Antologia d'autors catalans/Ramon Masifern
Ramon Masifern
———————
Es aquest l'exquisit poeta que amb tanta frescor en el dir, ha sabut cantar les belleses del Empordà i les seves costums.
Fill de La Bisbal, de molt jove va començar a lloar amb amor aquelles terres catalanes prò sempre amb una escaienta sencillesa, plena d'un regust popular verament encisador.
Pocs són els poetes que l'han igualat en el seu estil especialíssim, net d'extranyeses, franc i ple de naturalitat que'ls seus poemes prenen un caient falaguer i una agradosa gentilesa.
En el començ de la seva vida literària treballava de fadrí taper a la seva terra, i els que primer pogueren fruir de les seves inspiracions sanes, foren els seus companys de treball que li donaren coratge per seguir el camí per ell començat com una lleugera afició.
Més tard, havent deixat el seu antic treball per un altre, va poguer dedicar més temps a les seves aficions, assolint en Jocs Florals i Concursos Literàris un sens fi de premis i essent guanyador de la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona l'any 1892 amb el seu poema L'Aglenya.
En Ramon Masifern porta publicats diferents volums dels seus treballs Coses de l'Ampurdá, La vida al camp, Notes del cor.
La vida al camp porta un pròleg del que fou el seu malaurat amic i gran poeta Mossèn Jacínto Verdaguer, i ha sigut traduït al castellà, alemany i altres llengües.
Encar que resti molta part del seu formós treball completament inèdit, per les obres que d'ell s'han pogut admirar es veu clarament en elles la seva ànima de poeta plena d'una inestroncable inspiració correctament refinada.
El mercat de la vila
________
La Bisbal de l'Ampurdá
n'es la vila més galana
que han vist els marges del Ter
y'ls alts pichs de les Gabarres.
Tant per sos polits casals
com per la gent de bon tracte,
com per sos voltants jolius,
com per ses donzelles guapes...
cap més vila trobareu
tan riolera y ufana
com la vila del meu cor,
la meva patria estimada.
¡Oh vila dels meus amors!
¡Oh breç de mes anyorances!
Quan s'escau jorn de mercat,
bé prou que ho diu la gentada
que's belluga pels camins,
y'l fresseig dels carruatges
que hi marxen de tots indrets
al obrir ses portes l'alba.
Carregat de bó y millor
a la vila tothom baixa,
que si'l bon dia els ajud',
molta feyna se'ls prepara.
Ne vulgau de camperols
de tot arreu de la Plana,
de fadrins cara-rosats,
de noyes fresques y guapes,
que allí hi porten l'aviram
y les llavors més preuades,
que'n son flor del sementer
pels gorets de la gran plana.
¡De dret a plaça, de dret,
tots els que vulguen firarse!
Gireu els ulls al entorn:
¡cor qué vols, cor qué demanas!
Allí veureu richs marxants,
enfeynats, cana que cana,
robes fines y de preu,
tot d'industria catalana!
Ab fils y sedes als dits
ronden les negres gitanes,
recontant fets del Amor,
de dissorts, o d'esperances...
Lo llauner, bellugadiç
bat ses llaunes ressonantes;
los ceguets ab guitarrons,
pels carrers, canta que canta...
Tothom crida qui més pot;
tothom regateja y tracta;
y entre mig d'aquell gentiu
y sotrachs de carruatges,
s'ou gisclar el floviol
que refila'l cedaçayre...
Els pollaters d'un cantó,
del altre les hortolanes,
tots bracegen qu'es un gust
embadalits per la plata...
Els carrers se van omplint
de gom a gom, de gentada.
y al firal del ríu Daró
s'hi barregen les ramades...
¡Si veyesseu els tractants,
ab el cigarro de cayre,
fent l'ull viu y'l regater
recolzats sobre la vara!...
¡Si escoltesseu el brugit
qu'aixeca la fadrinalla,
plaça amunt y plaça avall,
rïallera y jogaçada!...
¡Y quin goig fa l'ovirar
les barretines flamantes
sul les testes del jovent,
d'aquells fills de Tramontana!...
Y'ls mocadors de crespó,
y'ls devantals de percala,
y'ls gipons de satí blau
y les faldilles virades...
¡viva Deu si'n fan de goig
sobre'ls cossets d'aquells ángels.
Ni que fos festa Major
no aniríen tant mudades
com lo qu'hi van pel mercat
les noyes de l'encontrada.
¡Y quins aires de perdíu!
¡y quina rojor de galtes
quan les mira un bordegaç
d'aquells d'espardenya y faixa,
y a la orella encès clavell,
y'l groch mocadô ab tumbaga!
Prou vos ho dirá l'Agnès,
la joya del Mas dels Salzers,
aquella del cosset prim.
posturera y franquesana,
aquella que, diu tothom,
qu'es la moça més salada
d'aquells volts de bé de Deu,
per puntejar la Sardana...
Tots els mercats la veureu
pel Pont-Vell passa que passa:
ab el cistellet al braç,
el cap viu, el pas de guatlla,
pengim-penjam l'adreç d'or
de ses orelles nevades,
fins que la frega del braç
com aquell qui no ho esguarda,
un empinat mocetó
de barretina flamanta,
qui, ab un senzill «Deu te guart»,
com un ciri l'ha plantada...
¡Quina Vila es La Bisbal!
¡quina vila més galana!
¡Y quins mercats, válgam Deu!
¡cor què vols, cor què demanes!...
Diuen que tots els mercats
l'Hereu Font també hi devalla,
y que l'art del mercadeig
no es lo que més l'afalaga.
Un parell de trenes d'or
y l'esguart d'uns ulls que maten
li'n tenen el cor robat
fa una bona temporada...
També passa pel Pont-Vell,
dret camí d'aná a sa casa;
si ab l'Agnès se parlen may,
los vehins del Pont ho saben...
¡Quina vila es La Bisbal!
¡quina vila més galana!
¡Y quins mercats, válgam Deu!
¡cor què vols, cor què demanes!
Cayent la tarde a son fí,
prest desfila la gentada
camí avall del seu poblet
més contenta que unes Pasqües.
Ni en la plaça ni en l'hostal
sentireu tanta gatzara;
pel firal y pels carrers
tothom plega llurs parades.
Cadascú, per son costat,
va emprenent la seva marxa:
la muller va ab son espòs,
el fadrí ab sa enamorada,
lo pastor y'l rabadá
festejantne llurs remades;
y'l goç d'atura, glatint,
va botant de marge en marge,
empaytant bens y cabrits
quan s'enfilen per les mates...
Lo capficat masover
compta les seves ganancies,
y en el pany del mocador,
ab les dents compta les blanques.
Calcun ganso sermoneja,
més, per'xo fa bona cara;
canta cobles el jovent,
que, cantant el cor s'esplaya.
Y'l marit que té, solets,
a sa esposa y fills a casa,
no ha olvidat no, el pá blanch
qu'al partir li encomanaren...
¡Quina vila es La Bisbal!
¡quina vila més galana!
¡Y quins mercats, válgam Deu!
¡cor què vols, cor què demanes!
Quan els raig del sol ixent
ja no endauren les Gabarres,
y callada vé la Nit
ab son mantell d'estelada,
La Bisbal de l'Ampurdá
si n'ha feta de mudança
pel qui l'ha vista de jorn
y de nit torna a mirarla!...
Sols ne resten pels cantons
parelles enamorades,
quines, tot garlant, garlant,
no han vist la lluna atançarse.
Los vehins d'aquells entorns
bé'ls han vistos de vegades
¡a n'els nostres jovincels
entre'ls raigs de lluna clara!
Els sospirs se van seguint
un a un com vol de fades...
posantse ella la má al pit,
ell fent ratlles ab la vara,
mentres s'ou de tant en tant
que juren ab veu molt baixa.
Y com tudons purrupants
aprop llur niuet de palles,
un frech d'ales del Amor
damunt seu passa que passa...
¡Quina vila es La Bisbal!
¡quina vila més galana!
¡Y quins mercats, válgam Deu!
¡cor què vols, cor què demanes!
L'Ampurdá
______
Si'l mon trobeu desert, jo'n sé un ohasis
hont a tot temps hi ha regosigs y cants,
lo primer bes del sol allí se'n vola,
y'l mar llatí s'hi breça al bell devant.
Com un recó de cel bonich el troba
tothom qui ab la franquesa's don la má:
qui hi posa'l peu tan sols una vegada,
los ulls y'l cor hi deixa enamorat.
