Crònica de Bernat Desclot/Capítol CLXVIII

CAPITOL CLXVIII

En qual manera lo noble rey En Pere de Arago cobra Gerona e tota la sua terra; e en qual manera mori; e del gran dol que fon fet per totes les sues terres e per totes les sues gents.

D

iu lo comte que, quant los Francesos hagueren passat lo coll de Panisars e s'en foren tornats, e lo rey d'Arago hac replegada sa cavalleria e sa companya, e els almugavers e els servents hagueren levada la roba e les armes quels Francesos

havien lexats, lo rey d'Arago mana a'n Roger de Lluria que s'en tornas ab sa gent en les galeres; e ell feu ho mantinent. E lo rey vench s'en mantinent per Ampurla; e sopte que fo a Castello d'Ampuries, obriren li portes, e tuyt clamaren li merce quels perdonas e quels faes perdonar al comte de Ampuries llur senyor, de ço que havien fet no degudament contra ell. E el rey perdonals, e prega lo comte que u fahes atressi; e el feu ho. E tantost la terra, aytanta com los Francesos n'havien presa, retes al rey d'Arago; e clamaren li tuyt merce, e ell hac lals a tuyt. E els promens de Torella de Mon-Griu, segons que d'amunt es dit, havien embargat los cofrens e el tresor del rey que havia en lo castell. E quant lo rey los hac perdonat, reteren li lo tresor e les joyes, e tot ço que y hagues, que hanch res no li'n falli, salvant qu'en aço de moneda que havien despesa.
E puix lo rey, quant hac tota la terra en pau, trames missatge a la ciutat de Gerona, a aquells quel rey de França hi havia lexats en establiment que, si volien retre la ciutat, e ells ques llivrassen a ell a bona merce; si no, si ell los podia pendre per força, que non scaparia nengu que tost no prenguessen mort. E els missatgers del rey d'Arago anaren dir la missatgeria al senescal de Tholosa, qui era capitani de aquells qui eren romasos en la ciutat de Gerona. E quant ell hac oyda la missatgeria, e sabe quel rey de França era mort, e tots los Francesos desbaratats e fuyts de la terra, e que null consell no li havia lexat per que ell pogues tenir establida aquella ciutat, feu apparellar al rey d'Arago: que fos sa merce que li atorgas vint dies de espay, dins los quals ell pogues remetre sos missatgers en França; e si dins aquells vint jorns li havia venguda tal ajuda de França, de vianda e de armes e d'altres coses, que ell se pogues defensar e tenir la ciutat de Gerona, que u faes; e sino, aquells vint dies passats, promes que retria la dita ciutat de Gerona al rey d'Arago, o a aquell que ell se volgues, sens tot contrast; e que li llivraria tots los cavalls e les armes dels cavallers e dels servents qui eren alli en establiment, e tota llur roba que haguessen dins la ciutat; que no demanaven als, mas que hom los lexas anar sauls e segurs en llurs cases.
Quant lo rey hac entes lo pleyt quels Francesos li feyen parlar, sabe li fort bo, e amals mes conquerir per grat que per força. Per que atorga aquell pleyt en aquella manera que dessus havem comtat. E en apres, quant les convinences foren fetes e atorgades sobre aquest fet, entre lo rey d'Arago per huna part, e lo senescal de Tholosa d'altra, qui era capitani dels Francesos, lo dit rey d'Arago s'en vench per jornades a la ciutat de Barcelona. E aqui ell atroba En Roger de Lluria, almirall de la sua armada, e dix li e mana li que faes anar tot lo navili al port de Salou, qui es prop la ciutat de Taragona, e que endreças e apparellas les galeres e los altres vexells, en tal guisa que, tota ora quel rey los demanas, que fossen apparellats de complir la volentat de llur senyor lo rey d'Arago. E el rey d'altra part elegi e tria de sa terra tro a docents cavallers, e manals que stiguessen apparellats tota ora que ell los ho manas, per entrar en armada.
E devets saber que volentat era del rey d'Arago, de passar ell personalment en la ylla de Mallorques ab tota sa companya, de la qual era senyor llavors son frare En Jaume, e quel prengues per força o per grat aquella ylla. Mas no plach a Deu que ell personalment hi anas; que, mantinent que aquestes coses hac ordenades, lo pres el agreuga malaltia, e enfortis regeament sobre ell. E ell, qui viu que axi era partis de la ciutat de Barcelona e vench a Saragoça. E hun dia, quant ell se fo partit de Barcelona, e tenia son dret cami, e hac cavalcant tro tres o quatre llegues, sentis tant fort agreugat de sa malaltia, que hanch no hac poder de anar mes avant, ans hac a romanir llas e hujat e fort affeblit en un lloch qui es a quatre legues de Barcelona, per nom l'Ospital de Cervello; e de aqui hagueren lo a menar homens, en bastiment de fusta, tro a huna vileta sua qui es a mig lloch entre Barcelona e Taragona; e la vileta aquella es appellada Vila-Franca de Panades.
E quant lo hagueren amenat aqui a gran treball e a gran pena, meseren lo en son palau; e gitas al llit. E la malaltia se enforti tota vegada dia e nit sobre ell durament. Mas no us cuydets que si faes res per culpa sua, car hanch no ves null hom pus obedient a son metge que ell era; que, tot ço que li consellava son metge que degues fer segons medecina, tot ho feya e no volia altra cosa.
E quant lo rey vehe e conech que la malaltia era en pujament, e que ell anar no podia personalment a Mallorques, mana a son fill major N'Amfos que anas lla, ab aquella companya que ell proposava de menar si ell personalment hi anas. E dix li sa volentat e son cor; e ensenyal, e adoctrinal com se degues captenir en aquell viatge.
E tot aço feya lo rey d'Arago, no gens per mala volentat que hagues a'n Jaume son frare; car de tot perdonava a ell e a tot hom que mal volgues, segons que deius e oyrets; mas aço feya, per tal que trobas carrera e via com se pogues adobar e avenir ab la sgleya de Roma e ab los altres princeps seglars, e que son principat ne fos tota ora millor, quant tingues ell d'ell altruy darere si; jatsia que, aquest fet que ell manava fer, de anar e de pendre la ylla de Mallorques, pogues a dret e sens peccat fer, per tal com En Jaume son frare li havia trencades les covinences que eren entre ab duys, de les quals, si be us membra, vos havem ja parlat, e s'era menat contra ell no degudament, segons que pogues oyr en aço, segons que d'amunt vos havem recomtat.
Quant lo rey d'Arago hac fet aquest manament a son fill N'Amfos, N'Amfos se apparella de anar. El rey d'altra part membra li de Deu; e volch se avenir ab ell, segons son poder e en aço que li era tengut. E mantinent feu se venir devant l'arquebisbe de Tarragona e el bisbe de Valencia e el bisbe de Osca, qui eren aqui, e gran res d'altres prelats e barons e cavallers seus; e dix los: com ell era passat en Cecilia, no gens per desonor ne en perjudici de la sgleya de Roma; ans cuydava aço fer a son dret; e el apostol com havia enantat contra ell e sa terra molt cruament e sens colpa en que no era, ell ne sa terra; empero, per ço com scrit es, «que la sentencia de son pastor justa deu esser servada», per ço ell havia servat tota via la sentencia del vet que contra ell havia gitada l'apostoli; don demanava molt homilment axi com podia, que de aquella sentencia fos absolt per lo arquebisbe de Tarragona, qui ab ell era aqui; e ell era apparellat en son poder, de jurar manament de sgleya, e de fer tot ço que fos dret ne raho en aquell fet, e de scusar si personalment quant pogues, e per missatgers solament que y trametria al apostoli sobre aquest fet que mal no meria.
E quant lo rey hac dites aquestes paraules, no y hac nengu que no ploras de pietat, per dur cor que hagues, quant veyen tanta humilitat en aquell qui era estat dels enfortits e dels ardits cavallers del mon e mils de son cor. E mantinent l'arquebisbe hac son consell ab los bisbes e ab los prelats qui alli eren; e, hagut son acort, pres del rey d'Arago sagrament de estar a manament e voluntat de la sgleya. E aço fet, absolguel de aquella sentencia d'amunt dita. E lo rey, com aço fo fet, mana que tuyt s'en ixquessen de fora, car sentis regeament agreugat, que tant era feble que a penes podia parlar.
E quant vench lendema bon mati, feu se venir devant lo bisbe de Valencia a qui ell molt amava, e l'abat de Poblet, e l'abat de Sentes-creus, que son del orde de Cistell, En Uguet de Mata-Plana, pabordre de Masella, qui era son clergue e gran son amich e de sa casa. E vengueren li devant tots quatre sens pus que no n'i hac. E ell giras vers lo bisbe de Valencia, e, en presencia de tots los altres qui eren aqui, dix li axi:

«En bisbe, hun sots que yo he molt amat tots temps, e en qui yo he hagut tots temps ma fe, e en qui yo he de mos affers comfiat, e quant yo us demanava quem consellassets, m'havets consellat be e llealment en mos affers tota vegada. Ara, per ço com yo he en vos aquella fe e en leix, e mes que en nengun altre, prech vos e us requir quem consellets, ara que us he major ops. E nom consellets axi com a rey, mas axi com a hom mort, o a hom qui spera breument a morir; que yo be se e trop en mi en lleix, que d'esta malaltia no puix guarir».
E quant lo rey hac dites aquestes paraules, foren tots trists e despagats, e els ulls los vingueren en aygua per pietat. E puix respos lo bisbe de Valencia al rey, e dix li axi:

«Senyor, gran merces com a vos plau dir com en mi havets major fe que als altres, e quant a mi demanats especialment de consell. Per que no es mester quel vos do en aquella manera que vos havets dit, ço es assaber com a hom mort o que espera en breu a morir; car axo, senyor, quens havets dit es dol e tristor e desconfort de nos e de tota nostra terra, e que seriem tots perduts. Mas ja, si a Deu plau, ne sera axi; que vos serets en breu guarit e de vostre mal dellivrat. E aquesta malaltia no es sino senyal de amor que Deu Vostre Senyor vos mostra, per tal quel reconegats, e, si li tenits tort, que li esmenets. Don yo us consell que semblets a vostres antecessors reys de Arago, qui tots temps foren bons crestians e amichs de Nostre Senyor Deu, e especialment vostre pare e vos si us sou estat fins aci. Mas per ço com no es null hom al mon, e majorment axi com vos qui sots princep de terra e rey, qui no haja a fallir a les vegades, axi prech vos e consell vos: que prenats huna penitencia, e avenits vos ab Deu e ab homens, segons vostre poder, de torts, si alguns los entenits, e que perdonets a tot hom qui mal vos haja fet ne a qui vos hajats portada mala volentat nengun temps, axi com feu Nostre Senyor Jesu-Crist. E aço, senyor, es fet que no devets alongar; que com enans serets ab ell avengut, enans vos havra merce, e serets de vostre mal dellivrat».
E quant lo bisbe de Valencia hac dites estes paraules, respos li lo rey axi com se poch, car a penes podia parlar, tant era feble; e dix li: que molt li playa, e que fort lo havia aconsellat, e que son consell ne faria. E trames mantinent lletres e missatgers a Barcelona e per los altres llochs de la terra: que lexassen anar tots los presoners que ell tenia en preso per raho de aquesta guerra que ell havia haguda ab lo rey de França, ço es assaber, que aquells presos no fossen tals que per llur preso speras hom haver pau, axi com lo princep de la Morea e molts d'altres barons assenyalats; car jatsia que a aquests e a tots los altres perdonas de bona voluntat dins son cor, empero no fora merce, ans fora dapnatge e peccat si anar los en lexas, a destruiment de sa terra; e james no fora en pau. Mas mana tolre tots los altres presos qui non fossen capdals ni barons ni homens assenyalats, qui eren, qui ça qui lla, be mil e cincents.
E quant aquest manament hac fet lo rey d'Arago, dix que comfessar se volia de sos peccats, e tenias tant per enculpable a Deu, que, si onesta cosa fos de fer, dix que devant tots se comfessaria. Mas, per ço com no seria covinent cosa de fer, volia al menys que fossen dos a sa comfessio, ço es assaber lo guardia dels frares menors de Vila-Franca, e frare Galceran de Thous, monge del monestir de Sentes-Creus del orde de Cistell.
E axi com lo rey ho hac dit se segui. E entraren devant ell lo dit guardia dels frares menors e En Galceran de Thous, monge de Sentes-Creus; e lexaren los tots los altres. E aqui lo rey se comfessa molt homilment e devota, segons que a ell fo vigares, de totes coses que havia fetes abans de la guerra e de les altres que feu apres, tro al dia de sa mort. E axi li feren testimoni en poblich sermo lo guardia dels frares menors e frare Galceran d'amunt dits. E quant lo rey se fo comfessat de lots sos peccats be e complidament e devoto, giras a lo guardia d'amunt dit, e dix li axi: «En guardia, totes les gents de ma terra e d'altres moltes m'han mes en fama que yo son stat tots temps mal crestia, e especialment ara com defenia ma terra al apostoli e al rey de França, que, segons mon semblant, me feyen tort gran. E yo be conech e atorch, que son estat molt peccador e he fallit contra Deus, e hanch null temps nol reconegui sino ara; e son tants los peccats de tot hom, que hom se deu pensar e reconexer en si, que no es digne de rebre tant honrada e nedea e preciosa cosa com es lo cos de Jesu-Crist. Per que yo son aquell qui u pens e reconech be. Mas he fe e sperança en Deu que ell me havra merce. E si per ventura yo son tengut pus e pus indigne que null altre hom de rebre lo cors de Jesu-Crist, per raho de aço que les gents dien de mi, prech vos que, abans quel cos de Jesu-Crist aportets, que us ne anets a vostre monestir e que façats especial oracio a Nostre Senyor Deus, que yo, qui indigne son vers ell mes que null hom, que no degue rebre lo seu cors precios, que ell, que sab mia volentat e de tot hom, vos en degue mostrar algun seny al vesible o no vesible, en guisa que puxats esser cert».
Quant lo rey hac dites estes paraules, respos lo guardia d'amunt dit tot plorant, axi: «Senyor, per los senyals que hom mostra de fora coneix hon lo cor e la volentat de dins moltes vegades. E nos, senyor, qui aci som devant vos, per les obres que havets fetes de alguns dies en ça e per les paraules que havets dites a nos, conexem be que Deus vos havra merce sens tot si; car be vehem quin cor havets envers ell; e crehem sens falla que puxats rebre lo seu cors precios. Empero yo fare vostre manament, axi com m'havets dit e pregat».
E mantinent quant aço hac dit lo guardia, partis devant lo rey e vench s'en a son monestir, e feu tancar les portes de la sgleya, que nengu no y romas sino ell e sos frares; e feu dir missa del Sent Esperit; e puix cascu de aytants frares com hi havia, que fossen preveres, dixeren ses misses privades, en que pregaren Deu de ço que el rey hac pregat lo guardia. E quant hagueren fet tot llur ofici be e complidament e devota, no trobaren dins llur cor ne veren negun senyal vesible ne invisible per que lo rey d'Arago fos indigne de rebre lo cors de Nostre Senyor Deu Jesu Crist.
E mantinent vench lo guardia; e pres ordenadament lo cors de Jesu Crist, e aportal devant lo rey, lla hon jaya malalt. E el jatsia que fos feble, efforças, quant veu lo cors de Nostre Senyor devant si, e llevas de son llit ab huna cota vestit, e agenollas sobre hun matalaf que hom li hac apparellat. E estech aqui huna peça que res no dix ne parla, sino que plorava dins son cor, e pregava Nostre Senyor Deus. E quant hac estat aci huna peça e feyta sa oracio, rebe aquell cos molt homilment ab gran devocio dins son cor. E aço fet, romas lo rey en sa cambra malalt, e los altres anaren s'en a llurs ostals.
E la malaltia s'enfortia e s'agreviava sobrel rey d'Arago durament. Axi que aço lo aporta que tant lo afebli que quaix nos veya nes oya, sino a gran pena. E a cap de dos o de tres dies que aquestes coses foren fetes, vench li missatge quels Francesos s'en eren anats e havien desemparada la ciutat de Gerona, e les altres coses axi com en les covinences que dessus vos havem parlat era contengut. El missatge qui aporta les novelles dix les al rey; e lo rey, quant ho sabe, sabe li molt bo, no per mala voluntat que hagues als Francesos, que del tot los havia perdonat, mas per tal com ell se moria e que sa terra no romangues en treball ne en guerra. E lendema apres de aquest missatge que fo vengut, vench hun altre missatge al rey, qui li feya assaber: que el princep de la Morea, qui era pres en Cecilia e havia hom amenat en Barcelona, quel saludava molt, e que havia gran desig de la sua vista, si veher lo pogues. E quant lo missatge hac dites les novelles devant lo rey, lo rey entes ho a males penes; que tant era feble que ja havia perdut lo veher, e lo oyr gran res. E no y poch respondre res de paraula; mas que gita los braços encruats sobre los pits, e obri los ulls vers lo cel, e feu senyal que molt ho agraya a Deu. E lo rey d'Arago hanch no dix moltes paraules, car no podia. E estech axi tro lendema a ora de Completa, que passa de aquest segle. E aço fo en dia de disapte, que era la vespra de Sent Marti, en lo any de Nostre Senyor 1285.
E quant fo mort aquell noble rey En Pere d'Arago e de Cecilia, ajustaren se en la cambra hon ell jaya tots los prelats e els richs homens de la terra; e mogueren aqui lo major plor e el major dol que hanch hom ves; que gran cosa fo; e seria major de retraer e de recomtar lo dol e el plor que menaren alli bisbes e abats, e prelats, e comtes, e richs homens, e cavallers de la terra, e homens de orde e de religio. En apres apartaren se del cos l'abat e els monges de Sentes Creus, hon havia en sa vida sa sepultura eleta aquell noble rey En Pere de Arago e de Cecilia; e banyaren lo; e adobaren lo; e vestiren lo axi com a monge. E hac hom huna caxa; e fora la hom dedins e de fora de bell preset vermell; e mes hom lla dintre lo honrat cors de aquest rey d'Arago e de Cecilia. Ab gran honor trasch lo hom de Vila Franca. E aportaren lo los richs homens e cavallers al coll, tro sus que foren al monestir de Sentes Creus; e aqui mogueren sobrel cos llur dol e llurs crits e llur plant, que hanch semblant dol no fo vist ne oyt. E aqui, quant lo hagueren aportat al monestir d'amunt dit e fet llur plant sobrel seu cors, los barons e els richs homens sebolliren lo, axi honradament com se tanya per a tant noble cors, devant l'altar major del dit monestir; e estingueren aqui tots, per dos dies, en fort dol e plant; puix trist e despagats partiren se de aqui e anaren s'en a llurs ostals.
Ab tant saberen per tota la terra les males novelles, quel noble rey En Pere de Arago e de Cecilia era mort. E menaren gran dol e gran plor cavallers e burguezos e ciutadans e altres homens de vila, de la mort de aquell noble senyor damunt dit; e plangueren lo mes que hanch rey que fos estat en Espanya. Tant ne fo plangut que sols no poria esser dit ne comtat lo dol ne desconfort que romas en la terra.
DEO GRACIAS