Camins i paisatge/Octubre a Catafau

Octubre a Catafau

I

Al costat del camí
hi ha les feixes llaurades;
Catafau és enllà;
Collmunné, a l'altra banda.

Amb la llum del matí
el paisatge s'eixampla.
Entorn meu, tot és bosc;
l'horitzó, tot muntanyes.

A ponent, Sant Llorenç
dreça el front alterós, que el sol daura;
el Montseny, a llevant,
és una ombra llunyana.

Del rellent de la nit l'aire és fred
i les herbes són molles encara.
—Ja l'estiu, amb peu ràpid, se'n va;
rera seu, els camins s'han cobert de fullaca.

Voladúries d'ocells
xerrotegen alegres pels aires:
passerells i pinsans i lluers i verdums,
caderneres gentils amb les plomes pintades...

II

Si ja el dia és massa alt per caçar dins el bac
l'esquirol enfilat a les branques,
jo he pujat fins al cim d'un tossal
que em farà de miranda.

Oh, la pau macilent que penetra mon cor!
Oh, la gran solitud tardoral del paisatge!
Caçador vagarós, ara em plau,
—assegut vora un pi, com un guaita—,

expandir llargament, sense presses, l'esguard
sobre un mar onejant de serrats i clotades;
veure, al lluny, un poblet, una ermita, un castell,
el lleuger fumerol que se'n puja dels masos;

contemplar, sobre els arbres ablamats, la Tardor
que la mort piament embelleix dels fullatges,
i aquell núvol immòbil d'argent
coronant la muntanya...

i percebre, de cop, cel amunt,
avançant lentament, l'espectacle
d'un gran vol de tudons, missatgers
de l'Hivern que pels aires, invisible, s'atansa.