Antologia d'autors catalans/Jaume Novelles de Molins

Sou a «Jaume Novelles de Molins»
Antologia d'autors catalans

Jaume Novelles de Molins
———————

Enfront nostre tenim a un poeta que enamorat de les belleses qu'enjoien la nostra terra, ha cantat en sencilles prò inspirades composicions les costums muntanyenques, com a petits quadres d'impresió, nascuts de la inspiració del pintor que dona vida a les seves obres copiades de la bellesa del paisatge i de la grandiositat de la Natura.

En Novelles de Molins fou doctorat en filosofía i lletres l'any 1891 i en 1895 va ésser nomenat catedràtic auxiliar del nostre Institut, càrreg que va renunciar més tard per les seves moltes ocupacions.

Fou un dels fundadors del «Centre Escolar Catalanista», va col·loborar constanment a La Renaixensa, Lo Catalanista (de Sabadell), L'Arch de Sant Martí, La Creu del Montseny, La Veu del Segre, Diari de Catalunya i Catalunya Artística.

Porta publicades diferentes obres, la primera Agredolç {col·lecció de poesíes), Bosqueroles amb un pròleg d'En Moliné i Brasés, llibre que obtingué medalla de plata en l'Exposició Universal de Barcelona (1888) i més tard va publicar un volum titolat Ratlles Curtes.

En els Jocs Florals de Barcelona porta guanyats quatre accèssits i la Flor natural l'any 1891 i més de setanta premis en diferents Concursos literàris celebrats a Catalunya.

L'Avi
______

Pel camí antich de la Sala
tresca el vell de vuytanta anys,
porta barretina musca
y un paraygüas sota el bras.
Per sa cara revellida
las arrugas semblan talls
y la térbola mirada
no's fixa en res del voltant.
Y el vellet tresca que tresca
costa amunt y costa avall
fins a ovirar la comella
ahont s'aixeca el seu casal.
Quan sent belar una cabra
el seu cor ha fet un salt,
quan ou el lladruch dels gossos
ja s'anima el seu esguart.
Quan sent cantar la maynada
els ulls li han espurnejat
puig son els fills de sa filla
que Deu l'haja perdonat.

______

Preludi
______

La neu corona el cim de la montanya
y agonitza el Febrer
ja comensa á teixir son fil l'aranya
y á flori' el presseguer.


Va florint quan encara las glassades
apetonen els brots inmaculats
quan encare les aus esgarriades
no cerquen els seus nius abandonats.

Quan per les aygües clares, transparentes
badallen tontament els barbs novells,
quan pels bachs de la serra pacïentes
pasturen les vedelles y els vedells.

La neu corona el cim de la montanya;
furgan els taups y surten els conills;
aném, aném á dins de la cabanya
á abrandar un bon foch, entorn dels fills.

______

Aixut
______

Mitj-dia, bat el sol, tot s'escribella,
plana una angoixa sópita en l'ambent,
s'ha estroncat fa dos jorns la fontanella,
la calda va tombant intensament.

La pols pels caminals tot ho resseca
l'agrám ha fet esclau al mort conreu
han fugit els moixons, sols la xibeca
llensa al espay sa malestruga veu.

Ni un núvol per la volta, ni una ratxa
de llevant que anuncihi un temps plujós
una bubor insólita emborratxa
les prades y el terrós.


Moriren les reynetes assecades
sota els marjals llotosos del biot
sols els lluerts de cares badocades
gosen del sol amb son posat idiot.

Y quan arreu comensa l'agonía
de la set xardorosa de l'estiu
¡quín cantar les cigales sa follía
y amb quin goig escotxina la perdiu!

______

De cara al Hivern
_________

'S va escursant el dia;
per la banda que dona á Sobrevía
's pon depressa el sol;
la griva que ha arrivat, en la cimera
del roure altiu, comensa sa fal·lera,
un cant tot apagat, color de dol.

La boyra del matí, xopa la terra;
pel mitj la farigola que s'hi aferra
esclata el reig gustós
y la farúm de tófanas s'escampa
pels encontorns, ahont campa
la trista corretjola d'ull plorós.

Y un alé enfredorat, de la montanya
va devallant al pla, mentres l'aranya
ja no fila la trema crudelment
mentres s'encauha el grill y la formiga
quan el llop d'ull brillant, creuha l'artiga
derrera del remat que tresca lentament.


L'ermita
______

Rodejat de boscatges y cingleres
e incensat pels brotons de romaní
festejantlo verdums y caderneres,
s'aixeca l'ermitatje bizantí.

En aquest ermitatje tot poesía
s'hi arreceran com jays cercant calor
els recorts d'un bell temps en que vivía
la mareta volguda del meu cor.

Perxó avuy feixugós per las anyadas,
tant bon punt ta silueta he contemplat
dels meus esguarts las fonts mitj apagadas
més que may abundosas han rajat.

En aquell temps ditxós, la pobre mare
'm deya senyalantme el cim rocós:
«avuy ets molt petit, no sabs encare
que allí's trova el conçol y el dolç repós».

«Quan les tempestes de la nostra vida
t'omplen el cor de desenganys y fel
s'hi vols gorirte ta mortal ferida
allunyat de la terra y busca el cel».

Y la mare morí; quantas vegadas
he recordat sos mots voltant pel mon
y he sentit suaument com sas besadas
en nits d'insomni han refrescat mon front.


El castanyer
______

El castanyer robust de branca escabellada
com un gegant dormit s'arrapa pel terrer
la boyra del hivern y el plor de la rosada
li besan el brancam quan entre el fret primer

Si el llamp ratlla l'espay ell reb la sacudida
del glavi destructor,
si el torp 's deixondeix, el reb de sa embranzida
l'esctat de son furor.

Y dret al carenar s'arrapa per terra
ab sos tentácles torts, com serps descomunals
é inmóvil y altaner, no li fa por la guerra
dels elements junyits per forsas col·lossals.

Aném donchs, al racer del arbre sa y ardit
á respirar ensemps grandesa y valentía
obrimli nostre cor, nodrint nostre esperit,
que ell es el símbol de la patria mia.

______

Tardoral
______

Els braus van davallant
de la montanya,
l'arbreda sospirant
llensa el fullatge,

las grivas tremolant
frisan y passan
y la tardor 's va atansant
freda y pausada.

El niu abandonat
'l vern gronxola,
de lluny sembla un penjat
dalt de la forca,
el pollangró esfullat
el vent colltorsa
y fugen els moixons, á bell remat,
de pluja y boyras.

Un vel ple d'amargor
el mont entela,
fins l'aygua al caure al gorch
cau amb tristesa,
ni aromas ni dolçor
el bosch engendra
y passa lentament un vol de corps
negre, molt negre.