ARMJR I - 1896 (1a ed.)/Sa jaya Xeloch y sa jaya Biguelot
Axò eran dues fadrines veyardes qu'havian nom sa jaya Xeloch y sa jaya Biguelot.
Casera sempre n'havien tenguda per vendre: lo que may havian tengut era estat un homo que ab cap d'elles hagués volgut posar es coll devall es jou del sant matrimoni.
Eran tan lletjes, que á ningú li havia bastat cor.
Na Xeloch comandava na Biguelot, qu'era tan biduina que sempre se xupava dos dits, y ja'u crech que los arribá á tenir ben blanchs y fins.
Y beu de creure y pensar qu'el Rey se cansá d'esser fadrí, y va fer unes dictes que havia determinat casarse; y per axò, que li acusassen totes ses atlotes mes fines, que n'haguessen fets tretze y no haguessen doblegats es vint y un; y prendría sa mes fina de totes.
N'hi acusaren una mala fi; però era tan prim cernut, bufava tant á n'es brou, que totes les trobava comunes.
Y be n'hi presentavan, però cap n'hi havia que li entrás per s'uy dret.
Al cap y á la fi, sa jaya Xeloch s'hi presenta.
—Senyor Rey, digué, tench una fadrineta, sa cosa mes fina y purificada del mon.
—¡Ay de bo! ¿Y que no le poriam veure?
—Vos diré, senyor Rey: ella per res del mon surt de ca-nostra.
—¿Y per venir aquí no voldría sortir?
—No senyor. ¡Si no us poreu figurar lo fina y empagahidora qu'es!
—No res ydó, vendrem á ca-vostra.
—Veniu en voler; però vos fas de present que ni es sol l'ha tocada may ni sa serena, y que no hi ha ningú encara que haja tenguda sa ditxa de contemplar sa seua galania.
—Ja'u deu esser bufarella! pensá el Rey entre si meteix. No res, digué á sa jaya vendrem, y la veurem.
Ell s'hi presenta, y na Xeloch diu.
—Vostra Real Magestat deu venir per veure sa nostra fadrineta.
—Sols que m'hájeu entês. digué el Rey, ¿Ahont es ella?
—Senyor Rey, dins sa seua cambra.
—Ydò que surta.
—Es que no vol sortir. ¡Sab qu'eu es d'empa gahidora! Y llavò qu'es tan fina, que sa cosa mes mònica basta per ofendrela.
—Però ¿com he de sebre si es tan fina com vos deys? s'esclama el Rey, mes de mitx enfadat.
—¿Sabeu que farem? diu na Xeloch. Per una retxillera de sa porta traurá dos dits, y Vostra Real Magestat los hi podrá veure. Y axí, si acás no vos fa, no se porá dir que ningú l'haja vista.
El Rey hi va consentir. S'en van á sa porta de sa cambra; y na Biguelot treu per una retxillera es dos dits que sempre se xupava, única part des
seu cos que fos blanca y fina.
El Rey se mirá be aquells dos dits y s'esclama.
—O que'u son de blanchs! ¡que'u son de fins!
—¿Y si vésseu la resta! deya na Xeloch. ¡Si vésseu la resta! ¡Jo vos ho assegur! Ell aquests dos dits encara son lo mes negre y mes raspallós des seu cos.
El Rey s'ho va beure.
—Ella será sa venturosa, digué. Dins vuyt dies mos casam.
Se prepará tot p'es casament, y per unes noces ab tota l'orde.
Arribat es dia de ferse s'esclafit, se presenta à ca'l Rey na Xeloch menant na Biguelot ben tapada ab un vel ben gruxat que li pegava fins
abaix.
S'era escampada la veu que sa novía era sa cosa mes fina, y tothom hi acudia per treurese es gat des sach.
—¡O que'u deu esser de fina! deyan com la veyen tant tapada.
Arribà s'hora de ferse es matrimoni, y tothom que demanava.
—¿Y que no s'ha de destapar?
El Rey també era de aquest parer; però sa jaya Xeloch contestava:
—¡Per amor de Deu no parleu d'axo! Que no veys que s'empagahiria massa devant tanta gernació? ¡Si no ha mostrat cara may! Sobre tot, primer no se casará, si s'ha de destapar.
Quant veyen que no la volían destapar, mes se creya la gent que'u sería fina, y mes ganes tenían de veurela; però es qui les tenia mes fortes era el Rey.
Se va fer es casament, comensá es sarau, y na Biguelot ben alerte à destaparse.
Arribà s'hora d'anarsen á colgar; y, com el Rey se va veure tot sol ab ella, diu tot rebent.
—¡Vaja! ¡fora vel!
—Ja'l m'alsaré demà, digué ella.
—¿Demá? digué'l Rey; anit, anit.
—¡Demá! torná á dir ella, tota llastimosa.
—¡No, ell ha d'esser ara meteix! digué'l Rey fet tot un Nero.
Y encara no'u va haver dit, com pega tirada á n'es vel, es vel quedá dins ses seues mans tot esbenat, y aparegué devant els seus uys..... sa
jaya Biguelot.
Com el Rey va veure aquella por, aquella cara tan negre, tan ruada, sensa cap dent, sensa cabeys, va romandre fret. Llavó li pujá tal rabiada que encivella cossa y sempenta á n'aquella bruxa, y la tirá per sa finestra dalt abaix.
Aquella finestra becava dins es jardí, y na Biguelot pegá demunt una llimonera.
Tota se va omplir de púes; es seu cos brollava sanch viva de cap á peus; y li escapavan uns ays y uns gemechs lo mes esglayosos.
Sa dematinada passaren tres fades; la veuen d'aquella manera, y li demanaren que feya allá.
Los ho digue, y elles s'esclamaren.
—Noltros la poriam fer feliç á n'aquesta malanada. Vaja ydó.
Sa primera díu.
—Fer fat y fat, que la mía mare m'ha comanat y un punt mes, lo qu'ara diré, que sia veritat: que aquesta jaya torn de denou anys.
Y na Biguelot torná de denou anys al acte.
Sa segona digué:
—Per fat y fat, que la mia mare m'ha comanat y un punt mes, lo qu'ara diré, que sia veritat: qu'aquesta fadrineta torn sa mes guapa y sa mes fina que s'haja vista may.
Y na Biguelot torna al acte sa fadrineta mes guapa y mes fina que s'hagués vista may.
Sa tercera digué.
—Per fat y fat, que la mía mare m'ha comanat y un punt mes, lo qu'ara diré, que sía veritat: que sempre que parl aquesta atlota, sa música toch y fassà una tonada ben hermosa.
Y axí va sutceir tot d'una que na Biguelot, no quebenthi d'alegría, digué à ses fades.
—¡Deu vos pach la caritat, fietes meues dolçes!
Badar boca y tocar sa música, va esser tot'u. Allá.hauriau sentida una tonada d'aquelles, d'aquelles.
El Rey, sol sortint, pega bot des llit.
Veam que será estat d'aquella mellenga, d'aquella fantasma de nit passada, va dir.
Obrí sa finestra, escampa la vista p'es jardi, y afina demunt sa llimonera una fadrineta com un sol, que no era possible mirarlase, sense quedarne etsisats.
Era na Biguelot.
El Rey la se mirá una bona estona ben arreu; y com mes anava, manco s'en poría avenir.
Á la fi digué:
—¿Y aquella es sa que jo vaig tirar anit passada per aquesta finestra? O jo estava gat ó no es ella.
Y se posa á cridarla.
—Escolta, hermoseta: ¿y tu éts sa dona que jo vaig tirar anit passada per aquesta finestra?
—Si que'u som, digué na Biguelot, y sa música se posa á tocar, ab uns sons lo mes dolços y purificats.
El Rey llavò sí que hi va romandre astorat, y continua demanant.
—¿Y ab tu va esser que'm vaig casar jo ahir?
—Ab mi, ab mi, contestá aquella.
Y sa música toca qui toca; y cada volta que na Biguelot parlava, sa música cuydava fer uy de tocar, y treya uns sons qu'embadalian.
—¡Criats y criades! digué el Rey, anaume à pujar al acte aquella hermosura meua.
Hi anaren; la hi pujarem; però l'hagueren de colgar, perque sa serena de sa dematinada l'havia presa, y tota tremolava de fret, y no s'agontava de son.
Na Biguelot ja era la Reyna.
Y tenía un sens fi de dames y cambreres que li anavan derrera.
Na Xeloch ho sab, y pica de talons cap á ca'l Rey á veurela.
Digué qu'era germana de la Reyna, ningú hi donava fe, ella jurava y perjurava que'u era, y va moure un escàndol.
Tant va sucar els ays, que per llevarlase de devant, la hi dexaren entrar.
S'afica dins s'alcova, se planta devant es llit, y acosta els uys á sa cara de sa seua germana, fins que la ferí ab so nas, qu'era ben efavorit.
Quant la va veure tan jove y tan bella, s'esclama.
—¡Ó els uys ma fan dos ó tu no ets sa meua germana!
—No te fan dos no els uys, digué la Reyna. Som sa teua germana.
—Però ¡si tu eres mes veya y mes lletja que jo metexa, y ara no pareys de vint anys, y embelleys d'hermosa qu'éts!
—Es que hi som tornada.
—¿Y com?
—M'he feta planetjar.
—¿Y qui t'ha planetjada?
—Un fuster que hi ha aqui devant.
—Ja hi vuy anar jo!
—Si qu'has pensat be. Te llevarán, com á mi, sa crosta ruada; y romandrá så pell ben atesada, blanca y vermeya.
—No res; m'en hi vaig al acte.
—Veshi. Digués que jo t'hi enviy.
Na Xeloch, lo, meteix que si hagués tengut foch dins ses sebates, dexa en porret sa germana dins es llit, y ja li ha estret cap á ca's fuster. Y no s'atura fins que hi va esser.
—Ave Maria Puríssima, digué tota rabenta. ¿No sabeu per que vench?
—Si no vos esplicau mes, germaneta...
—Ydò vench de part de la Reyna per que me planetjeu.
—¿Qu'heu dit?
—Que vench per que me planetjeu.
—¿A vos?
—A mí, á mí. ¡Com que fesseu es desintês!
—Germaneta, jo no us entench.
—No, y jo parl ben clar, gracies à Deu.
Com es fuster la va veure tan encarada, y la senti que deya y tornava a dir que venía de part de la Reyna, acabá per dirlí:
—No res, ¿voleu que vos planetjem?
—A posta som venguda.
—Ydò, allargauvos demunt aquest banch.
Ell na Xeloch s'hi allarga.
Es fuster agafa sa plana mes grossa que tenía, y se posa á passarlahi per demunt, y hala qui hala.
Y aquí li arregussava un tros de galta y allá s'en duya una oreya, y ara li desxobría qualque costella, y suara li feya botir una llenca des ventre de sa cama.
Y na Xeloch que, entre gemech y gemech, no mes deya.
—Sufrir per embellir! ¡suportar per jove tornar!
Tantes eran ses ganes que tenía de tornar jove y guapa, que sufrí fins que no pogué aguantar pus.
S'havía fet dur un miray, y s'hi mirava desiara per veure si s'en anavan gens ses rues y si li comensava á comparêxer rastre d'hermosura; però com mes anava, mes por feya.
Arriba que ja no tenía figura de criatura humana. Era un mostro de lo mes farest.
A la fi digué que no plenetjassen pus, y va batre es peus.
Deu l'haja perdonada.
Amen.
- ↑ La'm contá la madona Catalina Tomás Pinya, de ca's Cegos de Manacor, al cel sia ella.