Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo primer/X
Després de la creencia de que existeix un sol Deu totpoderós, y la fé en la missió de son profeta, com també la obligació de las oracions canónicas; s' ha d' observar lo precepte de fer almoyna: lley absolutament obligatoria pera tot mussulmá que 's trobi en estat de cumplirla.
Dit precepte comprén lo delme almoyner, la almoyna pascual, lo sacrifici pascual, los donatius, fundacions pías, y las almoynas eventuals de caritat. Lo delme almoyner equival á dos y mitj per cent al any de tot lo que 's posseheix, escepte los moltons y cabras, que no contribuheixen sinó á rahó d' un per cent. L' almoyna se deu distribuhir als pobres; més aixó se verifica generosament y sense cálcul minuciós, donchs tot cor sensible á las desgracias del pobre, contribuheix en proporció major que la fixada per la lley. Jo he seguit sempre la costum de mantenir cert número d' infelissos ó esguerrats, ademés de las almoynas accidentals que feya, y ab aixó crech haver fet ma obligació.
Se nomena almoyna pascual la obligació imposta á tot mussulmá acomodat de donar als pobres lo primer dia del mes Schuàl, que es la petita pascua (lo Eid seguir), mitja mesura de blat ó farina, ó una mesura d' ordi ó dátils, abans de sortir lo sol. Los pares de familia y las personas que tenen casa parada, han de donar per cada individuo de la familia, tant com per ells mateixos; més se te la llibertat de fer aquesta almoyna en diner ó en especie.
Lo sacrifici pascual es lo d' un moltó, bou ó camell, que 's mata lo primer dia de la gran pascua (o Eid quibir), que 's celebra lo dia 10 del mes Dulhàja. Dita disposició es aplicable á tots los mussulmans acomodats, pares de familia ó caps de casa. Després de matar l' animal per sa propia má, entre la sortida del sol y 'l mitj dia, 'n menja una part rostida, y dona als pobres lo demés, que ha de ser més d' un ters del animal. La pell de la víctima serveix pera l' ús personal del duenyo, ó 's dona als pobres. Se fa igualment lo mateix sacrifici en algunas circunstancias importants, com pera alcansar la salut d' un malalt, pera empendrer un llarch viatje ú altra cosa considerable.
Los donatius ó fundacions pías consisteixen en erecció de monuments de pública utilitat, es á dir, mesquitas, fonts, hospicis ú hospitals, escolas, etc. Aixís que un musulmá fa qualsevol donatiu ó fundació pía, ell y sa posteritat perden pera sempre la propietat del be; més pot reservarse certs usos defruyts pera ell y sos successors. Un de mos primers cuidados, aixís que vaig sortir del país dels cristians, fou mereixer la gracia per medi d' una fundació pía; y al efecte vaig establir un reservatori d' aygua potable pera ús de la mesquita de Tánger, que no 'n tenia.
Los actes ordinaris de caritat ó almoynas accidentals, que son de mer consell en las altras religions, son casi obligació pera 'l mussulmá. No pot sentarse á taula sense convidar als presents, sia 'l que 's vulla son estat ó creencia; may despedirá sense socorro al miserable que li implori, si te medis de consolarlo. Consecuencia del mateix principi es la hospitalitat pera tot lo que 's presenti, sia la que sia sa relligió.
Lo dejuni en lo mes de Ramadan es lo quart precepte diví. Consisteix en no menjar, beurer, fumar, ni olorar las aromas ó fruytas, y observar perfecta continencia, desde 'l moment del feger ó alba, fins á posta de sol, durant los vint y nou ó trenta dias del mes de Ramadan.
Aquest dejuni obliga á tots los homes y donas, escepte 'ls malalts, viatjers, donas prenyadas ó en estat d' impuresa legal, didas, minayres, vells débils, personas qual abstinencia podria eomprometrer sa salut y bojos. Si s' interromp lo dejuni per olvit ó distracció, per malaltia, viatje ú altre motiu llegítim s' está obligat á satisfer aquest deute dejunant altres tants dias en altre temps á discreció de cada hú, més si la trasgressió del dejuni d' un sol dia, ha sigut voluntaria sense causa llegítima, llavors en expiació d' aquesta falta s' han de dejunar setanta un dias.
Desde la posta del sol fins á l' hora de la oració del matí, se pot menjar, beurer, fumar y divertirse tant com se vulla durant la nit; més las personas timoratas emplean lo temps en resar á sas casas ó en las mesquitas, llegir lo Corán, fer obras de caritat, reunirse en una societat fraternal y agradable, pero sempre circunspecta. En aquest temps cessan las enemistats, se reuneixen las familias, y 'ls pobres se veuhen socorreguts més que may ab abundants almoynas.
Las mesquitas están obertas é iluminadas durant la nit tot lo temps del Ramadan, y la gentada entra y surt sense parar; las botigas están obertas y son frecuentadas per homes y donas, lo mateix que 'ls cafés, pero á aquestos tant sols hi van los homes, y sempre conservant lo carácter de gravetat que distingeix al mussulmá.
Com passan tot lo dia sense menjar ni beurer, esperan ab impaciencia la hora del mogareb ó posta del sol; á la primera senyal del mudden públich, colocat en lo alt del minaret, tothom se posa en moviment, y de moment menjan farinetas ab mel, sucre ú altre condiment nutritiu: després fan la oració, y al cap de poch se posan á menjar. Molts menjan tres ó quatre vegadas á la nit; més jo solsament prenia té, y al matí, ans d' apuntar lo dia, farinetas ó una mica d' alcuscus.
Los richs apenas s' adonan del dejuni del Ramadan, per que passan lo dia dormint, pera rescabalarse de sas privacions de la nit, de manera que no fan sino cambiar la época de sos goigs diaris: més es penitencia molt gran pera la gent del poble, donchs no tenint altres medis de subsisténcia que 'l travall del dia, tampoch pot escapar al rigor del precepte alternant son método de vida. S' observa ab tanta puntualitat lo dejuni del Ramadan, que un mussulmá que 'l trenqués voluntariament, sense causa llegítima, y sobre tot á presencia de testimonis, seria tingut per digne de la pena de mort com infidel.
Essent llunars los mesos árabes, y comensant cada un desde lo moment que 's descubreix la llunanova á la simple vista los mussulmans están sumament atents á observar lo cel. Tenen pera aquesta cosa un tacte finíssim y una vista fina per demés, de modo que varias vegadas me senyalavan lo paratje ahont veyan la lluna nova, que á mi m' era impossible descubrir, y després ab ajuda d' un telescopi, la descubria exactament en lo punt del cel que m' havian indicat comparada ab un objecte terrestre. Pera fer proclamar la entrada del mes, basta la declaració de dos testimonis que assegurin devant del kadí haver vist la lluna, y en cas que 'ls núvols impedissin véurerla, lo cumpliment dels trenta dias del mes anterior dona lloch al nou. A fi de facilitar las observacions calculaba jo per endevant los dias de la aparició de las llunas novas, y los donava una especie d' almanach: lo exacte de mos pronóstichs m' havia guanyat tota sa confiansa, y 's conformavan ab ells sense cap escrúpul pera comensar y acabar lo Ramadan, fins lo punt de manar lo sultá que aquesta cerimonia no 's verifiqués sense haverho jo indicat.
Lo principi del Ramadan s' anuncia á Fez per tirs de fusell disparats desde una altura vehina, y per lo trist só de las trompetas que tocan los muddens desde dalt de tots los minarets de las mesquitas; lo moment d' acabar lo principi de dit mes ó 'l de la pascua, s' anuncia igualment á escopetadas desde 'ls terrats de las casas. ¡Pobre del que li agrada la tranquilitat, y sobre tot pobres malalts! que 's quedan aturdits per l' espetech de las armas de foch, y 'ls crits de l' alegría universal. Ab tot y 'l carácter august que imprimeix la relligió en lo mes de Ramadan, molts moros del poble baix se tornan casi frenétichs. Los mes perden lo cervell de tant resar y llegir lo Coran; los altres de llegir llibres ascétichs ó sagrats; altres finalment, per la debilitat del ventrell y la tristesa que es sa companya inseparable; y á tots altera l' horrible y fúnebre só de las trompetas que tocan de dalt dels minarets á diferentas horas del dia y de la nit, lo qual produheix moltas disputas en lo poble baix.
La nit del 27 hi ha continuament en las mesquitas un ministre, que sense tenir cap llibre devant, recita 'l Coran en alta veu; lo poble s' está dret escoltantlo. Aquest reso va intercalat ab oracions; los que resan van rellevantse, de manera que al apuntar lo dia s' ha recitat ja tot lo Coran. A la mateixa nit hi ha iluminació en los carrers y terrats; la gentada es inmensa, y per tot arreu se veuhen donas á collas que van á visitar las mesquitas, en las quals innumerables noys de totas edats, donas, santons, imbécils bons y dolents, mouhen un soroll infernal: y entretant, ó 's recita 'l Coran ó se diuhen oracions.
Totas las nits del Ramadan, ans d' apuntar lo dia hi ha empleats de las mesquitas que corren per los carrers armats ab grans massas, ab las que donan cops en las portas de las casas, pera que sos moradors s' aixequin á menjar ans de la hora de la oració del matí.
Lo quint precepte diví es la pelegrinació á la Meca. Tot mussulmá ha de fer personalment lo sant viatje una vegada per lo menos en sa vida, ó delegar la comissió á un pelegrí, que cumpleixi per ell y en son nom aquesta sagrada obligació, en cas de trobarse llegítimament impossibilitat de ferlo.
L' objecte del viatje es visitar la Kàaba ó casa de Deu en la Meca; las montanyetas Sàffa y Mèrua, que 's troban en la mateixa ciutat; y 'l mont Aàrafat, á poca distancia d'ella. La época de ditas cerimonias en la Meca, es cada any en lo mes Dulhaja. Molts pelegrins aprofitan la ocasió pera passar á Medina á visitar lo sepulcre del profeta; mes aixó es sols un acte de devoció que ni está manat ni tant sols aconsellat per la lley. Ja 'n tractarem en altre lloch.
Componentse l' any árabe de dotze mesos llunars, es onze dias més curt que l' any solar; y per consegüent, lo Ramadan y las pascuas donan la volta del any solar en trenta hu ó trenta dos anys. Heus aquí los noms dels mesos árabes:
|
Moharràm. |
Arjàb. |
Los dias de la setmana s' anomenan aixís:
| Nahhàr el Hhàd, | dia primer. | Diumenge. |
| Nahhàr et Zenin, Nahhàr telàta, |
dia segon. id. tercer. |
Dilluns. Dimars. |
Los dias de dejuni y festa entre any son:
Lo dia 1, 2, 3 y 10 del Moharram, pera lo dejuni.
En lo mes Saffar no hi ha dejunis ni festas.
Lo 12 del Rabiul-aual, se celebra El Mulad ó naixement del profeta; las festas duran fins al 19, y en aquesta época se circuncidan comunment los noys.
Res hi ha de particular en los tres mesos següents.
Lo primer dijous y 'l dia 27 del mes d' Arjab están consagrats al dejuni.
En lo mes de Schaban, se passa en oració la nit del 15, y se dejuna l' endemá.
Tot lo mes del Ramadan es de dejuni; se fan oracions durant las nits, y en particular en las del 27 y 30, que s' han de passar totas enteras en oració.
La pascua nomenada l' Eïd seguir ó petita pascua, s' ha fixat pera 'l primer del mes Schual. Aquest dia es lo destinat á donar l' almoyna pascual de que ja havem parlat, y á fer la oració pascual en l' Emsàlla, de que parlarém més endevant. Després d' aquest dia de pascua, se dejuna altres sis dias que s' esculleixen á voluntat en lo trascurs del mateix mes.
Res hi ha de particular en lo mes Dulkaada.
En lo de Dulhaja, los mussulmans que no van á la Meca dejunan los nou primers dias. Lo dia 10 del dit mes, comensa la pascua nomenada Eïd quibir ó gran pascua, que dura tres dias, lo primer dels quals se va molt dematinet á fer la oració pascual al Emsalla, y tornant á casa, se sacrifica un moltó en memoria del sacrifici d' Abraham. En aquesta época se practican las cerimonias de la pelegrinació de la Meca.
Los dits mesos constan de vintinou y trenta dias; l' any sols ne te tres cents cincuanta quatre, y per consegüent lo terme dels dotze mesos s' adelanta onze ó dotze dias al dels mesos solars. Resulta d' aquí que 'l Ramadan, com las pascuas, donan la volta del any solar, y no 's troban poch més ó menos en lo mateix punt sino al cap de trenta hu ó trenta dos anys solars, que componen un any llunar de més. Lo present any, que es lo 1218 de la hégira comensá lo 23 d' Abril de 1803 de Crist.
Lo dejuni del Ramadan es l' únich verdaderament obligatori per precepte diví; los altres no son sino práctica relligiosa imitativa.
Los mussulmans contan al any quatre mesos sagrats, durant los quals no s' ha de fer guerra sino per necessitat, ni matar á ningú. Dits mesos son los de Moharram, Arjab, Dulkaada y Dulhaja.
Pera la oració pascual, hi ha fora de la ciutat un lloch destinat, que s' anomena El Emsalla, ahont s' aplega tot lo poble lo matí del dia primer de cada pascua, abans de sortir lo sol.
Com lo sultá se trobava aquí la última pascua, la festa fou magnífica. De totas las provincias del imperi acudiren bajás, kaids y grans scheiks, al cap de numerosos escuadrons de caballería, y acamparen la major part fora de la ciutat.
En lo lloch del Emsalla se formá un clos quadrat, tancat per tres parts com un llens de cinch ó sis peus d' alsaria y uns xeixanta de llargada per cada un dels costats, ab una tribuna dins pera 'l predicador. Eram més de siscents homes dins del clos; á fora hi havia tota la població de Fez y 'ls fidels que havian vingut de las provincias, formant una reunió de més de duas centas cinquanta mil personas. A la arrivada del sultá comensá la oració. Cada vegada que l' imam y 'l mudden pronunciavan la exclamació ¡Allàhou aki bàr! ¡Deu molt gran! pera 'ls moviments dels rikats, era al instant repetida per gran número de muddens, espargits entre la gentada fins á una gran distancia; á aquest crit se veyan postrar devant de la Divinitat duas centas cinquanta mil ánimas ab son soberá, y tenint per temple la naturalesa entera: espectacle verdaderament august, y que no 's pot veure sense sentirse profondament conmogut.
Després de la oració, un fakih del sultá pujá á la tribuna, pronunciá un sermó, y terminá la cerimonia ab altra breu oració. Lo sultá sortí del clos y pujá á caball, seguint tots son exemple. Després d' haver donat un passeig, durant lo qual li sortiren al encontre pera saludarlo diferentas representacions de las provincias, se retirá; y tot seguit comensaren los cossos de caballs, las escaramussas, escopetadas y crits d' alegría, que duraren tres dias en la ciutat y sa comarca.
Es bastant notable 'l modo que tenia cada cos de saludar al sultá. Formats en batalla ó en renglas, se presentavan al sultá ab sos llarchs fusells, que sostenian perpendicularment devant d' ells ab la má dreta; y apoyats en la sella, doblegavan lo cos endevant fent una reverencia, y cridant tots á la vegada: ¡Allàh iebàrk omor Sidina! ¡Deu beneheix la vida de nostre senyor! Després se retiravan pera fer lloch á altres. Lo gefe de cada cos s' avansava un moment; y acostantse al sultá, 'l saludava en particular, se donava á coneixer, y feya senyal als seus pera acostarse y retirarse.
A poca distancia del sultá 's veyan moltas companyías de sa guardia á caball, ab infinit número de banderas, una banda de timbals esquerdats y de dolsaynas desafinadíssimas. Prop del sultá anavan sos primers oficials y alguns patjes á peu; dos dels últims se mantenian sempre á un costat y altre del caball ab un mocador de seda á la má pera espantar las moscas.
Lo senzill de la festa, la bona fé d' un poble inmens, son reculliment y fervor durant la oració, y la grandesa del temple, qual volta es la inmensitat del espay, y son canalobre l' astre engendrador dels móns, forman lo quadro més imponent y patétich que poden presentar los homes reunits en societat, al rendir homenatje al gran Deu de la naturalesa.
Hem fet avinent ja que entre 'ls mussulmans, no hi ha sacerdots propiament dits. Los que serveixen en las mesquitas no portan cap distintiu que 'ls fassi reconeixer, ni carácter que 'ls eximeixi de las obligacions de ciutadá; perque tenen donas, travallan y pagan contribucions; en una paraula, l' ordre del sacerdoci, que en los altres cults forma classe apart en l' estat, y quals individuos son mirats com mediadors entre l' home y 'l Sér suprem, no existeix entre 'ls mussulmans. Aquí 'ls homes son iguals devant lo Criador de totas las cosas; los temples no tenen indrets reservats ni llochs privilegiats. La virtut ó 'l vici son los únichs medis que acostan ó apartan al home de la Divinitat.
Los empleats de las mesquitas son primer los imams que dirigeixen la oració, predican los divendres, y á vegadas llegeixen llibres sagrats; en segon lloch los muddens, que convocan al poble desde lo alt dels minarets, y ajudan als imams en la direcció de las oracions. Mes tals empleos no imprimeixen carácter als que 'ls exerceixen; aixís es que desde 'l moment que acaban sas funcions, se dedican á sos quefers com senzills ciutadans: si falta l' imam en la mesquita, lo mudden ó qualsevol altre individuo del poble 's posa al cap de l' assamblea, dirigeix la oració y desempenya las funcions del verdader imam.
Los mussulmans no tenen més festas entre any que las de las pascuas y del naixement del profeta. Los divendres travalla 'l mussulmá lo mateix que 'ls altres dias de la setmana; comensa al matí fins á una hora ans del mitj dia, en que deixa l' obrador ó las ocupacions pera anar á fer sa ablució y oracions á la mesquita; retorna després al travall, sense que tan contínua ocupació influheixi gens en la salut ó felicitat del poble, que al contrari está molt sá, y te la ventatja de contar al any cincuanta dos dias més de travall, que son sacrificats ó perduts pera 'ls individuos d' altres relligions.
De lo dit s' infereix que l' islàm ó relligió de Mahoma es austera. La paraula islamisme vol dir abandono de sí mateix á Deu, y sobre aquesta base principal se funda 'l cult. La fé viva en la existencia d' un sol Deu, la puresa, la oració, la caritat y la mortificació per medi del dejuni y pelegrinació, son sos carácters essencials; carácters que la farán respectable á totas las nacions y edats, als ulls dels filosops que la conegan per altras relacions que las que han donat novelistas ó viatjers poch instruhits.
Creuhen los mussulmans que 'ls evangelis que van en mans dels cristians han sigut viciats y corromputs per interpolacions. Negan la mort de Jesucrist, lo qual segons lo Coran, pujá viu als cels en vida sense patir lo suplici de la creu; tampoch admeten lo dogma de la Trinitat, y per consegüent la unió hipostática de la segona persona en Jesucrist y en la Eucaristía; dogmas que consideran com pura idolatría. Lo cult de las imatges los hi causa horror; y miran la confessió é indulgencias com medis d' especulació.
Per desgracia s' han introduhit també en l' islamisme supersticions de que 's plany lo filosop mussulmá. Las cerimonias exteriors del cult han prevalescut sobre 'l fons de la relligió, en termes, que ab tal que un mussulmá fassi cada dia lo número de postracions ó rikats previnguts per la lley, res hi fa sa moral, donchs sia la que 's vulla no deixarán d' anomenarlo bon mussulmá; y fins será elevat á la dignitat de sant, si excedeix lo número d' oracions y dejunis prescrits per la relligió, encar que sa conducta sia la d' un home pervers, com jo n' he conegut alguns.
La veneració als sepulcres dels sants, te un útil resultat, perque las capellas serveixen d' assil á la ignocencia contra 'ls atentats del despotisme; la veneració que inspiran los imbécils protegeix sa existencia desgraciada; més també las capellas amparan gran número de criminals que deurian desapareixer de la societat, y 'l respecte que 's té als imbécils dona lloch á mil atentats contra la moral pública. Las saphis ó talismans, las reliquias y rosaris, los que resan oracions pe'ls malalts, per las cosas perdudas, son altras tantas estafas piadosas que entelan lo deisme pur de Mahoma. Mes en fi, ¿quín es lo cult en la terra que no hagin alterat la copdicia dels xarrayres ó lo neci temor del poble? Afortunadament no 's veuhen en aquest país companyías monásticas, es á dir, los derviches que 's troban tot sovint en tota Turquía.