Balada de Montserrat

BALADA DE MONTSERRAT.

Estant Jesús en la creu,
un Angelet sèu
tot plorant serrava,
allí vora 'l Llobregat,
del alt Montserrat
la gentil montanya.

Benehit l' Angel d' amor
que serra eix mont d' or
ab serra de plata,
sols per ferne prop del cel
un altá al Estel
de la matinada.

Quan la veu á mitx serrar,
Jesús va parlar
á la Verge santa:
— Véuse allí trono y palau;

anáuhi, si us plau,
que ma vida acaba.

— Hi aniré, si hi veniu Vos,
mon clavell desclós
á la llum del alba.
— ¿Cóm hi puch, Mare, venir,
si he de redimir
l' humanal llinatge?

— Ressucitau ben cuytós,
y anémhi tots dos
á prendre 'n posada:
en mos brassos Vos seuréu;
jo damunt la neu,
la neu que 'l sol daura. —

S'en hi ve ab son únich Fill,
clarejant espill
ahont s' enmiralla;
mes lo sol enmorení,
en tant llarch camí,
l' albor de sa cara.

L'Angelet, tot sospirant,
anava serrant

la gentil montanya;
quan hi veu l' hermós parell,
li feu de mantell
ab sas blancas alas.

La montanya era un penyal,
y ara es un coral
que floreix y esclata;
sa nuesa es un jardí,
hont vespre y matí
rossinyols hi cantan.

Benehit l' Angel d' amor
que serrá eix mont d'or
ab serra de plata;
benehit qui 'l trono feu,
hont séu lo bon Dèu
y la Verge santa.