ARMJR I - 1896 (1a ed.)/En Juanet de sa jerra

Sou a «En Juanet de sa jerra»
ARMJR I - 1896 (1a ed.)
EN JUANET DE SA JERRA[1]


Axò era un homo que li deyen Juanet. Ell, sa dona y set infants seus, de pobrets qu'eran, estavan dins una jerra.
Un día passá un homo ab una garba de faves, y li cau una bajoca dins aquella jerra. Per agafarla, hi hagué tantes sempentes y grapades entre els atlots d'en Juanet, que l'esfloraren tota, y perderen un bassó, que va romandre tapat de terra. Aquell bassó tregué, y sortí una favera, que se va fer tan bona y tant va créxer, que al punt arribá á n'el cel.
Un dia sa dona va dir á n'en Juanet:
—Enfilet per sa favera, pujaten á n'el cel, y demana á n'el Bon Jesús que mos don una barraca, y no estaríam tan estrets dins aquesta jerra.
—Ben pensat, va dir ell. Y ja estigué enfilat per sa favera, y per amunt per amunt. Arriba á ses portes del cel; y toch toch.
—¿Qui es? va dir Sant Pere.
—En Juanet de sa jerra.
—¿Que demanau?
—Una barraqueta, perque sa dona troba qu'estam massa estrets dins sa jerra.
—Esperau un poch, veam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna ab sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sía, va dir en Juanet.
Quant va esser abaix, troba sa barraqueta qu'havia demanada; y mes content qu'un pasco, s'hi muda ab sa dona y els infants.
Des cap d'una temporadeta sa dona diu:
Tornaten á n'el cel, y diguês á n'el Bon Jesús que mos concedesca una caseta! Que aquesta barraca, per porcellins y tot, es comuna, quant y mes per cristians.
En Juan ja estigué enfilat, y per amunt per amunt. Arribá á ses portes del cel; y toch toch.
—¿Qui es? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa jerra.
—¡Ja vos conech! y ¿que demanau?
—Una caseta, perque aquella barraca li fa poquet á sa dona.
—Esperau una mica, veam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna ab sa resposta.
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, diu en Juanet.
Quant va esser baix, troba sa caseta, feta de bell nou. S'hi muda ab tota sa niarada; y no hi cabian de satisfacció.
Des cap d'una temporadeta sa dona diu:
—¡Tornaten á n'el cel, que aquesta casa es massa petita, y no hi ha qui hi habit! Demana una casa gran, ab balcons y persianes, cambres espayoses y mobles bons.
En Juanet ja estigué enfilat; y per amunt per amunt. Arriba a les portes del cel; y toch, toch.
—¿Qui es? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa jerra.
—¡Altre pich! y ¿que demanau?
—Una casa gran, ab balcons y persianas, cambres espayoses y mobles bons.
—¡Donauli fil á s'estel! No res, veurem el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna ab sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, s'esclama en Juanet.
Quant va esser abaix, troba sa casa que sa dona volia. S'hi mudaren, botant y ballant de s'alegría que tenian.
Des cap d'una temporadeta sa dona torna dir:
—Tornaten á n'el cel, y demana que't fassen á tu metje, á mi metjessa y els atlots metjons. Perque es ver que tenim una bona casa; pero ¡sabs que'm feym de poch de paper! Tant com en Palou á sa Pobla.
En Juanet s'enfila per sa favera; y per amunt per amunt. Arriba á ses portes del cel, y toch toch.
—¿Qui es? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa jerra.
—No podia esser altre. Y ¿que demanau?
—Sa dona troba que feym poch paper; y demana que'm fassen á mí metje, á ella metjessa y els atlots metjons.
—Nou metjes en casa... ¡Será farest! No res, aniré á veure el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna ab sa resposta.
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, s'esclama en Juanet.
Quant fonch abaix, ja va esser metje, y sa dona dona metjessa y els atlots metjons.
S'escampá sa noticia per tot, y aviat aquella casa va esser com un jubileu. Tots es malalts los demanavan; y tots els escotiflats s'hi volian mostrar; y no hi havia qui hi parás.
Sa dona aviat n'estigué fins en els ulls de tant de malaveig, y digué ben resolta á n'en Juanet:
—Vesten á n'el cel, y que mos donen un altre ofici; que aquest, maldement tregue qualque cosa, es massa sobrat. Digués que't fassen á tu batle, á mi batlessa y els atlots batlons.
En Juanet no tengué altre remey qu'enfilarse; y per amunt s'ha dit. Arriba á ses portes del cel; y toch toch.
—¿Qui es? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa jerra.
—¿Que ja tornau à demanar?
—Es sa dona que troba que s'ofici de metje es massa sobrat.
—¡Ella si que'u es! Y ¿quin vol?
—Diu que'm fassen á mi batle, á ella batlesa y els atlots batlons.
—¡Ay de bo! Sobre tot, si'l Bon Jesús no fos es qui es, ja vos hauría enviats á allá hon no hi plou. No res, aniré á veure que hi diu.
Sant Pere al punt torna ab sa resposta.
—Está concedit lo que demanau. ¡Ara'u tench de veure si encara tornareu á gremoletjar!
Quant en Juanet va esser abaix, ja fonch batle, sa dona batlessa y els atlots batlons; y vengan retjidors y municipals y caminers; y hala á sa casa de la vila; y questions d'un vent, y assuntos de s'altre, y feynes per llarch. Allà hauríau vist navegar el batle, esqueynar sa batlessa y capbuytetjar es batlons.
Sa dona un día, acabada de veure tanta trifulga, va dir:
—¡Axò no's viure! Per haver de tenir tantes feynes, ja valdría mes que fosses tu rey, jo reyna y els atlots reyons. ¡Cap al cel tens ses feynes á dir á n'el Bon Jesus que mos hi fassa!
En Juanet, per por de sa por, s'enfila per sa favera; y per amunt s'ha dit. Arriba á ses portes del cel; y toch toch.
—¡Gos messions que torna esser en Juanet de sa jerra! se va esclamar Sant Pere.
—Per ell me tench, va respondre s'aubarcoch.
—¡El diantre sou per pujar! Veam que demanareu aquest pich.
—Sa dona...
—¿Y vos?... ¿Que ja está cansada des batleratje....?
—Sols que'u hájau endevinat! Vol que'm fassen á mi rey, á ella reyna y els atlots reyons.
—No té mal gust, sa toxarruda. Veam si'l Bon Jesús será tant bo, que encara no vos pos á ca vostra.
Sant Pere al punt torná ab sa resposta.
—¡Vos ha concedit lo que demanau!; pero m'engana que ser tant golafres no vos surte tort.
¿Que m'en direu? Ell quant en Juanet va esser abaix, se va trobar vestit de rey, sa dona de reyna y els atlots de reyons. Romp sa marxa real, y vengan salves d'artillería, y tropa y mes tropa, y un diluvi de gent voltant seu y cridant ¡viva!; y cap á palacio, y festa y altre festa, y sarau y altre sarau. Però, com no hi ha cap avall que no tenga el seu cap amunt, comensaren à venir ses feynes y maldecaps propis des nou estat, que pujavan, sense comparansa, molt mes que ses feynes y maldecaps qu'un metje y un batle poden tenir. Y heu de creure y pensar que la reyna pronte no pogué aguantar pus, y s'esclama:
—¡Quin engán de mitjes! ¡Esser reys! ¡Es qui no'u ha provat, no sab qu'es! ¡Si una pressona no's senyora de si metexa! Ca, ca..... ¡tanta feyna per tants pochs doblers! Juanet, tornaten á n'el cel, y que't fassen á tu Bon Jesus, á mí Puríssima y els atlots Bon-Jesusons; y en sortirem d'una vegada.
En Juanet va esser tan ruch, per dirho axí com es, que vestit de rey y tot, s'enfilå per sa favera; y per amunt s'ha dit. Arriba á ses portes del cel; ytoch, toch.
—¡Ja es en Juanet de sa jerra! s'esclama Sant Pere.
—Si que'u som.
—¡Si sabésseu dur es calsons tant be com enfilarvos per sa favera....!
—Ydò es sa dona que troba qu'en s'ofici de reys hi ha massa feyna per tants pochs doblers.
—¡Ay! ¿Que no se recorda de quant estáveu dins sa jerra?
—¡Foy! y ¿que vos tench de dir? Es que vol que'm fassen...
—¡Veam! ¡ara'u tench de veure que vol que vos fassen! va dir Sant Pere.
En Juanet, tot enfrescat, no sabía com envestir.
—¡Vaja! ¡amollauli! torná dir Sant Pere.
En Juanet va fer un esfors supremo, y arribá à dir:
—Ydò sa dona diu que, per sortirne d'una vegada, que'm fassen á mi Bon Jesus, á ella Puríssima, y els atlots Bon-Jesusons.
Quant el Bon Jesus va sentir aquell aubercoch, d'allá hon era digué tot d'una.
—Pere, y ¿qu'es aquest desenfrehiment? ¡Ell quant mes los donen, mes demanan! ¡Que s'en tornen dins sa jerra, mes que depressa, y ses rahons sigan acabades!
—¡Vaja! digué Sant Pere; ¿ho heu sentit? Va taqui lo qu'heu guanyat. ¡Y no es que jo no vos avisás!
En Juanet abaxá es cap, y, fets els seus uys dues fons, ab ses ales des cor que s'acopavan, prengué per avall per avall per sa favera.
La reyna y els reyons l'esperavan abaix, y se creyen que los hauria sortit be com ses altres vegades. ¡Figurauvos si hi degueren romandre ben escaldats y sense polsos quant en Juanet los doná sa noticia. Ell, com s'en temeren, es vestit tan hermós que duyen, los va descomparêxer, se trobaren vestits ab quatre pelleringos, lo mateix de quant sortiren de dins sa jerra; y dins sa jerra s'en hagueren de tornar com dos y dos fan quatre; y.....encara hi son si no los han trets ni son sortits.
Tots aquells que, quant mes tenen, mes volen, y no están assaciats may, que prengan llum d'en Juanet de sa jerra, si volen acabar la festa en pau.

Manacor, Janer de 1890.

_________________________________________

  1. La me contá una atlotella manacorina, na Juana María Ganxa.