Antologia poètica (Joan Arús)/Oda cristiana
Oda cristiana
Castellar.
I
Oh, Esteve, ànima exeelsa, que il·lumina
la llum de l’Esperit Consolador!
Clames amb veu ardent la fe divina
enmig d’una agitada munió.
—Orbs de vosaltres, que no heu vist encara
qui és Aquell que va morir en la Creu!
Doncs, jo us diré que és l’Enviat del Pare,
el Messies promès al poble hebreu.
»Mes no ha vingut, com heu pretès debades,
estrafent els Profetes i la Llei,
per restaurar les glòries passades
de l’antiga Israel i fer-se’n rei,
»sinó per ensenyar-nos la Llei Nova
i redimir-nos del pecat d’Adam,
com víctima immolada que renova
el pacte de Moisès i d’Abraham.
»El seu regne és de pau i de justícia
i tots els homes crida al seu redós,
i, més enllà del fang i la nequícia,
ens mostra un món d’eternes resplendors.
»Mes vosaltres, hipòcrites, que el Temple
ompliu d’un culte extern, buit d’esperit,
dels vostres pares imitant l'exemple
heu menyspreat el Just i l’heu occit.—
Vibra d'indignació la Sinagoga;
llambreguen d'ira els ulls fets al Talmud;
els vells rabins han esquinçat la toga
i et volta com un torb la multitud.
—Jo veig els cels oberts; jo guaito ara
el Fill de l'Home, amb mon esguard mortal.
El veig dret a la destra del Déu Pare,
aureolat de llum celestial.—
Parles extasiat, mes tes paraules,
com les dolces paraules de Jesús,
sonen dins aquells cors a estranyes faules
i sols hi troben un pregon refús.
¿Com farà cas de la paraula teva
aquesta gent hostil, de cor jussà,
si ni els miracles no ha cregut, oh Esteve!,
i ha clos els ulls per a podê'ls negar?
I l'estòlida turba, concitada
pels doctors i els escribes irascents,
et treu a fora d'una revolada,
crispats els punys i tremolant les dents.
I és el braç que respon, més que la boca,
contra la teva fe, que res no abat,
contra la fe que irrita i que provoca,
dreta i segura com un espadat.
Una pluja de rocs esquinça l'aire
i al teu damunt, amb fúria, va caient;
i tu la reps, flectat, els ulls enlaire,
les mans creuades, sense cap lament.
I, amb veu que ja s'estronca, dius encara,
cobert de sang, caigut i esdernegat:
—Senyor, rebeu-me al si de l'Etern Pare;
no els imputeu, Senyor, aquest pecat!—
II
Ara, la teva boca resta closa
per predicar la fe del Natzarè;
enmig d’un toll de sang ton cos reposa
i és el teu rostre dolçament serè.
Ja els obcecats no et faran més la guerra
i els teus amics, adolorits els cors,
a mitja nit et colgaran a terra
i del teu gest esdevindran més forts.
Pots reposar sense neguit, oh Esteve!
Enc que per sempre hagi emmudit ta veu,
la veritat no callarà: sens treva,
mil altres boques la diran arreu.
Necis aquells que amb violència estulta,
de cor eixarreït i seny obtús,
gelosos de llur temple i del seu culte,
volen desfer l’imperi de Jesús.
Llur odi el farà créixer més encara
com vent que atia el foc i el va escampant.
Molts hi veuran dels que no hi veuen ara,
per obra i gràcia de l'Esperit Sant.
El teu cos lapidat es la semença
que àdhuc enmig dels còdols treu esclat,
puix que una nova raça amb tu comença
d’herois que van inermes al combat
i moren plàcids, amb la joia al rostre,
sense feblesa ni rancúnia, en nom
d’Aquell que impàvids els sosté i els mostra
la llei d’amor que han d’ensenyar a tothom.
D’una legió de màrtirs innombrable
aquesta sang calenta és el llevat,
oh, tu, que encarnes la lliçó admirable,
primer deixeble del Crucificat!
Com tu, que així la fe del Crist segelles,
mils i mils d'altres moriran per Ell:
barons estrenus, tímides donzelles
llur vida ofrenaran sota el coltell,
o en l'hòrrid crepitar de les fogueres,
0 trossejats pels ferros garfidors,
o, dins el circ, a l'urpa de les feres,
sota l'ull bròfec dels emperadors.
1 l'Evangeli que, obstinat, menysprea
aquest poble rebel, desassenyat,
s'expandirà més lluny de la Judea,
al cor mateix de la gentilitat,
damunt d'Atenes i damunt de Roma
i enllà de tots els pobles coneguts,
purificant els cors com una aroma
portadora d'insòlites virtuts
i desterrant dels esperits les velles
idolatries i supersticions,
alba esplendent que amb ses clarors novelles
la faç canviarà de les nacions.
III
Pots reposar sense neguit, oh Esteve!
Enc que per sempre hagi emmudit ta veu,
la veritat caminarà sens treva;
altres mil boques la diran arreu.
,-No has vist, al front de la caterva folla,
Saule de Tars, aquell minyó fornit,
aquell que, essent de tots el cap de colla,
la teva mort iniqua ha consentit?
<; Aquell zelós donzell que sempre clama
contra els fidels, amb àvol passió?
Doncs ell serà la més ardida flama
per propagar l'Església del Senyor.
No passarà molt temps, i un cop de gràcia
capgirarà de sobte son destí,
tornarà fe la seva contumàcia
i amor magnànim el furor d'ahir.
La veu que frenarà sa cursa irada
quan vers Damasc es llançarà rabent,
oh, Esteve, <;no serà com la tornada
d'aquella teva veu dolça i clement,
llavors que, alçant encara les palpebres,
ans que el teu cos, exànime, fallís,
demanaves al Cel que les tenebres
d'aquelles ments confuses aclarís?
Quan, ja despresa dels seus ulls la bena,
copsi la veritat que adés negà
la teva imatge l'omplirà de pena
i plorarà ta mort, com un germà.
I els que l'adulen i el segueixen ara,
i els que en ell veuen el futur rabí,
amb brusc despit li giraran la cara
i ompliran de paranys el seu camí.
I ell, que la teva fortitud invicta
no pot comprendre avui, orb de claror;
ell, que blasma ta fe com un delicte
i t'acusa d'audaç blasfemador,
d'aquesta fe mateixa —oh, meravella!—
serà l'apòstol i el doctor imprevist,
i sofrirà persecució per ella
i vessarà la sang per Jesucrist,
màrtir futur que el teu exemple exalça
i el teu discurs reprèn amb verb segur
i, en la fe nova que el seu cor trasbalsa,
esdevé un home nou, un altre tu...
Mes tu tindràs la glòria inconfusible
d'haver cenyit, abans que ningú més,
dels màrtirs la corona immarcescible
que et dóna el primer lloc entre els primers.
I, enllà del temps, que els vells records s'emmena,
brillarà amb llum egrègia ton record,
oh, símbol de la fe noble i serena,
més forta que la vida i que la mort!