40 cançons populars catalanes/La filla del Carmesí

LA FILLA DEL CARMESÍ

Petiteta l'han casada
la filla del Carmesí;
de tant petita que era
no se'n sab calçâ i vestir.
Qui 'l ne té l'amor lo deixa;
qui no'l té, lo vol tenir.

Lo seu marit l'ha deixada
perquè se·n puga engrandir
Se n'es anat a la guerra:
set anys trigarà a venir
Al cap d'aquesta setena
son marit torna a ser aqui.
Ja ·n pega un truc a la porta.
— Escrivana, baixa a obrir. —
Contesta la seva mare,
que lo truc ne va sentir.
— Aont es l'Escrivaneta,
mare, que no ·m baixa a obrir?
— Com baixarà l'Escrivana,
si no es en tot per ací?
Lo rei moro se l'ha enduta
disset lleugues lluny d'aquí.
— Mare, baixeu-me la capa,
la capa de bombosí,
que cercaré l'Escrivana
més que sapiga morir.
Aniré de porta en porta
com un pobre pelegrí,
aniré de porta en porta
tot captant del pa i del vi.
Mare, baixeu-me la capa,
la capa de bombosí
No m baixeu la més bonica,
ni tampoc la de setí,
sinó aquella més pobreta,
la que solia vestir,
i amb la capa també l llibre
i el bordó de pelegrí.

Mare, aquí teniu la roba
i la faixa de setí;
replegueu-me aquestes armes:
l'espasa la vui per mi.
Fins que l'haja rescatada
captaré del pa i del vi:
tornaré amb l'Escrivaneta
o mai més sabreu de mi.—
Arribant a Moreria
demana 'l més dret camí,
i al primer castell que troba
n'es el del rei sarraí.
Ja se'n va de porta en porta
tot captant del pa i del vi;
a la segona porteta
l'Escrivana ja trobí:
la veu a la finestreta
que s'afanyava a cusî.
L'agulla n'era de plata,
lo didal n'era d'or fi;
els coixins d'or en que seia
n'eren tots de carmesí;
el tresor que ella portava
tota la feia lluir,
i més que tot la cadena
i el joiell que duia al pit.
Feu caritat, Escrivana,
an el pobre pelegrí;
feu-li caritat, mestressa,
per l'amor de Jesucrist.
¿Com voleu que vos ne faça,
si no soc mestressa aquí?

Torneu demà a les nou hores
o passat demà al matí,
ja estaran fetes les noces
del rei moro sarraí,
i llavors seré mestressa
de tot lo que hi haurà aquí.—
Lo rei moro s'ho escolta
passejant-se pel jardí
—Escrivana, amb qui enraones?
—Amb un pobre pelegrí
que me'n demana una almoina
per l'amor de Jesucrist
—Que n es de la teva terra
aquest pobre pelegrí?
—No es pas de la meva terra
ni tampoc del meu país,
ni 'ls aucells que van per l'aire
crec que no'n saben venir
—Caritat fes-li, Escrivana,
an el pobre pelegrí:
para-li la taula blanca
amb el bon pa i el bon vi;
don-li beure amb una taça,
amb una taça d'or fi,
que ja sabs ets la mestressa
de tot lo que hi ha an aquí—
L'Escrivana para taula
per al pobre pelegrí;
mentres parava la taula
ja n'arrenca un gran sospir.
—De què sospireu, senyora?
Per què feu tant gran sospir?

—Amb el posat i en la cara
m'apar que us havia vist:
dels ulls i de barba rossa
vos sembleu al meu marit;
l'espasa que porteu sembla
la que li veia cenyir.
—No sospireu, Escrivana,
no sospireu més per mi,
que qui us parla ara, Escrivana,
es vostre estimat marit.
Voleu venir, Escrivana,
voleu's-en venir amb mi?
—Sí, per cert, lo senyor comte,
que ja fossim pel camí.
Llarga me n'es tota espera:
voldria jo haver sortit,
i sobre tot esser fòra
del reialme sarraí.
Deixeu-me veure'l rei comte:
sabré si vol res de mi.
—No vui res, no, Escrivana,
sinó que'm deixis dormir.
—Cuita, vés a l'establia,
tria'ls dos millors rocins,
mentres que jo per les caixes
triaré'ls millors vestits
i trauré de l'arquimesa
l'or de que'ns cal proveir.—
Ell se'n va dins de l'estable
a cercâ'l millor rocí;
ella se'n puja a la cambra
a cercâ'l mellor vestit.

Carregaren d'or i sedes
tant com el cor els va dir.
Quan tenen lo que volien
se posaren en camí.
El rei moro es en finestra
i al pelegrí veu fugir.
Quan el moro se n'adona
l'Escrivana es pel camí.
Lo rei moro sa gent crida
que'ls vagin a conseguir.
Se n'agafa ell de l'espasa
i també'ls vol assolir.
Quan traspassava pel pati
fent ensellar un rocí,
veu que entraven les viandes
per les noces de la nit.
Uns criats portaven plates
amb galls i capons rostits,
altres amb coques maurades
amb molts flaons i amb confits.
Quan el rei moro'ls va veure
deia tot enfellonit:
—Maleída l'Escrivana!
Mal goig n'hagis, pelegrí!
Ara sí que me l'heu feta!
Vos recordareu de mi!
Si jo t'hagués conegut
no hauries entrat aquí.—
I amb pressa'ls corre al darrera
per podê-ls aconseguir.
Quan en són aprop de l'aigua
el rei creu que'ls va assolir;

quan són l'altra part de l'aigua
lo pont se va mig partir.
—Ara sí que serà teva,
gran traidor de pelegrí!
Set anys que té l'he nodrida
del bon pa i del bon vi,
set anys que te l'he vestida
de domas i carmesí,
set anys te l'he mantinguda
sense poder-me'n servir.
Poncelleta te l'emportes,
ai traidor de pelegrí!
Cent escuts costa sa roba
i altres cent costa l rocí,
i altres cent jo te n daria
si la deixessis venir.
Poncelleta te l'emmenes:
encara es verge per mi.
Si ara te l'endús poncella,
no ho fóra demà al matí.—
De l'altra banda de l'aigua
va respondre'l pelegrí:
—Així jo me l'emport verge
com l'arbre sec va a florir—
Per mostrar-ho amb un miracle
un arbre sec va florir
—Ara sí que conec, ara,
que era per tu i no per mi.
No'm reca l'or que s'emporta,
les alhages ni'ls setins,
sinó'l joiell de ma mare
que s'endú penjat al pit.