlals per exemples e per proverbis de moltes rahons; e puix dix los les paraules semblants que havets oydes d'amunt, que havia dites als cavallers; ço es assaber: quels Francesos eren passats. E tuyt estigueren
torbats; e pensaven se de tot en tot, quel rey hagues fet ab ells pau, mas que digues aço per cuberta, per tal que negu no sabes res de son coratge. E ell dix los despuix axi:
«Barons, aço que Deus vol, no y pot hom contrastar. E puix axi es que nostres enemichs son passats de ça en Calalunya, no fariem res sino dapnatge a nos tot sols. Per que, anats cascuns a vostres osts e fets desatendar, en guisa que no us aravatets. E aço sia fet sus ades. E vets vos en tuyt al pont de Girona; mas no façats la via de Figueres ne passets per Ampurla; que reguart he quel comte de Ampuries no consenta aquest fet contra nos. E si passavets per sa terra, poria us fer gran mal. Per que anats vos en esta nit d'amunt dita, per lo cami de la muntanya, al monestir de Banyoles, e dema serets al pont de Girona axi com yo us he ja dit; e yo lexar vos he aci cavallers, ab lo comte de Pallars que us guardaran de rebat. E yo m'en ire sus ades al pus tost que puxa a la vila de Figueres, per saber ardit del comte de Ampuries en quina voluntat es».
E quant aço hac dit lo rey, partis de aqui ab los demes cavallers, e vench s'en vers la Junqueres, qui es entre Figueres e el coll de Panissars. E les novelles vengueren a totes les osts: quel rey s'en anava e qu'en manava partir a tots. E la ost de Barcelona, qui era pus prop atendada del rey, sabe primerament l'ardit. E cascu de aquella ost, qui a peu, qui a cavall, pres ço que portar s'en podia manues; e cuytosament partiren s'en mantinent, e lexaren les tendes parades, e dins molta bella roba e molt bell arnes que no s'en podien aportar, per tal com no y havien adzembles, car tota la havien aportada per mar.
Mas no creats que la ost de Lleyda ho faes axi, si tot s'era pus luny e pus en perillos lloch; que ans menjaren e begueren tuyt; e a llur espau carregaren les adzembles de llur roba, que hanch no y lexaren estacha ne tenda nenguna, axi com feyen les altres osts; ans, aquells qui no y havien adzembles prenien les tendes e los pavellons, e partiren les per peces; e aportaven les s'en entre molts; e puix, senyera llevada, partiren se de aqui e passaren allens hon era estada la ost de Barcelona, e veren les tendes parades e plenes de roba e de vianda e de armes; e no y havia negu. Maravellaren s'en molt, e dels promens
de Barcelona com axi ho havien fet. E puix ells e totes les altres osts anaren s'en vers Banyoles, si no los almugavers e els servents e alguns qui romangueren per baregar la roba que havia lexada la ost de Barcelona e de les altres osts.
E quant foren a Banyoles, tuyt estigueren aqui aquella nit; e al bon mati, partiren s'en e vengueren s'en alguns atendar al pont de Girona. E el rey d'Arago, segons que d'amunt es dit, quan fon a la vila de Junquera, feu manament als homens que y eren: que s'en aportassen tota llur roba al castell de Rocha-Berti, per tal que la haguessen en pus saul lloch; e tuyt feren ho.