La vella

LA VELLA.

Una vella hi ha á Mallorca—que passa de cent y un any.
Ja se'n clenxa y se'n pentina-com si sols tinguès quinz'anys.
Enguany morirá la vella,
enguany si no la casám!

Se posa las arracadas—y se mira en lo mirall;
se 'n posa la mantellina—y á la plassa á ball se 'n va.
Lo ballador que la treya—n' era un pobre estudiant.
—Estudiant si 'm vols creure—ne serás un rich martxant,
te donarè cent ovellas—y tambè cent moltons blanchs,
te donarè cent cabretas—totas cent cabridarán,
cent escuts per la butxaca—y aquestos diners contant.
De pollastres y gallinas—jamay no te 'n mancarán
que vaig posar cent llocadas—totas cent molt be anirán.»
Ja s' agafan per la má—y á cal notari se 'n van:
—Anémsen á cal notari—á tirar la cosa avant.»
Lo notari se la mira—véu que no mes tè un caixal
y encara li tremolava—com la fulleta en lo ram.
Lo notari ja li deya—«¿Que n' ets boig estudiant?
—No sò boig senyor notari—matrimoni passi avant.»
Lo dilluns feyan los tractes,—lo dimars casats están,
Lo dimecres cáu malalta,—lo dijous ja l' enterrám.
Lo seu marit va al darrera—ab un flaviol sonant.
—Ab los diners de la vella—ne tinch una de quinz' anys.»

Variants.
Vers 1.

Una vella tinch á casa—que ne tè cent y vint anys.

Vers 7. Tot anantsen á la plassa—va trobá un estudiant. Vers 20.

Lo dissapte se 'n parlava,—lo diumenge á casa van,
lo dilluns á matinada—la vella van enterrar.
—Deu perdó la pobre vella—qu' ha fet rich al estudiant.

NOTA.

Aquest cant vè á esse una traducciò de la famosa cansò francesa La vieille tan popular mes enllá del Pirineus. «Encara avuy dia en alguns dels pobles de certs indrets de Fransa hi ha la costum de que, al ferse un casament, la mare de la nuvia la canti aqueixa cansò.» (Chants de la Provence.) La versiò provensal que acompanyém es mes complerta que la nostra catalana, en algunas parts, en altras no.

LA VIELHO.

Dins Paris l' y á uno vielho
que passo quatre vintgs ans,
tan amourouso
que passo quatre vintgs ans
tan amourousament.

La vielho s' en vai es dansos—s' asseto pres d' un galant,
li dit: «Galant se m' espouses—te farai riche marchand.
—lou n'en preni pa' no vielho-que no un li aguevis ses dents.
La vielho se mett' à rire—li mouestro doues dents d'avant.
Mai ni á uno que li brando,—l' autro vai en cascalhant.
Se lou diluns l' á 'spousado—lou dimars l' entarrarán.
—N'est pas ce que me fai peno,—est de pourta doou dousans,
lou farai pourta, á la cato—semblará 'n caramentran,
de l' argent d' aquelo vielho—n' aurai uno de quinz' ans.