Un tros de paper - L'americano

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de
l'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres
tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència
natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem
compendre, i sobre les quals la reina del món, l'opinió pública,
ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat nous
tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes
d'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant
efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos
possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan
ridícul l'_oficial_ de perruquer d'avui, pretensiós i
_entrometido_, portant cabellera excessivament abultada i amb la
clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta,
cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríem
original el barber del seu temps, xerraire, curandero i
guitarrista.

L'americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hem
considerat digne d'estudi. Tots sabem qui és l'_americano_, tots
sabem a quin subjecte s'aplica aquest nom. L'_americano_ és
l'espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de la
península, i, després d'haver passat alguns anys a l'Havana, ha
tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que
allí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no
són _americanos_; aquells són _uns ximples carregats d'il·lusions
i uns homes que mai seran res_. Establerta, aquesta diferència,
examinem l'origen de l'_ americano_.

L'americano és fill de la costa i de pares pobres. Després de
sortir de l'estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir
mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí va
completar la seva educació servint copes i marcant _trenta uns_ al
billar, fins a l'edat de setze anys. El seu oncle, home de bé i
d'una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seria
un murri, li dóna cartes per als seus amics de l'Havana, li paga
el viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró del
barco.

Al principi de la seva estada a l'Havana escriu cada quinze dies a
la seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, per
últim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: ha
conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant
costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.

Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verd
i de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, i
llavors es recorda de la seva família i de la seva pàtria.
Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s'embarca
cap a Espanya. Quan arriba al seu poble està commogut per espai de
vuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del poble
s'apressen a visitar-lo, i fins la Societat Choral li fa serenata.
Ell està molt content, té l'amor propi satisfet, i, per provar el
seu agraïment, fa fer una font per la vila i a cada un dels seus
amics els regala un caixò de puros i un barret de _jipi-japa_. Com
l'home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja està fastiguejat de
la consideració pública i troba molt tonta la vida de poble; fins
l'envelat nou, que és un envelat de primer ordre, no el fa feliç.
Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de mig
duro cada dia a la seva família, paga la carrera de pilot a un seu
germà, fa col·locar una corona de _siemprevivas_ en el ninxo del
seu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se'n va a la
capital de Catalunya.

Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quan
va anar-se'n a l'Havana era conegut en el seu poble pel Pep de Cal
Tano; ara es diu D. José Viñals. És un senyor d'uns cinquanta
anys, encara que en representa sis més perquè el clima de l'Havana
dissipa molt la naturalesa. És un home d'estatura regular, més
aviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color cafè amb
llet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb molt
esmero: totes les prendes són de roba estrangera, porta mitja
dotzena d'anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga i
grossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d'or i pedres
fines, i, per últim, gasta camisa de batista amb una grossa agulla
de diamants en el pit. Com les mans són la cosa que més senyala
l'ocupació que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintre
de guants morats o de color d'argila. És parroquià del Cafè de les
Set Portes i està subscrit al _Lloid_.

En el seu tracte generalment és amable i reservat; és molt amic de
parlar en castellà (encara que ho fa bastant malament), i per un
regular juga molt bé al solo i a la manilla.

Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seu
corredor, per sota mà, al l8 per l00 amb garantia d'_obligacions_,
juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per últim, es fa nombrar
Director d'alguna societat de crèdit. Si ja està satisfet amb el
que té, adquireix paper de l'Estat, compra una casa per viure al
carrer de la Mercè, i se'n fa dues més de noves en l'_Ensanche_.

_L'americano_ té en el seu interior dos sentiments que sempre
estan contraposats. Per una part, com veu que és ric, té desigs de
donar-se llustre i fer el _senyor_; i, per altra part, es mira
molt un duro abans de gastar-lo, perquè es recorda de lo molt que
ha tingut de treballar per guanyar-lo. Per un costat veureu que té
una carretel·la i un parell d'eugues que no les té millors cap
marquès; però si li seguim el passos, veureu que ell mateix se'n
va a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sap
regatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de la
quadra. També veureu que el seu pis està amoblat amb luxo, però la
_silleria_ està coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobre
una tira de cotó retort, de dos pams d'ample, per la qual sempre
camina per no gastar la catifa.

Acabaré donant una senyal per conèixer el pis en què viu
l'americano: detràs dels vidres hi ha transparents pintats amb
colors molt vius, i, en la part de fora del balcó, una gàbia amb
un lloro.

SISTACHS