Un tros de paper - La vetlla del sant

Avui sí que a casa del senyor Vintró no hi ha _quinto_. Aquella
tertulieta de cada vespre, que dóna tant de gust, està ocupada
o, més ben dit, embargada per un altre objecte més important.

_¡Nada menos_ que és el Sant de l'amo i del noi gran de la
casa! De dies hi ha hagut la gran visita, s'han rebut targetes
de coneguts peresosos, s'ha fet un bon dinar... Però al vespre
és l'hora ja senyalada per celebrar la diada. Tots els que han
anat de dies a donar-los bons al senyor Vintró i al seu noi,
han rebut la mateixa invitació.

-Vinguin al vespre, que els farem dejunar amb una mica de
xacolata.

-Ca! gràcies!...

-Com, gràcies? Miri's que l'esperem... -Porti els nens...

I ve'ls aquí que els uns hi han anat i els altres han deixat
d'anar-hi. Els de la reunió del _quinto_ hi són tots, no n'hi
falta ni un: ¡fins hi ha hagut sorpreses! Home! La senyora
Mariagna, la veïna de l'entresol, ha arribat tan satisfeta,
sense somiar que hi hagués festa aquella vetlla.

-Vostè no ha pujat, avui!- li diu l'aconduïda muller del senyor
Vintró, per fer-la caure en el cas, sense dir-li expressament.

-Ja me'n recordaré, ja...- diu ell, fent la brometa. -Després
me vindrà a buscar el cos i a fer-me la _gara-gara_.

-És el seu sant, filla!...- diu una senyora, signant al Sr.
Vintró.

-Ah, caramba!... No ho entenia... Perdonin... que per molts
anys...

-En vida seva...

-Gràcies... Doncs miri... no és perquè no hi hagi pensat, però
m'he cregut que vostè el feia pel febrer. Com n'hi ha tants...

I arriba! Tothom se posa a explicar casos semblants que els han
passat. Però, com que entra una minyona amb la safata de les
xicres i un munt de plats, la conversació es talla i tothom es
posa a olorar. El Sr. Vintró i el noi, que ja és grandot (com
que ja va a tercer any de Filosofia), comencen a repartir plats
i xicres de xacolata; cadascú es pren els secalls, del Forn de
Sant Jaume, la senyora davant mateix de tothom s'està mesurant
l'orxata a cullerades i tirant-la als vasos que ja té amanits.

I ve'ls aquí per què s'hi estan tots fent rodona, en el
menjador, amb el plat i la xicra sobre la falda, l'un acabant
de rosegar l'últim secall que li sobra i l'altre passant un
xiquet d'orxata pel xacolata que li ha quedat, l'altre
xarrupant la xicra i picant el cul perquè acabi de baixar la
que xarrupa... És a dir, cada qual fent la seva.

I són una pila! El que fa companyia al senyor Vintró i la seva
noia gran, que ja és casadora; la veïna de l'entresol; la del
pis del davant; parents de la família; dos o tres nois ja
grandets convidats pel xicot; senyors de la tertúlia. Ja dic,
una pila.

El nebot de la senyora també hi és!... Jo us diré: ell bé tenia
el compromís d'anar a dar els dies a l'oncle, però s'ha
aguantat tot lo dia per no trobar gent, que ell amb tot atina.
Diu: -Hi aniré al vespre i de seguida estic.- Ja hi ha anat al
vespre, però res _de lo dicho_: s'ha trobat amb la reunió de
convidats que no l'han deixat moure, que l'han fet seure, que
li han donat xacolata i secalls i orxata... I ell... pobre
xicot!... qui sap si aquest vespre tenia que ajuntarse amb la
conquista...

Mentrestant cada qual ha anat quedant llest i el senyor Vintró
desocupant a tothom del plat i la xicra escurada, que ja no els
servia de res.

-Ah!...- diu el noi, que és més llarg que una forqueta i més
pampana que en _Calces_. -Ara no es moguin, que aviat se'ls
cridarà per la gran funció.

-Vamos, vamos... vamos...

-Ja els has dat les targetes? ¿Ja els has dat targetes?- diu el
seu pare... allò... volentse'n mig burlar, però en realitat tot
content.

-Jo no en tinc...

-Ni jo...

-Ja els en donaré!... I el noi comença a repartir unes targetes
brutes que diuen: «_Entrada del dador al obrador de Juan Pi_».
El senyor Vintró les tenia molt temps ha, sense saber d'on les
havia tretes: tot ve un dia que fa servei.

-Bueno, ara ja els cridaré.

-_Con que_... hi ha funció?

-Sí, senyor: ha après de fer quatre jocs de mans que ja els ha
guardat expresament per avui.

-És a dir que a l'últim no hi ha _quinto?_- diu un senyor que
és l'encarregat de cantar les boles de la loteria.

-Endavant...

-Lluiset, estàs molt callat...

-Què vol que digui?- diu el pobre nebot, avorrit, fastiguejat i
no sé què més.

-Ara, ara: aviat el noi ens cridarà i et distraurà una mica.

El noi ha anat passant i traspassant amb coses amagades sota el
gec i portant-ho tot a la saleta que fins ara ha sigut tancada.

-Quan tinguin gust- diu el noi, a l'últim.

-Ajà! anem-hi...

-Endavant.

Tothom s'aixeca per anar cap a la sala. El nebot pensa: -Bona
ocasió!...- i diu:

-Jo me'n aniré...

-Què és això d'anar-se'n? Ara que ve lo millor?... No, home,
no: et dic que t'agradarà... no te'n vas...

L'agafen pel braç, el fiquen a la saleta i el fan seure al
davant de tot. Paciència.

La sala està tota guarnida. Hi ha cadenes i penjarelles de
paper blau i de diari, que passen de l'un cantó a l'altre i una
bomba de colors al mig amb un llumet a dintre i quatre fanalets
de paper, també de colors, i sobre la calaixera el ram de flors
que la senyora ha regalat al seu marit, aquell mateix matí, i
un gran cartró penjat que ha pintat el noi, i que diu: DIA DE
SAN FRANCISCO, GRAN FUNCIÓN.

Al capdavall hi ha desplegada la tauleta de panyo verd, sota
d'un doser fet amb una cortina del balcó de l'eixida i cobert
amb un cobrellit tot de xinos, barquets i cases amb campanilles
i sobre la taula... ja s'ho poden pensar: vasos de llauna
abocats, la vareta de virtuts, una ampolla màgica, un joc de
cartes, i etc., etc. La saleta està plena de totes les cadires
de la casa.

El Sr. Vintró, amb tota formalitat, recull les targetes que el
noi ha repartit i va acomodant la gent.

-Vostè estarà millor aquí davant... Vingui, senyora Pepa!...
Com la senyora és curta de vista... Ei, senyor Joan! en aquesta
cadira hi tinc de seure jo precisament; veu que ja està
estudiat per la funció!... Els nens al davant... Noi!... porta
cadires mitjanes... Ja hi aniré jo...

Quan arriba a en Lluïset, el seu nebot, aquest es troba que ha
perdut la targeta... Vet aquí tota la formalitat a terra,
perquè la sala no el pot pas treure.

-I vostè, senyora Mariagna? La targeta...

-Fugi, home!... No en necessito, jo, de targeta. Bé soc prou
entrant de la casa.

-Bé... Mare de Déu, dona!... dongui-me-la...

-Ai, fill!... ni menos sé què me n'he fet!...

I coses així.

En la casa hi ha una criatureta, un angelet que plora, que fa
el raro, que ho espatlla tot: i comença a córrer per allí,
estira una cadena, toca els fanals, desarregla la taula.

-Noi!...

-Mamà, aguanti aquest xicot!

-Vina aquí, fill meu, vina aquí...

L'agafen i el noi crida; i el Sr. Vintró es fon, perquè la
funció ja no va tan formal com ell desitja.

-Que tardarà gaire, a començar-se això?- pregunta la de
l'entresol, a qui sembla que se n'ha de riure, sense saber per
què, puix mai ha estat en funcions millors.

-Calli, que ara el noi es vesteix- respon el senyor Vintró.

-Doncs serà cosa bona.

-Senyor Joan... aquí estarà millor...

Això l'hi diu perquè el veu al costat del seu soci, i recordant
que a tots dos els agrada _arreglar l'Espanya_, ja tem que no
prestin a la funció tota l'atenció que es mereix.

-A mi se'm fa tard- s'atreveix a dir el nebot.

-Ca, home!... mig quart de nou...

El nebot es queda.

-Fa calor!- diu un altre convidat.

-Quan el noi acabi obrirem el balcó; no s'espantin.

-Veiam, veiam què serà?...

-Oh, ja pot pensar-s'ho! Per aquell que ha vist en Canonge...

-Bé, aquell ja és un mestre.

-El noi és tot d'afició- adverteix el senyor Vintró.

-Noi!- crida la senyora acostant-se a l'arcova -què fas... mira
que la gent s'està esperant.

-Bueno, dona, bueno... aviat es començarà. El públic s'espera
fins que els còmics volen.

-Mira, dona, mira! Aguanta el noiet, que tot li desbarata...

-I bé... pobret... deixa'l fer.

La senyora Tona s'assenta. Se sent una campaneta i es presenta
l'hereu Vintró, vestit de màgic, amb una bata que li han
deixat, un turbant fet amb tovalloles, i la gran barbassa de
cabelleres de blat de moro.

-Ajà!... Xiton!...- diu el senyor Vintró.

-Ola, ola!- observa la veïna del pis del davant. -Mira, mira el
senyor de la festa, com s'ha triat el bon puesto al costat de
la Marguerideta... Senyora Tona!... Ja cal que vigili.

-Ves amb què surt, aquella bona dona!... Tot justament ara que
es comença la funció!...

-_Se comienza la función_- crida el noi.

-Gran silenci... sinó que al senyor Mariano, el soci de l'amo,
li ve un xic de tos i tothom ha de dir la seva.

-Sembla que s'ha refredat...

-Xiton!... Escoltin!...

-Sí... m'he llevat el sombrero estant suant...

-Més aviat seran sangs...

-_Señores!_- diu el noi.

-Prengui la sanguinària.

-Xiton!... ¿Que no veuen que s'ha començat?

A l'últim tots callen després d'haver trobat que el noi feia
fatxa de moro. El noi fa un discurs en vers, que no em recorda,
i comença a fer els jocs de mans.

-Aquí tenim un joc de cartes...

-Hi deu haver trampa!- diu la de l'entresol, que vol fer
l'eixerida.

-Dona!... és clar... _no hay juego sin trampa_.

-D'aquestes cartes... vostè faci el favor de pensar-se'n una.

-No, jo no!- diu el nebot, que és a qui s'ha dirigit. -La
senyora.

-Ai, no, no!... fóra capaç d'embruixar-me- respon la veïna fent
la brometa.

-Ba, dona!... doncs vostè, senyor Mariano!- afegeix el senyor
Vintró.

-Pensi-se-la vostè, home, que ho farà millor.

-Vamos, el papà...- diu el noi presentant-li les cartes fent un
vano.

-Ja està pensada.

Naturalment, el noi l'endevina. El senyor Vintró aplaudeix i
tots els demés també.

Dóna gust veure al bon home amb l'afició que s'ho mira:
llàstima que tingui al costat la veïna del davant, que mai li
calla amb la brometa de la Marguerideta... i dient a la senyora
Tona que vigili. Ell prou li diu: -Escolti, dona! No pot fer
net.

-Vamos... ara passarem a un altre- diu el màgic. -Aquí tenim
una bola: la veuen bé?

-Sí, vamos, sí...- s'encarrega de dir el pobre senyor Vintró.

-Que farem el _quinto_, en acabat?- diu el senyor que canta les
boles.

-Ca!... no tindrem temps... Calli, calli!

-Bueno, aquesta bola ara me la menjaré... Ja està.

-Fill, no t'empassis el paper, que fa mal,- surt una senyora
d'edat.

-No tingui por. Bueno: ara, picant amb la vareta de les
virtuts, sortirà aqui dintre... Bufi vostè... aqui està...

-Veiam, obre la boca ara...- diu la veïna avispada.

Es veu una gran remenadissa dins la boca del noi. Fa soroll amb
la llengua i obre després la boca per ensenyar-la a tothom.

-Ja ho veiem, ja ho veiem!

-Bueno, ara la senyora em farà el favor de deixar-me el
mocador.

-Ai, fill!... si és tot brut!... Deixi-li vostè, senyor Joan.

-Ca... no serveix, és de color... Vostè mateix, senyor Vintró.

-Vamos: té, noi...

-Un dels presents farà el favor d'acostar-se.

-Senyor Vintró!... Senyor Vintró!...- criden tots.

El senyor Vintró és el que s'hi acosta.

-Mira, el petit vol venir amb tu- diu la senyora Tona.

-No el deixis pas venir...

-Ah! papà...- crida el noi.

-Saben quina hora és?- pregunta el nebot.

-De jorn, de jorn!- respon el senyor.

-Bueno... aguanti aquest mocador... Hi ficaré aquest ou...

-Veus?- li diu el senyor Vintró, baixet -t'havies de posar les
mànigues més amples per això...

-I ara el trobarem a sota d'aquest vas!...

-Mal vinatge el xicotet!... ¡L'ha pegada que volia anar amb el
papa!...- Sa mare l'ha deixat anar, i, així que arriba a la
taula, pega cop, fa caure el cubilete i descobreix l'ou que ja
era a sota mentre el noi ensenyava el de la mà.

Quin disgust pel senyor Vintró!... La veïna, quin tip de
riure!... El petit és portat cap al llit de seguida, els
convidats s'aixequen, demostrant que ja tenen prou comèdia, i
fins el senyor del _quinto_ proposa anar-lo a fer una estoneta.

-No!... no!... ja tornarem a començar!- diu el senyor Vintró
defensant el terreno.

-Ja n'hem vist prou... El _quinto_, el _quinto_!

-Jo també me n'haig d'anar...- diu el nebot.

-Sentin-se, senyors.

-El _quinto_, el _quinto_!... Jo amaniré la taula.

No hi ha remei: cada qual agafa una cadira, surt al menjador i
pren lloc. El senyor que les canta, ja remena les boles dintre
del bombo, té arreglats els cartrons i comença a repartir-los.
Però ca!... en ma vida he vist un _quinto_ més desgraciat.
Tot de gent que els altres vespres no hi és; el quinquer, que
no estava arreglat, fent mala cara; el senyor Vintró de mala
lluna; la senyora Tona aixecant-se a cada punt per anar a
consolar el noi, que crida des del llit com un rabiós; la veïna
de baix no s'ha pogut assentar, com els altres vespres, al
costat del senyor que les canta, no sap trobar les casilles
dels números... Fins el bon senyor que les canta perd aquesta
nit els primers sis quartos, que li costa la loteria en
particular i el joc en general.

El nebot... allí el tenim, encara, assentat per força, amb el
cartronet al davant i dient a cada punt que se n'ha d'anar...
El cas és que ja perd deu o dotze quartos.

Gràcies a Déu que són les deu!... Alça! a plegar la loteria i
cada qual se'n va amb molt gust pel seu cantó. Ja se sap: al
despedir-se hi ha aquella cançó de: -Per molts anys... -D'aquí
a l'any vinent... -Encara n'hi queden dues hores...- i així
successivament.

El nebot... el nebot a l'últim també se'n va avorrit... Se'n va
avorrit, el tros de _quòniam?_... Jo mai he tingut la sort de
què el senyor Vintró em convidés a les funcions de casa seva.

¡I no en queda poc, de disgustat, el pobre senyor! No li resta
més que un consol: el de pendre demà al matí xacolata amb els
secalls que han sobrat d'aquesta nit.

JOSEP SERRA