Victor Hugo en català/Darrer cant

DARRER CANT

Y tú, deix també ta lira!
¿Qué importa quin déu t' inspira,
á eixos vans y estúpits sérs?
Riuhen quan ta má l' insensa!…
Ton plectre importent donchs llensa!
Deix esto carro sens corcers!


¡Quant gran es lo transport que sent lo poeta
quan, sens temer la mort que may descansa,
brillar veu allá al lluny com llumaneta
Sa gloria que s' atansa!…
Desde son alta cima,
envers l' edat futura s' abalansa,
y escolta atent la véu que 'l reanima,

y son nom, com un roch llensat, fa ohir
mil ecos en lo fons del pervenir.

Jo no tinch esta ventura:
lo temps en mi no's detura:
la gloria no 'm te present.
Ma Musa's veu arrastrada,
per la mar del mon irada,
com lliri per un torrent.

No obstant, ma Musa es ignocent y bella!
De Bethlem lo astre grats recorts l' hi guarda:
com los reys magos ha seguit la estrella.
Lo Senyor, pus que esguarda
Que'l poble l' abandona
al olvit, entregantse á són cobarda,
1o dot de sa paraula en premi 'm dona;
y ja exite ma lira ó moga al dol,
sa véu va á Déu com la áliga va al sol

M'anima en sa font se inflama
é ideas santas derrama:
tal del rech, hon sens recel

l'árabe sa set apaga,
la gota al riu va, hon s'amaga,
del riu al mar, d'est al cel.

Més 'oh llars apagats, flors sense flayre,
homes! Entre vosaltres jo m' ofego
pus á mas amples alas l' hi 's manca ayre
Y he de estar en sossego!
Un mon mesquí es lo vostre!
No teniu á las liras cap apego!
Gosau! Que en vostra fas lo goig se mostre!
Amáu y combatéu! Sérs vans tots sou,
qual mort ull á tot raig del cel se clóu.

Sens que un eco despertara
cantí ab véu robusta y clara:
ma lira ab cordas d' acer
passá entre eixas gents ignobles
com per los carrers dels pobles
passa 'l casco del corcer.

En va rugir jo he fet á la venjansa:
en va, ab veu de dolor, á la clemencia
fiu ohir pera dar una esperansa

á son cor sens fal·lencia.
Cayent ma pensa austera
dels cels tonants en l' árdua eminencia
á est mon ingrat, hon sols lo mal prospera,
ja en pluja, ja en rosada ¡ay! ni ha arrancat
la cissanya ni 'l fruyt ha fecundat.

La tomba may clou sa porta.
L'home ab lo temps que l' emporta
Brega en va desesperat.
Res l' intent de Deu remenda.
La vida es com una tenda
Hon se dorm ans del combat.

¡Y aixó es lo qu' al olvit l' ánima dona!
De molts la urna dels anys no arriba á omplirse!
Més, ja qu' aquesta vida troban bona
Sens de res partenirse,
gósen d' ella ab prestesa
baix est cel ultrajat que vol obrirse,
que quan sa sort al juhi veurán somesa,
en va se escudarán en son mal fat
com en los trossos d'un vaixell xafat

¡Adéu, donchs, ma dolsa lira!
¡Musa á qui la turba mira,
sens entendrer tos cantars!
No permetas que 't contemple:
clóu las cortinas del temple;
torna la sombra als altars!

Aqui teniu la rama d' esperansa
que 'm donáreu, Senyor! També os entrego
lo diví escut y la celeste llansa!
Se qu' he faltat, no ho nego,
á ma sort per tendrura.
Suvint, del jelós vent sent juguet cego,
son volt tot just emprés l' áliga atura:
suvint lo llamp, que 'l mon mira ab recel,
sens haver fulminat s' entorna al cel.