Camins i paisatge/La fulla d'alba

La fulla d'alba

Al bell instant de caure
del branquilló que la Tardor despulla,
la meva mà ha suspès ton lànguid giravolt;
i així has vingut a raure
al meu palmell, oh, fulla!,
abans de caure al sòl.

Tu sola ets benaurada
de tanta fulla morta
estesa arreu: pels marges, pel torrent, pel camí.
Mon gest t'ha alliberada
de tota llei d'ingloriós destí:
el toll immund, la rubinada forta,
o el vent, que se t'emporta,
no sé on, a morir.

El teu destí jo l'he creat, més alt
que el fang i les roderes:
a un bell llibre de Jammes et poso per senyal
perquè de l'esperit hi marquis les esperes
a l'ombra d'aquests versos, tan dolços al meu cor.
(Totes les altres fulles t'envejaran la sort.)

I, com el llibre amic, em parlaràs, encara,
de l'arbre, de l'ocell, del vent, del fontinyol...
oh, tu, que d'una banda ets groga com el sol
1 de l'altra recordes les nits de lluna clara!