Un tros de paper - Val més un punt que mil lliures

¿Quantes vegades us han contat cuentos d'aquells en què un
espanyol s'ha contrapuntat amb un inglès (quasi sempre és un
inglès) sobre qui fóra més esplèndid?

De segur que n'haureu perdut el número.

És per demés dir-vos que, com que és un espanyol el qui el conta,
sempre l'espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que
guanyi l'inglès quan el conten ells.

Dic això, perquè el que jo vaig a contar-vos també és una aposta
d'un espanyol amb un inglès, i antes que em diguésseu lo que acabo
d'observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento.

Un burro carregat de pessetes, o millor dit, un català que havia
fet la fortuna a l'Havana, avorrit dels empedrats de Barcelona, de
la mala claror del gas, de campanes i de Jocs Florals, va
determinar empendre un viatge.

Va passar uns quants dies no podent-se decidir sobre si aniria a
London o a Londres; però li va dir l'advocat que, un cop a
Londres, fóra en quatre passos a London, i sense pensar-s'hi més,
se'm planta a la capital d'Inglaterra.

Com que l'home verdaderament tonto no ho era, o, millor dit, no ho
hauria estat si hagués rebut la corresponent instrucció, va
resultar que, no sent dur de closca, al cap d'un mes de ser a
Londres ja mastegava l'inglès tan bé com un biftec amb patates.

Una nit que en el teatre de la Reina feien el _Faust_, ell hi era.
En un palco hi havia una inglesa d'allò que no en corren: la veu;
li clava uns gemelos que duia com dos tinters de banya; li agrada;
l'endemà la demana, i els inglesos, que es veu que encara no en
tenen prou amb Gibraltar, li diuen que sí; arreglen els tractes, i
se'l queden.

La xicota tenia pare, mare i una germana que a la cuenta festeja
amb un milord. Com que el nostre home va entrar a la casa per
festejar i l'inglès ja hi anava per lo mateix, va resultar que
cada dia es veien, es parlaven, estaven junts, i veu's aquí un bon
títol per un drama: _Los dos cuñados o la estrella del destino_.

El català és veritat que tenia quartos; però el milord ne tenia
tants, que la gent no sabia a on tirar-se: venia a ser com si
diguéssim en Xifré i en Fontanelles deu o dotze anys atràs.

Un dia que estaven tots dos amb les seves xicotes, es va començar
a parlar de parar la casa, i l'inglès, que era molt _bufado_, va
dir que posaria un pis que no vacil·lava en assegurar que fóra el
més sumptuos i ric que es pogues veure en aquest món.

El català, al sentir això, tant per deixar el pavelló ben parat
com per compensar als ulls de la promesa lo vellot i lleig que era
amb la generositat que anava a demostrar, va dir que millor pis
posaria ell i... _aquí te quiero ver, escopeta_.

Que si guanyaré jo, que si guanyaràs tu, que cesta que ballesta,
_que esto que lo otro_, les disputes van arribar a tal punt, que
el sogre, que era un inglès roig com una remolatxa i amb unes
patilles com dues panotxes amb cabellera i tot, s'hi va haver de
ficar i arreglar-ho del modo següent:

Cada un dels nuvis havia de llogar un pis, parar-lo sense que l'un
sapigués res de l'altre, nombrar un jurat de gent competent, i, el
dia que els pisos estiguessen llestos, el jurat havia de judicar
qui havia guanyat o perdut, sense apel·lació de cap classe.

Van convenir-hi: es nombrà el jurat, i els dos nuvis, rebent cada
u com memòria una grenya de la seva xicota per fer-se un cordó de
rellotge, se'n van anar a recórrer les principals ciutats de
l'univers pels mobles o objectes que poguèssen convenir a son
grandiós propòsit.

Al cap d'un mes ja tornaven a ser a Londres; van llogar dos pisos
l'un al costat de l'altre, es va procedir a les obres i
col·locació de mobles, i en mig any la cosa va quedar llesta.

El jurat, la família, el sogre, els nuvis i totes les persones
interessades en l'assumpto, se van reunir en un punt que hi ha a
Londres, que ve a ser com si aquí diguéssem la pega del mig de la
plaça de Sant Jaume, i, formant-se en comitiva, se van dirigir a
visitar els dos pisos, començant pel de l'inglès.

Entren a l'escaleta i lo primer que veuen és una companyia de
tropa guardant la casa, i a fe que hi havia motiu.

Quin bé de Déu i quina riquesa!

L'enrajolat era tot d'unces espanyoles, la barana de dobletes de
cinc duros foradades i enfilades amb fils d'or que feien de
ferros. Els poms de la barana, copes plenes de brillants,
topacios, esmeraldes i les pedres més precioses; les bigues,
corals anats a pescar expressament; les parets, de mà de perla, i
tot amb una riquesa tan extraordinària, que el jurat i tots els
demés, muts de sorpresa, ja pensaven que ni calia anar a veure els
salons per assegurar que l'inglès havia guanyat. Figureu's, doncs,
quin seria l'assombro d'aquella gent al veure que l'entrada no era
res en comparació del pis. El menjador empaperat amb bitllets de
mil duros del Banc de Londres, la sala amb pagarés de dos mil, els
salons amb lletres girades a favor dels primers comerciants, que
formaven, juntes, milions de milions...; vamos, era una cosa tan
immensa, que es va determinar deixar córrer l'anar a veure el pis
de l'espanyol per no escarrassar-se i deixar sentat que havia
guanyat l'inglès sense cap classe de dubte.

Però el jurat, que es componia de set inglesos i catorze patilles
com garbes d'aufals, va exigir, per fer la cosa amb la formalitat
deguda, que es veiés el pis del català; i la comitiva, formant una
processó que es veia cada punt trencada pels tramvays i les
centrals de Londres, es va dirigir al punt designat.

A l'últim hi va arribar.

Entren a l'escaleta, que era encatifada de vellut blanc del més
fi; com que aquell dia hi havia molt fang i ells eren tot una
colla amb les trepitjades van deixar la catifa que no era bona
sinó per llençar; s'agafen amb la barana, que era d'un treballat
de cristall preciosíssim, i se'ls trenca a trossos, saltant
esglaons avall; les rajoles eren totes de marfil amb precioses
miniatures de Mirdier, que s'esborraven, amb les trepitjades,
d'una manera que condolia de veure; i tot per aquest estil
delicat, trencadís, riquíssim, esplendent; però son valor no
arribava de molt a lo de l'inglès.

El jurat va dar aquesta, sentència:

El pis de l'inglès és més esplèndid, però l'or es pot vendre, els
bitllets de Banc es poden arrencar i fer-los servir: no és tot
perdut.

El pis de l'espanyol és menos ric, però tot és de cristall. Res té
valor intrínsec; tot és delicat i trencadís. Si es treu del lloc
no hi ha ningú que en doni un quarto: tot és perdut.

L'espanyol va guanyar.

S.P.