Sou a «Al país dels sabis»
Veusaquí que una vegada ...




Al país dels sabis


I

ra al temps en que'ls peixos bevien a galet y les tortugues anaven ab caminadors per por de caure. Això vol dir que encara les granotes portaven sabre, les serps cotilla y els llimachs gorra de cop.
Donchs a n'aquells temps antiquíssims hi havía un rey d'una certa terra que no havia vist may cap ase volar. Ni aminar tampoch, ja veyèu què'm feu dir; perquè a n'aquell país no's coneixia cap mena d'ases: tothom, ¡lo que's diu tothom! era sabi. Allà matemàtichs ilustres, allà doctors en totes les ciències, allà llicenciats en totes les arts, allà químichs, geògrafs y oradors, allà tot lo que volguèu, fòra ases, cavalls, mules y altres bèsties pròopies pera tirar carros, carretons y carretel-les. Y aquí teniu la explicació de que tots els homes d'aquell país, per sabis que fossin, anessin a pèu.
Però veusaquí que una vegada el rey del país dels ases, havent hagut esment de la fama de la terra dels sabis, va volerla visitar. ¡Podèu

El rey del país dels ases, havent hagut esment de la fama de la terra dels sabis, va volerla visitar.

contar si varen fernhi d'obsequis! D'honors y de discursos, ne va rebre a cents y a milers. Y l'home se'n trobava tot esponjat de sentir el bech d'or de tants sabis ilustres.
Anem a dir que'l pobre rey dels ases no n'entenia un borrall de tot lo que li deyen. Mes, perxô, no deixava d'admirar la gran sabiesa dels sabiassos del país dels sabis.
Ab tot, tenia una preocupació que'l feya estar meditatiu. Y en mitg de les festes que se li dedicaven y dels aplaudiments ab que era rebut arrèu, se'l veya capbaix y moix. Tant, que, notantho'l rey dels sabis, va ferli preguntar per un magnat de la cort el motiu del seu posat. Y el magnat va aprofitar la ocasió en que'l rey dels ases se gratava la clepsa, pera dirli:
— ¿Es que sa magestat té picor?
— Home —va respondre'l rey dels ruchs:— tant com picor...
— Com que veig que sa magestat se grata.
— Si; be'm gratava. Però no era pròpiament que tingués picor, sino que rumiava.
— Ja entench: sa magestat dèu tenir reals preocupacions.
— Endevinat, Bernat: reals... y efectives.
— ¿No li plauen tal vegada a sa magestat les festes?
— Si; molt, ¡ja ho crech! N'estich tot admirat. Y lo que més m'encanta, es vèurem rodejat de tants sabis. Però hi hà una cosa que'm capfica: ¿còm redimontri, sent tan sabis, anèu a pèu?
— La planeta de les persones:... veushoaquí.
Y el rey dels ases y el magnat de la cort dels sabis, varen callar. Y les festes varen seguir ab tota la esplendidesa... Unes grans festasses ¿sabèu? Banquets d'aquí, lluminàries d'allà, concerts de l'altra banda. Y tot exquisit. Als banquets hi havia carmel-los a la italiana per sopa, turrons ab salsa d'arrop per bullit y al darrera cacatúa al ast, pagó real a la garnatxeta, canari ab sucre candi y altres mil y mil coses extraordinàries. Y no us dich rès de les begudes, perquè allí xarops, allí aiguamel, allí tot lo que pugui imaginarse de més dols. Y, per postres, una bona racció de pastilles pera'ls cuchs a cada convidat.
Com que d'un dia un altre'n ve, varen acabarse'ls de les festes y va arribar el que'l rey dels ases tenia senyalat pera la tornada al seu

Els dos sobirans se varen abrassar...

reyalme... No cal que us digui'ls víctors y aclamacions del poble al anarsen sa magestat. Allò va ser un desfet. Pel cap baix se li varen tirar setze tonelades de flors, cosa veritablement extraordinària, y en quant a coloms, un estadista'n va comptar trenta sis mil trescents vint y tres, entre missatgers y dels altres. Anem a dir que això dels coloms ja no era tan extraordinari, perquè com que tots ells sabien tornar al colomar, els colomistes no hi perdien rès.
Al arribar al terme de la capital del país dels sabis, els dos sobirans se varen abrassar enternits y varen dirse adeu ab llàgrimes de xarop. (Com que havíen menjat tan dols, tot se'ls n'anava en dolsors.)
Y veusaquí que, després del adeu, el rey dels ases va dir al dels sabis:
— Me'n vaig satisfet y agrait y compto demostrarvos la meva satisfacció y el meu agraiment, enviantvos el millor ruch de la meva real rucada, a fi de que vos, que sou tan sabi, no haguèu d'anar a peu.
Y ab aquestes paraules, el rey dels ruchs va empendre la via del seu país.

II

A sants y a minyons, no'ls prometis que no'ls dons. Aixís ho diu la dita y aixís ho entenia'l rey dels ases. Per això al cap de deu dies, tres hores, quatre minuts y dos segons y mitg de la abrassada dels dos sobirans, entrava al reyalme dels sabis el primer ruch, montat per un missatger no tan ruch com ell però no gaire més lletrat.
¡Y quin ruch, minyons! Allò era com l'Apol dels ruchs, perquè de més hermós no se'n pot desitjar. Era tot blanch, però d'un blanch que semblava de plata. La seva cua era abundosa y al aixecarse en certes ocasions, hauríeu vist els brins blanchs que la formaven escamparse com un sol. Y quan bramava hi cargolava uns refilets y unes variacions ab una veu tan potenta, que arribava al do de pit sense que se li notés cap mena d'esfors.

Al bram de salutació que va engegar al posar la pota a la seva nova patria...

Per això no es d'extranyar que, al bram de salutació que va engegar al posar la pota a la seva nova pàtria, tot el país dels sabis se n'estremís.
El rey, que estava fent mitgdiada, se va despertar d'un surt; la reina, que feya estona que tenia singlot, va rebre tal sotrach, que'l singlot va passarli, y es fama que un matemàtich ilustre que estava fent una operació molt intrincada, se va destarotar de tal manera, que va erraria de cap a peus, per haver agafat la mania de que tota la complicació de xifres que tenía al davant no eren altra cosa que vuyts y nous.
Aquesta va ser la primera impresió que va produir al país dels sabis la entrada del primer ruch.
Però, després de algunes explicacions donades pel missatger, el país va calmarse y el rey va fer demostracions de gran alegria pel present que li feya'l seu confrare en realesa. Y ab la ajuda del missatger, va montar a cavall del ruch y quan va serhi y va veure que s'hi anava tan be, Va estar encara més content. Y tothom va trobar que'l rey, a cavall, semblava molt més rey. Y lo que més admirava a tothom era que'l ruch, ab tot y ser ruch, no necessitava més que una mirada o un crit del missatger pera caminar o pera aturarse.
Com podèu suposar, el missatger del rey dels ruchs va tornarsen al seu país carregat de presents del rey dels sabis, que estava molt lluny de suposar lo que li passaria quan ei missatger fos fòra.
Y ¿sabèu que es lo que li va passar? Donchs li va passar que'l ruch va entossudirse en fer la seva pròpia voluntat y no la del rey. ¿Que'l rey volia que caminés? Donchs ell s'aturava. ¿Que'l rey el volia aturat? Donchs ell ¡cames ajudeume! Era allò de no poderlo fer obeir de cap manera. Y en lo que sobretot s'entossudia'l ruch, era en estarse aturat. Ja podia fernhi de crits el rey dels sabis, que ell no's movia.
No cal que us digui que'l rey dels sabis estava desesperat del entossudiment del ruch. Per això un dia que volía anar a donar un tom a cavall, va cridar a consell a tots els seus mi-

Y en lo que sobretot s'entossudía'l ruch, era en estarse aturat.

nistres y després de llarga deliberació, varen decidir reduir de totes passades el ruch a la obediència. ¿Còm ho farem, còm ho direm? el rey munta sobre'l ruch.
Aleshores s'avensa cap al ruch el ministre d'Hisenda, que era un gran matemàtich, y li diu:

—Oh ruch de la Ruquería,
que has agafat la manía
de no voler caminar:
si'm volguessis escoltar,
jo crech que't convencería
de que això no pot anar.

— ¡Hiiii... haaà!— va bramar fase per tota resposta.

— Ha dit que «ya»— va fer el ministre, dirigintse al rey. Y reprenent la conversa ab l'ase, va afegir: —Dos y dos fan quatre; quatre son les teves potes; les potes son per caminar. Donchs camina, ruch, camina y no'ns fassis enfadar.
Y respòn el ruch:
— ¡Hiiii... haaà!
Y no's va moure d'allà.
En vista de què'l ministre d'Hisenda no'n treya rès, va acostarse'l d'Instrucció pública, que era un eminent filosoph:

—Oh ruch de la Ruquería,
que has agafat la manía
de no voler caminar:
si'm volguessis escoltar,
jo crech que't convencería.

Com si ho contés a sa tia. El ruch ¡rès! Quiet allí y no fent altra cosa que bramar a cada punt.
El ministre prou li deya:
— Home, dich, ase: has de saber y entendre que les bèsties han vingut al mon pera servey de les persones. Tu ets una bèstia. Ergo y has de fer al nostre rey el servey de durlo allà hont ell te mani.
Si, si, per màrfegues.
Y va venir el ministre d'Estat y tots els altres ministres y cada un d'ells va fer un discurs al ase, sense que conseguissin ferlo cambiar de conducta.
En aquestes, va encertarse a passar un extranger que, veyent els catifets d'aquella colla de sabis, va posarse a riure, cridant l'atenció del oficial que comanava la guarda del rey y que, enfadat de la falta de respecte, va disposarse a castigaria, tancant a la presó al imprudent.
Per això, acostàntseli, li va dir:
— El qui's burla del rey y del seu seguici, serà castigat. ¡Seguiume!
— Permetèu primer que parli ab el rey.
Y el rey, que va sentirlo, va cridar al foraster.
— ¿Què volèu?
— Donarvos el medi de fer caminar aquet ruch.
— Si me'l donèu, vos perdono la falta de respecte que heu comès rient a les meves barbes. Sino, serèu penjat a la torra més alta del meu alt palau. Pensèu que'ls meus ministres, ab tot y ser tan sabis, no n'han tret rès.
— Donchs jo, que no soch sabi, conseguiré'l vostre obgecte.. ¿Què han fet els vostres ministres per fer caminar al ruch?
— Probarli ab rahons de les més convincentes, com tres y dos fan cinch, que la seva obligació era caminar.
— Donchs jo, sense necessitat de tanta filosofia, faré que camini.
— Ja m'agradarà vèureho.
— Totseguit ho veurèu.
Y el foraster, acostantse al ruch, va cridar ab veu forta:
— ¡Arri!
Y el ruch, aixerit com un pèsol, va empendre un trot d'allò més elegant, deixant ab la boca oberta d'admiració a tots els sabis.
Y el foraster, perdonat pel rey, va rependre'l seu camí.

Però quan va ser fora, els mals de cap varen ser pera fer aturar el ruch. Tots els ministres li anaven al darrera dientli que no corrés tant, que ja n'hi havia prou, que la seva obligació era aturarse.
Com si li diguessin Llúcia. El ruch, corre que corre, y com més anava més, ab perill de fer caure al rey y rómpreli les reals costelles.
Per últim varen enviar un propi a la saga del extranger, que va tornar a trenca nou de coll.

—Foraster, bon foraster:
vos que heu fet caminar l'ase
feu que s'aturi al instant
y el rey pugui tornâ a casa.

Y el foraster, plè de bona voluntat, va córrer cap al ruch y va cridar:
— ¡Xooò!
Y l'ase va aturarse.
Aleshores el rey, agrait, va donar grans mercès al extranger y va dirli:
— ¿Còm pot ser que vos, que no sou sabi, haguèu convensut al ase millor que'ls meus ministres, que son uns sabis de set soles, dich, de set ciències.
— Pot ser—va replicar l'altre— perquè a

El rey dels sabis va fer rich y noble al extranger.

cada hu se li ha de parlar ab el llenguatge que entén. Per això el llenguatge dels sabis, no serà may entès pels ruchs.
— Teniu rahó—va fer el rey. Y us dono grans mercès per la llissó que m'acabèu de donar y per la que jo'm prench.
Y dirigintse als ministres, va afegir:
— Lo que acabèu de veure, es una prova de que, per sabis que siguèu, no us heu d'envanir, perquè en certes coses, els sabis poden rebre llissons dels ignorants.
Y convensut d'això, el rey dels sabis va fer rich y noble al extranger, demanantli que no's mogués may més del palàu, pera que l'ilustrés en certes coses que no sabien els sabis.
Y d'ensà d'aleshores, sempre més s'ha seguit la tradició de que a totes les corts hi hagi ignorants.