Cansons de la terra - Volum I/La mort de la nuvia
Lo dia de sant Joan—n' es diada senyalada.
A Deu vila de Ripoll
entremig de duas aigas.
Carrè amunt y carrè avall—vaig puntejant la guitarra.
A Deu vila de Ripoll
entremig de duas aigas.
Ja la veig dalt d'un balcó—soleta que 's pentinava
ab una pinteta d'or—y un escarpidor de plata.
Ja n' hi tiro un anell d' or—de set pedras viroladas,
ja n' hi tiro un mocador—tot brodat d' or y de plata.
Poso la sella al cavall,—costeta amunt me n' anava,
lo galó negre al barret,—la sabata ensibellada.
Quan á mitja costa sò—sento una veu prima y clara.
Ja me 'n giro al costat dret—veig la meva enamorada.
Ja me 'n giro per detrás—me la veig sota una mata.
Pego volada al cavall—dret á casa seva anava;
quan vaig ser á mig camí—sento tocar las campanas.
Veig venir un amich meu—que depressa caminava.
—¿Me sabrias di' amich meu—per qui tocan las campanas?
—Amich meu jo t' ho diré—per la teva enamorada.
—Vàlgam Deu com pot se' aixó—no hi ha un quart que l' he deixada.
Giro la brida al cavall—cap á casa seva anava.
Aixis que n' entro al carrer—veig mitja porta tancada.
Cortina negra al balcó,—lo meu cor se me n' hi anava.
Ja me 'n pujo escala amunt—com si jo fos de la casa.
Pujo 'l primer esglahó,—pujo 'l segon de la escala,
al ser á dalt del replá—me la veig amortallada.
Ja me li agenollo als peus,—ja li destapo la cara.
—Amor meu no'm toquis pas—que jo'n fora condempnada.
Vesten á baig del saller—trobarás la meva mare;
digas que 't donga las claus—las claus de la meva caixa,
trobarás un anell d' or—de set pedras viroladas,
trobarás un mocador—tot brodat d' or y de plata.
En lo calaixó del mig—trobarás las arracadas,
en lo calaixó de baix—trobarás l' anell de plata,
y lo ret de carmesí—dessota la roba blanca.
Despres ves á cal fuster—digas que 'ns fassin la caixa
que la fassin un poch gran—perqué 'ls dos hi pogám cabre.
- NOTAS.
Pèl regular acaba esta cansó ab los dos versos següents que naltres suprimim pus trauhen tota la poesía á la composició :
Ja se n' arrenca un punyal—y se 'n dòna punyalada.
—Válgam Deu com pot se' aixó—duas morts en una casa!
Fixis la atenció en lo vers 20 y s' hi trobará que 's fa esment de una costum avuy desconeguda en moltas parts de Catalunya, mes qu' encara 's conserva en alguns pobles de montanya y en algunas vilas, com per exemple en Igualada. Parlém de la costum que hi havia abans, de posar una cortina negra al balcó de la casa en que s' ha mort algú. En Igualada encara avuy dia hi ha eixa costum, si bè algun xich cambiada: en lloch de la cortina, s' hi estén una grossa bandera del mateix color d' aquella.
Posém aquí la cansó italiana La riprovatione perqué 's veja la semblansa que te ab la nostra mort de la nuvia y la flor de Vila Beltran que s' trobarà mes avall. Qualsevol diria que aquella es composta dels dos cants catalans.
La riprovatione.
In questa tëra si 'l gh' è d' ün bel giovin—che s' vö maridà;
al fa cercà' la sua signora—gh' la voran no da'.
Gentil galante per quel rifiuto—s' è tan magonà,
l'ha salütato li suoi amici,—l' è andà a soldà.
Da li poc' tempo ricev' 'na lettra,—ben ben sigillà
dove a gh' disiva che la sua signora—l' è in let ammalà.
Gentil galant va dal capitani,—si mette ai so' pe':
-Sior capitani, mi ciami 'n grazia—che 'm daga al congè.
Al capitani si 'l ghe domanda:—«Cosa na vori fa?»
-«D' andà' trovà' la mia signora—ch' l' è 'n lett ammalà.»
Quand' le' fü stato presso á la villa,—lü 'l sente à sonà':
i son campàn che sonan da morto;—«A chi mai sarà?»
Quand' le' fü stat in mez' al paese,—lü 'l sente a cantà':
si, l' è 'l convoi dla sua signora ,—ch' la van à sotterà !
Gentil galante sprona 'l cavallo,—el volta di strà.
—«Adës ch' é mort' la mia signora—mi torni soldà.
Addio padar, addio madar,—addio parent'!
M'avissi dat la vostra fia,—sarissi content.
Entre 'ls cants populars provensals un n' hi ha que ab lo titol Pierrot, forma part de la colecció publicada per Mr. D. Arbaud, qual cant es molt paregut y casi igual á la nostra Mort de la nuvia.