Un tros de paper - La terraire

Un dels tipus que més recorren els carres d'aquesta comtal ciutat
és, sens dubte algun, el que dóna títol a aquest article.

Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta,
de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son
descaro i poc respecte); d'un conjunt vulgar, desgarradota en son
port, amb faldilles d'indiana del país, vella i descolorida,
damunt d'unes soles enagües; gipó de panyo al fort de l'hivern i
que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua
a ses espatlles, i al cap que se'l subjecta, per dessota les
barbes, amb un mal manyoc; calçant mitja blava descolorida com
totes les demés prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o
sabates de cordovà; i tindreu el tipo de la _terraire._

Adherit a ella, com la mà al braç, va un burro més sec que un
secall i més manso que un _bon Jan_, resignat o no resignat; però
víctima del bastó de _la terraire_, sens més arreus, generalment,
que un mal ronsal, les més de les vegades d'espart, lligat de
manera que serveixi de brida, i una mala sàrria, curullada de
_terra d'escudelles_, que porta sens emparo de manta ni albarda,
lo que fa que el número de nafres corri parió amb el de les
garrotades que, amb sa paciència burrical, compta diàriament a
l'acompassada cantarella de «Quiii... voool... terra!»

Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i allà entre onze i dotze
al fort de l'hivern, les veureu entrar a professó feta pel portal
de Sant Antoni, dispersant-se pels diferents barris de la ciutat,
on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d'oir la
llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades,
que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientíssims burros, lo
que sens dubte ha dat origen al ditxo: _Més pacient que un burro
de terraire_.

Si més detalls us falten per conèixer-la, preneu-vos la pena
d'escoltar el següent diàleg:

-Digues, Tereseta: ¿per què no vas venir ahir?

-¿I com volia que vingués, amb aquella pluja? Què volia que portés
fang?

-Tindries de tenir repuesto fet per aquests casos. Bona falta em
vas fer.

-Ai, ai! Si mira tan endavant no caurà mai endarrera. Val més que
en compri doble partida, i així en tindrà per quan plogui.

-Tinc la pastereta petita.

-I jo la casa. Vaja: quan n'hi poso?

-Plena. Quant te dec?

-Sis quartos.

-Com, sis quartos? Que et tornes boja? Si l'altra vegada me la vas
omplir per quatre?

-Doncs, si ho sap, per què ho pregunta?

-Omple bé, omple bé.

-Si es vessa!... Que no ho veu?

-Vaja, no siguis arraixa. Això rai, que no us costa res.

-Es coneix que no la té d'arrencar ni perdre les ungles, que, si
no, no ho diria. Xo! ¡Aquest dimoni de burro!

-Fuig, dona, si ni se't pot tenir de tan sec!

-Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs.
Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de
la Feliça i... ai, filla, com se m'ha posat!... Xo! (La Tereseta,
com per via d'advertència, sacut dos vergassades al cap del ruc,
suficients per fer-hi tornar el més savi.)

-No li peguis, dona.

-Vostè el tingués de governar. Xo! ¡Ditxosa cua, sembla la pèndola
d'un rellotge! I, digui'm, que és fora la minyona del tercer pis?

-Qui vols dir?

-La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut
emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safallós.

-Ca, dona!... Si l'amo està que hi delira!

-Doncs si que té gust. ¡Em sembla que deu ser més macarró!

-Per què, dona!

-Què vol que li digui... No compra terra més que de lluny en
lluny, i, si vostè ho repara, baixa una olla més plena de
cascàrria que fàstic fa de tocar-la. Xo, burro! ¡Maleïda mosca, i
com me'l fa partenir! (I, dient això, li alça la pelada cua, caça
l'insecte, el rebat per terra i l'aixafa exclamant tota satisfeta:
-Vés, pica!) ¿I el senyor Cinto?

-S'ha mort.

-Déu l'hagi perdonat. No vol pas res més?

-Quan tornaràs?

-Cada dia que no plogui. Arri, paiasso! Quiii... voool... terra.

I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures què ha
descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporció que
la carga baixa.

Però quan la sàrria mostra son fons, llavors comença la segona
part. _La terraire_ la plega pel mig, la col·loca sobre la
bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la més lleugera
amazona del Circo de _Ciniselli o Price_, d'un sol bot, i sense
tocar pèl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquil·litat més
indiferent, comença a comptar els quartos que ha fet, sense
atendre si el burro va dret o tort, si per l'acera o pel mig, ni
si pot donar algun cop de cap o algun petó a algun bocabadat;
donant lloc sa distracció a les queixes dels transitants i a les
desvergonyes de la _terraire_. Algunes capaces d'avergonyir al
sol, si el sol tingués vergonya.

Al passar pel carrer de l'Hospital compra un llonguet i un grapat
de fruita, sense pendre's la molèstia de baixar de la bestiola, i
corre a reunir-se amb les companyes, que l'esperen a l'entrar del
carrer de la Cera.

Si llavors les topéssiu, no els digueu pas res; és un consell
d'amic, puix aquelles boques, si l'emprenen contra vosaltres, són
capaces de marejar-vos i potser d'alguna cosa més, solament amb
sos immensos ditxos, equívocs, descaros, desvergonyes, llengotes i
sofocos. En consciència crec jo que un dels suplicis que jo
destinaria als homes tontos, si mai arribés a legislar (cosa, com
sabeu, molt fàcil en nostres dies), fóra el ser torejat per _les
terraires_

Ans d'acabar, amb tot, per satisfacció del nostre poble, vos diré
amb orgull que _la terraire_ és generalment tan honrada com
desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu
trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa,
convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a més de quatre,
sense notar-li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Però no us
deu estanyar: la terraire, llavors, no és la terraire. Ella no
existeix sinó quan va espellifada, deixadota i sense pentinar,
acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb
gutural i llastimosa veu: «Quiii... vol... terra!»