CONTRADICCIONS












Los díes passats, en una d'aquexes fondes d'ayre casolà, més conegudes dels forasters, apesar de que no constan en lo Bedeker, que dels fills de Barcelona, m'escaygué d'arribarhi cercant un conegut a l'hora dels postres, es dir, als moments en que les converses son més bullicioses y animades y en que la regalada satisfacció produhida per un bon dinar se desfoga ab alegría encomanadissa.
Abans d'entrar en la gran sala, ja's sentía la remor y brugits animats de moltes converses barrejades. En totes les taules se discutía ab calor y's creuavan les paraules, enrahonant tothom alhora, interrompentse ab esclamacions, ò esclatant sobtadament en grans rialles y algun cop damunt la taula que feya trontollar copes y ampolles ab cristallí ressò. Los tres canaris qu'hi havia al mitx de la sala, també sonavan, y quan més s'espessían les rialles y més trincava la pisa y'l vidre y'ls coberts de metall y pujava de tò la discussió, ells s'engrescavan ab la comuna alegria, aletejant ab desfici, desfentse en carretilles tan esteses, ab passades de refilets agudíssims ò de gorgueigs armoniosos, que parexía que se'ls havia d'esquinsar lo bech y càurelshi aquella llengueta movedissa.
Discutían los de la taula del recó ab molta vivesa, y al vèurem arribar, lo meu amich me digué:
— Escólti, escólti, que'n sentirà de noves. Asséntis y prèngui un glopet del generós. Esplícat, Peretó, que aquesta vegada t'has guanyat la venera de diputat. —
En Peretó es un negociant de Riudoms que sol venir sovint a Barcelona, y com verdader fill del camp, es axerit, abundós de paraules, de conversa seguida, que l'acoloreix ab comparacions molt amenes y ajustades; sinó qu'es un ponderador exagerat y sempre se'n va als extrems.
—Vègi, —'m digué presentantme la carpeta de la Ilustración. — Ara deyam d'un senyor de Madrid, que ha estat de passa-volant uns quants díes entre nosaltres, y'ns pinta la ciutat de Barcelona que per mi es una disfressa. Tíngui, entérisen vostè mateix.
—Nó, ja ho vareig llegir. Va enlluhernarse, ell mateix ho diu; y després, està clar, tot ho va veure embotornat y fòra de mida.
—No m'hi convinch; lo qu'a nosaltres, los comparets y'ls treballadors, nos diu, no es de recibo.
—¿Qu'us manca al respecte? — preguntà un.
—No es aquesta; de modos y bones paraules, ja'n té. Però, vol retratar als catalans y troba que semblem lleons, però que no'n som; que més aviat semblem gossos del Monte de Sant Bernat. ¡Quínes semblanses tenim y no'ns en adonavam! Debem ser de la terra dels xatos. ¡Nosaltres!... que si algun defecte corre es trobar algun qu'altre ab lo cartabó de la cara massa gros, que sembla que duguen lo front apuntalat. ¡Cara de gossos nosaltres, ab aquestes avensades de nas! Ja'ls hi dich que'l tal madrileny no hi enten en fesomíes.
—No es que's referís precisament a les faccions: vol dir lo geni que es suau.
—Si ho volía dir ¿per que no ho deya? Després, a la persona que s'aprecía may se la posa al costat de una bestiola. Y ab axò agravía tot una classe. Que's pensin! l'he llegit dues vegades: me palpo la cara cada cop y no me'n sé avenir. ¡Què pagaría ell de tenirhi aqueix sabre! Si quan venen quintos d'aquelles terres, repàrinho, tots tenen lo nas escadusser, que fins que son aquí una temporada no s'adoban y se'ls hi posa la cara més rebedora. ¡Y'ns clava la martellada a nosaltres!... ¡lo xato!...
Encara n'he notades d'altres, per que sembla que parli ab reals decrets; lo qu'ell assenta queda acordat; per que ho diu serio y posa punt al acte, volent dir: no hi hà reclamació.
Al Ensanche, que potser ell hi estava a dispesa, per qu'es bonich y ample y senyor, diu que tothom hauría de parlar castellà; troba que es massa basta y ferrenya la nostra llengua, que fa soldadot ò trabucayre. ¡Vès si anem errats de comptes! aquí, quan sentim parlar castellà es quan ho preguntem si ha arribat tropa.
Per mi, si'ns haguessim d'estar de la nostra llengua per que l'Ensanche es tan polit y tan magnífich, ja té lo meu consell lo senyor Rius y Taulet de ferlo tirar a terra tot daltabaix y que'ls estrenyin aquells carrers si no més son aptes pels castellans y la seva conversa.
Y no s'escruxexin, que tota la seva inspecció es per l'estil: una de freda y altra de tebiona. Que les calles de ciutat son estretes y fosques y sucies: que tenen tres gracies, ab una paraula. Que'ls cotxes, ve a donar a entendre, les axamplan ab los botons de les rodes. ¡Encara com no deya que hi hà epidemia d'un cap del any al altre! Un home (dèu haverho probat ell,) diu que no pot estendrhi'ls brassos per que tocaría de banda a banda a les galtes del carrer. Donchs, jo tinch entès qu'a Madrid hi hà carrerons qu'una senyora acalorada no pot obrirhi'l bano per que se'l faría malbé y si vol ventarse té de fer cap a la Puerta del Sol.
¿Ahont son aquexos carrers nostres tan despreciats? ¿lo de les Donzelles? ¿lo de les Mosques? ¿lo del Pom d'or? Al un hi dona la Seca; vègin si'n dèu ser d'honrat y de confiansa, que hi feyan la moneda. L'altre'l tenim per que hi haja de tot a la capital; y ademés, si son estrets, quan se va tallar la ciutat no hi havía escursadures per axamples ni terreno vagatiu. ¿Què té que veure axò? y luego, pagan les contribucions a l'Aduana y tots los estadants cumplexen ab los amos de les finques; no tinguin quimera que caygui cap mesada a terra per que'l barri es esquifit. ¿Que's pensa que'ls hi dexan viure de franch?
—Be, ell no ho diu.
—Però'ns afronta per les mides; tota la seva intenció es de fernos fer un paper baix. Ara, per que parlem català; ara, per que semblem lleons, se repensa, troba que s'erra y'ns matricula de gossos. Després, que las calles son sucias, de poch esbarjo y fosques. ¡Que mira prim aquest ciutadà! Un día'm gasto quatre duros y salto a Madrid a veure aquella polidesa. No me'n duré raspalls ni rès; ja me'n refio de tanta netedat... ¡Si's diu que hi hà escombradors que son gent de posició!... Luego troba que'l Liceu es massa gran y plè de trastos, de balconets y de daurats.
¿Per que no'n feyan un de millor ells, pagant de la seva butxaca y ab treballadors del terreno, y be y depressa com aquí? Que tant sermonejar! encara'ns tractaría de criatures aquest subgecte!
—Be, no us hi enardiu, que la intenció seva ha sigut de dirnos algunes galanteríes.
—No les hi admeto, a poch a poch. La persona que ve y'm diu a la cara — que pel cas es igual: ell se dirigeix a tothom en lo seu escrit, — y'm diu: «¡Camarada, no'ns en havíam adonat d'aqueix be de Deu de cares hermoses y perfectes que hi hà a Barcelona! No ho sabíam los castellans que les catalanes fossin tan escayentes y tan reals mosses ... que si'ns en adonem, ja estavan ustedes frescos, que vos les preníam y totes hagueran fet cap a Madrid, com les contribucions. ¡Vès quína ventura y quíns ascensos per donzelletes d'aqueix terreno! unes ab altres, fins a mujer de mi sargento no s'aturavan.»
—Axò es una gracia, un ditxo afavoridor d'un galan retirat.
—Ja l'entench. Vol dir un Tenorio de les classes passives: que no ejercita. Que no m'hi vinga a mi cap andalús ni madrileny ab primors y bufoneses de llàvia. Aquí, de Gracia'n tenim al cap de munt del Passeig, fòra de portes; y es la sobrera que no cap dins de la ciutat.
¡Que se'n havía d'endur ni ells ni altres madrilenys cap bona mossa pel garbo del seu dir! Hi hà més caliu y fiblada amorosenca en la mirada seria d'un català, qu'en totes aquelles converses perdudes y cansoneres dels hidalgos y barons y ministres de la terra del sigró y dels gazpachos. A menos que s'enduguessin aquelles que no'ns acomodessin, per les demés conto qu'hi trobarían molts reparos. Si'ls hi cayguessin d'ull unes damiseles qu'hi hà a Reus, potser farían fira. No més cercan empletas y gent que no parli com nosaltres, per casarse. Son quatre y fan goig: plenes, revingudes, molt ben parlades. A la mare li diuen la Galera, a la tía Galerí, y a les dues noyes de Tartanetes.
Ja'n farían de planta posades allí dalt, que diu que passejan les senyoretes; aquexes may son a casa; tot lo día bellugan lo rumbo per ciutat.
...¿Y no'ns les roban, sabeu per què? Per que hi hà un pero.
Ja poden escoltar les senyores y senyoretes, que no gasta treves ni s'enfonda ab cerimonies cumplimentaries: parla clar y rústich y sense miraments ni cortesía. Diu que les catalanes tenen la veu d'homenot, mostatxuda, soldadota, poch armoniosa y basta, que les desparensa en tals termes, que per axò no han fet irrupció les colles de corridos madrilenys que'ns havían de robar totes les donzelles, dexantnos en la major miseria y en tal estat de desespero y migransa.
Ni axò es lo fet de la veritat, ni cap carrutaco d'allí dalt es capàs de tocàrloshi un fil de roba, sigui per l'intent que's vulgui.
¡Quína manera de bescantar la part més flaca! Y tota la tirria es per que parlan català. ¿Ahont les va sentir aquexes senyores tan guapes, tan rosses, que semblan fetes de mel y mató y que tenen la veu tan feréstega? ¿en quínes cases?... Debía sentir serenos, ò pescateres que proclamavan la vivor del xanguet.
¡Trobar la llengua catalana desmerexedora y poch fina! Vès si n'es d'hermosa y ensenyorida, que jo, de quitxalla, he anat creyent, desde que m'encisava ab les relacions de la Passió, que Jesús y la Mare de Deu parlavan català; y ara, si no m'he desenganyat del tot, me refio de que si no'l parlan l'entenen millor que'l castellà.
Vaja, es la meva màxima: no podem fer lliga y avenirnos ab aquests senyors, — y per ara y tant, senyors nostres. — Nosaltres no'ns fiquem may en si son drets ò esguerrats, si parlan fí ò comú. Si veyem una senyora castellana guapa, que se'n solen veure massa sovint pel qui té la voluntat decantadissa y'ls ulls traycioners, un hom li alaba'l mèrit calladament y ab honestitat, que no s'usa entre nosaltres fer mal averany de l'admiració que'ns encanta, ni fem l'assistent llensantli floreyos, y amaguem lo condol que'ns inquieta a la callada, quedant comformats en que s'acomodi ab algun graduat, ò vista, ò subalterno d'oficina; y si es lletja, no s'hi decanta la mirada ni fem escarafalls de cap mena.
Venir de Madrid, passar una temporada aquí y descubrir entre tanta conversa dels pajaritos de la Rambla, de tanta modisteta ayorsa, de tanta riquesa y poderiu, que la ciutat es estreta y que no s'hi fa dissabte, que els homes son ferrenys, surruts, ab tirats de trabucayre, accent fosch y amenassador, y que les dònes tenen la veu aspra que'ls hi malbarata la guapesa... per dir axò, per dexatarse ab aqueix fluix de llengua, tant se val que no s'hagués mogut de casa.
—¿Veyeu? — digué un senyor molt serio que fins allavors havía estat llegint la Ilustración. — Ja ho diu ell mateix, prevenintse, que'ls catalans son més amichs de dir la veritat que d'escoltarla.
—Aquesta sí que l'ha guanyada, — contesta en Peretó. — Es la flaca comuna, tant se val que siguin catalans com d'Extremadura. Parlant de mi no rich.
—Vos — seguí dient aquell senyor serio, — us quexeu per lo que critica, y jo'm ressento de lo que'ns alaba; per que ho fa ab una cantarella y un dexo irònich com si volgués advertir als lectors qu'ells matexos restin les tares de totes les maravelles que'ls hi compta haver vist a Barcelona. Y les seves alabanses, de tan extremades, unes resultan falses y altres ridícoles per nosaltres. Veyèu: per ponderar l'idea de la devoció que aquí sentim per l'Arcalde senyor Rius y Taulet, assegura que si's proposés axecar una torre més alta que la d'Eiffel, los barcelonins no sols l'ajudarían ab capitals y inteligencia, sinó qu'un cop llesta, entusiasmats, fins n'hi hauría que s'hi tirarían daltabaix. D'aquesta broma, treta l'exageració, que pot fer riure, cal reparar que per ara ni Catalunya ni Barcelona han tingut de fer bufonades de volatiner per lluhirse y cobrar fama d'emprenedores, encara que's tracti d'obres arriscades ò temeraries. Y'l día en que's reformi la ciutat vella, que segons lo madrileny opina, ha d'esser obra costosa, no tingui'l temor de que cayguem en l'arlequinada, — com ell assegura que som capassos, — de daurarla tot daltabaix. No tingui quimera de tal excés: aquí no s'estilan certes grandeses que tot es inflor y or berberí. Los americans, enjoyats ab tumbagues y soguilles llampantes, no s'estilan a Catalunya, y fan riure si acàs ne desembarca algun de passada per altres provincies. Aquí hi hà certa discreció y bon gust qu'atemorisa de semblar massa petimetres y's desprecían aquesta laya de farciments y gallerets.
—Y be, es lo que jo dich sempre: son gent de broma: y a tot'hora hi estan posats. ¿Y's deu pensar que deu ser poch fatigós sortir ab una gracia a cada punt y fer que la conversa ò'ls escrits surtin ben humorats? Lo qu'es jo, en quan sento parlar a aquests diputats, me faig lo compte de que porto cedassos a l'orella, per lo que podría sobrevenir, y no m'erro may; la meytat de lo que predican no'm traspúa, vaja. ja està dit.
—Jo, — digué'l senyor Ricaño, qu'es un subgecte molt sentenciós y de gran aparato y imfladura en lo seu dir, — estich ab l'opinió de vostè. Se va enlluhernar aqueix digníssim madrileny, com ell mateix ho confessa, ab la Guardia municipal montada; ab lo seu uniforme de tan boato; ab aquells gallerets de cordons trenats, aquell cibellàm brunyit, de plata macissa que'l sol hi rellisca destriantse en espurnes; ab aquella placa del casco ab l'escut comtal lluhent, que sembla qu'hi naxi claror; ab aquelles cimeres esplèndides de plomes blanques, curvades de tanta finor y delicadesa; y ab els cavalls, pernejadors garbosos, d'altiu plantar, ample pitral y cap menut, ensoperbits y pagats de portar tan noblement la magestat de sa hermosor y a aquells cavallers tan ricament engalanats escullits d'entre'ls més bons mossos que fan rotllo y tenen fama per sa varonil gallardesa y dels de més imperi y serietat en la mirada; guerrers de bon sangro y casats, per que no furtin cors encisats ni pertorbin flaqueses de sobtats emprendaments ab les centelles de son mirar victoriós, ò ab la pompa fastuosa de son trajo de gala, sever y rich alhora, com correspon a la Guardia municipal de cavallería de la ciutat de Barcelona.
Verdaderament n'hi hà per enlluhernar als provincians de Madrid: per que sembla un esquadró d'Emperadors qu'ixqui a rebre y acompanyar lo carro del Sol per assistir al besamans dels astres y constelacions d'estrelles de l'esfera celeste.

—Es que sí senyors, — respongué exaltat en Peretó. — No més hi mancan uns quants cornetes, bons refiladors, que quan exissin al mitx de la plassa de Sant Jaume enfrenant y fent brassejar aquells cavalls briosos, que d'un cop de casco ensorran tantes llambordes com arreplegan, ondejant aquella cua lluhenta com mata de seda, posada l'embocadura al llavi, recargolanthi cada solo de cornetí, tremolaría la terra, cridant assistencia; ja ho poden manifestar a tothom: per que semblaría que sortissin a conquistar lo mapa, passant pel dret!—
* * *

Una especie d'assentiment general, a manera d'aplauso callat, correspongué a les fogoses exclamacions d'en Peretó. Alsàrense alguns, prengué altre sentit la conversa, y'ns despedirem. Jo, valentme de la memòria, vaig copiar tot lo que sentí, y ara'ls ho he comptat fidelment, en aquesta ocasió solemníssima que festegem al docte Catedràtich, al poeta y mestre en Gay Saber, don Joaquim Rubió y Ors, pensant, que tal vegada faría més bon'obra y obsequi més agradós, referint lo que deyan uns bons patricis qu'escrivint alguna pobresa meva.