Un tros de paper - Hi ha un mort
És ja vespre quan, una criada, que acaba de preguntar a un senyor quin és el carrer de la Llibreteria, travessa la plaça de Sant Jaume.
Aquesta criada porta en una mà un paperet i en l'altra vuit duros.
El paperet diu: «D. José Xinachs y Serra ha fallecido esta madrugada. E. P. D. Su esposa, etc., etc.» Els vuit duros són per pagar l'anunci.
Anem a la casa del difunt.
La porta del pis està ajustada. En el recibidor hi ha el fanal apagat. La que es cuida d'encendre'l és la criada que hem vist en la plaça de Sant Jaume.
En la saleta de la part de darrera hi ha sentada, en una butaca, una senyora que té el colze apoiat en una taula, on hi ha un vas ple, fins a la meitat, de medicina, per a sustos. La senyora, escabellada i vestida amb descuit, plora i de tant en tant fa un petó a un xicot de vuit anys que té arrimat a ella. Aquesta senyora, ja ho hauran comprès, avui ha quedat sense marit, i sense pare la criatura.
Un senyor d'uns trenta anys, amb veu d'espantat, diu algunes paraules a la viuda, que és la seva cunyada.
Aquest senyor fa esforços per a mostrar-se serè, però no pot dissimular l'espant que el té apoderat. Es comprèn: el seu germà ha mort del pit. I, com ja és el tercer de la família que mor d'aquest mal, li sembla ja que no pot respirar amb desahogo.
Al costat d'aquest un altre senyor té a la falda un noi de dos anys, que és el seu fillol, fill del difunt, i va dient a l'un i a l'altra «-Prenguin un glopet més de medicina; és cosa que no els pot fer cap mal. No siguin d'aquesta manera.» Al mateix temps, per distreure al noiet, que els demés dies, en aquella hora, ja és al llit, li posa el rellotge a l'orella perquè escolti la rateta.
Sentada en el sofà, i a prop de la viuda, hi ha la senyora del segon pis, que té, amb una mà agafada la de la viuda i amb l'altra engrandeix (sense voler-ho fer) un foradet que hi ha en el sofà.
Al mig del sostre hi ha una gàbia penjada. A dins de la gàbia hi ha un canari mort, puix, atrafegats els de la casa amb la malaltia de l'amo, no s'han cuidat de dar-li menjar i ni menys s'han adonat que hagi deixat de viure. _Ja sa ve_ que qui més se'n cuidava era el mateix amo.
Deixem aquest segon terme del quadro desconsolador, i anem a veure el que passa en la sala on hi ha el mort. Hi ha la criada, que ja ha tornat de can Brusi amb quatre pessetes; dos fadrins fusters que acaben de dur la caixa, i un enfermer que van llogar per descansar la senyora, però que de res no ha servit, puix el malalt no volia pendre res que no l'hi servís la seva muller.
La gent que he dit i quatre ciris rodegen al difunt.
-Ha quedat molt bé! Sembla que rigui!- exclama la criada. -Ai, Senyor! ¡Fa tot just un mes que vàrem anar a Montserrat! ¡Tanta broma que va fer! Qui li havia de dir! No es descuidi- diu a l'enfermer -de tallar-li una mica de cabell. La senyora m'ho ha encarregat en gran manera.
-Vegi qui és el que ens té de pagar la factureta- diuen els fusters a la criada. -Ja fa una hora que ens esperem.
La criada anava a contestar, però sent la campaneta de la porta i surt a veure qui hi ha. Com la porta no era més que ajustada, ja troba en el recibidor al senyor Nofre i a la seva senyora, amics de la família des del còlera de l'any 35.
-Ja deuen saber...
-Sí- replica la senyora; -hem trobat aqueixa tarda al senyor Agustí, i ens ho ha dit.
-Si el volen veure...
El senyor Nofre ja havia dit la _esse_ de sí, quan la seva senyora l'interromp dient: -No... ca... no es molesti; veurem a la senyora Llúcia. (És la viuda).
-Entrin, entrin, doncs.
-Sí, perquè ni els morts de la família m'ha agradat veure. Un cop morts ja no hi ha res que fer-hi, i...
La criada obre la porta de la saleta i la viuda es gira, i, al veure al senyor Nofre i a la seva muller s'aixeca de la butaca, torna a plorar, i diu:
-Ja ho veuen, pobra de mi! Ja ho veuen!
Son cunyat, el padrí del noiet i la senyora del segon pis calmen a la viuda.
-Ja hi tornes!
-Per Déu, Llúcia!
-Però, bona senyora!
-No es desesperi- diu el senyor Nofre.
-Tingui una mica d'enteniment- diu sa muller. -Faci-ho al menos per aquests dos angelets que li queden. No en caldria d'altra que ara vostè, amb el disgust, es morís i deixés sense mare aquests pobrets.
-Si jo sense ell...
-No s'hi ha fet tot lo que s'hi ha pogut? ¿I doncs?
-Això sí; metges, curanderos, vaig fer venir aquella dona de Badalona, i fins hem provat allò dels anissos. Aquí hi ha un potet de pomada que ni menos ha servit; tot just es repara, i val set pessetes i mitja. Li dic que no he deixat res per a provar.
-Res! Es valen de l'ocasió. ¡A on s'és vist fer pagar set pessetes i mitja d'un pot tan petit! Jo no sé com el Govern tolera aquestes coses!
-¡Desgraciat del que ha de raure amb aquesta gent!
-Miri, a casa- diu la senyora del segon pis -estàvem d'allò més bé, mal m'està el dir-ho; i, amb dos anys que el pare va estar malalt, tot se'n va anar a rodar. I no es pensin que es curés! Ca! Jo estic amb el fi i efecte de què els metges el van matar.
En aquest punt s'anima la conversació. Tot-hom diu mal dels metges. Es parla d'un que, essent fill d'un fuster, avui és propietari. L'última casa que ha comprat és la d'un jove que tots els de la tertúlia coneixen.
Es parla del jove i de com s'ha fet malbé la fortuna que li varen deixar els seus pares.
És dir que de tot es parla menys del mort.
La viuda, naturalment, es distreu i no pensa més en plorar fins l'endemà, quan s'emporten al seu marit.
El que passa allí ho dirà qui sàpiga lo que passa allí on hi ha un enterro.
ROBERT SANALL