Gent de casa - Revista






REVISTA












Ja han arribat les primícies del hivern. Quatre borrallons de neu migrats y lleugers com vidre volador.
Semblavan serradures de núvol que'ls àngels les fessin caure foradantlos ab barrinetes de plata per que'l sol exís a guaytar assí baix y dongués escalfor y consol a tants pobres a qui'l fret sorprenía escarits de roba, dexantlos balbs y tremolosos, qu'es la manera com s'acostuma rebre a aquest personatge rigorós.
Després, una pluja que queya pausada, com si tingués temor d'ensopegar y esguerrarse, anà prenent lloch per entre mitx les escletxes y desigualtats del empedrat, cobrint los sots ab trasparent y enganyosa superfície, la que's revoltava ayrada, desfogantse ab una explossió d'esquitxos cada volta qu'algun peu errava la distancia, ficantse allí ahont no'l demanavan.
Aqueix ha sigut lo quadro que ha presentat per primer entuvi l'hivern.
Que'l meu amich, vehí de l'altra plana, 'n fassi la crítica si li es gustós. Jo no vull; li tinch massa temensa; ademés, hi estich renyit.


* * *

L'ampolla de vi trasparent, que parexía un infús de topacis, que per consuetut regalavan als parroquians los amos de botelleríes y magatzems, aquest Nadal s'ha quedat en los prestatges, y l'elíxir preciós dins les tenebres de la bota del recó.
La coca de forma elíptica, planera, ab acanalats de mitx relleu y cristallisacions de sucre roig, aqueix requisit que sembla fet pels pexos que no poden obrir gayre la boca, aquest any també l'han suprimida com a regalo.
Les criatures l'han reclamada somiquejant; les mamàs, lo dia de Sant Esteve, les apersonaren ab los baylets de manta blanca y cabells cendrosos, los que'ls hi contestaren, sense fer esment de les llàgrimes que com gotetes de llum brillejavan en los ulls dels nens, que'ls amos havían tingut junta, y que tots plegats arrastravan lo compromís. A tan enèrgica resposta, que si les senyores no n'entenían lo sentit n'endevinavan la direcció y que'ls baylets estavan convensuts qu'allò volia dir que no's regalava coca, los nens se quedavan ab la boca oberta, encantats los ulls y en suspens les llàgrimes, fins que tornavan a rependre'l plor quan la porta era tancada y'l baylet xiulant escales avall sense haver portat la coca ensucrada.


  *   *   *

¡Quína dinastia més antiga y venerada la de Gaspar, Melcior y Baltasar!
Un trono esplendent, un reynat perdurable y per súbdits tota aquesta infantesa de cabells rossos, de clara mirada, de rostre satinat, tentació de carícies, hont les mares hi acumulan tresors de besades, qual valor no's pot contar per que supera tota riquesa.


  *   *   *

Se diu Narciseta: es tan bonica que... ¡no pot ésser! mes si's pogués veure assí baix lo retrato d'un àngel, se diria qu'es lo d'ella. Té'ls ulls negres, ab aquexa negror abrillantada que's cria a Espanya per gràcia de Deu. Lo seu cap sembla un capdellet esbullat de fils de sol; y es bonica, no tant per l'armonía del seu rostre, com per la que'n resulta de son mirar ignocent, de son falaguer mitx riure, y per la felicitat y per l'alegria que's sent al contemplarla.
Esperava als Reys; los veya venir en somnis, ab sos mantells de porpra, ab pells d'armini clapades de negre, acompanyats de vagorosa armonía y voltats d'un núvol qu'escampava aromoses essències. Y deya a sa mare cada dia al despertarse: —Mameta, he vist als Reys: ¿què'm duran per mi?—
«¿Què li duran los Reys a ma filla?» pensava la mare; y després de llarga estona de reflexionar, sos ulls s'humitejavan, exhalava un suspir, no gosant pensar que'ls Reys no duen rès als fills dels pobres.


  *   *   *

Es la vigilia dels Reys, la mare de l'Arciseta, dependenta d'un magatzem de quincalla, ensenya als compradors les joguines més primoroses y ab sa persuassiva y tentadora verba'ls hi fa comprar les més cares y luxoses. Al arribar al vespre, ja no pot més; no la rendeix la fatiga, que la vens lo sentiment. Los armaris se buydan; una derrera l'altra, van anantsen aquelles nines de cara de cera ab cabells rissats, que mouen los ulls y diuen mamà. Una sola'n queda, la més agraciada y bufona de totes, la que no vol vendre per més que tothom se n'enamora.
—¿Y aquexa nina, com es que no la vens? —li pregunta l'amo.
—Ja es venguda, —contesta ella ab resolució.
Valia vuyt duros. ¿D'ahont treurà aquexa cantitat?


  *   *   *

¡Quín'alegría en aquell piset! La Arciseta obra ab temor los porticons del balcó; s'alsa de puntetes, y veu una gran capsa de moaré ab filets daurats, qu'omple casi tota la llosana. No gosa obriria; temorosa y apocada, proba de tombar la lleva; los finestrons cedexen; destapa la capsa, veu aquell tresor, y's tomba a mirar als seus pares ab exa felicitat immensa que no's revela ab esclamacions, sinó que plega'ls llavis ab somrís indefinit y entela'ls ulls, que també demana llàgrimes la suprema alegria.


  *   *   *

En lo mateix punt se sent trucar.
Han portat dues capsetes negres, que'l marit reb, de part del duenyo de la quincallería.
Eran les arrecades y l'anell de núvia que la mare de l'Arciseta havia anat a empenyar lo dia abans per que sa filla tingués lo present dels Reys.
L'historia fou breument esplicada: ses amigues, les demés fadrines, y l'amo del establiment havían obtingut de la Caxa de préstamos, satisfent lo valor del empenyo, aquelles dues joyes.
Lo marit, qu'es un jove altaner en sa pobresa, que no l'abat la desgracia ni'l rendeix la misèria pròxima a ficarse en aquell camaril de tendreses, de pau y de virtut, abaxa'l cap, se tomba per amagar l'emoció que'l commou, y rendit de felicitat al veure'l goig de sa filleta, beneheix a Deu qu'envia benefactors per que'ls Reys també recordin y visitin als fills dels pobres.