Visions i Cants/El Comte Arnau

Aquest text tracta sobre una versió de 1912. Per a altres versions, vegeu Cançó del Comte Arnau.

EL COMTE ARNAU

I

Els timbals de la orgia ofenen l'aire
de l'hora matinal, que encara guarda
les quietuts de l'aire de la nit.

I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure a l'abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les montanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen...
«Es el comte Arnau!»

II

Adalaisa, l'abadessa,
l'espera mitj desmaiada.
Ell travessa la capella
am la barba escabellada
de l'orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada...
I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

Adalaisa mitj-riu i està contenta;
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sota-barba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

—Treu-te la capa,—li demana ella.—
Treu-te la capa, que 't veuré més gran.
—Treu-te tu 'l manto, que 't veuré més bella.
—No, que só l'abadessa de Sant Joan.—

Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra 'l sol brillant,
el cel es blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa 's van mirant.

—Treu-te tu'l manto, que't veuré més bella:
sense toca't voldria i sense vel.
—De genolls jo't voldria en la capella:
tant gloriós, faries goig al cel.

—Prô a mi'l cel no'm fa goig més que si'l miro
desde la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buid i silenciós com un desert.

El cel es el repòs de la mirada,
i es el repòs del braç i el pensament;
per xò, ajegut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.

—Altre cel es per mi la tenebrosa
capella hont un altar brilla tot sol:
el còs humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca'l vol.

I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort qu'ha de venir.
—En tos llavis groixuts, de mort al dir,
còm hi oneja suaument la vida!

—Mes, són fang. Quan per sempre s'hauràn clos,
vindràn els cucs i se'n faràn pastura.
Vull amagrî'ls meus llavis i el meu còs
per fer-me tornar l'ànima més pura.—

Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra'l sol brillant,
el cel es blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa's van mirant.

—Adalaisa, tu qu'ets tant vividora
i que'ls ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,

còm es que are malparles de la vida,
per la que estàs tant fortament armada?
No t'escau la mirada esmortuida
sota l'arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl-lides germanes,
tristos còssos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,
delicia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!—

I avança Arnau hermosament; prô's gira
airosa ella an el Sant Cristo nû,
i, signant-lo an el comte, li diu:—Mira:
aquest encara es més hermós que tu!—

Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra'l sol brillant,
el cel es blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa's van mirant.

IV

Totes les veus de la terra
criden contra'l comte Arnau
perquè, volent a Adalaisa,
sens ella se n'ha tornat.

—«Fill de la terra,—fill de la terra,
comte l' Arnau:
per una imatge
t'has deturat,
per un cadavre,
tu que'n fas tants!»
—«Com el Sant Cristo—no n'he fet cap.»
—«Què té'l Sant Cristo? Què té'l San Cristo,
comte l'Arnau?
Es fusta morta:—no pot brotar.»
—«Ai, sí, que brota!—Ai, sí, que brota!
Valga-m Deu val!
Quina mirada,—ella li ha dat!»
—«Quina mirada,—quina mirada,
comte l'Arnau,
quina mirada—dèu havê estat!»

Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca'l plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

V

Nit!... Tota l'hermosura d'Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nû.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les montanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona... Després se perd i calla...
L'Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant a Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajeguda als peus del Cristo nû,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa... Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d'un somni,
fins que mitj-riu molt dolçament. Li vola
una estona'l somrís entorn dels llavis.

«Quins llavis amorosos, Aladaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa'l dormir d'ella
com onada del mar, i s'aquieta.

«Quint pit sospirador tens, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes quan ella obre'ls ulls, ell desencanta-s,
la pren amb un braçat i se la emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tant triomfant:

—«Fill de la terra,—fill de la terra,
comte l'Arnau,
are demana,—are demana:
què no podràs?

—Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l'espai.

—Els roures viuen i viuen,
prô també compten els anys.

—Doncs, vull ser la roca immobil
entre sols i temporals.

—La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

—Doncs, la mar somovedora
que a tot s'obre i dóna pas.

—La mar s'està, tota sola,
i tu vas acompanyat.

—Doncs, ser l'aire quan l'inflama
la llum del sol immortal.

—Prô l'aire ni'l sol no estimen
ni senten la eternitat.

—Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

—Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè'n tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, qu'es tant gran,
muntat en caball de flames
que no se't cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaràn al teu voltant.
Te diràn ànima en pena
com si fossis condemnat.»

VII

«Tota la nit l'he cridada
i encara no ha obert els ulls.

No'ls obris are, Adalaisa,
que'l mitj-dia no es per tu.
El mitj-dia no es per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s'haurà enfosquit.»
· · · · · · · · · · · · · ·
Al punt de la mitja nit
Adalaisa obre'ls ulls a les estrelles.
«—Arnau, que'm puges al cel?
—El nostre cel es la terra.
—Hont anèm, Arnau?—Pel món.
—Prô jo miraré al cel sempre.
—Jo'l miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
—Jo am mos ulls t'alçaré al cel.
—La carga del teu còs m'aferma a terra.
—Mos ulls faràn lleu mon còs.
—Tota tu ets d'eterna dura.
—Els meus ulls són cel en flor.
—I el teu còs fruita madura!»

VIII

El comte Arnau no's lleva,
tampoc no se'n va al llit,

que corre i corre sempre,
i sempre am més dalit.

No segueix nort ni via,
que va d'ençà i enllà.
Arreu hont passa, mira:
no's cansa de mirar.

No hi ha res que'l deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l'afronta,
l'abat d'un cop, rient.

Per xò va deixant rastre
de plors i de renecs;
prô'ls seus grans crits de «juli!»
ofeguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de la Adalaisa
se van omplir d'una pietat tant gran
que'l comte Arnau s'hi va encisâ una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llençâ un gran crit d'esglai.

Totes les veus de la terra—s'hi van arremolinar;
prô desseguida
l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa
i els va tornâ a la terra. I digué Arnau:
«Com s'ha espessit ta figura!
La boca't surt enfòra àvida i dura:
demana per l'infant.
S'ha desformat ta cintura
i el teu esguart al cel es menys brillant.
Ja't lliguen a la terra prou forts llaços...
Doncs en la terra't deixo... I, ara, adéu.
—Arnau, si jo era teva, no eres meu?

—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»

X

A punta de dematí,
les monges del monestî,
que dies ha l'havien soterrada,
varen trobâ a la morta fòra'l sot,
que tomava la rosada.

XI

L'ANIMA

Qu'es llarga l'eternitat!
No més fa mil anys que corre
el comte Arnau... i està cansat.
Qu'es llarga l'eternitat!

Totes les veus de la terra
se riuen del comte Arnau
perquè volta, volta, volta
boi cercant son vell palau.

—Fill de la terra,—fill de la terra,
comte l'Arnau!
I ara què cerques?—I ara què cerques?
Ah! ah! ah! ah!

—Cerco mon ànima,—valga-m Deu val!
—I ahont la cerques,—ahont la cerques,
comte l'Arnau?
—A casa meva—dueu-m'hi, si us plau.
—Tu no tens casa,—tu no tens ànima:
tens un cavall,
corre que corre,—corre que corre!

Au! au! au! au!
Seràs arbre, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant.

—Seré home sobre-home
perquè'n tinc la voluntat!—
Ell vol esclafir la rialla,
fa un grant crit i arrenca un plor.
Al gran alarit qu'arrenca
tot plorant el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.
El comte Arnau plora,
i dins de son plô
ha trobat son ànima
que es una cançó.

XI

LA CANÇÓ DEL COMTE ARNAU

—Tota sola feu la vetlla,—muller lleial?
Tota sola feu la vetlla,—viudeta igual?
—No la faig jo tota sola,—comte l'Arnau;

no la faig jo tota sola,—valga-m Deu val.
—Qui teniu per compayia,—muller lleial?
Qui teniu per companyia,—viudeta igual?
—Deu i la Verge Maria,—comte l'Arnau;
Deu i la Verge Maria,—valga-m Deu val.
—Aont teniu les vostres filles,—muller lleial?
Ahont teniu les vostres filles,—viudeta igual?
—A la cambra són que broden,—comte l'Arnau;
a la cambra són que broden—seda i estàm.
—Me les deixarieu veure,—muller lleial?
Me les deixarieu veure,—viudeta igual?
—Massa les espantarieu,—comte l'Arnau;
massa les espantarieu,—valga-m Deu val.
—Ahont teniu els vostres moços,—muller lleial?
Ahont teniu els vostres moços,—viudeta igual?
—A la palliça que dormen,—comte l'Arnau;
a la palliça que dormen,—valga-m Deu val.
—Pagueu-los bé la soldada,—muller lleial;
ja veieu les meves penes,—viudeta igual.
—Aixís que l'hauràn guanyada,—comte l'Arnau;
aixís que l'hauràn guanyada,—valga-m Deu val.
—Per hont heu entrat vós are,—comte l'Arnau?
Per hont heu entrat vós are,—valga-m Deu val?
—Per la finestra enreixada,—muller lleial;
per la finestra enreixada,—viudeta igual.
—Ai, que me l'haurèu cremada,—comte l'Arnau;
ai, que me l'haureu cremada,—valga-m Deu val.
—Ni tant sols us l'he tocada,—muller lleial;
ni tant sols us l'he tocada,—viudeta igual.
—Qu'es això que us surt del cap,—comte l'Arnau?
Qu'es això que us surt del cap,—valga-m Deu val?

—Males coses qu'he pensades,—muller lleial;
males coses qu'he pensades,—viudeta igual.
—Qu'es això que us ix pels ulls,—comte l'Arnau?
Qu'es això que us ix pels ulls,—valgam-Deu val?
—Són les males llambregades,—muller lleial;
són les males llambregades,—viudeta igual.
—Qu'es això que us ix pels nassos,—comte l'Arnau?
Qu'es això que us ix pels nassos,—valga-m Deu val?
—Són les coses qu'he olorades,—muller lleial;
són les coses qu'he olorades,—viudeta igual.
—Qu'es això que us ix per la boca,—comte l'Arnau?
Qu'es això que us ix per la boca,—valga-m Deu val?
—Són les males paraulades,—muller lleial;
són les males paraulades,—viudeta igual.
—Què vos ix per les orelles,—comte l'Arnau?
Què vos ix per les orelles,—valga-m Deu val?
—Males coses qu'he escoltades,—muller lleial;
males coses qu'he escoltades,—viudeta igual.
—Qu'es això que us ix pels braços,—comte l'Arnau?
Qu'es això que us ix pels braços,—valga-m Deu val?
—Són les males abraçades,—muller lleial;
són les males abraçades,—viudeta igual.
—Qu'es lo que us ix per les mans,—comte l'Arnau?
Qu'es lo que us ix per les mans,—valga-m Deu val?
—Males coses qu'he tocades,—muller lleial;
males coses qu'he tocades,—viudeta igual.
—Qu'es això que us ix pels peus,—comte l'Arnau?
qu'es això que us ix pels peus,—valga-m Deu val?
—Els mals passos que donava,—muller lleial;
els mals passos que donava,—viudeta igual.
—Qu'es aquest soroll que sento,—comte l'Arnau?

Qu'es aquest soroll que sento,—que'm dóna espant?
—Es el cavall que m'espera,—muller lleial;
es el cavall que m'espera,—viudeta igual.
—Baixeu-li grana i civada,—comte l'Arnau;
baixeu-li grana i civada,—valga-m Deu val.
—No menja gra ni civada,—muller lleial,
sinó ànimes damnades,—si n'hi donau.
—Ahont vos han donat posada,—comte l'Arnau?
Ahont vos han donat posada,—valga-m Déu val?
—A l'infern me l'han donada,—muller lleial;
a l'infern me l'han donada,—viudeta igual.
—Per què allí us-e l'han donada,—comte l'Arnau?
Per què allí us-e l'han donada,—valga-m Deu val?
—Per soldades mal pagades,—muller lleial,
i donzelles deshonrades,—viudeta igual.
—Cada dia us faig l'oferta,—comte l'Arnau;
cada dia us faig l'oferta,—valga-m Deu val.
—Vos dic no'm feu pas l'oferta,—muller lleial;
vos dic no'm feu pas l'oferta—viudeta igual,
que com més me feu l'oferta,—mes pena'm dau.
Feu-ne tancâ aquella mina,—muller lleial;
feu-ne tancâ aquella mina,—viudeta igual,
que dóna al convent de monges,—de Sant Joan.
Quina hora es que'l gall ja canta,—muller lleial?
Quina hora es que'l gall ja canta,—viudeta igual?
—Les dotze hores són tocades,—comte l'Arnau;
les dotze hores són tocades,—valga-m Deu val.
—Are, per la despedida,—muller lleial;
are, per la despedida,—dem-nos les mans.
—Massa me les cremarieu,—comte l'Arnau;
massa me les cremarieu,—valga-m Deu val.

XIII

El compte Arnau està espantat
de veure-s l'ànima tant lletja
per tota l'eternitat.
—No hi haurà redempció—pera un'ànima en pena?—
crida; prò li tremola un xic la veu.
Bo i cridant, sense adonar-se'n,
ha aixecat els ulls al cel,
i a mitj aire veu l'esposa
que filava encara arreu.

—Ai! Elvira, muller meva,
que'ns haguèm de veure així!
El dia que vam casar-nos
qui'ns ho hagués hagut de dir!
I tu, tant que m'estimaves,
no'm podries redimir?
Aquesta cançó tant negra,
ai! qui la podrà emblanquir?
I tants llavis que la canten
qui podrà fê'ls emmudir,
sobre tot els de les nines,
que aixís malparlen de mi?

—Aquesta cançó tant negra
l'amor la pot emblanquir:

sols l'amor que jo't portava,
no'l que'm portaves tu a mi.
Tenies l'ànima aixuta
com la pols d'un mal camí.
La meva'n va tornar freda
com la gebra del matí.
—I hont se troba o se retroba
aquest amor que'ns trahí?
—Un got d'aigua, quan se llença,
ja no's pot tornâ a cullir.
—Mes l'amor, en sa font viva,
hont el podrèm assolir?
—El teu, en lo que pateixes,
i el meu en veure-t patir.
—Si tu veus lo que pateixo,
tindràs pietat de mi;
cantaràs les meves penes,
ja que jo no les puc dir.
Canta, que la cançó nova
la vella faci emmudir.
—La cançó vella i la nova
no's desassemblen d'un bri;
solament, segons se canta,
fa esgarrifâ o fa enternir.
Cantaré am l'amor que't duia,
no amb el que'm duies tu a mi.

—Canta, esposa, fila i canta,
que'l patî'm faràs suau!

Quan l'esposa canta i fila,
el casal s'adorm en pau.—

I l'esposa fila i canta
a mitj aire del cel blau.
Al compàs de les posades
va adormint-se'l comte Arnau
i li sembla que s'enlaira
a mitj aire del cel blau.

XIV

—Al punt que jo m'adormia
Ella se m'ha despertat
tant formosa, tant carnosa,
al coll se m'ha repenjat;
tant vibranta, tant pesanta,
a la terra m'ha fermat;
i amb un aire de complanta
d'aquest modo m'ha parlat:
—Mostra-m el cel en la terra.
Recorda-t que m'ho has dit.
Duc l'infant en les entranyes
i encara no l'he parit,
perquè espero que tu'm digues

si soc viva o si soc morta...
Jo vui la vida més forta.
Recorda-t d'aquella nit.

—Me'n recordo, me'n recordo:
tu'm volies pujâ al cel.
—El nostre cel es la terra:
en la terra tinc l'arrel.
Més tu mostra-m el cel d'ella;
mira que m'ho has promès.
Me daleixo per fruir-lo.
El cel de la terra, hont es?
Els teus braços i els teus passos
han de dar-me'l goig que'm dèus.
Au! Arnau, marxa, camina,
dû-me enllà pels camins teus.

—Mos camins, al cap d'avall,
se m'han tornat tenebrosos,
i he perdut aquell dalit
dels meus dies lluminosos.
Es cert qu'he anat massa sol,
ensoperbit dels meus passos,
i que a dintre dels meus braços
mai ningú ha trobat consol.
I quan m'he cansat de mi
i he demanat companyia,
sols he sentit udolar
la llopada que'm seguia.

I he tingut horror de mi
i horror de la solitud,
i horror de veure i sentî,
i horror de la quietud.
I la llopada, udolant,
jo no sé què'm demanava
que, quan ha sentit mon plant,
udolant se dispersava.
¿Què'm demanava udolant
la llopada nit i dia?
—Volia un amor triomfant,
que es també 'l que jo voldria.

—Un amor triomfant, un amor triomfant...
Què vols dî, Adalaisa?
—Ai, pobra de mi, que ara no m'entén,
m'ha perdut l'ànima.
—Un amor triomfant, un amor triomfant...
Bella es la musica.

XV

Les filles del Comte són
que li parlen escondides:
—Ai, pare! l'amor triomfant

es l'amor que deixa vida:
tu a nosaltres has deixat,
triomfador per tes filles.

Adalaisa les reprèn
am la veu imperiosa:
—Ho serà pel fill que duc:
vosaltres massa sou xorques.—
Escondides com estàn,
les filles del comte ploren.

—Ai! Pare, si vas al cel
dû-nos fins la mare nostra.
—Ai! Filles, no hi puc pujar
per mor d'aquesta formosa:
la duc repenjada al coll
i en la terra se'm fa forta.

—Ai! Pare, sols un xiquet,
i hi seriem desseguida,
que d'aquí estant la sentim
la mare que canta i fila.
Si entenguessim la cançó,
pot-sê'ns aconsolariem.

—Mes, còm vos heu allunyat
de la mare que us tenia?
—Varem entrâ en un convent
no més perquè estavem tristes,

i ara ni en terra ni en cel
ens volen per companyia.

—Ai! Filles meves, hont sou,
que us sento i no us veig enlloc?
—Som dins de l'obscuritat
i et seguim pel camí fosc.
No sents la mare com canta?
Ella es vora del cel blau.
—Canta, esposa, fila i canta,
que l patî'ns faràs suau.
Quan l'esposa canta i fila,
el casal s'adorm en pau.
· · · · · · · · · · · ·
Les veus dels moços que criden
desperten al comte Arnau.

XVI

—Ei, nostramo, la soldada!
—Quina soldada volèu?
—La que'ns cal i es de justicia.
—La que solieu haurèu.
—D'aquella ja no n'hi ha prou:
volèm el sou i el bou.
—Per què'm parleu am questa ira,
com si fos un malfactor?

Veig les vostres llambregades
resplendir en la foscor;
van seguint-me, van seguint-me
com si les dugués als ulls.
—Són soldades mal pagades:
lo que vas sembrâ are ho culls.
Som els moços, som els moços,
qu'anèm fent la via am tu.
—Valga-m Deu, també a vosaltres
per mes vies haig de dû?
—També'ns has de dû a nosaltres:
senyô i moços, tot es hu.
Tan són moços com són filles,
com aimada, com muller:
o ens treuràs de la tenebra
o ens hi restaràs també.
Tots salvats, perduts, am tu:
o ets tot-hom o no ets ningú.

XVII

Totes les veus de la terra
acuden al comte Arnau
perquè volen que les duga
pels camins de la gran pau.
—Fill de la terra,—fill de la terra,
comte l'Arnau,

—ara nosaltres,—ara nosaltres:
dû-nos si't plau.
—I hont haig de dur-vos,—i hont haig de dur-vos,
valga'm Deu, val?
—Dintre de l'ànima,—dintre de l'ànima,
comte l'Arnau.
Are ets arbre, are ets penya,
are ets mar esvalotat,
are ets aire que s'inflama,
are ets astre rutilant.
Are't sents de tota cosa,
i tens nom i sobrenom;
are ets home sobre-home
que pateixes per tot-hom.
La cançó que t'acompanya
poc a poc se va endolcint,
que l'esposa que la canta
poc a poc s'hi va enternint.
Què faran els quins l'escolten,
sinó anar-se amorosint?
—Canta, esposa, fila i canta,
que l camí'ns faràs suau.
Quan l'esposa canta i fila,
el casal s'adorm en pau.—
I l'esposa fila i canta
a mitj aire del cel blau,
tot seguint la cavalcada
que s'emporta al comte Arnau,
amb els moços i am les filles,

i am l'aimada que decau,
i am tantes veus clamoroses
pels camins de la gran pau.

XVIII

ESCOLIUM

Com dos que enrahonant van de costat
tot caminant per un camí partit,
l'un pel caire del marge assoleiat,
i l'altre abaix pel bac tot ensombrit,
Adalaisa i el poeta s'han parlat,
cos i esprit ell, més ella tota esprit.

adalaisa

Ai! Quina engunia aquest camí!
Tan fosc, tant fosc, i tant de mal seguî!
Vegés al menys el sol i les montanyes,
les coses resplendint sota 'l cel blau,
i no pas aquest llim de veus extranyes
sens forma ni color... Digues, Arnau:
qui es aquest que per la trista via
nos va menant com ombres sens virtut?
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de la eterna inquietud.

el poeta

Vius la vida veritable
de l'esprit, i encara't dol?
Camines a lo inmutable...

adalaisa

No hi ha res com veure'l sol!
Doncs tu treu-nos a la via
de les coses corporals,
bon amic, baldament sia
per patir-hi tots els mals.
Mal la llum ens enlluerni,
mal el sò'ns deixi atuits,
mal el cos tot se'ns inferni,
patint am tots els sentits,
jo vui la vida primera,
veure, oir, gustar, tocar:
jo no'n sé d'altra manera,
ni cap altra'n vui provar.

el poeta

La vida que tu are ansies
es la gran resurrecció.
Prou no't fóra la que havies,
però l'altra encara no.

adalaisa

Doncs tu bé te n'acontentes
de la vida que are tens.

el poeta

Si jo puc veure al bell travers del món
lo que per tu es un pur goig o torment,
sí que de la meva vida estic content,
perquè dins d'ella dues vides són.
Mes si aquest esser fos descompartit
i mos sentits restessin corporals,
jo més m'estimaria abandonâ-ls,
per a esser, com tu, sols un esprit.
No ara, que tot canta en mes entranyes
i que tinc muller propia i que tinc fills,
i qu'en el cim de les pairals montanyes
hi ha un crit de renaixença entre perills.
De l'amor i la lluita es la meva hora
i em calen braços per aimâ i lluitâ.
Tot lo que tinc m'ho vull, i pit i fòra...
Mes, què sé jo lo que voldré demà?

adalaisa

Ditxós de tu, que pots volê am veu viva
i qu'ets a temps a pendre i a deixar,

i tens a casa la muller captiva
que't dóna fills i filles a estimar.
Però, digues còm fou que la trobares
i ahont florí l'amor i ahont granà;
diga-m de còm les dònes tornen mares
en aquest món hont mai haig de tornar.

el poeta

En una vall del Pirineu molt alta
un estiu la vegí per primer cop;
no la vegí sinó després molt veure-la,
perquè té la bellesa molt recóndita,
com la viola qu'embalsama'ls boscos.
Mes are jo l'he feta rosa vera
del meu jardí, i a més ha estat fruitosa,
perquè Deu benehia ses entranyes
moltes voltes, i alguna doblement.
I els fruits ja no li caben a la falda,
i roden pel trespol, i son formosos.

Còm són acostumats al bés mos llavis
i els ulls a mirâ avall cap els petits,
i a doblegar-se'l còs per a estimar-los
més d'aprop, i aixecar-los en mos braços
cap al cel, prò tenint-los ben fermats!
Cada bés en cad'un té'l seu gust propi:
mai he besat a dos d'igual manera,

però a tots dolçament, perquè són docils
a l'esguard maternal que a sobre'ls vola
ab aquell seu imperi ferm i suau.
Ella me'ls agombola tot el dia
i me'ls vetlla de nit, fins adormida,
oh sòn de mare, que vigiles més
que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,
Adalaisa, que't sento dins la fosca?

adalaisa

Ah! Tingués jo'ls ulls oberts a llum del día,
d'altre crit, d'altre modo ploraria.
El xiscle esgarrifós de la partera,
com de bestia ferida, em fóra grat;
i el fill que duc per vies tan extranyes,
sortiria ensagnat de mes entranyes,
i jo riuria ab riure com d'orat.
¿Què'm faria'l dolor, ni què'l desfici,
ni tot el temps passat de sacrifici,
ni les congoixes, ni'l perill de mort,
si de la vida me trobés com centre,
i sentís còm l'infant, desprès del ventre,
morat d'ofec encara, arrenca'l plor!

el poeta

Bé la conec la vostra fortalesa
quan, regalant suor, la cara encesa,

solt el cabell, com astre radiant,
al sortir de la brega gloriosa,
nos donèu la abraçada furiosa
i vostre bés ressona com un cant!
Llavores que'l marit, més fred que'l marbre,
tremola encara com la fulla a l'arbre,
dret al costat del llit tempestejat,
i ajegudes vosaltres, sens memoria,
embriagades per la gran victoria,
el rebreguèu al pit,—volent més fort combat...
Mes ara tu, Adalaisa, ¿què somnies
de tenî un fill, si ja no ets d'aquest món,
i en el món qu'ets no hi calen fills ni filles,
perquè'ls esprits lo que han de ser ja ho son?

adalaisa

I, què sabs tu ni d'aquest món ni d'altres
ni de lo que es un còs o un esprit,
ni lo que un gran desitj pot en nosaltres,
restant en l'ultim ai! del nostre pit?
Tu'm tens per morta i jo'm tinc per viva;
més tal com si enterrada viva fos,
tinc el voler de mos sentits furiós,
perquè hi ha alguna cosa que me'l priva.
Si no me la pots traure de damunt,
de què us val, doncs, poetes, la poesia?

el poeta

Alguna veu jo sento en aquest punt
que d'altre modo no la sentiria.

adalaisa

Oh! La veu sense sò del que es difunt!
No es pas aquesta la que jo voldria:
aquella eixida de mon pit de carn
que alegrement entorn me ressonava:
aquella, amic, es la que jo't demàn,
i lo demés que amb ella's comportava.
I si ta poesia no pot tant,
si no'm pots tornâ al món, calla i acaba.

el poeta

Adalaisa, Adalaisa, per pietat,
al temps hi ha encara coses no sabudes;
la poesia tot just ha començat
i es plena de virtuts inconegudes.
Mes are tens rahó, prou hem parlat.
esperèm en silenci altres vingudes.