ARMJR I - 1896 (1a ed.)/En Juanet y es set missatjes

EN JUANET Y ES SET MISSATJES^[1]

Axó era un rey que no mes tenía una fia.
Era molt desxondida; y, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes qu'es joves que tenguessen ganes de casarse ab ella, se presentassen, y es qui li guanyaría á dir una mentida grossa, aquell s'hi casaría; y á tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyarian ab una verga de bou ben llarga, y los pegarían fins que los arribassen.
N'hi anaren una mala fi; però tots acabavan per haver de córrer ses vergades, y es criats del Rey ja estavan cansats d'encalsar fadrins dantlos á testar sa verga de bou.
Sa fia del Rey donava set voltes a tots, y no hi havía que dir tornau.
S'en arribá á têmer un pollastrell d'una possessió de Manacor, qu'havia nom Juanet, un poch geperut y que caminava a la fotranca. Y ¿que fa ell? Pren un pa y una sobressada, se posa ses cames á n'es coll, y ja es partit cap á Ciutat per veure si ab una mentida grossa se feya gendre del Rey.
Camina caminarás, com va esser à ses basses de Vilafranca,^[2] en troba un qui se travava.
—¡Alabat sia Deu!
—Pera sempre.
—¿Y ara que fas, si no es massa preguntar?
—Me trau.
—¿Y ahont treu cap travarte?
—Perque su aqui hi ha una llebre á n'es jas, y la vuy agafar; y, si no me travás, li guanyaria de massa á córrer.
—¿Y aquesta es vera?
—Ara mateix eu veurás.
Acaba de travarse; botant botant, s'acosta á n'es jas, y fa:
—¡Xo!
Se llebre s'alsa, y de d'allá, com la bala; però aquell travat pega un parey de llongos, y ja la tengué.
—El dimoni éts, s'esclama en Juanet. ¿Y que't diuen á tu?
—En Corrim.
—¿Que't vols llogar ab mi?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Qu'has de guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydò, y manau feynes.
—Anem cap á Ciutat, digué'n Juanet, y seguiren envant.
A sa costa de Son Comelles en troban un que estava tombat, ab una oreya á sa terra.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Pera sempre, va respondre.
—¿Y que fas, si no es massa preguntar?
—Escolt; ab una oreya sent lo que diuen fins y tot es condemnats del infern y ab s'altra els ángels del cel, que cantan Santo Santo....
—¿Y que't diuen á tu? li demana en Juanet.
—N'Escoltim.
—¿Que't vols llogar ab mi?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Qu'has de guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydo, y manau feynes.
—Anem cap á Ciutat, digué'n Juanet; y seguiren envant.
Quant foren en es pla de Montuiri, en troben un que feye una gaveta voltant sa torre d'un molí de vent.
—Alabat sia Deu, digueren.
—Pera sempre, va respondre.
—¿Y ara que feym, si no's massa preguntar?
—Aquest moli té's vents dolents, y li fas aquesta gaveta per desllorigarlo y durlomên de munt aquell puig.
Y apuntá á n'es Coll de sa grava.
Ell ab quatre 'xadades va haver acabada sa gaveta; tira s'eyna, abraona sa torre des moli, li pega estreta, l'alsa'n pes, y, tris tras tris tras, la s'en du demunt es puig qu'havia dit.
—¡El dimoni éts! s'esclamá en Juanet. ¿Y que't diuen a tu?
—En Forcim, va respondre ell.
—¿Que't vols llogar ab mí?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Y qu'has de guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydò, y manau feynes.
—Anem cap á Ciutat, digué'n Juanet, y seguiren envant.
Quant foren devora Algayda, en troban un ab arch y un grapat de fletxes, y en tenia una á s'arch, apunta qui apunta.
—Alabat sia Deu, li digueren.
—Pera sempre.
—¿Y que fas, si no's massa preguntar?
—Apunt á un mosquit, posat á un uyastrell de munt es puig de Randa.
—¿Y el ferirás?
—Me pareix que no picará ningú pus.
Ell li despara, pujan á n'es puig, s'en van á s'uyastrell, y trobaren es mosquit en terra, xapat p'es mitx y sa fletxa devora ab una mica de sanch á sa punta.
—¿El dimoni éts! s'exclamá'n Juanet. ¿Y que't diuen a tu?
—En Fletxim.
—¿Que't voldrías llogar ab mi?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Y que vols guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydò, y manau feynes.
—Anem cap á Ciutat, digué'n Juanet, y seguiren envant.
Quant foren baix de costas, devant s'hostal des plá, en troban un abordat á una paret d'esquena d'a^[3] en troba un qui se travava.
ben gruxada, que roegava ses pe dres que feyen gens de regruix.
— Alabat sia Deu! li digueren.
—Pera sempre, va respondre.
—Y ¿qué fas, si no's massa preguntar?
—M'esmol ses dents un poch.
—¿Y quin es s'ofici teu?
—Llavorar parets.
—¡Ay de bo!
—Ara mateix ho veureu, digué aquell homo; y se posa ab ses barres rach — a —rach, rach—á—rach á n'aquella paret, y al punt li va haver fet un forat que hí podian passar tres homos.
—¡El dimoni éts! va dir en Juanet. Y ¿que't diuen á tu?
—En Llavorim.
—¿Que't voldrías llogar ab mí?
—Si'ns avenim de preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydo, y manau feynes.
—Anem cap á Ciutat, digué'n Juanet; y seguiren envant.
Quant foren á n'es torrent de Bárbara, notaren que a l'endreta des camí venía ben ple, y á l'esquerra no duya gens d'aygo.
—¿Que será axò?s'esclamaren tots. Aqui hi ha cosa de lo alto.
Se posan á mirar per tot, á veure si afinarían es perque d'aquella cosa tan estranya; y afinaren devall es pont un homo agotzonat y boca badada que se bevía tota s'aygo que duya es torrent. Tots quedaren ab sos cabeys drets.
—Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espasat s'esglay.
—Pera sempre, va respondre ell.
—¡El dimoni éts! s'esclamá'n Juanet. ¿ Y abont te posas tota aquesta aygo?
—Jo la m'enviy, y no m'importa ahont s'en va.
—¿Y que't diuen á tu?
—En Bevim.
—¿Que't vols llogar ab mi?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Y que vols guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydo, y manau feynes.
Tot d'una qu'en Bevim no pará pus ab sa boca, conversant ab en Juanet, s'aygo des torrent va pendre sa fua cap á mar y al punt hi va esser.
Es missatje nou y els altres seguiren derrera l'amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un que bufava cap á n'es Molinar, mes encés qu'un pebre de cirereta, ab unes galtes mes inflades qu'unes xeremies, y ab uns pits tan estufats y un pantaix tan fort qu'eran lo mateix d'unes manxes d'un ferrer.
—¡Alabat sia Deu! li digueren.
—Pera sempre, va respondre.
—¿Y que fas, tant de bufar, si's pot sebre?
—Fas moldre aquella partida de molins de vent. ¿Que no los veys? N'hi ha mes de cincuanta, tots afilarats.
Tot d'una que aquell homo s'aturá de bufar, es molins, un després s'altre, s'aturaren de moldre.
Figurauvos quins uys devían badar, quant eu veren, en Juanet y els seus missatjes.
—Perque vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poch.
Y se torná inflár, y bufa qui bufa; y veren que tots els molins des Molinar tornaren á moldre tan depressa, que era lo mateix que si haguésseu perduda sa nadía.
—¡El dimoni éts! digué en Juanet. ¿Y á tu que't diuen?
—En Bufim.
—¿Que't vols llogar ab mi?
—Si'ns avenim des preu.
—¿Que vols guanyar?
—Cincuanta lliures y un vestit.
—Feta está sa barrina.
—Feta está ydò. y manau feynes.
—Anem cap a Ciutat, digué en Juanet. M'engana que á noltros vuyt ningú la mos fassa, que no la mos pach.
Arribaren á ses Enramades.
—Atlots, va dir en Juanet, un sach buyt no's serva. Aturemmos á un hostal d'aquets, y pegarem una bocinada.
—Be parla l'amo, digueren tots, y posarem forqueta.
Una hostelera los enllestí dinar ab quatre grapades, y pegaren tots lo que's diu una panxada de voltor.
Capell alt, bras sonant y oreya fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, y la gent los feya amples, y no s'aturavan de mirarlosse.
—¿Ahont anau, valents joves? los demanavan.
—A veure si guanyarem á sa fia del Rey á dir una mentida grossa, responia en Juanet.
—No hi aneu, los deyen, que vos farán córrer ses vergadas. Axí los ne pren a tots es qui hi van.
—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure. deya'n Juanet, y no s'aturava may de passar enyant.
Arriba a la fi á ca'l Rey, y demana per parlar ab sa seua fia.
Ella surt, y se troba devant s'estampa d'en Juanet y en Corrím, en Forcím, en Fletxim, n'Escoltím, en Llavorím, en Bevím y en Bufim que l'enrevoltavan.
—¿Tots vuyt vos voleu provar ab mí? los demaná.
—No senyora, va dir en Juanet, no mes som jo: aquests son es meus missatjes.
Quant ella'l se va haver mirat bé, y el va veure tan revescós y jeperut, encara que's creya que'l safalcaria com á n'els altres, li va fer mals averanys, y los dexa en banda.
En Juanet se presenta á n'el Rey, y li conta es desayre que li havia fet sa seua fia, y el Rey diu:
—Paraula de Rey no pot mentir. Ses dictes s'han fetes, ses dictes s'han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.
Reuneix tota la cort y fa venir sa seua fia.
—Hala, va dir, á veure qui guanya.
—Que comens ell, va dir la Princesa.
—Axò si que no'u feré, diu en Juanet, rodetjat des set missatjes. ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Magestat! ¡Per cap vent del mon! No'm toca.
—Aqueix homo té rahó, va dir tothom, y el Rey trobá lo mateix.
La Princesa no tengué mes remey que comensar, y greu ferm que li sabia.
—Al hort del meu pare, digué, hi ha una col tan grossa que dins el Gost á punt de mitx dia fa tanta d'ombra, que hi sesten setcents moltons, y no's senten ni's veuen.
—¿Y no son sorts ni cegos? va dir una veu.
—Senten es trapitx d'una formiga y veuen es vent volar, va respondre ella.
—¡Si que'u es grossa aquesta, va dir tothom. ¡Pobre geperut! ¡No'l se'n tornará á n'es gep! ¡Apareyau ses vergues!
—A poch á poch, va dir en Juanet. No passeu s'arada devant es bous: dexaume dir primer, y llevò ja xerrareu.
—¡Amollalí! digué el Rey, tot impacient.
Y en Juanet se destirá d'aquesta.
—Si al hort de Vostra Real Magestat hi ha una col tan grossa, vos fas á sebre que á ca nostra hi ha una caldera tan gran, que s'altre dia la várem haver d'estanyar, y varen haver d'esser setcents calderers, y cada un picava ab so seu martell, y per fort que picassen, no se sentían ni's veyen un ab altre.
El Rey, sa seua fia, tots el de la cort romengueren com á abitlats, sense sebre que dir devant aquella sortida d'en Juanet.
Sa fia del Rey, perque era un pebre aquell que li feya coure els uys de casta forta, arribá á obrir boca, demanant à mitja veu.
—¿Y per que es aquesta calderassa?
—Per cuynar aquella colassa, respongué tot xelest en Juanet.
Tothom va quedar de pedra.
Des cap d'una estona de totes ses boques sortí aquesta veu:
—No hi ha apellació, sa calderassa per forsa ha d'esser mes grossa que sa colassa.
Y el Rey que digué:
—Paraula de Rey no pot mentir, fieta meua: t'ha guanyat, y t'hauràs de casar ab ell.
La pobreta va rompre en plors, y cuydava á fer uy de pensar no mes que havia de caure ab aquella faristea, corbo y geperut.
Se va haver de jeure des sentiment, y no li treyen altra paraula de sa boca sino que estava fet d'ella.
Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tot els emperons que pogués, á n'es casament.
En Juanet y es set missatjes li donaren un aferratay; perque no hi havia qui los anás entorn. Maltractaven tots es qui los feyen un poch es perque, y es carrers y ses plasses los eren estrets per passar.
El Rey dona orde que los prengan.
Pero ningú s'hi atrevía, tanta por los manavan.
A la fi, un vespre, quant tots dormían, los agafan y los tancan dins s'olla d'un castell.
Des cap d'una estona que hi eran, los envest un brant d'aygo com es cos d'un homo.
Al punt s'aygo los arriba per sa cinta; y com mes anave, mes aygo venía.
—Bevim, diu en Juanet, fes lo que sabs fer.
En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, y se va beure tota s'aygo que hi havia, y ab sa matexa seguida posa se boca baix des brant, y no'n dexava caure una gota en terra.
Axi passaren tot un día, sense que hi anás ningú á veure que feyen, ni á darlos res.
—¿Y que mos hem de podrir aqui dins? digué á la fi en Juanet. Llavorim, fé lo que sabs fer.
En Llevorim s'aborda á sa paret ab ses barres; y clavada ve, clavada va; y vengan mitjants p'en terra y pols per llarch.
¿Que m'en direu? Ab una estoneta va haver fet un forat ben gros, y tots pogueren sortir peu pla.
Y en Juanet devant devant, y es set missatjes derrera derrera, cap á ca'l Rey falta gent.
—Senyor Rey, digué'n Juanet, tot d'una que'l va veure. Pactes son pactes; he guanyat á sa seua fia, m'he de casar ab ella. Es meua y la vuy, cadascú que tenga lo qu'es seu.
—Homo, digué'l Rey, tot apurat, no sies guixa. Ja s'arretglará tot. Demà en parlarem de prop.
El Rey, sa seua fia y es de la cort se posaren pensa qui pensa á veure com se desfarian d'aquells trunfos.
¡Vaja quina una que s'en pensaren! La Princesa era molt corredora; es dies que hi havia corregudes, solía sortir en es cos, y guanyava á n'els homos y tot. Casi totes ses joyes s'en duya ella.
—En Juanet, varen dir, corbo y geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo millor es dirlí, que aquí hi ha costum de que dos, per casarse, s'han de provar á córrer abans; y que, si s'homo no guanya á sa dona, no's pot fer es casament.
Lo en demá matí el Rey crida'n Juanet, y li diu:
—Mira; aquí hi ha una costum, que, en haverse de casar dos, s'han de provar á córrer, y si ell no guanya, no's pot fer es casament. Vos provareu ydò tu y sa meua fia.
—En voler, diu en Juanet.
—Ydò no res, digué'l Rey. Partireu de ses Enramades, es cos será es camí de Manacor fins á sa font de Xorrigo. Tu t'en durás una carabasseta, y l'has de tornar plena de s'aygo de sa font. Ella tornará ab un brot d'eura. Si tu arribas primer, vos casau. Si no, t'en haurás d'estrenye's cap.
S'en va tota la cort à ses Enramades. En Juanet hi compareix ab sos set missatjes. Se nombrá un batle de cos, es batle senya una retxa en terra, y hi fa posar es peu de devant á sa fia del Rey y á n'en Juanet.
—¿Estau? va dir.
—Estam, digueren tots dos.
—A la una, á les dues, a les tres, ¡sus! va dir es batle.
Y ells dos de d'allá, tant com ne podían treure.
Al punt los varen haver perduts de vista.
Vos assegur que tant un com s'altre s'en anavan tan atacats com podían; eu feyen de tot, un per casarse, s'altre per no haverse de casar.
Y heu de creure y pensar qu'en Juanet comensá á prendre ventatje y mes ventatje. Ell quant sa fia del Rey arribá á sa font de Xorrigo y abastá á s'eura, en Juanet ja tenía sa carabasseta plena y ja tornava cap a Ciutat.
La dona, quant se va veure perduda, se posá á cridar:
—¡Juanet, Juanet, Juanet!
—Que tant de juanetjar! digué ell, girantse derrera.
—Escolta, digué ella. Tampoch no es cosa de qu'hájem de caure morts. Si tu me guanyas, mos casarem, y es mal será mort. Al cap y á la fi, tu éts un homo de be y desxondit, y me pareix qu'en mes males mans podría caure.
En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.
—Acostet, homo, li digué ella. Are que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t'esplugaré.
S'aubercoch hi consentí, per darlí gust.
Li posá's cap demunt sa falda, y ella espluga qui espluga, y al punt el tengué mes adormit qu'un tronch.
Á poch á poch li posa's cap en terra, li pren sa carabasseta, y la hi buyda dins sa font.
Es set missatjes estavan allá á ses Enramades ben uys espolsats, per que no li fessen cap engallada.
N'Escoltim s'havia posat ab una oreya en terra, escolta qui escolta.
Cap petjada havía perduda á sa fia del Rey ni à n'en Juanet. Havia conegut quant arribavan á Xorrigo, quant en Juanet omplía sa carabasseta, y fins y tot es glech-glech que feu s'aygo, quant se fia del Rey la hi buydá.
—Atlots, digué á n'els altres. Aqui hi ha cosa. No es possible que l'amo nostro buyt sa cara basseta després de d'haverla omplida. Corrim, ves á veure qu'es axò.
En Corim al acte pega llongo, y cap á Xorrigo s'ha dit.
Tanta vía va fer, que, quant hi va esser, sa fia del Rey no mes havía tengut temps de partir y pegar set ó vuyt passes. Desperta en Juanet, ompliren sa carabasseta, y cap a Ciutat tot dos, cametes me valgan.
Sa fia del Rey á un tros curt guanyava a molts, y s'havia figurat que á un tros llarch seria lo mateix. Lo que li sutceí fonch que, si de molt li havia guanyat en Juanet á s'anada, de mes li guanyá á sa venguda.
Quant ell arribava à ses Enramades, ella encara era devers la Soledat.
—Senyor Rey, digué l'homo, aquí no hi ha spiritu tuo: mos hem de casar, y s'ha acabat.
El Rey no sabía per ahont prendre
—Aqueix homo parla be, deya tothom. Lo qu'es seu, donauley.
El Rey, per llevarlose de devant, diu:
—Anem á n'es tresor, y t'en durás tots els doblers que vulgues.
—Tots es que s'en podrá dur aquest, digué, apuntant à n'en Forcim.
—Corrent, s'esclama el Rey, figurantse que'n Juanet ab aquell doblers se donaria per satisfet.
En Forcím agafa un llensol ben gruxat, en fa un sach, hi cus una partida de cordes per que fos mes fort; y ab en Juanet y es demés missatjes, cap á ca'l Rey.
El Rey los mena á n'es tresor, y los mostrá un caramull de dobles de vint que feya por.
—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; y cridá un criat per que mesurás.
En Forcím para's sach; es criat sa posa á tirarhi senayes y senayes de dobles de vint.
Ell es caramull ja havia minvat la mitat, y es sach encara no era ple, y en Forcím que sempre deya:
—Venguen mes senayes.
—¿Però que no veus, deya el Rey, que no t'en ho podrás dur? Ses cames te farán figa.
—Dexau estar s'ansia per mi, deya en Forcim.
A la fí es sach arribá á esser ple. En Forcím el fermá ben fort, l'abraona, y el se carrega.
En Juanet y els altres missatjes, que ja estavan convenguts, tot ab u, pegan grapada á sa fia del Rey, l'asseuen demunt es sach, y la hi subjectan, y ja li han estret derrera en Forcím.
El Rey y tots els de la cort quedaren de pedra devant tal atreviment. Va durar una bona estona que no's donavan conta de lo que los passava.
Quant el Rey torná en sí, se pegava ab so cap per ses parets, ses criades de sa seua fia s'arrebassavan es cabeys, y feyen uns plors y uns crits que entravan dins es cervell. Alsaren ca'l Rey, sortiren per plasses y carrers, y posaren tota la Ciutat en revolt.
El Rey crida totes ses tropes, feu armar tothom, y sorti á veure si agafaría aquells desenfreits que li havían presa sa fia.
Los destriaren devora s'hostal des plá. Quant en Juanet va colombrá tanta gernació y tanta tropa que ja los era decmunt, va dir:
—Atlots, estam perduts, si no feym de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat, y tu, Forcim, fes lo inateix, posa es sach y sa fia del Rey en terra; y voltros, Bevim y Llavorím, teniuhi conte. Hala, Bufim, tu que feyes moldre es molins des Molinar, á veure si atures aquest delobí de gent.
Allá devora hi havia un gran pinar.
En Forcim s'arromanga; s'aborda á n'es pins, y grapada ve y grapada va, ab cada grapada en tirava un en terra.
Al punt n'hi va haver una estesa fora mida.
Arriban ses tropes, s'afican per dins aquells pins; es cavalls no podían donar passa, els soldats de peu quedavan com á sembrats. En Fletxim se posa á desperarlos fletxes, y no n'hi falla cap: ab cada una dexa un soldat estês. En Forcím agafa un pi per sa rama, y pega qui pega ab sa soca; y allá ahont feria, no mes quedava la pols. Sa tropa, axí com pogué, dexá es pinar; però comensá á pegarlos per sa cara un vent tan fort, que no los dexava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s'alê, los tomava d'esquena. Era en Bufim que bufava á les totes.
El Rey no tengué mes remey que tornarsen á Ciutat ab ses poques tropes que li quedavan.
En Forcím se torná carregar es sach de ses dobles de vint y sa fia del Rey; y ab en Juanet y es demés missatjes, hala qui hala cap á Manacor.
Quant hi arribaren, foren ses bones.
Tots volian sa fia del Rey, per que cada un deya que, si no fos estat per ell, haurian fets els ous en terra.
—Si jo no'm bech s'aygo que mos queya dins s'olla des castell, deya en Bevim, tots mos seriam aufegats; y si no atur ses tropes, encara mos agafavan y en feyen una coca.
—Y si jo no llavor y forat sa paret des castell, deya en Llevorím, ¿com en sortíam? Tots mos seríem morts de fam.
—Y si jo, deya n'Escoltím, no me tem de quant sa fia del Rey buydava sa carabasseta, ¿com li hauria guanyat l'amo nostro?
—Y si jo, deya en Corrim, no hi vaig correns á despertarlo, ¿de que hauría servit es teu escoltar?
—Y si jo, responía en Forcím, no hagués duyt es sach d'unces y sa fia del Rey; y no hagués feta aquella solada de pins y de soldats, ¿que sería estat de tots noltros?
—Y si jo, deya en Fletxím, no hagués tengut tan bon dret ab ses fletxes qu'he tirades, ¿com mos ne desfêyem de tanta tropa?
A la fi en Juanet va prendre la paraula.
—Atlots, va dir; tots vos heu tractats be; heu fet lo que vos pertocava; però teniu present que sou missatjes meus, y que vos tench llogats, no per que fesseu feyna per voltros, sino per mi. Mentres sieu missatjes meus, sa feyna que feys, es meua; y en havervos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vuy pagar. Vos havia de dar cincuanta lliures y un vestit: vos donaré cíncuanta dobles de vint, y una dobla mes p'es vestit.
—L'amo parla be, y sa rahó li vessa per demunt es cap, digueren tots.
En Juanet los pagà axí com havia dit, y cadascú va prendre p'es seu vent.
Sa fia del Rey va veure que no s'escaparia d'haverse de casar ab en Juanet; qu'ell era un homo de be y ben desxondit; y que, si era corbo y geperut de cos, no'u era d'ánima; y acaba per donarlí es sí.
Y se casaren.
El Rey com no tenía altra cosa mes qu'aquella fia, veent qu'ella hi havia allargat es coll y qu'estava ja tota alabada ab en Juanet, perqu'era s'homo mes desxondit, mes comportívol y mes considerat que se pogués trobar y llavò que no tenía mal día may y feya riure per ses butxaques tothom; dexá tota sa betserría, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; y visqueren molt d'anys plegats ab salut y alegría; y encara son vius, si no son morts.

Manacor, Janer de 1890.

_________________________________________

1. La me contaren á Manacor ma mare, una cosina meua, la madona Antonina Vallespir de Son Boga, y el sen Pere Gotzo, un homonet vey que'n sab moltes y m'en ha contades una bona partida.
2. Aquestas basses y els demés llochs que s'anomenen á continuació, se troban quant un ve de Manacor á Ciutat per el camin real.
3. Una paret que, en lloch d'esser plana demunt, acaba ab dues cares que fan carena, lo mateix d'una esquena d'ase. Per axó se diu paret d'esquena d'a ò d'ase. En el primer cas, se perd la silaba derrera, lo mateix qu'en aquella allta espresió: perdre s'a (se) y ses magranes, equivalent á perdre sa xaveta.