Cap al tard/El vianant
La nit y el temporal me sorprengueren
dintre del bosch de negres espessors;
hores passí d'angunia,
xop y glassat, sens guia ni socors.
Soná com un suspir llunyana esquella,
pera donâ adjutori
al vianant perdut;
y conduí mon pas a l'ermitori,
en l'aspra solitut.
Allà trobí agombol, trobí posada
per una santa nit.
El toch de missa, al clarejar l'aubada,
me feu alsar del llit.
Entrí devotament al santuari;
deya la missa un benaventurat,
exangüe, tremolós, barba gelada,
de mansuetut d'anyell en la mirada
plena de la visió d'un mon beat.
Dins la claror de cova,
dins el silenci de la pobre nau,
va reneixe' mon cor a vida nova,
en l'infinita pau.
Prenguí comiat dels hermitans, a l'hora
que s'aclareix la boira del matí.
El cel purificat per la tempesta,
me convidava a emprendre mon camí.
Alabat sia Deu... La mar llunyana
canta y somía en sossegat respir;
les penyes allà dalt son de safir;
el mon es un hossana.
El baf d'un mal desitx profanaría
l'etèria puritat;
blanca fumera surt de l'auquería;
pastura l'infantó la vaca mansa
en la verdô del prat;
de la ribera munten
coloms d'ales de neu;
y passa el vianant y'm fa escomesa:
—Alabat sia Deu.
Al doblegar la serra,
veig a son peu la vellutada terra
de l'ampla vall y'l caseriu que tanca
dins una boira d'ametlers florits.
Mes taca una lletjura la vall blanca
y un sò desperta els ecos adormits.
La taca de negror es un patíbol,
y l'eco es un redoble de timbal.
Formigueja la gent, y munta un home
a asseure's en el pal.
¡Oh trista rassa humana!
adeu l'encant de l'hora virginal!
La fera del desert mata, enfurida,
mes no sab lo que fa.
Es l'home sol qui posa en el misteri
de la mort y la vida,
la sacrílega mà.
Estrangulant la víctima a sanch freda,
ab impudor horrible descobreix
el rostre amoratat a la llum clara...
Dels hostes de la terra, es l'home encara
l'únich qui la envileix.
