A Elvira
A Elvira
Elegia
A la meva néta Elvira Sellent i Arús[1]
Després de tot, jo no comprenc, Senyor,
com m'heu donat la força necessària
per suportar aquest tràgic pensament
sense morir sota el seu pes: és morta!
Morta ací baix, on la volíem viva!
S'han clos per sempre els dolços ulls oberts
a un món que li era escàpol;
s'han clos per sempre els llavis on l'aurèola
brillava d'un somriure que tenia
quelcom d'angelical, fet de puresa
i de bondat interior... ¿Per Què
volíem retenir contra la mort
aquest tresor de gràcies? ¿No sabíem
tal volta, encara, que la mort és sorda
quan ha triat la víctima?
¿Per què, al començ del teu camí, tot just
quan tot reneix, tu ens has deixat, oh, Elvira!,
flor a mig obrir que un vent gelat marfon,
somni truncat, il·lusió perduda?
¿T'hem de plorar nosaltres, que ens pensàvem
tenir la mort més pròxima que tu?
Però no ets tu que ens deixes —el teu cor
no pressentí que se n'anava—; és ella
que se t'enduu furtivament... I ara
de tu, què ens restarà? Records, records
de tants moments viscuts; coses i coses
que constantment ens parlaran de tu,
reavivant la dolorosa llaga,
i, en nostres cors dilacerats, l'enyor,
l'enyor inútil del que es perd per sempre.
Hem deixat a la fossa la figura
disminuïda d'aquell cos que fou
gràcil, adés, i amb un semblant de vida,
com qui colga en un sot un pom de roses
que es van marcint de pressa.
Amb ell hi hem clos —premut el cor d'angoixa—
tot allò que era en tu: la benaurança
que sobreeixia dels teus ulls; el goig
d’estimar i ser estimada; la divina
suavitat del teu somrís; els somnis
del teu front innocent
i les dolces paraules que ens diries
si, amb mà despietada,
no hagués tos llavis segellat la mort.
L’ànima seva torna a Vós, Senyor,
i aquesta certitud ens acompanya.
Però nosaltres som humans, i ens dol
el que hem perdut; ens dol el buit que deixa
al nostre entorn, no l’ànima
que ja, entre els àngels, és feliç, sinó
la resplendor que d’ella ens pervenia
a través del seu cos; i el cos mateix,
el que hem vist i tocat, el que era gaudi
dels nostres ulls embadalits i vèiem
créixer prop nostre com un arbrissó,
gerd i florit de belles prometences.
Oh, terribilitat del pensament
que no es pot aturar! La nit s’acosta
—silenci, fosca, soledat, paüra—
i ara, per primer cop, la tendra imatge,
carn de la nostra carn, reposarà
no pas, com sempre, en l’aixopluc dels pares,
sinó allà dalt, en llit de fusta, immòbil,
freda i callada —quin horror, Senyor!—
i potser encara, per un últim rastre
de vida corporal, podrà sentir,
com un eco apagat del món que deixa,
aquesta pluja que ara va caient...
Atura't, pensament! Oh, quina nit!
Oh, quina nit de llàgrimes, aquesta!
| Altres |
| 317 |
| 321 |
| 324 |
| 325 |
| 326 |
- ↑ Editat en plaquette per l'autor, l'any 1964.