Vida del gloriós Sant Sagimon, rey y martir de Borgonya
VIDA
DEL GLORIÓS
REY Y MARTIR
DE BORGONYA.
VICH.
Imprenta y Llibrería de Valls,
1860.
.jpg)
REY Y MARTIR.
Per ordre y mandato del Iltre. Sr. Miquel Joan Coldó, Canonge de la Santa Iglesia de Barcelona, Decano en son Capitol, y Vicari General en son Bisbat per lo Illm. y Rdm. Sr. Bisbe Don Garcia Gil Manrique; he vist la vida de Sant Sagimon, en la cual no he trobát cosa que censurar ni corregir: y aixi dich que se pot donar llicencia per estamparla. Del Convent de predicadors de Santa Catarina Mártir de Barcelona á 12 de octubre de 1648.
Die 16 Octobris 1648.
Imprimatur
Boldó, Vic. Gen. et Offic.
Imprimatur.
Fontanella Regens.
VIDA DEL GLORIÓS
SANT SAGIMON
MÁRTIR Y REY
DE BORGONYA.
Sant Sagimon fou natural de regne de Borgonya y del Illm. llinatge dels Godos; es á saber, de la descendencia de Atanarich Rey de aquells, malt anomenat, y fill de Don Gunebaldo, que regnaba en Borgonya; era aquest beneyt Príncep cosi-germá de Sta. Clotilda Princesa devotíssima y muller de Clodoveo Rey de Fransa, la cual, ab sa vida y bonas obras persuadí y alcansá que son marit acceptás la Fé Cristiana, y fos molt católich y gran defensor de la Iglesia, y aixi, com á bon cristiá zelós de la honra de Deu nostre Senyor se juntá ab Gunebaldo son oncle, Pare de Sant Sagimon, y perseguiren los dos junts á Alarich Rey dels Godos, que regnaba en Gascunya, tenint per afront Clodoveo que enterra de Fransa regnás un Heretge. Després lo mateix Gunebaldo tragué de Narbona á Gelisio, fill bastart de dit Alarich. Era lo Regne de Borgonya molt gran, perque tenia set Ciutats Metropolitanas ab sas Provincias, á mes de assó posseia tota la Provensa, lo Delfinat, Saboya, lo territori dels Vallesanis, y dels Esguisaros, la Alcia, y altres llochs que confinan ab los sobredits. Era Bisbe de la Ciutat de Urena lo benaventurat Sant Abito, gran sirvent de Deu, lo cual ensenyá ab tantas veras lo modo de ben viurer al Príncep Sant Sagimon, que de poca edat era ja home santíssim. Se encengué tant en las cosas del servey de Deu, que per sa consolació, y donarse mes de veras á éll, volgué deixar lo mon, y anarsen al desert, per fer áspera penitencia. En aquells temps antichs hi habia gran fervor entre los verdaders cristians, y per aixó florian molt en santedat los deserts de Egipte. Inspirat Sant Sagimon per lo Sant Esperit, sen aná secretament de casa de son Pare, prenent lo camí de Espanya: arribá á la Ciutat de Narbona, y en ella comprá una figura de la Creu en memoria de la Passió de Cristo Senyor nostre, y ab ella partí per Catalunya: arribá á una Vila del Ampurdá anomenada Figueras, y en ella demaná quinas eran las montanyas mes altas de aquesta Provincia: diguérenli que las de Monserrat, y las de Monseny, que son prop de una ciutat anomenada Osona ara Vich. Arribá per sas jornadas á dita ciutat, y confessá ab un Domer de la Catedral, y li demaná quinas era las montanyas del Monseny, las cuals li ensenyá lo bon Sacerdot, y també lo camí. Alashoras era Espanya dels Godos, heretges Arrians; emperó deixaban viurer als cristians del modo que volían, y així no es maravella que hi hagués hermitans puix tenian tanta llibertat los católichs.
Despedit aquest benaventurat Sant del Domer sen aná á la Iglesia de Viladrau, allí pregá á Deu, posant per intercessora á Maria Santíssima, tingués á bé guiarlo en aquella obra que emprenia, y anás encaminantlo al seu sant servey. Després de la oració, demaná al Rector de aquella parróquia lo camí per pujar á la montanya de Monseny, lo cual li amostrá; y arribat en una casa ques diu Puix de la Vall, demaná al amo de ella quinas eran las rocas mes altas, y mes áspres, las cuals li amostrá y quant lo Sant arribá á mitg camí trobá un home vestit ab hábit de hermitá, lo cual demostrá esser gran sirvent del Senyor, ab los avisos que li doná, dientli: Germá caríssim, vos siáu molt ben arribat, qué es lo que cercáu en aquesta terra? Respongué lo Sant Príncep: jo so vingut assí per fer penitencia, y viurer vida heremítica, y de aquesta manera emplearme de tot en lo servey de Deu. Diguéli lo hermitá que puix era vingut per fer vida santa, guardás que no fos vensut en las tentacions, quen tindria moltas. Camináren un poch los dos junts, y despedintse lo hermitá, restá Sant Sagimon molt aconsolat de aquella angélica conversació y documents celestials, y arribant á la cova, feu un hermita molt petita, en la cual estigué fent penitencia dos anys y sis mesos, menjant tant solament herbas y algunas vegadas un poch de pa d' ordi, que li donaban los pastors, que guardaban lo bestiá en la montanya. Estant en la hermita feu una Creu de sas propias mans, la cual fins avuy está en aquella Iglesia, [1] juntament ab altra, la cual es sen dupte la que comprá en Narbona, y han fet las dos molts miracles.
Després que Sant Sagimon hagué faltat molt temps en son regne, determiná lo Rey son Pare, ab consentiment de sa muller la Reyna, de anar á cercar son fill vestit de manera que no fos conegut per Rey: es á saber, tant solament ab una cabalcadura: partí de sa casa com un home pobre, y volgué Deu nostre Senyor que prengués lo mateix camí que son fill habia fet. Arribant á l' Ampurdá á la Vila de Figueras demaná si acás lo habian vist, donantlos senyals. Responguérenli que no sabian cosa de tal home, emperó que habia mes de dos anys que era passat per alli un jove lo cual demanaba en quinas parts de aquesta terra estaban hermitans, y que li habian dit, que en las montanyas de Monserrat y en las de Monseny, que son prop de la ciutat de Vich, deu ó dotse lleguas de assi. Anatse lo Rey, y arribant á la ciutat un dijous, demaná de son fill, y de las ditas montanyas; y lo Domer de la Catedral li digué las paraulas següents:
Home honrat, del fill que vos anáu cercant, nous ne puch donar altras novas sino que haurá mes de dos anys que arribá en aquesta ciutat un Jove, que demanaba ahont estaban hermitants, y li diguérem que en la montanya de Monseny; y per lo tant vos aconsello, que arribéu demanant en dita montanya, en un Monastir de sant Marsal, ahont van cada divendres dotse hermitans per rébrer una caritat quels donan de un pa d' ordi, y per ventura trobaréu allí lo fill que cercáu.
Sen aná lo Rey resolt de seguir lo consell del bon Sacerdot, confiant que los hermitans li donarian novas del que cercaba; los cuals quant éll arribá en sant Marsal, ja tots sen eran tornants á sas hermitas, sino son fill, lo cual al véurer á son Pare al punt lo conegué; pero no lo Pare á éll per causa del vestit y dels treballs que habia passat en la penitencia en temps de fret y calor.
Saludárense los dos ab molta cortesía, y lo Sant li digué: Que fos molt ben arribat, y que li digués, que cercaba per alli? Responguéli: un fill que habia perdut. Tinguéli gran compassió á son Pare vehentlo molt afligit, y considerant los treballs y afanys que hauria passat en tant llarch camí per cercarlo.
Donantli algunas confiansas li digué: que per ventura li amostraria lo que cercaba; emperó fassám aqui primer oració á Deu nostre Senyor, á Maria Santíssima, y al gloriós sant Marsal. Feta la oració, digué á son Pare quel seguís; lo cual anantse los dos junts per la montanya, li donaba senyas del fill que cercaba.
Arribáren á una font la cual está dalt de la montanya, anomenada font de Mata Galls, y lo Sant tragué lo pa d' ordi, peraque menjassen, y beguessen de aquella aygua fresquíssima; empero lo Pare no podia menjar, per la gana que tenia de trobar lo seu fill, lo cual, vehent las ansias y cuidados, los suspirs y llágrimas de son Pare afligit, no pogué mes dissimular la compassió y llástima que li tenia, y postrat á sos peus, li demaná perdó dientli: Pare, Rey y Senyor meu: Aqui teniu á vostre fill Sagimon. Jo sò lo qui cercáu. Estigueren los dos molt gran estona sens poder dir altra cosa: y tornant lo Rey en sí, conegué á son fill, y abrassantlo li digué:
¡O fill meu! y quina obra tant mala no has fet, á mi y á ta Mare! Ja tot lo Regne está en volennos deixar, y sapias, que desdel dia que ten anares de nostra casa, no habíam sabut cosa alguna, y per cercarte los he deixats ab gran cuidado, passant jo un camí tant llarch ab molts treballs y afanys; y puix es estat Deu servit quet hagia trobát es menester que tornem á Borgonya. ¡Ó Pare y Senyor! no men aniria de assí per ninguna cosa de aquesta vida! Replicá lo Rey: que no sen volia tornar sens éll. Respongué lo Sant, dient: Senyor, no veu vostra Altesa quant breu es aquesta vida, y que no sab lo ques fa lo qui no serveix á Deu? Replicá altra vegada lo Rey que nos podia fer altra cosa, sino que sen habia de tornar ab éll, y que si volia servir á Deu, habia de guardar los Sants Manaments, que manan obehir y honrar als Pares. Vehent lo Sant que no podia fer altra cosa obehí al manament de son Pare; emperó, demanantli quel deixás anar fins á la hermita á cercar dos Creus, que allí tenia, las cuals sen volia aportar á Borgonya; aná allí, emperó fonch Deu servit que no las trobás.
Partiren los dos Prínceps Pare y Fill, y caminant per sas jornadas, arribaren á sinch lleguas de la Ciutat ahont lo Rey tenia la estada. Tingué per molt cert la Reyna, y tot lo poble, que lo Rey, y son Fill tornaban perque las campanas tocaban per si mateix, espantantse la gent de semblant maravella: isqueren ab gran alegría á rébrerlos, y feren grans festas, de que rebia pesar lo Sant que per éll se fessen tantas vanitats.
Se casá Sant Sagimon vivint son Pare ab Doña Amalaberga, neboda de Teodorico Ostrogodo, Rey de Italia molt poderós; de ella tingué un fill anomenat Siagro, com veurém mes avant: tenia aquest Sant un altre germá anomenat Gondemaro, y aixi després de la mort del Pare restáren los dos germans successors del regne. Era Sant Sagimon molt amorós y manso, y dotat de una Real prudencia, é inclinadíssim á la caritat; era estat deixeble de S. Abito Bisbe, feya moltas obras de pietat, ajudant á altres y també á sí mateix en afligir la carn ab penitencia y dejunis.
Ocupaba molt lo temps en oració, visitaba las Iglesias, y llochs pios, donat exemple, y promovent quant podia la devoció, y culto del verdader Deu.
Era devotíssim de María Santíssima y dels Sants, y en particular de Sant Maurici y sos companys; y tenint en son regne lo lloch ahont prengueren martiri, ab las reliquias, persuadit de Sant Abito son mestre, lo cual tenia per Pare espiritual, repará la Iglesia de S. Maurici ab sumptuosos edificis, y posá en ella gran número de Frares, peraque mantenintse de las grans rendas que éll los deixá, entenguessen en lo servey de Deu, y als ministeris ecclesiástichs. Entre las oracions que Sant Sagimon feya, es fama que demanaba á dits Sants ab gran humilitat, que li alcansassen gracia de Deu, que fos digne alguna vegada de llur companyía; la cual petició, com se veurá prest, sens dupte que arribá al Cel: si bé es veritat que no li doná Deu tal contento, fins que hagueren passats molts anys, á fi de que continuás la amplificació del culto divino en tot son regne, ahont ab gran zel se aumentaba la Religió Cristiana, y mes particularment en Aguano.
Ajudábali Deu en assó ab particulars favors, perque mes facilment alcansás lo que pretenia; perque fent oració una vegada ab gran fervor en la Iglesia de Sant Maurici, li aparegué un Angel y li maná que de aquell dia en avant fes que los Frares de aquell Monastir cantassen los Psalms de las Divinas alabansas de la manera quels ohiria cantar á las celestials companyias, es á saber, alternatim á dos Chors, lo hu dels cuals á una part diga un vers, y responga la altra part altre vers. Estigué ab gran atenció lo Sant, escoltant la música suavíssima dels Angels, ab gran alegría de son cor, y fentho á saber al Abat y Frares de Sant Maurici, fou causa que de aqui en avant prenguessen lo modo angélich de cantar Psalms. No pogué sufrir lo Dimoni lo ditxós aument de la gloria de Deu y de sos Sants, y vehent que no podia venjarse de élls, volgué péndrer la venjansa del Rey, que era instrument tant digne y capás de exaltació.
Era morta la Reyna muller de Sant Sagimon de la cual restá lo fill anomenat Siagro, y dit Sant se era tornat á casar ab una Senyora noble, mes no igual en sanch ab la primera. Esdevingué un dia, que vehent lo Infant Siagro vestida á sa Madrastra de una roba de sa Mare li digué sencillament que aquells adressos no li estaban tant bé á ella, com feyan á aquella per la cual eran fets.
No prengué per burla la nova Reyna las simples paraulas del fill, y per lo tant prengué ocasió de aborrirlo y perseguirlo fins á la mort; tant feu, que al cap de temps lo posá en desgracia ab son Pare, donantli entenent que son fill se volia alsar á major, no tant solament en Borgonya, sino que també tenia intent de regnar en Italia, y que vehent ser cosa dificultosa vivint lo Pare, anaba tractant de donarli la mort, y per lo tant que no estigués descuidat. Tant feu la mala Reyna, inspirada del Dimoni, que lo mal persuadit Rey Sagimon no cayent en lo engany de la Madrastra maná á dos criats que li ofegassen lo fill de lo cual feu la Reyna grans estrems de alegría ab gran infamia del Rey. En lo mateix punt que lo cas fou executat, tornant en sí Sant Sagimon, conegué lo gran pecat que habia comés, y quant fácil era estat en creurer las maliciosas paraulas de una envejosa Madrastra; y aixi llansantse sobre lo cos del Fill mort, lo cubrí de amarguíssimas llágrimas sens mida.
Y considerant la gran ofensa que habia comés contra la Divina Magestat, acudí per aplacar á Deu á son antich refugi de la intercessió de Sant Maurici y sos soldats, y retirantse en lo Monastir de Aguano, estigué allí molts dias plorant com debia son pecat, suplicant als gloriosos Martyrs Tebéos que li alcansassen del Senyor que li fes mercé de castigarlo en aquest Mon de sos pecats; peraque satisfent en aquesta vida, quant fos possible, á la Divina Justicia, meresqués perdó de Deu en lo tremendo Judici. Ohí Deu la oració del contrit Rey, presentada pels Sants Tebéos, y concedintli mes del que sabé demanar, encaminantlo poch á poch á ferlo company dels mateixos Mártirs, per via del martiri, conforme la petició que acostumaba fer antes de la cayguda: perque en aquest temps morí lo molt católich y poderós Clodoveo Rey de Fransa, marit de Doña Clotilda Reyna y cosina-germana de Sant Sagimon. Restáren Reys de aquells grans Estats de Fransa, Clodomiro y sos germans fills de dita Senyora; la cual encara que era Santa, y posada en lo martirologi, per haber feta gran penitencia, realment alashoras no feu obras de Santa, sino que cometé gravíssims pecats contra sa propia sanch y son cosí-germá Sagimon. Perque Clotilda, era filla de Chilperico, germá de Gunebaldo, Pare de Sant Sagimon, y dits germans foren Reys de Borgonya, y lo Pare de dita Reyna fou mort per mans de son propi germá Gunebaldo, restant ella en son poder, la cual fou casada després per son oncle ab lo dit Rey de Fransa. Desitjant ella [á lo ques creu] venjar la mort de son Pare, incitá á sos fills, dientlos Fills meus, jo estich molt desconsolada, perque vosaltres no habeu venjada la mort de mon Pare, Avi vostre, al cual matá ab molta crueltat son germá Rey de Borgonya: y puix mon oncle es mort, voldria que prenguesseu la venjansa de sos fills cosins meus, Don Sagimon y Don Gondemaro. ¡O paraulas indignes de una Senyora tant illustre y virtuosa! Ahont está la santedat, ab que convertires á ton marit Rey infiel? Ahont están las santas obras per tot lo mon alabadas? Ahont está la viva Fé, si ara á la fi de tos dias ho borras tot? Perque si Don Gunebaldo matá á ton Pare, quina culpa tenen los fills? Mira que fas matar un dels mes sants homens que té tot lo mon, y serás causa de son martiri, y llansarás á ton fill Clodomiro al profundo del infern.
Ab la importunació de la mare, lo Rey de Fransa isqué ab un poderós exércit, y juntament ab sos germans sen entrá per lo regne de Borgonya: feu també altre poderós exércit aquest Sant Príncep ab son germá, pera resistir y defensar sos Estats. Emperó antes de donarse los dos Reys la batalla se posá lo Sant en oració, pregant á Deu que li notificás ahont anirian las ánimas dels que moririan en aquella batalla. Apareguéli un Angel y li digué: Que perillaban molt de anar al infern. Ohint assó lo Sant, y no volent causar tant gran dany, embiá Embaxador dient á Clodomiro, que li volia parlar. Vérense los dos Reys de Fransa: digué Clodomiro no volia escoltar ningun concert, sa muller y fills. Sant Sagimon pregá á sa muller que per la salut del poble consentís; la santa Princesa, ja arrepentida de la mort del fillastre, consentí de bona gana y los dos juntament ab los fills, per la salut del poble, se entregáren en mans del Rey de Fransa, lo cual los aportá á la ciutat de Orleans, ahont en aquell temps vivia un Abat molt sant, lo cual entenent que dit Rey volia llevar la vida á aquell sant Príncep, lo pregá molt encaridament, que no matás á un Rey de tant noblesa y santedat; que si no li llevaba la vida, alcansaria victória de sos enemichs, y que al revés li succehiria si feya tal crueltat. Lo mal Rey no volgué seguir los avisos del Abat. Prengué á Sant Sagimon ab la muller y fills, aportárenlos á un llogarret anomenat Colompina ó Columna, ahont los maná degollar, y llansar secretament en un pou.
¡O cruel Tirá! Not afrontas de haber derramat ta propia sanch, y haber mort á un Rey de tan bon llinatge con tú, y tan acostat parent! ningun Tirá haguera fet tal cosa; pues no debias matar á qui ningun agravi te habia fet: aguarda, que prest se cumplirá la profecía del Sant Abat.
No volgué la Divina Justicia que semblant maldat estigués molt temps sens cástich; perque Don Gondemaro, germá de Sant Sagimon, se apoderá de tot lo regne de Borgonya, com á successor: y lo Rey Tirá, pensant seria cosa fácil apoderarse de dit regne matant á Gondemaro, li succehí al revés, perque dit Gondemaro li llevá lo cap en batalla, y alcansá victória, quedant desbaratat lo camp: y mentres que portaban lo cap de llur Rey alt en una llansa, la ánima aná á pagar las penas de las graves culpas que habia comesas, puix de ellas no se era penedit. No solament morí de mala mort aquest mal Rey; emperó també sos dos fills, quels matáren, atravessantlos dos Estochs per las hilladas, Clotario y Quildeberto germans del mal Rey, per tiranisar lo regne de sos nebots: y despres dit Clotario, que habia ajudat á perseguir al Sant, morí també de mala mort blasfemant de Deu. La Reyna Clotilda feu tanta penitencia, que ara es Sta canonisada.
Després de la mort de aquest Sant Rey volgué mostrar Deu á sos perseguidors la santedat de la persona ab prodigiosos miracles: perque estant lo seu sant cos ab lo de la Reyna sa muller y dels fills dintre del pou, eixia de éll tant gran claredat que se veya de dotse lleguas lluny lo resplandor, perseverant sempre mentres que estigueren alli los cossos sants.
Veyent lo poble tant gran miracle, cabaren allí y trobáren dits cossos, exint de ells un olor molt suau, ab los rostros tan galans com si fossen vius. Trets del pou foren portats al Monastir Augonense, que aquest Sant habia reedificat, y trobáren en son pit un paper que deya, que éll y sa muller eran morts Religiosos de aquell Monastir Quant portaban las santas reliquias, las honrá tant Deu, que las campanas tocáren per si mateixas, donantlos allí honrada sepultura, y lo Sant fa allí grans miracles.
Lo martiri de Sant Sagimon, fou lo primer dia de Maig, any del Senyor cinch cents y quinse, essent Papa Felix Tercer de aquest nom. En Aguano, ahont está son sagrat cos, fan gran festa lo dia demun dit: en aquesta Iglesia dedicada en son nom, en la Montanya de Monseny y Parróquia de Viladrau, Bisbat de Vich, se fa la festa lo dilluns de Pascua del Esperit-Sant. fa Deu grans miracles per intercessió de aquest Sant, per esser assí lo lloch ahont feu pernitencia, y tenir en aquesta Iglesia part de las suas reliquias, y las dos Creus [2] que restáren amagadas quant éll sen torná ab son Pare, la invenció de las cuals fou del modo següent:
Passats centenars de anys, y no sabent los de aquesta terra cosa alguna de ditas Creus, succehí que un pastor de un pagés que se anomenaba Gat, estant guardant uns Bous de son Amo en aquesta Montanya, véu que cada dia sen anaba un dels Bous á la cova del gloriós Sant Sagimon, se agenollaba prop de ella, donant horribles bramsa; anaba allí lo pastor per ferlo anar á pasturar ab los altres, y no se acababa cosa; vehent assó lo pastor sen aná á denunciarho al Rector de Viladrau, lo cual acudint á dit lloch, y vehent lo dit Bou agenollat y bramant, sen aná á denunciarho á son Prelat lo Bisbe de Vich, lo cual se espantá de semblant maravella; y havent consultat abans ab lo Capitol y Clero, partí de la ciutat ab gran professó, arribant á la cova, trobá lo Bou agenollat, y manant cavar en dit lloch, trobaren las dos Creus sobreditas, y en continent sen aná de allí lo Bou sens donarli ningun colp.
Prengué las Creus lo Bisbe ab gran veneració, y las portá á la Iglesia Parroquial de Viladrau posantlas sobre lo Altar: volgué la bondat de Deu mostrar altre gran miracle, y fou que en la matinada pensant lo Rector tenir las Santas Creus en la Iglesia, trobá que sen eran tornadas á la mateixa cova ahont las habian trobadas.
Aportantlas altre vegada á la casa den Puix de la Vall, la cual est al peu de la montanya, per véurer si sen tornarian, o per determinar que farian, també sen tornáren á la mateixa cova.
Tercera vegada las portá lo Rector á un lloch anomenat Colldestarho, per véurer si se restarian allí; y fonch Deu servit que sen tornassen al mateix lloch ahont maravellosament las habian trobadas.
Vehent lo Bisbe tant grans maravellas, manás que fessen allí una Iglesia á invocació del benaventurat Rey y mártir Sant Sagimon, y un Altar ahont Deu fos alabat, y ahont com está dit, ha obrat grans miracles.
Crexent la devoció, y acudint molta gent, aixi en professons y romerias, com també per cumplir vots per algunas necessitats, han aumentat tant las caritats ques donan en aquesta santa casa y fora de ella per aument de la Obra, que ab lo fervor del Sant y ab ditas caritats se es obrada aquesta Iglesia nova, y també la casa, y durant las caritats sempre anirán obrantla, y crexent: y los que ab caritat ajudarán en dita obra, guanyarán molts perdons y gracias, y farán medi perque lo gloriós Sant los alcansia la gloria del Paradís. Amen.
Aquesta História es traduhida, y vertida en llengua catalana, del Flos Sanctorum del R. P. Fr. Antoni Vicens Domenech del Orde de Sant Domingo.
[1] Página 9 lin. 12.
[2] Página 21 lin. 7.
Aquestas dos Creus, de las cuals se fa menció varias vegadas en lo present resúmen, se conserváren en lo Santuari de Sant Sagimon fins al dia 5 de Maig del any 1809. Lo motiu de haber alashoras desaparegut, ó deixat de existir, fou lo següent: Estaba lo general Francés Saint-Cyr apostat en la Ciutat de Vich esperant la ocasió de sitiar ó bátrer á la immortal Gerona. Un destacament de son formidable exércit, que constaba de quatre divisions, habia intentat alguna vegada pujar á dit Santuari; pero lo esforsat somaten de Viladrau y altres pobles vehins burláren sos intents. Irritats aquells de la repulsa, enviáren una partida mes numerosa, que passant per un paratge no pensat, lográ per últim sos desitgs. Arribats al Santuari desfogáren sa rábia ó impietat, incendiant la Iglesia, la sala, deu aposentos, ab molta roba y diferents halajas. Si las Creus se cremáren, ó bé si alguna persona las recullí després, se ignora: al present no existeixen en la sobredita Iglesia.
Desde aquell horrorós incendi no cessá la devoció de reparar sos estragos; pero es molt y moltíssim lo que falta; y aixi se espera de la pietat dels Catalans que contribuirán ab sas llimosnas á tant santa obra. Ab ellas guanyarán no sols la protecció del Sant sino també los perdons y gracias que indica la present obreta, á la cual deuhen anyadirse las indulgencias concedidas per lo Illm. Senyor Bisbe de Vich D. Fr Ramon Strauch en la santa visita feta als 25 de Agost de 1818.