Obre el menú principal



LO FRARE NAMORAT.

Cansons de la terra (1871).djvu

 Si n' hi havia un frare—qu' era enamorat
de una minyona—que ella no 'u sap,
que ella no 'u sap—que jo li vulla bè.
 ¡En tota ma vida—no la oblidaré!
 Las cinch son tocadas,—ja van per las sis.
Toca la campana—que me 'n dona avis,
que me 'n dona avís—que me 'n tinch de llevar.
 ¡En tota la vida—la podré oblidar!
 A la sagristía—aviso l' escolá;
vull aná' á dir missa,—que 'm vinga á ajudar.
Tot volent distréurem—mes hi vaig pensar.
 ¡En tota la vida—la podré oblidar!
 De lluny la vaig veure,—me 'n vaig alegrar.
A la portería—jo me 'n vaig anar,
pensant allavoras—poderhi parlar.
 ¡En tota la vida—la podré oblidar!
 Es tocada l' hora—d' aná' á refetor,
jo me n' hi anava—ab molta tristor;
quan ne sò á la taula—jo no puch menjar.
 ¡En tota la vida—la podré oblidar!
 Tocan las dotz' horas—de la mitja nit;
toca la campana—m' aixeco del llit;
mes en sent al chor—jo no puch resar.
 ¡En tota la vida—la podré oblidar!
 Un company tenia,—tot l' hi vaig contar;
Per aliviarme—ell me va renyar:
«En aquestas cosas—no 'us hi cal pensar.
 Agafém lo llibre—y aném á resar.»